– 109 – Roda de premsa LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO – Sala Atrium – 2018.12.10 (temp. 18/19 – RdP 023)

RdP – LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO (temp. 18/19 – RdP nº 023)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Aquest matí he pogut assistir a la roda de premsa de “LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO“, la propera proposta escènica que es podrà veure a la Sala Atrium. Es tracta d’un text escrit conjuntament per dues actrius amigues, Bàrbara Mestanza (que també la dirigeix) i Ana Rujas (que la interpreta).

Es van conèixer a Madrid perquè Bàrbara va viatjar per un temps a aquesta ciutat a causa de la seva professió i Ana (nascuda a Madrid) s’acabava d’independitzar. Per un temps van viure juntes i malgrat que al principi no van connectar gaire, van acabar fent-se molt amigues i ara són inseparables.

Bàrbara Mestanza i Patricia Mendoza

La idea d’aquest projecte va sorgir en un viatge per feina a Nova York on van tornar a coincidir; això va ser a principis d’aquest 2018, quan les dues estaven passant una època força dolenta, plena de buidor interior. En una xerrada prenent en un cafè, van parlar de la necessitat que tenien ambdues de poder explicar “la merda interior” que cada una d’elles guardaven al seu interior.

Aquesta idea inicial s’ha transformat en una trilogia “La trilogia de la bestia“, que podrem veure als escenaris. Aquesta primera,”La mujer mas fea del mundo” parla del que és i significa la dona d’avui en dia, les seves esperances i frustracions en una societat kitch i consumista en el que gairebé tot és fals i mancat de “veritat”… i també parla sobre el buit inherent de l’ésser humà.

La segona proposta de la trilogia “Pocahontas, o la verdadera história de una traviesa“, es podrà veure molt aviat a la Sala Beckett, a partir del 31 de gener i parlarà de la dona del passat. La tercera proposta encara no té nom, però tractarà del que espera a la dona del futur.

Bàrbara Mestanza i Ana Rujas

La idea inicial d’aquesta “La mujer mas fea del mundo”, va ser parlar del que pot arribar a significar ser “model de moda” en aquesta societat consumista, dels sacrificis a tots els nivells que comporta, per ser “la més guapa i atractiva”, especialment amb el tema de l’alimentació. Però la peça s’ha anat transformant, i ara parla de la dona en general (o inclús de l’ésser humà), a partir d’experiències reals de les dues actrius.

Es parla de la buidor, d’aquesta sensació constant en el cos de l’animal humà que ha portat a tota la humanitat al consumisme més absolut. S’analitza sarcàsticament el paper que el cos físic exerceix en el món i com aquest està encadenat al grau de felicitat al que un pot aspirar. Però no només es parla i investiga sobre el cos, aquesta peça és una anàlisi profunda sobre la lletjor. La revolució de la lletjor.

… I elles ho expliquen des de la “veritat més absoluta”, perquè és una peça que ha sortit de les seves entranyes, de les seves experiències a la seva encara jove vida (28 i 29 anys). Es despullen i ensenyen voluntàriament la “lletjor” del seu interior, del que elles consideren que són: dues dones consumistes, En teoria elles tenen aparentment “tot”, són guapes, treballen en el que més els agrada, però a vegades pateixen d’una gran buidor interior i algunes experiències traumàtiques, … s’han arribat a considerar “lletges interiorment” i inclús en algun moment han arribat a rendir-se davant la vida i desitjar la mort.

Maria Roig i Edu Tudela (ajudants de direcció)

Dones que encara avui en dia, malgrat la seva joventut, senten la “culpa cristiana” que la nostra societat ens ha impregnat sense que ens adonem, i vivim en l’engany de què aquesta “culpa”, avui en dia és cosa del passat, quan això no és cert… però la proposta parla de moltes més coses … del suïcidi i del que significa “rendir-se” davant la vida, parla de la depressió, de l’anorèxia, de la bulímia, de l’abús sexual, de les drogues, de l’amor del segle XXI i del sexe.

Malgrat que és un text força dur, no es tracta ven bé d’un drama, perquè també té molt de comèdia, ja que el conjunt d’experiències reals que s’expliquen en tan sols una hora, resulta ser tant “patètic” que arribes a riure.

L’espectador que vingui a veure l’espectacle es veurà interpel·lat en el transcurs de la representació.

Es podrà veure a la Sala Atrium del 13 de desembre al 6 de gener.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.