Arxiu d'etiquetes: David Verdaguer

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– Teatre – LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2018.05.31 (temp. 17/18 – espectacle nº 284)

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK (temp. 17/18 – espec. nº 284)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Malgrat que les comèdies d’embolics no és potser el tipus de Teatre que més ens apassiona, aquesta obra l’hem vist diverses vegades al llarg de la nostra vida i l’última fa relativament poc temps al Teatre Akadèmia, al desembre del 2015, en una versió que ens va satisfer força.

Dijous passat vam fer cap a la Sala Petita del TNC, per poder veure una nova versió de La Brutal, amb unes expectatives molt altes, les entrades exhaurides des d’abans de començar les representacions, i uns comentaris llegits a les xarxes, que ens feien preveure una gran nit de teatre.

“The Importance of Being Earnest” va ser l’última comèdia que va escriure Oscar Wilde i és considerada com un dels seus millors treballs. Va ser estrenada el 14 de febrer de 1895 en el St.James’ Theatre de Londres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde (1854-1900) va quedar arruïnada sobtadament en sortir a la llum la seva condició homosexual, que havia mantingut amagada, amb la condemna a dos anys de presó, acusat d’indecència per la seva relació amb Lord Alfred Douglas, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

Recobrada la llibertat, va canviar de nom i cognom (va adoptar els de Sebastian Melmoth) i va emigrar a París, on va romandre fins a la seva mort. Els seus últims anys de vida es van caracteritzar per la fragilitat econòmica, els problemes de salut derivats de la seva afició a la beguda i un acostament d’última hora al catolicisme.

David Selvas ens presenta una versió lliure de LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, convertint-la en una fabula, i incorporant melodies originals interpretades en directe pels mateixos intèrprets. Paula Jornet és la responsable de la composició musical i ella mateixa canta i toca la guitarra. Durant la representació s’interpreten set temes musicals.

Continua llegint

– Teatre – UN COP L’ANY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2017.11.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

UN COP L’ANY (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Bernard Slade va escriure “Sametime, next year”  l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn i Charles Grodin. Aquesta mateixa actriu i Alan Alda van ser els protagonistes de la versió cinematogràfica estrenada el 1978 i dirigida per Robert Mulligan.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l’acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l’acció de Califòrnia a La Rioja.

Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l’any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l’any al mateix hotel i en les mateixes dates.

UN COP L’ANY és una comèdia romàntica de Minoria AbsolutaCow Theatre dirigida per Àngel Llàcer que confessa que en llegir l’obra per primera vegada, es va emocionar. L’obra va de com construir una relació anomenada amor, o d’amants, o com cadascú vulgui anomenar-la, mitjançant la sinceritat i l’honestedat.

El que fa realment interessant aquest text és el retrat de l’evolució dels rols masculins i femenins al llarg del quart de segle compres entre el 1975 i l’any 2000. Ambdós protagonistes hauran de fer front a l’evolució de les seves respectives llars i al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que afecten les seves vides.

Continua llegint

– Teatre (160) – L’HOSTALERA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 20.01.2017

L’HOSTALERA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Encara que a la roda de premsa i a l’assaig que el Miquel va poder assistir, ja s’havien desvelat molts dels secrets d’aquesta proposta, vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Un enorme rètol “MIRANDOLINA, trattoria e locanda“, presideix l’escenari….. amb un cop de Metro ens hem traslladat a Florència.

lhostalera-1-biblioteca-de-catalunya

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d’Albafiorita és el contrapunt, un empresari d’èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l’hostalera que els accepta per no ofendre’l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l’època, l’un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l’altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Continua llegint

– Roda de premsa i assaig de… L’HOSTALERA – Biblioteca de Catalunya (rp49) – 10.01.2017

L’HOSTALERA – Roda de premsa –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

Dimarts passat vaig tornar a assistir a la presentació d’un nou espectacle a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta vegada es tracta de L’HOSTALERA, un text clàssic de Carlo Goldoni amb el que tornen els aires italians a aquest preciós espai dedicat ja fa uns anys al Teatre.

Però ara a més a més, aquesta proposta de Pau Carrió aconseguirà transformar-lo en una “locanda fiorentina” o el que és el mateix, traduït al català, un hostal ple de vida i de gent passavolant… un espai ple de petites taules on potser els espectadors puguin arribar a menjar un pla de pasta al ragú i amb música dels anys 60 en directe.

roda-de-premsa-lhostalera-biblioteca-de-catalunya-voltar-i-voltar-1

Pau Carrió ha volgut portar a la Biblioteca un projecte que tenia a la seva motxilla fa un bon grapat d’anys i que diferents teatres no han volgut acollir per la dificultat que té la seva posada en escena….. 210 espectadors asseguts al voltant de més de 40 tauletes, en un ambient molt diferent del que aquest espai ens ofereix normalment. Per aconseguir-ho compta amb la col·laboració del seu germà i del seu restaurant GATBLAU, que aportarà la part gastronòmica de l’espectacle diàriament i en perfectes condicions.

En Pau Carrió afirma que la proposta es basa en tres eixos bàsics:

1 – Els espectadors s’han de sentir acollits en aquest Hostal; deixaran de restar passius, perquè compartiran una taula amb altres espectadors que no coneixen.

2 – L’amor o els amors, perquè cada amor de cadascun dels personatges són diferents, malgrat que el nexe d’unió és l’amor cap a la protagonista.

3 – Com i de quina manera l’amor està lligat a la subsistència dels personatges.

No es tracta pas d’una obra feminista, però sí que el seu argument defensa la llibertat i la independència de la dona.

Continua llegint

– Teatre – L’ONZENA PLAGA (🐌🐌🐌🐌) – cicle Tot pels diners (3/3) – Espai Lliure – 05/06/2015

Divendres passat vàrem assistir a la representació de L’ONZENA PLAGA, l’ultima de la sèrie del cicle “Tot pels diners” que s’ha estat representant al Teatre Lliure durant aquestes ultimes setmanes, produïda per la Cia. La Brutal i amb textos de diferents autors…. i una altra vegada ens ha tornat a agradar molt.

L'onzena plagaAquest cop el text de Victoria Szpunberg, segurament és la que entra més a fons en el tema comú d’aquest cicle, la toxicitat dels diners per les persones, que intenten posseir-lo per poder comprar tot, incloent-hi els sentiments, la fidelitat i l’amor; un text que ens ha impactat força perquè a través de la simbologia d’una plaga de rates, ens mostra d’una manera clara, un entorn humà que podria ser molt proper al nostre, en el que tot ho marca i manega el desig de la possessió dels diners, tant dels que no en tenen, com dels que tenen mes del que realment necessiten per tal d”intentar comprar tot el comprable i el que no ho sembla pas. El poder dels diners no te aturador.

David Selvas entoma aquest text amb entusiasme i el dirigeix d’una forma valenta, assumint a més a més un dels papers principals, cosa que no massa sovint surt del tot bé… i en aquest cas, tot ha anat rodat. Des d’una encertada posada en escena que compta amb una escenografia força senzilla, però impactant, fins a una magnífica direcció d’actors, tot ha funcionat perfectament; l’Espai Lliure, amb espectadors a tres bandes i molt propers a l’escena, no permet construir grans escenografies, en estar situada l’acció al ben mig dels espectadors; malgrat això, tan sols amb una mica de gespa, quatre mobles i una bona il·luminació, ha permès crear dos espais diferents, el pati d’una casa unifamiliar i el seu interior, al que cal afegir una simulada cúpula de llum làser, que servirà per poder furetejar la invasió de les rates….. però els espectadors, a poc a poc ens adonarem que les rates estan més dintre que fora.

L'onzena plaga - Voltar i Voltar-imp

Tot comença amb un sopar especialment preparat per una parella (David Verdaguer i Mima Riera) que s’està desfent per moments i principalment per culpa de la manca de recursos econòmics; ell recerca treball desesperadament com a dissenyador de joies i per aquesta causa convida a una altra parella amiga, que és gai (David Selvas i Pol López), per tal de què amb l’ajut del pare d’un d’ells, es pugui col·locar fàcilment….. una invasió de rates i la fòbia a aquestes d’un dels convidats, malmetrà el pla.

Continua llegint

– Teatre Musical – FRANK V (opereta d’una banca privada) -Teatre Lliure Montjuic ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – 26/04/2015

Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 10Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.

FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 7

Fotografies de Ros Ribas

Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.

Continua llegint