Arxiu d'etiquetes: Manel Barceló

– 151 – Teatre – JUSTÍCIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044) – 2020.02.11

JUSTÍCIA (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

És la primera vegada, en els deu anys d’història d’aquest blog, que assistim primer a una de les representacions prèvies a l’estrena i l’endemà a la roda de premsa de presentació.

Això és el que ens ha passat amb JUSTÍCIA, ja que aquest passat dimarts vam poder anar a veure la proposta escènica i dimecres a la presentació en roda de premsa, de la que com sempre us deixem l’àudio.

This slideshow requires JavaScript.

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.

En paraules de Josep Maria Mestres, JUSTICIA és una obra que posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Per què som així? D’on som? Que ens configura com a persones, com a societat, com a país?

JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.

Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l’espectador.

Continua llegint →

– Teatre – TEMPS SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2018.05.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 268)

4 respostes

TEMPS SALVATGE (temp. 17/18 – espec. nº 268)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dimecres, 8 dies després de l’operació, per fi l’Imma es va atrevir a sortir de casa i amb el cotxe i l’ajut de les crosses ens vàrem apropar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir d’aquesta magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Un gran muntatge que parteix d’un text excel·lent.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Fotografia de May Zircus

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra Aquest és un lloc bonic per viure ?

Com indica el mateix autor en el programa de mà, els protagonistes creuen haver conquerit un espai bonic per viure, i només l’arribada d’algú nou o els immigrants que travessen el bosc amb la voluntat de quedar-s’hi, pot qüestionar si aquesta és una bellesa real, un miratge, una impostura o, directament, una mentida.

Continua llegint →

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

7 respostes

LES NOCES DE FIGARO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta. En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López) i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint →

– Teatre (49) – EL CORATGE DE MATAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 07.10.2016

4 respostes

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

EL CORATGE DE MATAR –

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.

Fotografies de May Zircus

Segons comenta la directora d’aquesta proposta Magda Puyo ,”Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquiladores de l’individu“.

Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Un pare indiscret que vol saber de la intimitat d’un fill que el rebutja, que el veu com un pare amenaçador i ofegador.

Continua llegint →

– Teatre – PER UN SI O PER UN NO (🐌🐌+ 🐚) – Sala Muntaner – 22/05/2016

Deixa un comentari

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dissabte dia 21 plovia a doxo quan ens vam encaminar a la Sala Muntaner per veure aquesta obra que no vam veure a la temporada 2013/2014, en aquesta mateixa sala, ni en la seva versió de fa 20 anys estrenada al Poliorama i interpretada per Josep Mª Flotats i en Juanjo Puigcorbé. Era per tant una obra pendent i que en la roda de premsa ens va semblar prou atractiva.

I no direm pas que no és una proposta interessant, amb un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Però hi ha hagut alguna cosa que no ens ha acabat d’atrapar, potser el mateix text amb masses segones intencions, potser la interpretació que no ens ha sigut del tot creïble, potser o molt segurament la posada en escena, però el resultat ens ha decebut una mica i ens ha fet pensar que no l’havíem encertada.

L’obra de l’escriptora Nathalie Sarrauté és una conversa que confronta dos amics, un joc dialèctic i un text sobre dues maneres de viure la vida, dues maneres de veure el món.

Continua llegint →

– Roda de premsa – PER UN SÍ O PER UN NO – Sala Muntaner – 17/05/2016

Deixa un comentari

Aquest matí, he assistit a la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta teatral, PER UN SÍ O PER UN NO, que ja es va poder veure a la mateixa Sala Muntaner a la temporada 2013/2014, quan va ser estrenada.

Ja fa 20 anys que es va poder veure per primera vegada a casa nostre, concretament al teatre Poliorama, aquest text teatral de l’autora francesa d’origen rus Nathalie Sarraute; llavors en una versió protagonitzada per Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé. Nathalie Sarraute va ser proclamada per Jean Paul Sartre com una de les figures més rellevants de l’Antinovel·la.

Aquesta proposta d’ara, està dirigida per Ramon Simó i com ja he comentat va ser estrenada a la Sala Muntaner el 2013; llavors un dels dos protagonistes en aquella versió inicial, va ser en Xavier Boada, que posteriorment va ser substituït per Manel Barceló, que ara juntament amb Lluís Soler tornen de nou a La Muntaner, després d’una gira pels països catalans que superen les 60 funcions d’aquesta proposta escènica.

La roda de premsa s’ha celebrat en un dels menjadors de l’hotel Internacional de les Rambles al voltant d’una taula ovalada; el director artístic de La Muntaner, Josep Mª Coll ha fet una breu presentació tot dient que li agrada reposar de tant en tant alguna obra que li ha satisfet plenament, com és aquest cas; tot seguit ha donat la paraula al director de la proposta, Ramon Simó, que ens ha tornat a recordar l’argument d’aquesta peça breu que té una durada de gairebé una hora…. obra teatral curta, però intensa, escrita en un sol acte.

Continua llegint →

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Deixa un comentari

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint →

– Teatre – VILAFRANCA, un dinar de festa major (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 06/11/2015

2 respostes

Aquesta vegada les grades de la Sala Fabià Puigserver estan distribuïdes a banda i banda d’un gran escenari on els membres d’una família s’han trobat per dinar amb motiu de la festa major.

La filla gran (una extraordinària Lluïsa Castell) ha esdevingut l’amfitriona d’aquesta reunió familiar i any rere any deixen constància en una foto familiar on avis, filles, fill, gendres, jove i nets fan el seu millor posat.

Però els anys van deixant seqüeles i el patriarca de la família (Manel Barceló) ha emmalaltit i va perdent la memòria. Els fills comencen a agafar posicions, i han de prendre decisions que comporten desavinences.

Baralles, desafiaments, enganys, rancúnies entre germans, favoritismes, despit, tot surt a la palestra quan els diners apareixen:

qui ha d’heretar que ?

qui se’n ocupa del pare malalt ?

com hem de deixar que la mare visqui sola ?

perquè tu i no jo ?

Continua llegint →

– Grec2014 – Teatre – BARTOLOMÉ ENCADENADO (***) – Teatre Grec – 18/07/2014

2 respostes

El nostre ultim espectacle dins del recinte del mateix Teatre Grec, el vàrem viure aquest divendres passat 18 de juliol; es tracta d’una obra teatral que el propi festival Grec ha encarregat al dramaturg José Sanchis Sinisterra, i per tant s’estrena en aquest marc incomparable que guarda la nostra estimada muntanya de Montjuïc. La idea és que el Festival Grec, cada any, encarregarà una obra a un dramaturg diferent i aquest deurà escriure una peça teatral sobre un tema contemporani.

Bartolome encadenado – Grec2014 – fotografia de Josep Aznar

En José Sanchis Sinisterra, s’ha basat en l’antic text de “Prometeu encadenat“, que es tracta d’una tragèdia de l’antiga Grècia, tradicionalment atribuïda a Esquil i que data del segle IV aC. L’obra tracta del mite d’un tità… Prometeu, que havia enganyat els déus fent que rebessin la pitjor part de qualsevol animal sacrificat i els éssers humans, la millor; a més a més, havia robat el foc per donar-lo als mortals i per això fou castigat per Zeus, a través del seu missatger Hermes.

En aquest cas el personatge és Bartolomeu, que s’encadena a dalt d’una columna o pilastra inacabada d’un pont, a més de 7 metres d’alçada, amb la intenció de provocar amb aquesta acció i el seu posterior suïcidi davant dels mitjans de comunicació, la denúncia d’un sistema capitalista salvatge que ha abocat als essers humans més febles a la catàstrofe econòmica i a la pròpia desintegració de la dignitat humana; vol d’aquesta manera, retornar als humans allò que els déus polítics i econòmics els neguen.

Continua llegint →