Arxiu d'etiquetes: MARCEL BORRÀS

– Roda de premsa – FALSESTUFF – TNC – 2018.06.22 (temp. 17/18 – RdP 100)

RdP – FALSESTUFF – (temp. 17/18 – RdP nº 100)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Miquel Gascón –

Segona RdP d’ahir divendres …. i de La Villarroel al Teatre Nacional de Catalunya, traient el fetge per la boca per poder arribar a temps.

Pot una falsificació acabar superant l’original? S’ho pregunten dos dels valors més joves i desacomplexadament innovadors de l’escena catalana actual, Nao Albet i Marcel Borràs acompanyats d’un repartiment molt jove i inesperat; ells tenen una edat similar a Nao i Marcel, però parlen idiomes diferents i pertanyen també a nacionalitats diferents.

Una RdP una mica peculiar, ja que comença tot amb una falsificació, on Francesc Casadesús i Xavier Albertí es fan passar de sobte per en Nao i Marcel.

Suposem que els membres de l’equip de joves artistes en el moment de treballar s’entenen en anglès, malgrat que la RdP, Nao i Marcel (els autèntics), ens transmeten les seves idees en un perfecte català. Ens expliquen que el títol de FALSSESTUFF l’han agafat de prestat falsejant-lo, ja que la proposta que presenten té molt poc a veure amb el personatge de Sir John Falstaff que apareix en tres drames de William Shakespeare. Malgrat tot, es tracta d’una proposta que des de l’inici a la seva fi parla de TEATRE.

L’espectacle va de falsificacions en l’art i sobretot vol fer reflexionar sobre l’originalitat, sobre les còpies, de com es pot ser original avui en dia en Teatre, quan sembla que vivim en una societat on tot és saturació.

Continua llegint →

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

7 respostes

LES NOCES DE FIGARO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta. En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López) i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint →

– Teatre – PANORAMA DES DEL PONT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 02/02/2016

Deixa un comentari

Amb aquesta producció el Teatre Romea recupera les produccions pròpies de gran format. Un text clàssic contemporani estrenat el 29 de setembre de 1955 al Coronet Theatre de Broadway, que ens relata una història d’amor- obsessió amb el drama dels immigrants il·legals a la Nova York dels anys 50 i les tensions socials existents a l’època.

Arthur Miller va rebre el seu segon premi Pulitzer amb aquesta obra, que el va consagrar com a dramaturg.

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsedit per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei del silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

Dirigida per Georges Lavaudant reconegut actor i director francès, amic personal d’en Borja Sitjà, que li va proposar el repte de dirigir un text d’Arthur Miller. Un cop acceptat el repte va contactar amb “el millor protagonista possible”, l’actor Eduard Fernández.

Continua llegint →

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

9 respostes

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint →

– Teatre MAMMÓN (🐌🐌🐌 + 🐚) Cicle Tots els diners (1/3) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 11/04/2015

Deixa un comentari

Aquesta vegada ens animem a veure quines sorpreses i esbojarraments ens tenen preparats en Nao Albert i en Marcel Borràs, en aquesta nova proposta… i és que estic gairebé segur que encara no ens hem perdut cap d’elles, quan treballen com a autors teatrals. A l’Espai Lliure veiem la primera obra del cicle “tots els diners” que ens vol parlar d’on són els límits d’allò que estem disposats a fer per diners…. de l’avarícia i les seves conseqüències.

Tres obres de diferents autors sota el mateix pretext dels “calerons”. MAMMÓN és la primera d’elles i s’inicia molt seriosament, tocant un tema que als voltaires ens posa els pèls de punta; el tema és el de la guerra de Síria, i a nosaltres ens afecta moltíssim perquè la vàrem recórrer de punta a punta durant l’estiu del 2007, pocs anys abans que s’inicies aquesta barbàrie…. i els que sou viatgers, sabeu que fem una mica nostre els llocs on has viscut una part de la teva vida, per petita que sigui…. i acabem estimant aquells llocs que has trepitjat.

A la representació, ens expliquen amb imatges el viatge arqueològic a Irak, tocant a la frontera Síria, que va fer Marcel Borràs, quan ja havia esclatat tot; és aquí quant s‘assabenta de la història d’un personatge mitològic fenici, MAMMÓN, que va viure per aquelles terres prop de l’antiga Khalpe (l’actual Alep) i que per culpa seva i sense voler, va mostrar als seus habitants, el valor material de l’or que aquells desconeixen fins aleshores. Les conseqüències van ser tràgiques perquè al cap de poc temps, l’avarícia, les baralles i les rancúnies entre ells van acabar destruint-los; de fet MAMMÓN es va penedir molt al principi i els va avisar de què tot tenia un límit. Curiosament aquest personatge segons des de la cultura que es parla d’ell, se’l considera dolent o bo… pels cristians és ni més ni menys que el dimoni de l’avarícia i pels fenicis el Déu de la bonança.

L’acció passa de la pantalla a l’espai escènic ja amb tots els actors presents i aquests situats a la ciutat de Las Vegas, on s’han traslladat per tal d’intentar multiplicar amb el joc, uns calerons que han aconseguit de subvencions públiques per tal de representar com cal, MAMMÓN als escenaris de casa nostra.

Continua llegint →

– Teatre – EL REI LEAR – (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Lliure Montjuïc – 25/01/2015

13 respostes

A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint →

– Teatre – SAFARI PITARRA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers 12/06/2014

4 respostes

A vegades un espectacle es valora per un conjunt d’aspectes, que per si sols i valorats de forma independent, no arribarien potser a ser considerats; però el bon treball d’un grup de gent entusiasmada per la seva professió teatral, aconsegueixen aixecar un dels millors espectacles de la temporada. Aquesta temporada al TNC, únicament han assolit 2 produccions, les cinc estrelles de “Voltar i Voltar” …. “Doña Rosita la Soltera” i “La Rosa tatuada”, ambdues amb textos extraordinaris d’escriptors consagrats.

Ara però, també fem pujar al nostre pòdium particular aquesta producció “SAFARI PITARRA”, que amb un text absolutament desenfadat i escrit “fa una estona” per dos autors dels que creiem no haviem vist cap obra fins ara,…. arriba a dalt de tot perquè darrera d’ells un equip d’actors i tècnics enamorats amb la seva feina, han aconseguit el que era impensable.

Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).

Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.

Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.

Fotografies May/Zircus-TNC

Sabíem per un twit que ens va arribar el mateix dia de l’estrena, que ens ho passaríem be, però no ens imaginàvem mai que seria un espectacle tan esbojarrat; segurament el mes esbojarrat que hem vist mai… però compte !!!…. un espectacle que paga la pena veure, perquè no es un espectacle buit , tot al contrari del que sembla a priori, te molt contingut; no es tan sols un “divertimento”… el que es diu te molt malla llet, es crític especialment amb la classe corrupta política, però també amb el mateix mon teatraire i entre broma i broma i sense pels a la llengua va denunciant fets que ens afecten molt directament. Es l’espectacle TOTAL…. i no, … no es tracta d’un òpera, però es un treball de “xinos” que aconsegueix barrejar moltes arts escèniques, des de Teatre de text, Teatre musical, Circ, mímica, màgia, musica en directe i humor, molt humor que fa que tot plegat aconsegueixi arribar a ser una de les millors propostes de la temporada del TNC i de tot l’àmbit teatral de Catalunya.

Continua llegint →

– Teatre – JO MAI (****) – Teatre Lliure de Gràcia – 18/01/2014

6 respostes

Aquesta obra de Teatre va ser estrenada aquest estiu dins de l’entorn del GREC2013, per pocs dies; va ser representada al teatre del CCCB. Llavors pensàvem anar-hi, però al final ens va fer enrere per por, al llegir critiques no massa favorables.

Ahir ens varem apropar al Teatre de Lliure de Gràcia (properament…. Sala Anna Lizaràn ???), amb la mateixa por que fa uns mesos, per tal de veure JO MAI. La sorpresa ha estat majúscula perquè ens ha encantat, contra tot pronostic. Ens ha agradat la història que ens expliquen aquets joves, la manera de plantejar-ho d’una manera totalment diferent del que hem vist fina ara… incluïnt musica en directe i especialment les seves interpretacions com actors i també com a musics.

No comprenem com es pot arribar a dir que és un text que no s’entèn gaire… ja que per nosaltres és absolutamnet clar en la seva narració. És veritat que a l’nici de l’obra, deixa a l’espectador descol·locat sense entendre res del que passa…. però a la poca estona t’adones de què han començat pel desenllaç… i amb un flaix back es retrocedeix en el temps un parell de mesos per explicar-nos la història de com ha succeït tot. Ho fan, a mes a mes per separat cada personatge, tot dient: “aquí comença la meva història”, fins que al public lliga caps.

Un text dur, on es tracta els maltractaments de les dones per les persones que diuen que “les estimen” mes què a la seva pròpia vida…. però que alhora també tracta sobre el indestruible lligam d’amistat de tres nois joves, un d’ells deficient mental; aquest tema està tractat amb una tendresa que emociona… la necessitat que arriben a tenir un de l’altre i que supera amb escreix el sentiment d’amistat.

Continua llegint →

– Teatre – PÀTRIA – (**) – Teatre Lliure de Gràcia – 28/10/2012

19 respostes

Sempre em sap greu valorar una obra de Teatre tan baix, i mes quant esperes d’ella moltíssim mes…. o poder per això mateix, … com et trobes amb menys del que esperes la valores potser injustament per sota del que es mereix. Aquesta vegada és una d’elles, però em vaig prometre que escriuria el que sento de debò quant veig un espectacle o escolto un concert.

Els que llegiu aquest Bloc amb una certa assiduïtat, sabeu que quasi bé venero a JORDI CASANOVAS com a director teatral i com a persona que promou i ajuda a nous creadors teatrals des de la seva petita Sala Flyhard, a la que acudeixo sempre sense ni tan sols pensar en el que aniré a veure… i quasi mai em falla. És curiós que precisament, Jordi Casanovas és l’autor i director d’aquesta producció… PÀTRIA, i crec que aquesta vegada sota el meu punt de vista l’ha errada. Dic això sabent d’entrada que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuara representant-se a molts teatres de Catalunya.

Però anem a pams. L’historia de PÀTRIA va ser escrita fa molts mesos, alguns diuen que fins i tot anys, molt abans de les circumstancies actuals i llavors no pensàvem pas que estariem a un pas d’una votació que decidira d’alguna manera si el poble de Catalunya comença a caminar per aconseguir tenir un estat propi… o be seguir com fins ara, sotmès a les decisions d’un estat que ens ha menyspreat i perseguit al llarg de tota l’historia.

Continua llegint →