Arxiu d'etiquetes: David Verdaguer

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– Teatre – LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2018.05.31 (temp. 17/18 – espectacle  nº 284)

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK (temp. 17/18 – espec. nº 284)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Malgrat que les comèdies d’embolics no és potser el tipus de Teatre que més ens apassiona, aquesta obra l’hem vist diverses vegades al llarg de la nostra vida i l’última fa relativament poc temps al Teatre Akadèmia, al desembre del 2015, en una versió que ens va satisfer força.

Dijous passat vam fer cap a la Sala Petita del TNC, per poder veure una nova versió de La Brutal, amb unes expectatives molt altes, les entrades exhaurides des d’abans de començar les representacions, i uns comentaris llegits a les xarxes, que ens feien preveure una gran nit de teatre.

“The Importance of Being Earnest” va ser l’última comèdia que va escriure Oscar Wilde i és considerada com un dels seus millors treballs. Va ser estrenada el 14 de febrer de 1895 en el St.James’ Theatre de Londres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde (1854-1900) va quedar arruïnada sobtadament en sortir a la llum la seva condició homosexual, que havia mantingut amagada, amb la condemna a dos anys de presó, acusat d’indecència per la seva relació amb Lord Alfred Douglas, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

Recobrada la llibertat, va canviar de nom i cognom (va adoptar els de Sebastian Melmoth) i va emigrar a París, on va romandre fins a la seva mort. Els seus últims anys de vida es van caracteritzar per la fragilitat econòmica, els problemes de salut derivats de la seva afició a la beguda i un acostament d’última hora al catolicisme.

David Selvas ens presenta una versió lliure de LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, convertint-la en una fabula, i incorporant melodies originals interpretades en directe pels mateixos intèrprets. Paula Jornet és la responsable de la composició musical i ella mateixa canta i toca la guitarra. Durant la representació s’interpreten set temes musicals.

Continua llegint

– Teatre – UN COP L’ANY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2017.11.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

UN COP L’ANY (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Bernard Slade va escriure “Sametime, next year”  l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn i Charles Grodin. Aquesta mateixa actriu i Alan Alda van ser els protagonistes de la versió cinematogràfica estrenada el 1978 i dirigida per Robert Mulligan.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l’acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l’acció de Califòrnia a La Rioja.

Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l’any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l’any al mateix hotel i en les mateixes dates.

UN COP L’ANY és una comèdia romàntica de Minoria AbsolutaCow Theatre dirigida per Àngel Llàcer que confessa que en llegir l’obra per primera vegada, es va emocionar. L’obra va de com construir una relació anomenada amor, o d’amants, o com cadascú vulgui anomenar-la, mitjançant la sinceritat i l’honestedat.

El que fa realment interessant aquest text és el retrat de l’evolució dels rols masculins i femenins al llarg del quart de segle compres entre el 1975 i l’any 2000. Ambdós protagonistes hauran de fer front a l’evolució de les seves respectives llars i al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que afecten les seves vides.

Continua llegint

– Teatre (160) – L’HOSTALERA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 20.01.2017

L’HOSTALERA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Encara que a la roda de premsa i a l’assaig que el Miquel va poder assistir, ja s’havien desvelat molts dels secrets d’aquesta proposta, vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Un enorme rètol “MIRANDOLINA, trattoria e locanda“, presideix l’escenari….. amb un cop de Metro ens hem traslladat a Florència.

lhostalera-1-biblioteca-de-catalunya

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d’Albafiorita és el contrapunt, un empresari d’èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l’hostalera que els accepta per no ofendre’l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l’època, l’un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l’altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Continua llegint

– Roda de premsa i assaig de… L’HOSTALERA – Biblioteca de Catalunya (rp49) – 10.01.2017

L’HOSTALERA – Roda de premsa –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

Dimarts passat vaig tornar a assistir a la presentació d’un nou espectacle a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta vegada es tracta de L’HOSTALERA, un text clàssic de Carlo Goldoni amb el que tornen els aires italians a aquest preciós espai dedicat ja fa uns anys al Teatre.

Però ara a més a més, aquesta proposta de Pau Carrió aconseguirà transformar-lo en una “locanda fiorentina” o el que és el mateix, traduït al català, un hostal ple de vida i de gent passavolant… un espai ple de petites taules on potser els espectadors puguin arribar a menjar un pla de pasta al ragú i amb música dels anys 60 en directe.

roda-de-premsa-lhostalera-biblioteca-de-catalunya-voltar-i-voltar-1

Pau Carrió ha volgut portar a la Biblioteca un projecte que tenia a la seva motxilla fa un bon grapat d’anys i que diferents teatres no han volgut acollir per la dificultat que té la seva posada en escena….. 210 espectadors asseguts al voltant de més de 40 tauletes, en un ambient molt diferent del que aquest espai ens ofereix normalment. Per aconseguir-ho compta amb la col·laboració del seu germà i del seu restaurant GATBLAU, que aportarà la part gastronòmica de l’espectacle diàriament i en perfectes condicions.

En Pau Carrió afirma que la proposta es basa en tres eixos bàsics:

1 – Els espectadors s’han de sentir acollits en aquest Hostal; deixaran de restar passius, perquè compartiran una taula amb altres espectadors que no coneixen.

2 – L’amor o els amors, perquè cada amor de cadascun dels personatges són diferents, malgrat que el nexe d’unió és l’amor cap a la protagonista.

3 – Com i de quina manera l’amor està lligat a la subsistència dels personatges.

No es tracta pas d’una obra feminista, però sí que el seu argument defensa la llibertat i la independència de la dona.

Continua llegint

– Teatre – L’ONZENA PLAGA (🐌🐌🐌🐌) – cicle Tot pels diners (3/3) – Espai Lliure – 05/06/2015

Divendres passat vàrem assistir a la representació de L’ONZENA PLAGA, l’ultima de la sèrie del cicle “Tot pels diners” que s’ha estat representant al Teatre Lliure durant aquestes ultimes setmanes, produïda per la Cia. La Brutal i amb textos de diferents autors…. i una altra vegada ens ha tornat a agradar molt.

L'onzena plagaAquest cop el text de Victoria Szpunberg, segurament és la que entra més a fons en el tema comú d’aquest cicle, la toxicitat dels diners per les persones, que intenten posseir-lo per poder comprar tot, incloent-hi els sentiments, la fidelitat i l’amor; un text que ens ha impactat força perquè a través de la simbologia d’una plaga de rates, ens mostra d’una manera clara, un entorn humà que podria ser molt proper al nostre, en el que tot ho marca i manega el desig de la possessió dels diners, tant dels que no en tenen, com dels que tenen mes del que realment necessiten per tal d”intentar comprar tot el comprable i el que no ho sembla pas. El poder dels diners no te aturador.

David Selvas entoma aquest text amb entusiasme i el dirigeix d’una forma valenta, assumint a més a més un dels papers principals, cosa que no massa sovint surt del tot bé… i en aquest cas, tot ha anat rodat. Des d’una encertada posada en escena que compta amb una escenografia força senzilla, però impactant, fins a una magnífica direcció d’actors, tot ha funcionat perfectament; l’Espai Lliure, amb espectadors a tres bandes i molt propers a l’escena, no permet construir grans escenografies, en estar situada l’acció al ben mig dels espectadors; malgrat això, tan sols amb una mica de gespa, quatre mobles i una bona il·luminació, ha permès crear dos espais diferents, el pati d’una casa unifamiliar i el seu interior, al que cal afegir una simulada cúpula de llum làser, que servirà per poder furetejar la invasió de les rates….. però els espectadors, a poc a poc ens adonarem que les rates estan més dintre que fora.

L'onzena plaga - Voltar i Voltar-imp

Tot comença amb un sopar especialment preparat per una parella (David Verdaguer i Mima Riera) que s’està desfent per moments i principalment per culpa de la manca de recursos econòmics; ell recerca treball desesperadament com a dissenyador de joies i per aquesta causa convida a una altra parella amiga, que és gai (David Selvas i Pol López), per tal de què amb l’ajut del pare d’un d’ells, es pugui col·locar fàcilment….. una invasió de rates i la fòbia a aquestes d’un dels convidats, malmetrà el pla.

Continua llegint

– Teatre Musical – FRANK V (opereta d’una banca privada) -Teatre Lliure Montjuic ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – 26/04/2015

Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 10Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.

FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 7

Fotografies de Ros Ribas

Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.

Continua llegint

– Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

El passat divendres vàrem assistir al Teatre Lliure de Gràcia (per cert …. quan tindrem el plaer d’anomenar per fi a aquest espai “Sala Anna Lizaran”???), a veure una nova proposta que protagonitzaven “Les Antonietes” juntament amb la “Kompanyia Lliure“; es tractava de SOMNI AMERICÀ i la veritat és que anàvem sense gaires esperances de què ens agrades gaire, ja que les crítiques que havíem llegit no eren pas gaire encoratjadores.

Somni America 5

La veritat és que ens va agradar força mes del que esperàvem, especialment el text elaborat per Oriol Tarrasón, a base d’un treball minuciós de molts mesos de lectura de llibres d’autors dramàtics nord-americans del segle XX….

ERSKINE CALDWELL, ARTHUR MILLER, EUGENE O’NEILL,BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS

Cartell Somni AmericaA partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.

Tots ells són personatges desarrelats pel fet de no voler estar sotmesos a les normes que la societat els obliga…. són bones persones i voldrien ser estimats, aconseguir una bona feina que els ompli, dedicar-se a l’art o a la música, inclús deixar de pensar massa en un mateix per fer-ho per la col·lectivitat o ajudar als altres a viure amb dignitat; la realitat és que no han tingut sort i estan aixoplugats en una nau malmesa que ha de ser enderrocada. Pel que sembla, no és pas veritat que a Amèrica tothom pot triomfar.

Tot i això, no sé ben bé perquè, els diàlegs queden una mica desdibuixats i les referencies a personatges d’obres cèlebres de la literatura del segle XX, queden lluny de ser entesos per la majoria del públic, i solament queden a l’abast de grans lectors.

Somni america 1

Somni America – Fotos de Ros Ribas

 Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins al límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser l’única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Continua llegint

– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

victoria.enric_

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Continua llegint

– Teatre – EL CABALLERO DE OLMEDO (****1/2) (assaig general) – Teatre Lliure Montjuïc – 13/03/2014

Sorprenent el bon resultat que Lluís Pasqual ha obtingut d’una obra que d’entrada no ens atreia gens i que segurament no hauríem pensat anar-hi (perquè t’enganyes a tu mateix, Miquel ???).

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure1-imp

Un clàssic del Teatre del segle d’Or espanyol de cavallers espadatxins, i donzelles verges que esperen el seu “príncep blau” per sortir de la vida avorrida que porten….. i si això li falla, se’n van a un convent de clausura a “estimar” el ser suprem de la creació.   Buff…. crec que no estic venent bé el producte !!!

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure2-imp

El caballero de Olmedo és una obra de Lope de Vega escrita segurament a l’any 1620 i basada, com altres del mateix autor, en una cançó popular:
Que de noche le mataron
al Caballero,
la gala de Medina,
la flor de Olmedo.
L’obra normalment es classifica com una tragèdia (o tragicomèdia), ja que introdueix elements propis d’aquest gènere en la seva tradició clàssica, com la presència d’un cor, el desenllaç fatal del seu protagonista o la temàtica de la destinació com a força inexorable que s’imposa a els personatges.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 1

Un text sense gaire argument, però escrit en vers i que realment escoltar-lo en directe en una platea, és realment un plaer pels sentits. Els personatges principals d’aquesta tragicomèdia son:

  • Don Alonso, «el caballero de Olmedo», personatge principal de l’obra, ve a Medina, on s’enamora de doña Inés. És caracteritzat com a atractiu, valent i cortès.
  • Doña Inés, la dama de l’obra, de la qual s’enamoren tant don Alonso com don Rodrigo.
  • Doña Leonor, la germana de doña Inés.
  • Don Rodrigo, promès de doña Inés, és l’antagonista de don Alonso. Se li presenta com un personatge covard i traïdor.
  • Fabia: alcavota que serveix d’intermediari entre doña Inés i don Alonso. És una figura similar a la Celestina.
  • Tello: criat de don Alonso i còmplice de la seva relació amb doña Inés. Representa la figura del graciós.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 2

La posada en escena és “brutal” i no precisament pels grans mitjans que s’utilitzen, ja que al Teatre Lliure la veiem despullada de qualsevol escenografia i recurs afegit; aquí és un escenari net i a sobre d’ell un munt de cadires …. i punt; es juga això si, amb una molt bona il·luminació i com a fons en algunes escenes se li afegeixen recursos videogràfics.

Continua llegint