Arxiu d'etiquetes: ÀLEX RIGOLA

– Festival GREC 2018 – Teatre – VANIA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Muntaner – 2018.07.19 (temp. 17/18 – espect.  nº 358)

VANIA (temp. 17/18 – espectacle nº 358)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El passat 27 de juny, Àlex Rigola ens va presentar en roda de premsa, aquesta proposta de VANIA que havia estat estrenada a Temporada Alta i que ara, emmarcat en el Festival Grec, s’està oferint a la Sala Muntaner.

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic “Oncle Vània” en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa.

Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor “fora mides” d’aquella proposta).

Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de Rigola, dóna una visió tràgica del món actual.

Els personatges, travessats pel tedi i desorientats, descobreixen que la vida no és com se l’havien imaginat. Un segle després, en uns temps marcats pel desencís, la desil·lusió i la tristesa, el text de Txèkhov ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb com si fins ara no haguéssim après res. Amb assistència a la dramatúrgia de Lola Blasco l’adaptació de Rigola ens porta al cor dels protagonistes.

VANIA és una adaptació que arriba a l’essència de la peça del dramaturg rus, i ho fa mitjançant el joc. Amb un acostament al màxim de la relació entre l’actor i nosaltres, el públic, buscant trencar les distàncies i compartir els pensaments en lloc de representar-los.

Enganxats a terra, uns paperets grocs, amb una silueta senzilla d’un arbre, ens condueixen a l’entrada de la caixa de sis metres d’ample per vuit de llarg. A dins ja hi són els actors i el director.

Un espai petit, íntim, i una proximitat tal, que difuminen totalment la separació entre l’actor i el personatge.

Els quatre actors Luis Bermejo (aparentment recuperat de l’ensurt de la setmana passada), Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil, sembla que tinguin una conversa entre amics i mentre ens acomodem, juguen amb un globus. Parlen entre ells i amb nosaltres establint una relació de gran complicitat. De mica en mica entren en el seu personatge, i surt a la llum l’enorme solitud, tristor i desesperança de cadascú d’ells, els somriures alegres i el joc ja no hi són.

Els amors no correspostos, la insatisfacció vital, el tedi, i l’egoisme d’un professor que no veiem a escena però que hi és, una presència invisible anecdòticament representat per un dibuix del professor Tornasol d’Hergé, al voltant del qual giren la vida de la resta de persones.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (300) – WHO IS ME. PASOLINI (🐌🐌+🐚) – Institut del Teatre – 14.07.2017

WHO IS ME. PASOLINI

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

Al vestíbul de l’Institut del Teatre, esperem unes 30 persones per veure aquesta proposta dirigida per Àlex Rigola. Abans de baixar al segon soterrani i entrar dins la capsa on ens espera Pier Paolo Pasolini, ens expliquen que després de la mort de Pasolini, endreçant els seus papers, es va trobar un poema autobiogràfic inacabat. Un text que ara, nosaltres, coneixerem.

Presentat a Temporada Alta 2016, amb aquesta proposta, Alex Rigola ha decidit apropar-se a la figura del poeta i cineasta italià.

Descobrir, a través de les seves paraules, com era el seu món, la seva relació amb el cine i com de necessàries són, encara ara, les seves idees. El punt de partida és “Poeta de les cendres”, un descarnat poema autobiogràfic que Pasolini va escriure (sense acabar) poc abans del seu assassinat. Una brutal confessió pòstuma trobada en un calaix.

Un muntatge íntim, molt proper als espectadors, dins d’una capsa de fusta de les que es fan servir per transportar les obres d’art. Tots 30 espectadors (creiem que ahir érem solament 29) asseguts en una única filera en forma de U, al voltant d’un únic intèrpret.

Gonzalo Cunill, vestit de futbolista, dona puntades de peu a una pilota que estavella una vegada i una altra a la paret de fusta. Ell es Pasolini i ens parla de política, d’amor, de literatura, del seu pare, de la seva mare, del seu germà, del seu cinema, …

A partir del text, el muntatge presenta a un Pasolini que respon a un entrevistador imaginari dels EE.UU. i l’artista es dirigeix al públic nord-americà que no el coneix i és per això que repassa els moments de la seva vida que van ser decisius per a les seves creacions, la relació amb la mare, l’assassinat del seu germà o la relació amb el seu pare que simpatitzava amb els feixistes.

En un moment donat ens parla del seu mític TEOREMA, i ho fa a partir d’un dibuix que ens fa en directe i que penja a la paret per tal d’explicar-nos didàcticament la història d’aquell jove que és convidat a la llar d’una família benestant i la destrueix posseint als seus membres un per un.

Continua llegint

– Teatre (276) – IVÀNOV (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Monjuïc – 07.05.2017

IVÀNOV

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Continua llegint

– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

This slideshow requires JavaScript.

L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

El Público, escrita a Cuba l’any 1930 no va ser estrenada fins a 56 anys més tard, ens parla de teatre i de desig reprimit mitjançant un joc de mascares on conviuen realitat i ficció perseguint l’autenticitat, l’honestedat i la llibertat.

EL PUBLICO-1

Es tracta d’una mena de barreja de pensaments i sentiments de Federico García Lorca, en el que ell vol fer pales la seva homosexualitat i a la vegada vol indicar-nos el camí per poder transformar el teatre que ell considera massa aburgesat en aquella època, en un Teatre més contemporani, on a vegades la racionalitat i el realisme no és el més important i si en canvi, les imatges simbòliques que sorprenguin l’espectador a cada instant, recolzades amb bons textos que encara que també ens parlin d’amor, ho facin amb nou llenguatge.

Continua llegint

– Teatre – MARITS I MULLERS (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – La Villarroel – 16/09/2015

Estrenem temporada a la Villarroel amb aquesta proposta d’en Àlex Rigola basada en un guió d’en Woody Allen, de la pel·lícula estrenada el 1992 i protagonitzada per ell mateix i la seva parella aleshores, l’actriu Mia Farrow.

Alex Rigola va estrenar aquesta obra en castellà al Teatre de La Abadia de Madrid, en 2013 i ara ens ha preparat la versió catalana d’aquesta comèdia sobre les relacions de parella.

Marits i Mullers - La Villarroel

En aquesta versió els personatges de l’obra tenen els noms dels actors que els interpreten, Andreu és escriptor i professor de literatura i fa deu anys que està casat amb la Mònica que treballa en una revista d’art. Han quedat a sopar amb els seus millors amics, en Joan i la Sandra. No es poden creure que aquesta parella aparentment feliç hagi decidit separar-se. I aquest és el detonant del qüestionament de la seva pròpia relació.

La comèdia i el drama s’uneixen per explicar la història de com la separació d’un matrimoni impacta en l’estabilitat de l’altre.

Continua llegint

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Incerta Glòria - TNC 1

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Incerta Glòria - TNC 2

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint

– Teatre – EL POLICIA DE LAS RATAS (*** 1/2) – Teatre Lliure de Gràcia – 02/11/2013

Teníem moltes ganes de veure un altre obra de Teatre dirigida pel nostre admirat Alex Rigola, desprès de la extraordinària feina que va fer com a director artístic del Teatre Lliure des de 2003 fins a l’estiu de 2011.   Ens ha tornat a sorprendre, encara que aquesta vegada per massa simplista, tant… que encara que el resultat es molt bo, la representació te mes a veure amb una lectura dramatitzada que amb una representació teatral.

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 4Segons paraules del mateix Rigola: “Queden poques coses per aportar-hi des de la direcció escènica. Simplement deixar fluir les paraules en boca de grans actors. Sense pressa i matisant. Molt poc moviment. Només el verb fet acció”….

…. i així ha estat…. escenari buit…. únicament dues cadires i davant de cada una d’ella,  un micròfon…. a la esquerra una bossa de “sang” que goteja….. a la dreta quelcom tapat, que poc desprès descobrirem es una enorme rata morta.  això es tot amics !!!

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 2-imp

Els protagonistes d’aquesta història en format thriller, son rates i per tant, els dos actorassos que surten a escena interpreten a rates que viuen en un mon subterrani a les clavegueres d’una ciutat. No cal dir que les interpretacions dels dos únics actors  es per sucar-hi pa…. millor impossible.  Andreu Benito interpreta tots els personatges secundaris de la història…. i en Joan Carreras (un dels meus actors de capçalera), el Policia de les rates…. “Pepe el Tira”.   Ells dos ens expliquen un conte per adults amb una colpidora emoció i un delicadisim tractament de la manera de dir, de les inflexions en la veu, dels silencis.

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 3

Les veus, les mirades i els gestos d’aquets dos magnífics actors son suficient per atrapar l’espectador en un laberint d’assassinats entre clavegueres cegues, plenes de rates que es fan preguntes. No es pas, una història per nens, mes aviat tot el contrari, ja que es força truculenta, angoixant i fins i tot claustrofòbica.

Continua llegint

– GREC 2013 (12) – El Teatre pren la paraula – Institut del Teatre – Sala Auditori – 17/07/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Tornem un altre cop a assistir a les jornades de “EL TEATRE PREN LA PARAULA” que son unes jornades internacionals per debatre els relats i les formes que el TEATRE ha de fer seus, en un entorn de CRISI CULTURAL.

el-teatre-pren-la-paraula-cartell

Ens hauria agradat assistir als dos debats, però la segona coincideix coincideix amb una representació Teatral a la Sala del Teatre Lliure on tenim entrades comprades. Per tant,  ùnicament assistim al 1er debat:

El teatre com a metàfora de la globalització

Diàleg amb Ruth Mackenzie i Àlex Rigola. Moderadora: Núria Cuadrado

RUTH MACKENZIE – (Anglaterra, 1957) Assessora i programadora cultural freelance, amb llarga experiència en el sector de les arts escèniques. Directora del London 2012 Cultural Olympiad i London 2012 Festival. Anteriorment ha estat directora general del Manchester International Festival i la Scottish Opera; directora artística del Chichester Festival Theatre, directora executiva del Nottingham Playhouse i assessora del Festival de Viena. També ha treballat per a la Tate Gallery, London Symphony Orchestra i British Film Institute. Actualment col·labora amb la BBC, Arts Council i el British Council a Israel i Palestina. 

 ÀLEX RIGOLA (Barcelona, 1969) Director i dramaturg. Actual director de la secció de teatre de La Biennale di Venezia, va dirigir també el Teatre Lliure de Barcelona entre 2003 i 2011. Entre d’altres, ha rebut el premi de la Crítica de Barcelona 2008, el Premi Internacional Terenci Moix 2008, el Qwerty 2008, el Max 2009 i Premi de Joves Directors del Festival de Salzburg. Els seus espectacles han girat per França, Itàlia, Alemanya, Veneçuela, Colòmbia i fins i tot, Austràlia.

El Teatre pren la paraula 1-imp

Com sempre, varem prendre apunts del que es va parlar. Prego excuses si les frases no estan recollides al 100% com es van dir…

Àlex Rigola – La gent coincideix sovint en els espectacles que agraden. També existeix una coincidència entre els programadors perquè encara que el gustos son locals, també son globals.

AR – Els espectacles teatrals van canviant segons les notícies del dia a dia o inclús canvien segons quina llengua s’utilitzi.

AR– Els espectacles internacionals fan una certa por de programar-los perquè el % de gent interessada al nostre país encara és mínima. En canvi a la dansa això no passa.

Continua llegint

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem?  Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo.  Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint