Arxiu d'etiquetes: Imma Colomer

– 367 – GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2019.07.17 (temp. 18/19 – espectacle nº 283)

GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle  nº 283)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.

El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec “Companyies Catalanes” (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.

Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L’any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d’aquell moment el director habitual. Nosaltres hem vist moltes de les seves propostes com “Othello” (La Seca 2018), “Mambo” (El Maldà 2016), “Un tramvia anomenat desig” (Sala Muntaner 2016),”Somni americà” (Lliure de Gràcia 2015), “Stockmann” (Sala Muntaner 2014) i “Vània” (Espai Lliure 2014). (clicant sobre els títols en vermell es podrà veure la ressenya corresponent).

UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l’últim moment, … o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L’ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.

A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l’altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L’Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s’altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant. 

Solange és l’Imma Colomer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.

Continua llegint

– Teatre – ISMENE (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2018.04.13 (temp. 17/18 – espec. nº 250)

ISMENE (temp. 17/18 – espec. nº 250)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

…. i de Igualada a Barcelona per poder assistir al tercer espectacle del dia i poder compaginar La Mostra d’Igualada amb propostes que s’estan representant a la nostra ciutat.  El Teatre Lliure va presentar divendres, ISMENE, una  peça curta exclusiva per a abonats del teatre.

ISMENE és un monòleg de la dramaturga quebequesa Carole Fréchette que ha estat traduït per Elisabet Ràfols, dirigit per Imma Colomer i interpretat per Fina Rius.

A partir de l’Antígona de Sófocles la dramaturga s’ha centrat en el personatge d’Ismene, la germana d’Antígona. Una persona que la història ha deixat amagada a l’ombra dels seus pares Edip i Iocasta i de la seva germana.

“Ismene rep una carta on li diuen: «som un petit grup, plens d’admiració per vostè, pensem que no ha tingut tota l’atenció que es mereix. Ha passat molt de temps. Hi ha hagut milers d’opinions expressades sobre la seva germana, però sobre vostè gairebé res. I tanmateix, vostè ha estat ben a la vora del drama. Ens agradaria molt escoltar-la, i sentir-la parlar de com va viure vostè aquesta història…» Ismene, tot i els seus dubtes i cicatrius emocionals dels fets viscuts que encara perduren en ella, accepta presentar-se…”

Ismene (magnífica Fina Rius) tot i els seus dubtes i cicatrius emocionals dels fets viscuts que encara perduren en ella, ha acceptat la proposta, i s’ha presentat davant nostre a donar una conferència per explicar com ella va viure el fet de ser l’única supervivent de la seva nissaga.

Continua llegint

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre – PRIME TIME (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Muntaner – 2017.11.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 103)

PRIME TIME  (temp. 17/18 – espectacle nº 103)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

La tarda de dissabte passat va ser realment esgotadora, però no l’oblidarem mai pel que va significar amb la resposta massiva dels ciutadans de Catalunya, en la defensa dels nostres representants polítics injustament empresonats per un estat que ha perdut el seny i que l’únic argument que fa servir per defensar la seva integritat territorial, és la violència física o psicològica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nosaltres a la manifestació, vàrem voler estar al costat dels amics teatraires, sota la pancarta de l’associació “teatRe amb R de República“, de la que volem formar part.

Moltes hores drets i gairebé sense poder-se bellugar….. i en acabar, xino xano, caminant vàrem fer cap fins a la Sala Muntaner.

_________________

En entrar a la Sala veiem que en dues fileres s’han posat els noms dels 10 representants polítics empresonats.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara fa un any vam poder assistir a l’estrena d’aquesta peça de Núria Casado a CaixaForum i vam sortir una mica desencisats, pensant que la interpretació de l’Imma Colomer era l’únic que pagava la pena de la proposta. La setmana passada, a la roda de premsa de presentació d’aquesta nova versió a la Sala Muntaner, vam veure que alguna cosa havia canviat i vam pensar que hi tornaríem.

L’espectacle va néixer d’un encàrrec que li van fer a l’autora per a un Congrés sobre la tercera edat on es parlava del fet de fer-se gran en una època on l’esperança de vida s’ha allargat considerablement.

Tota la peça gira al voltant de l’acceptació del pas del temps, a l’acceptació del fet d’envellir i acceptar cada etapa de la vida gaudint d’allò que ens fa feliços.

Imma Colomer és la protagonista d’una telenovel·la, “Gent de Sort”, que fa quaranta anys que està en antena, ella és Glòria Aran, i és una estrella. Però la productora, Gina Guasch (Núria Casado) pensa que ja hi ha prou d’aquest personatge, que s’ha fet gran amb la sèrie, i decideixen donar-li una mort digna de la mà d’un nou cap de guionistes, en Roc Biaix (Dafnis Balduz).

PRIME TIME, és una proposta divertida on el personatge de l’Imma Colomer se’ns adreça directament i ens va explicant el que sent i el que pensa. Ens avisa del que dirà o del que farà quan es trobi amb la gent de la productora. Qüestiona els índexs d’audiència i no vol renunciar a la fama de la qual gaudeix de la mà del seu personatge. I és per això que, en principi, accepta encantada la proposta del guionista: matar el seu personatge i crear-ne un altre totalment rejovenit.

Continua llegint

– Roda de premsa PRIME TIME – Hotel Internacional (Sala Muntaner) – 2017.10.17 (temp. 17/18 – RdP 022)

Roda de premsa – PRIME TIME –  (temp. 17/18 – RdP nº 22)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Malgrat que aquesta proposta escènica, ja la vaig poder veure el dia de la seva estrena, el 21 d’octubre del 2016 a Caixa Fòrum, he volgut assistir a la Roda de premsa de presentació per veure l’evolució i segurament els canvis que s’han realitzat.

Una proposta pensada pels actes que va celebrar la Conferència Internacional de SIforAGE (Innovació Social per a un Envelliment Actiu i Saludable).

L’Obra gira al voltant de com s’encara l’arribada a la tercera edat, la seva acceptació i l’actitud davant d’aquesta realitat. Ho fa en un entorn com és el de la televisió on es valora gairebé en exclusivitat la joventut i la presència física.

És el resultat d’un procés creatiu derivat d’una recerca en gerontologia cultural i literària, de la seva autora Núria Casado Gual. La va escriure pensant des de la primera frase, perquè la seva protagonista fos interpretada per Imma Colomer.

Glòria Aran és l’estrella d’una telenovel·la que porta 40 anys en antena. Quan la citen a l’oficina de la productora, sospita que li volen retre un homenatge a la propera temporada, però el que tenen pensat per a la sèrie és incorporar un nou cap de guionistes i la decisió d’aquest de fer desaparèixer el seu personatge per mort sobtada, perquè la corba d’audiències reflecteix una davallada continuada.

Però crec que el gran canvi que es podrà veure ara, és la incorporació de l’actor Dafnis Balduz, per interpretar el personatge que vol ser el contrapunt a la protagonista. Dafnis ens comenta que és un plaer treballar amb l’Imma Colomer, amb la que no ho havia fet mai fins ara. Malgrat que opina que el seu personatge no és precisament el més amable d’aquesta proposta, per ell és una experiència molt enriquidora poder conviure i relacionar-se mentre treballa, amb actors d’edats diferents de la seva generació.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (315) – UN TRET AL CAP (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 25.07.2017

UN TRET AL CAP

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Tres actrius a l’escenari, tres formes d’entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d’ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima  interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d’opinió personal. Les coses canvien, l’edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l’interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l’acomiadament.

UN TRET AL CAP – Sala Beckett – fotografia de David Ruano

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu “per sort” li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S’ha convertit en un “iogurt amb data de caducitat”. Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d’una manera o d’un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l’actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l’escenari, en aquest cas ens ha costat força “creure-la” en la seva interpretació … o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l’ajut de la periodista d’èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Continua llegint

– Teatre (64) – PRIME TIME (🐌🐌) – Caixa Forum – 21.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón  

PRIME TIME – 

Segona representació d’aquest passat divendres; aquesta vegada convidats personalment per l’actriu Imma Colomer a l’estrena de PRIME TIME, que es va celebrar al Caixa Fòrum de Barcelona, dins dels actes de la Conferència Internacional de SIforAGE (Innovació Social per a un Envelliment Actiu i Saludable).

La representació té molt a veure amb l’arribada a la tercera edat, la seva acceptació i l’actitud davant d’aquesta realitat.

Glòria Aran és l’estrella d’una telenovel·la que porta 40 anys en antena. Quan la citen a l’oficina de la productora, sospita que li volen retre un homenatge a la propera temporada, però el que tenen pensat per a la sèrie és incorporar un nou cap de guionistes i la decisió d’aquest de fer desaparèixer el seu personatge per mort sobtada, perquè la corba d’audiències reflecteix una davallada continuada.

prime-time

Aquesta peça es qüestiona què vol dir fer-se gran en un medi on es promociona i es ven la joventut, i és el resultat d’un procés creatiu derivat de una recerca en gerontologia cultural i literària, de la seva autora Núria Casado Gual.

Una proposta amable amb un argument força senzill, un pèl massa superficial pel meu gust, en el que s’intenta explicar les diferents etapes d’una persona quan arriba al zenit de la seva professió i el mercat la vol apartar per deixar pas a altres persones més joves. Primer la sorpresa i la indignació en veure’s traït per les persones que t’envolten i que creies que eren el teu suport; de cop t’adones que no ets més que una peça d’una màquina que s’ha de reemplaçar. Després vindrà l’acceptació de què la situació és irremeiable … i que a poc a poc es transforma en unes immenses ganes de començar quelcom nou, que donarà una nova empenta il·lusionant per continuar el teu camí a la vida.

Continua llegint

– Teatre – QUI BONES OBRES FARÀ (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 28/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, dissabte a la tarda, ple de gom a gom. Ens esperen tres hores de teatre, d’esplèndid teatre.

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa.

Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de “la Gavina”. Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala.

Quines obres farà - TNC 1

En paraules del mateix autor el Teatre ha de lluitar amb la comercialitat del cinema i la televisió i sobretot amb la immediatesa que exigeix un públic nascut en una nova cultura més consumista on tot caduca quan tot just a acabat de néixer.

El repartiment d’aquesta producció ha estat un luxe, començant pel mateix Pep Tosar que interpreta a Txèkhov i que al mateix temps que ens explica moments de la seva vida i de la seva mort, serveix de fil conductor de tota la història i fa una mica de veu de la consciència de tots plegats, actors i espectadors.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – PENSO EN YU (🐌🐌) – Sala Beckett – 14/07/2015

És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Penso en Yu 1

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Penso en Yu 7

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Penso en Yu 2

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.

Autora: Carole Fréchette
Traducció: Elisabet Ràfols
Direcció: Imma Colomer
Intèrprets: Fina Rius, Mar Ulldemolins, Pep Ferrer
Veu en off: Sofia Xisi // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Vestuari: Antonio Belart // Vídeo: Joan Rodón //Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias //Ajudant de vestuari: Carlota Ricart //Construcció escenografia: Jorba-Miró.Estudi-Taller d’escenografia //Gravacions so: Lucas Airel Vallejos //Fotografia: David Ruano //Producció executiva: Anna Rius //Ajudant de direcció: Aina Tur //Alumne en pràctique

massatge de cargols a Xina

– Teatre – LA MÀGIA d’en CALDERS (🐌🐌🐌) – Akademia Teatre – 10/01/2015

Segurament, es tracta d‘un espectacle que no hauríem escollit per anar a veure’l, si no fos per les recomanacions que ens han arribat dels nostres amics teatraires. En tractar-se d’una recopilació de contes d’en Pere Calders, “llegits” per una sola actriu a escena ens semblava que no tindria la suficient força teatral. Un cop vista, reconeixem que estàvem del tot equivocats.

Admirem molt com a actriu a l’Imma Colomer i aquest fet va influir definitivament per tal de què el passat dissabte féssim “doblet”, tot veient primer aquesta producció per un cop acabat, sortir de pressa per anar a veure un altre espectacle, aquest de dansa, al Mercat de les Flors.

Pere Calders té una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. La seva ironia, el seu humor i la seva fantasia desperten la imaginació i ens endinsa en el seu univers fictici, que està poblat d’éssers i fenòmens fabulosos i sobrenaturals, encara que moltes de les seves narracions arrenquen d’una situació estable en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar, però, gradualment o de sobte, es veuen trasbalsats per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial.

2015/01/img_0043.png

És d’admirar que Imma Colomer s’hagi arriscat per portar a escena aquestes “lectures” de 17 petits contes d’en Pere Calders, que ella, mes que llegir-los, els interpreta teatralment, donant-li encara més força que si nosaltres els llegíssim directament.

Amb una escenografia senzilla, sota l’arbre d’un dels seus contes i una tauleta amb el cafè preparat que l’actriu es va prenent a mesura que l’espectacle avança, tranquil·lament. Ens dóna una sensació de serenor i de pau tot plegat, que ens predisposa per tal d’estar molt atents a les seves paraules que va desgranant a partir dels contes d’en Pere.

En pocs moments resta asseguda i va d’una banda a l’altre de l’espai escènic; fa veure que ens llegeix aquests fulls de papers, primer dels col·locats en uns faristols disposats davant dels espectadors i més tard, despenjant aquests fulls d’una mena d’arbre / paraigües, que va quedant a poc a poc amb les seves branques buides.

Cal destacar que s’ha fet acompanyar per una acordionista, Dioni Chico,  i això fa que mesuri els moments i faci les pauses entre contes, molt més agradable.

Un espectacle que entra per les oïdes, amb una senzillesa brutal, ja que la manera de dir d’en Pere Calders, és així, senzill, sense frases massa rebuscades, com si la seva escriptura sortís amb naturalitat com si és tractes d’una conversa personal amb els seus lectors.

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986.

Malauradament no sóc massa lector de llibres, tot al contrari de l’Imma que sembla que els devora, però tot escrivint aquest post, m’han vingut ganes de rellegir algun dels seus contes; aquí us deixo un parell que em van agradar especialment…

2015/01/img_0042.jpg

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Autor: Pere Calders
Direcció e interpretació: Imma Colomer
Acordionista: Dioni Chico
Disseny de llums: Enric Planas / Direcció artística: Mercè Managuerra
2015/01/img_0044.jpg