Arxiu d'etiquetes: Lluís Homar

– 118 – Teatre – LA NETA DEL SENYOR LINH (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala FP – 2018.12.13 (temp. 18/19 – espectacle nº 089)

LA NETA DEL SENYOR LINH (temp. 18/19 – espec. nº 089)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

…. i sense bellugar-nos de lloc després de gaudir de l’exposició CAMERINOS de Sergio Parra i prendre un cafetó al bar del Teatre Lliure, ocupem la nostra localitat a la fila 1 de la sala Fabià Puigserver. Ens espera l’estrena de  LA NETA DEL SEYOR LINH, interpretada per Lluís Homar (Barcelona, 1957) sota la direcció de Guy Cassiers (Anvers 1960)  a partir de la producció original de Toneelhuis.

Versió teatral de la novel·la de Philippe Claudel (1962) traduïda del francès per Sergi Belbel i amb dramatúrgia d’Erwin JansJérôme Kircher.

Una faula sobre l’exili, la soledat i la recerca de la identitat. Un espectacle sobre la comunicació, l’amistat i la imaginació per tal de sobreviure en un món diferent i a priori hostil.

La novel·la “La petite fille de Monsieur Linh” va ser publicada l’any 2005 i l’any 2006 va ser publicada en català amb traducció de Lourdes Bigorra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest espectacle forma part del recorregut Memòria Obstinada com també “Así que pasen cinco años” (del 18 al 20 de gener), “Saigon” (25 i 26 de gener), “Mar de fons història oculta del desembarcament” (del 13 al 24 de marc) i “Mundo obrero una historia de la clase trabajadora en España” (del 13 al 30 de juny).

El senyor Linh ha fugit del seu país, que ha estat anorreat per la Guerra, buscant un futur millor per a la seva neta Sung Diû. No se sent a casa en aquest país estranger, fins que coneix el senyor Bark. Ell li parla sobretot de la seva dona, morta de fa poc. El senyor Linh no l’entén però l’escolta, amb la seva neta a la falda. Es troben cada dia en un parc, al mateix banc. Fins que un dia tot canvia ….

Enorme escenari, on Lluis Homar, també “enorme” no necessita res més per fer-nos arribar la veu dels tres personatges de la història, el narrador, el senyor Linh i el senyor Bark.

El senyor Linh i el senyor Bark són dues persones solitàries que parlen diferents llengües però que són capaços de comunicar-se amb petits gestos. Una relació que commou i on tots dos mostren una necessitat immensa d’estimar i sentir-se estimat. El senyor Linh enyora la seva terra, i per no oblidar-la taral·leja a la seva néta una cançó de bressol que s’ha transmès durant generacions i que li retorna l’olor de la seva llar.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – LES BRUIXES DE SALEM (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 02/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra d’Arthur Miller, en versió traduïda per Eduardo Mendoza, ha estat escollida com la peça que ha inaugurat oficialment el Festival Grec d’enguany. Dirigida per Andrés Lima i coproduïda pel Teatre Romea, el Centro Dramático Nacional i el Grec 2016 serà representada a Madrid a partir del mes de gener del 2017.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament.

Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy,  un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistas i que Arthur Miller va patir en primera persona.

Les Bruixes de Salem - Teatre Grec

Aquest terme,” caça de bruixes”, ha esdevingut com la manera d’anomenar aquelles situacions en què un govern persegueix als seus oponents polítics en nom de l’interès del país i la seguretat nacional. I malauradament no ha deixat mai d’estar vigent…. i sobretot els catalans en podem donar fe.

Continua llegint

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

EL PROFESSOR BERNHARDI - TNC 1

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint

– Teatre – L’ART DE LA COMÈDIA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 13/02/2015

Dos dies seguits de Teatre Nacional de Catalunya, i així com ahir no ens va acabar de fer el pes la producció “No feu bromes amb l’amor”, avui el que hem vist ens ha satisfet plenament i hem estat a un pèl de classificar-la amb la màxima puntuació “cargolaire”.

L'art de la comedia - TNC - cartellL’ART DE LA COMÈDIA va ser escrita l’any 1964, pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900 – 1984) i sembla que ell mateix, li tenia una especial estimació a aquest text; segurament una de les raons era perquè el seu argument parla essencialment de TEATRE; tot i així aquesta obra no va tenir un èxit immediat després de la seva estrena, però ha anat aconseguint reconeixement a mesura que ha anat passant el temps, fins que ara mateix, està considerada una de les grans obres del segle XX.

Eduardo De Filippo, és un dels meus dramaturgs de capçalera i aquí a casa nostre hem pogut veure i gaudir, moltes de les seves obres, entre les que jo destacaria per sobre de totes, un parell que varen tenir un gran èxit a Barcelona: Natale in casa Cupiello (1931) i Sabato, domenica e lunedi (1959).

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

L'art de la comedia - TNC 2

L’ART DE LA COMÈDIA és un veritable “manifest” del teatre polític, una denúncia de Eduardo De Filippo a la censura ideològica, dirigida directament a un tipus d’art teatral, que intenta sensibilitzar les consciències dels ciutadans amb la mostra explícita dels problemes reals de la societat. El “Teatre” i els seus protagonistes (autors, directors i actors) es veuen obligats a patir censures brutals dels governs, i consignes per tal de què la “cultura de masses” sigui menys “política” i molt més de “divertimento”. Torna a plantejar de nou el debat etern, sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.

Continua llegint

– Teatre – TERRA BAIXA (***) – Teatre Borras – 14/11/2014

Aquest passat divendres vàrem acudir al Teatre Borràs, una mica amb la mosca darrera l’orella, ja que NO és un teatre al qual nosaltres acostumem a anar-hi, a causa de la seva programació que no lliga massa amb els nostres gustos teatrals; de fet, repassant el que hem vist i publicat aquests darrers quatre anys al Blog, veiem que tan sols un cop l’any 2011, vàrem assistir a veure Madame Melville; això és ben poca cosa si pensem que hem publicat al voltant de 500 cròniques de Teatre.

IMG_9359.PNGPerò crèiem que la cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta TERRA BAIXA, tampoc és una excepció i abans de seguir la crònica hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor.

Aquesta proposta de representar en solitari a escena, els quatre papers principals de TERRA BAIXA d’Àngel Guimerà, sembla que era un somni mai complert de Lluís Homar, i per tant cal felicitar-lo per haver aconseguit aquest repte que considerem no és gens fàcil, i ens traiem el barret davant d’aquesta classe d’interpretació.

Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament amb l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem.

Creiem que en un monòleg, els espectadors haurien de veure la representació molt mes propera i no pas en un espai tan gran com la Sala del Teatre Borràs, que a mes a més té una boca d’escenari molt alta, que agreuja aquesta llunyania del’actor vers als espectadors. Evidentment és un tema de costos i es recullen molts més “calerons” a mesura que l’aforament en cada funció és més gran, però als teatraires que anem a veure un tipus d’espectacle així, necessiten veure les expressions de la cara de l’únic actor, si pot ser a un parell de pams de la seva butaca; hauria estat perfecte poder veure aquest “Tour de forçe”, almenys en una disposició del públic a 3 bandes, de poques fileres i sobretot a la mateixa alçada.

IMG_9358.JPG

Continua llegint

– Teatre – TERRA DE NINGU (**) – Teatre Nacional Catalunya – 03/11/2013

Terra de ningu - TNC 1-imp

Terra de ningu - CartellEstem asseguts de nou a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure ni mes ni menys que un “Pinter”, el gran dramaturg britànic, especialment  considerat en el mon del Teatre.  El públic esta assegut a dos bandes amb l’escenari al mig; en ell presideix un moble bar immens ple de copes, gots i sobretot ampolles de wisky.  Estem a punt de veure la representació de TERRA DE NINGÚ, la obra mes estimada pel seu autor.

Harold Pinter (1930 – 2008 ) , va ser un gran dramaturg , guionista , poeta , actor , director i a mes a mes… activista polític, guanyador del Premi Nobel de Literatura en 2005 . La seva carrera com a escriptor es va estendre al llarg de més de 50 anys i va ser un dels més influents dramaturgs moderns britànics.

Un parell d’anècdotes : el jove Pinter va ser un gran atleta i un molt bon jugador de criquet (a “Terra de ningú” els 4 personatges tenen nom de jugadors de criquet )…. i la segona es que per petició expressa del mateix Harold Pinter, a la seva mort havia deixat escrit que en el seu funeral  es llegís un fragment de la seva obra mes estimada… “Terra de ningú”.

Terra de ningu - TNC 2

Tot aquest preàmbul, és per indicar-vos, que a mi, el text no em va dir res…. o sigui parlant en plata ….NO EM VA AGRADAR o potser, deuria de dir que  no el vaig acabar de entendre, que és potser el mes segur, perquè sinó es així, no entenc com pot ser considerat com l’obra mestre de Pinter.  Segurament  està molt ben escrita, no ho dubto pas…. però un cop traduït …. te el mateix valor ???   El “Quijote” diuen que és un obra mestre de la literatura  i jo la trobo un pal.

Continua llegint