Arxiu d'etiquetes: Patrícia Mendoza

– 362 – Teatre – L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) – Teatre Eòlia (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2019.07.14 (temp. 18/19 – espectacle nº 280)

L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) (temp. 18/19 –  espectacl.  nº 280)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Hem tingut l’enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l’última de les quatre funcions previstes aquests dies de L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s’han representat al Teatre Eòlia.

Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre.

El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018.

Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta  AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i que serà representada al Teatre Fernán Gómez de Madrid en novembre 2019.

En aquesta proposta, dirigida per la mateixa Queralt Riera, Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, són Medea. Estan acompanyades de la música en directe de Joan Alavedra.

En paraules de la mateixa autora, considera que és fonamental recuperar algun concepte de la tragèdia grega a la societat actual, i que per tal que es consideri tragèdia ha d’haver-hi amor, mort i veritat. Tres eixos que han estat constantment revisats a l’obra: “patim perquè estimem i perquè estimem patim“.

És un text contemporani. Un recorregut per la vida d’una dona. Creixerà davant dels nostres ulls dels 8 als 88 anys. Mostrarà la fragilitat, el dolor de la vida i la poca felicitat que de vegades aconseguirà esgarrapar. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Potser, mirar la veritat íntima i afrontar-la ens apropa, si més no, a certa pau.

Medea, que sent que ha matat els seus fills. Amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra.

Una peça construïda a partir de dos Medeas, que evolucionen temporalment en sentit invers, la Medea adulta (excel·lent interpretació de Rosa Cadafalch) que observa el mar des de la residència d’avis on viu els seus últims dies de vida, i contempla astorada com el mar torna el cadàver d’una nena ofegada que no té ulls “perquè se’ls han menjat els peixos“. Ens parla del seu dia a dia esperant la mort. Voldria recordar, però al mateix temps no vol recordar gaire als seus fills absents.

D’altra banda la Medea nena, que amb vuit anys sent l’absència de la mare i viu sola amb un pare que no li pot dedicar temps i un germà més gran que ella amb qui no té connexió. Ens explica com ocupa el seu temps en tornar de l’escola i ens fa partícips del seu procés de creixement, l’internat a Suïssa, la mort del germà, el seu matrimoni, els seus fills … la seva enorme soledat. Una extraordinària Patricia Mendoza que canvia magistralment de registre amb les diferents edats de la protagonista.

Continua llegint

– 109 – Roda de premsa LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO – Sala Atrium – 2018.12.10 (temp. 18/19 – RdP 023)

RdP – LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO (temp. 18/19 – RdP nº 023)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Aquest matí he pogut assistir a la roda de premsa de “LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO“, la propera proposta escènica que es podrà veure a la Sala Atrium. Es tracta d’un text escrit conjuntament per dues actrius amigues, Bàrbara Mestanza (que també la dirigeix) i Ana Rujas (que la interpreta).

Es van conèixer a Madrid perquè Bàrbara va viatjar per un temps a aquesta ciutat a causa de la seva professió i Ana (nascuda a Madrid) s’acabava d’independitzar. Per un temps van viure juntes i malgrat que al principi no van connectar gaire, van acabar fent-se molt amigues i ara són inseparables.

Bàrbara Mestanza i Patricia Mendoza

La idea d’aquest projecte va sorgir en un viatge per feina a Nova York on van tornar a coincidir; això va ser a principis d’aquest 2018, quan les dues estaven passant una època força dolenta, plena de buidor interior. En una xerrada prenent en un cafè, van parlar de la necessitat que tenien ambdues de poder explicar “la merda interior” que cada una d’elles guardaven al seu interior.

Aquesta idea inicial s’ha transformat en una trilogia “La trilogia de la bestia“, que podrem veure als escenaris. Aquesta primera,”La mujer mas fea del mundo” parla del que és i significa la dona d’avui en dia, les seves esperances i frustracions en una societat kitch i consumista en el que gairebé tot és fals i mancat de “veritat”… i també parla sobre el buit inherent de l’ésser humà.

La segona proposta de la trilogia “Pocahontas, o la verdadera história de una traviesa“, es podrà veure molt aviat a la Sala Beckett, a partir del 31 de gener i parlarà de la dona del passat. La tercera proposta encara no té nom, però tractarà del que espera a la dona del futur.

Bàrbara Mestanza i Ana Rujas

Continua llegint

– 092 – Teatre – ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) – Teatre Nacional de Catalunya –  Sala Petita (🐌🐌🐌🐌) – 2018.11.28  (temp. 18/19 – espectacle. nº 071)

ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) (temp. 18/19 – espec. nº 071)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya s’ha estrenat “ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES), de Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, obra guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 i que s’ha pogut veure previament a Temporada Alta.

El Premi Quim Masó impulsa la producció i exhibició de muntatges de teatre en llengua catalana que combinin professionalitat, qualitat i creativitat.

ALBA és un muntatge que es planteja quins són els reptes de l’era digital i com es viuran en el futur aspectes com l’amor, el sexe o l’amistat. ALBA és un thriller de ciència-ficció, una història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La realitat virtual ens aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos d’enamorament s’activen en l’absència de l’objecte o la persona estimada?

Montse Guallar es Alba, una professora jubilada, doctora en història de l’art, que prepara una conferència sobre el quadre de Jheronimus van Aken, El Bosco, “El jardí de les delícies”. Alba ha adquirit un sistema d’intel·ligència artificial perquè li faci companyia i l’ajudi en les tasques domèstiques. Ha decidit que sigui una rèplica d’ella mateixa quan tenia 23 anys.

Claudia Riera és J. la seva acompanyant que ha de guardar els records de l’Alba. És un robot capaç de tenir empatia i que pot fer qualsevol cosa que se li demani, tan física com mentalment i pot ser amiga, amant, serventa i alhora ser magatzem de records i coneixements.

Lluís Marco, és l’home, al que l’autor no ha donat nom. És professor de literatura i havia estat company sentimental de l’Alba. Ara són amics. Queda astorat quan coneix a J. Està veient a l’Alba quan la va conèixer i se’n va enamorar. Aquesta similitud el pertorba profundament.

Continua llegint

– 037 –  Teatre – AQUÍ “de Santander a NY” (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium  – 2018.09.15 (temp. 18/19 – espectacle nº 026)

AQUÍ “de Santander a NY” (temp. 18/19 – espectacle nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

I continuem “reestrenant” temporada, aquesta nit a la Sala Atrium on arribem després del concert de Flamenco BCN, i on tot just arribar ens quedem a les fosques, una avaria sobtada que farà endarrerir el començament de l’obra uns vint minuts. Finalment, torna la llum i entrem a la sala.

AQUÍ “de Santander a NY”, és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d’una sensibilitat extrema, però també dura i resistent.

AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l’estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens explicarà com ha arribat fins allà, qui és i d’on ve, i el que incomprensiblement li ha passat en el dia del seu casament.

Continua llegint

– Teatre – INTERIORS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre La Gleva – 2018.05.13 (temp. 17/18 – espectacle nº 267)

INTERIORS (temp. 17/18 – espec. nº 267)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Aquesta temporada hem gaudit de l’estrena d’aquesta petita sala a tocar de la plaça Molina, LA GLEVA, molt a prop de casa nostra, un espai cultural que aposta per un tipus de teatre intimista i proper.

El darrer espectacle teatral de la temporada és INTERIORS, escrit i dirigit per Concha Milla. Interiors és una obra amb una escenografia petita i un plantejament intimista, amb Muguet Franc, Patrícia MendozaAlejandro Bordanove i José Pedro Garcia Balada com a intèrprets.

És el segon espectacle en solitari de l’autora i, com el primer, (que malauradament nosaltres no vam veure), REFRACCIONS, se centra en les relacions de la parella. Com  segons manifesta ella mateixa, té una raó de ser: és en la parella on col·loquem els fonaments de tot el que volem ser a la vida.

INTERIORS és la història de dues parelles que es troben per casualitat, dues parelles que es troben en un poblet i van a sopar.

La Sara i l’Hugo formen una parella estable i madura des de fa més de dos anys. Tots dos vénen de relacions anteriors complicades i han decidit caminar junts per cuidar-se i respectar-se. L’Àgata i el Simó són una parella que fa poc que van junts. El Simó és vint anys més jove que l’Àgata i la seva relació és alegre, vital i apassionada. El que pot semblar un sopar afable s’acabarà convertint en una nit on la relació de tots quatre canviarà per sempre. Però en realitat veiem tres parelles perquè dues persones són exparella, l’Àgata havia estat parella de l’Hugo, i les relacions entre ells són diferents.

Una trobada que farà trontollar el present de les quatre persones i els obligarà a prendre decisions. Tots quatre comencen d’una manera i acaben d’una altra. Com a la vida.

Continua llegint

– Teatre – HIMMELWEG (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 2017.12.14 (temp. 17/18 – esp. nº 135)

HIMMELWEG (temp. 17/18 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra de Juan Mayorga se’ns havia escapat dues vegades, l’any 2013 i l’any 2015 i ara hem arribat per pèls a veure-la. Una obra dura, inquietant, brutal però imprescindible.

Inspirada en un fet real, la visita organitzada per la propaganda nazi, el juny de 1944, de representants de la Creu Roja Internacional a un camp de concentració, concretament al camp de Theresienstadt.

Himmelweg (Camino del cielo) podria inscriure’s en el terreny del teatre històric i polític, s’aixeca sobre un triumvirat de personatges: una delegada de la Creu Roja a qui s’encarrega inspeccionar un camp de concentració, un comandant del camp Nazi qui orquestra una farsa ideada amb antelació i el cap de la comunitat jueva que no sap si està treballant per a la salvació del seu poble o si està cooperant amb els botxins.

Una obra que partint d’un esdeveniment històric no tracta de reconstruir uns fets del passat, sinó que vol parlar del present i sobretot ens alerta sobre el futur. No vol en cap cas, explicitar la violència que tots hem vist mil i una vegades en el cinema o en el teatre, Com hem pogut llegir, Mayorga, amb aquesta proposta vol que la violència sigui la que cada un de nosaltres, espectadors, siguem capaços d’imaginar. Fins al límit que siguem capaços d’assumir. A Himmelweg únicament hi ha la referència del fum i del tren, la resta és la violència que habita la nostra memòria.

Tres personatges, el comandant del camp, una persona culta amb la qual podem arribar a tenir complicitat, però és el botxí, com podem entendre el botxí?? Un personatge que ha d’obeir als seus comandaments i no es qüestiona el que fa, només lluita per creure que ha estat escollit per una missió. Però ell sap perfectament el que fa, sap que la vida o mort dels presoners està a les seves mans. Excel·lent la interpretació de Raimon Molins que interpreta un paper dins  la seva pròpia mentida i passa de la fredor inicial al paroxisme final i a la “bogeria”. Una persona manipulada i manipuladora.

Continua llegint

– Teatre (178) – JÚLIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 08.02.2017

JÚLIA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquesta és la segona proposta de la “Trilogia de la imperfecció”, que ha preparat aquesta temporada la Sala Atrium, basada en tres personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), JÚLIA (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina).

Aquesta proposta està inspirada en l’obra de l’escriptor suec August Strindberg i tal com ens va comentar Raimon Molins en la roda de premsa, ha fet aquesta adaptació teatral de l’obra prenent només els tres personatges principals de la obra: la mateixa Júlia, Jean i Kristina.

La senyoreta Júlia ens parla bàsicament de les relacions basades en la lluita de poder. El poder de l’home sobre la dona. El poder del ric sobre el pobre. El poder de la moral sobre el lliure albir. De la realitat sobre el somni. I una llarga llista … malauradament infinita de maneres de relacionar-nos i viure. Amb nosaltres. Amb els altres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Júlia és una noia a qui li agrada jugar amb el prohibit, el desconegut, i la nit de Sant Joan decideix “jugar” amb el Jean, un majordom de la casa amb el que es coneixen des que eren petits. La seva parella fins aquella nit l’acaba d’abandonar perquè no accepta la relació de poder que ella exerceix i que arribava a la humiliació. Però Jean és un seductor, intel·ligent i manipulador, un depredador.

Júlia no vol ser una senyoreta, perquè el seu pare l’ha educat com un home i la seva mare mai la va estimar, mai s’ha relacionat massa amb la gent del seu entorn social, i des de la seva “masculinitat” vol exercir el poder que en aquella època exercia l’home sobre la dona. Ella, a més, té el poder sobre el personal del servei de la casa, en aquest cas sobre el Jean i la Kristina. Al mateix temps el Jean, pel fet de ser home, té el poder sobre les dones, la senyoreta Júlia i la Kristina. El pare de la Júlia és una presència que té el poder sobre tots tres per la seva condició social i per ser home.

Continua llegint