Arxiu d'etiquetes: Guillem Gefaell

– Teatre – MORPHEO 115 (🐌🐌🐌+🐚) – Tantarantana Teatre – Sala Baixos22 – 2018.06.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 320)

MORPHEO 115 (temp. 17/18 – espectacle nº 320)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous, als baixos22 del Tantarantana vam poder veure la nova producció del Teatre Kaddish i la companyia KolmanskopMORPHEO 115, que ens havien presentat en la roda de premsa del passat dia 11.

El Teatre Kaddish, situat a les Golfes de la Torre Muntadas, al Prat de Llobregat, neix l’any 1975 per iniciativa d’un grup d’estudiants de l’institut Baldiri Guilera, que, després d’un curs de teatre, van decidir seguir actuant, estrenant el seu primer projecte, “pRÒIEG”, el febrer de 1976. Actualment és un centre de creació, programació i formació en les arts escèniques.

Els integrants de la companyia Kolmanskop creuen en la idea de convivència, creant el text a partir del treball col·lectiu i dissenyant la posada en escena a partir de les propostes conjuntes. Aquesta és la segona obra de la companyia després de KOLMANSKOP presentada a l’Àtic 22 en 2016.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

MORPHEO 115 és un nou projecte, un nou “somni” que parla de la identitat com a col·lectivitat, en una societat dominada pel capitalisme. Un personatge imaginari, Robert Polsøn, fascinat pel personatge de James Bond, es rebel·la contra el sistema que vol manipular els seus somnis a través d’imatges cinematogràfiques i fàrmacs.

Una persona que lluita per retrobar la seva història, de la qual recorda moments, dins dels seus malsons, i que les dues “noies Bond”, les seves infermeres, guardianes del sistema, volen allunyar.

Continua llegint

– Teatre – DRAMABURG (🐌🐌+🐚) – Àtic22 del Tantarantana – 2018.02.18 (temp. 17/18 – espectacle nº 196)

DRAMABURG (temp. 17/18 – espectacle nº 196)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem ganes de veure aquesta proposta guanyadora del tercer premi a la segona edició del Cicle DespertaLab, organitzat conjuntament per la Nau Ivanow i la Sala Àtrium.

Carlos Perelló és el jove dramaturg d’aquesta peça que ha dirigit Guillem Gefaell amb la interpretació de Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra.

D’entrada hem de reconèixer que el text se’ns ha fet una mica complicat d’entendre i ens hem perdut en molts moments de l’obra, però també hem de dir que hem gaudit de la proposta perquè ens hem deixat portar per la posada en escena i les interpretacions que ens han agradat força.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un grup d’operaris preparen un espai en el qual ha ocorregut una catàstrofe. Porten mascares i un d’ells (Laia Alberch) ens explica que han de convertir el lloc en un espai visitable, en un lloc d’espectacle, una mena de parc temàtic perquè el públic pugui gaudir amb comoditat del morbo que dóna saber que en aquest lloc va ocórrer una tragèdia.

Continua llegint

– Teatre – HIMMELWEG (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 2017.12.14 (temp. 17/18 – esp. nº 135)

HIMMELWEG (temp. 17/18 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra de Juan Mayorga se’ns havia escapat dues vegades, l’any 2013 i l’any 2015 i ara hem arribat per pèls a veure-la. Una obra dura, inquietant, brutal però imprescindible.

Inspirada en un fet real, la visita organitzada per la propaganda nazi, el juny de 1944, de representants de la Creu Roja Internacional a un camp de concentració, concretament al camp de Theresienstadt.

Himmelweg (Camino del cielo) podria inscriure’s en el terreny del teatre històric i polític, s’aixeca sobre un triumvirat de personatges: una delegada de la Creu Roja a qui s’encarrega inspeccionar un camp de concentració, un comandant del camp Nazi qui orquestra una farsa ideada amb antelació i el cap de la comunitat jueva que no sap si està treballant per a la salvació del seu poble o si està cooperant amb els botxins.

Una obra que partint d’un esdeveniment històric no tracta de reconstruir uns fets del passat, sinó que vol parlar del present i sobretot ens alerta sobre el futur. No vol en cap cas, explicitar la violència que tots hem vist mil i una vegades en el cinema o en el teatre, Com hem pogut llegir, Mayorga, amb aquesta proposta vol que la violència sigui la que cada un de nosaltres, espectadors, siguem capaços d’imaginar. Fins al límit que siguem capaços d’assumir. A Himmelweg únicament hi ha la referència del fum i del tren, la resta és la violència que habita la nostra memòria.

Tres personatges, el comandant del camp, una persona culta amb la qual podem arribar a tenir complicitat, però és el botxí, com podem entendre el botxí?? Un personatge que ha d’obeir als seus comandaments i no es qüestiona el que fa, només lluita per creure que ha estat escollit per una missió. Però ell sap perfectament el que fa, sap que la vida o mort dels presoners està a les seves mans. Excel·lent la interpretació de Raimon Molins que interpreta un paper dins  la seva pròpia mentida i passa de la fredor inicial al paroxisme final i a la “bogeria”. Una persona manipulada i manipuladora.

Continua llegint

– Teatre (117) – KOLMANSKOP (🐌🐌🐌) – Àtic22 – 08.12.2016

KOLMANSKOP

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Kolmanskop va ser una colònia alemanya construïda el 1908 al desert de Namíbia. Una població destinada a albergar als buscadors de diamants i que va ser construïda en dos anys amb escola, església, casino, hospital, sala de ball i unes cases senyorials a l’estil centre europeu. Quan els diamants es van acabar, el petit poble de casetes europees va ser engolit per la sorra.

L’aspecte de l’actual Kolmanskop és el d’una ciutat devorada per la sorra. El desert ha anat penetrant a l’interior de les mansions a través de portes i finestres, convertint els elegants rebedors en el refugi de misterioses dunes i sembrant d’inesperades platges els salons.

kolmanskop

Kolmanskop és la història d’una dona, Laura, a qui se li acumulen les històries. Un bon dia, Laura, va decidir preguntar-se qui era i per què li van succeir les coses. I decideix explicant-se una de les seves històries, la del desert, però per arribar a aquesta història ens explica trossos de la seva vida i ens mostra un món interior ple d’embolics, de nusos, de preguntes sense resposta, de problemes. Ella els copeja amb les seves paraules i accions i finalment arriba al lloc més íntim que coneix: la seva infància, la seva essència.

Quan no saps on ets, ets a Kolmanskop

A la Laura se li acumulen les històries. Com a tots. La van enterrant fins a fer-la desaparèixer, fins que ja no sap qui és ni on està. El pes de les històries és el pes de l’aigua. I la Laura és plena de bassals. Així que ha decidit fer un repàs de la seva vida per saber cap a on ha d’anar. Sembla que estigui fugint però en el fons està agafant impuls. Està agafant forces per explicar la seva història i així veure-la en els ulls dels altres i poder construir-se un relat sobre si mateixa. Això intenta la Laura, encara que les històries se li emboliquin i acabi perduda o perdi el fil. Això fa la Laura, aquí i ara, cada nit. Això és el que es fa a Kolmanskop.

Laura Tamayo és l’actriu.

Laura és el personatge fet d’aigua estancada que necessita sortir en forma de paraules, històries, somnis.

Laura Tamayo és la recitadora d’aquest text que reflexiona sobre la identitat.

Laura fa un llarg viatge que uneix la infantesa amb la persona que és ara i amb l’àvia que arribarà a ser.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Kolmanskop és aquell lloc que el temps cobreix de sorra i que amaga alguna cosa que estem buscant. Aquella cosa que busquem desesperadament.

Continua llegint

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

EL PROFESSOR BERNHARDI - TNC 1

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint

– Teatre – EL JOC DE L’AMOR I DE L’ATZAR (**) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 29/05/2014

Decepció per l’obra escollida pel retorn de Josep Maria Flotats al TNC.

Recordem amb admiració l’època daurada de Flotats davant del vaixell insígnia del Teatre a Catalunya.  Recordem quant actuava al Teatre Poliorama i l’admiràvem de debò…. després,  el seu nomenament per part de Jordi Pujol per arrancar, llavors, el projecte de un Teatre Nacional de Catalunya. Vàrem gaudir de molt bon Teatre aquells primers anys sota la direcció, quant la Sala Gran del TNC era per tots admirada i tots nosaltres la posàvem con bon exemple del que deuria ser un Teatre; llavors  es presentaven escenografies espectaculars mai vistes. Tot canvia i ara resulta que quasi tots el professionals del Teatre tiren “pestes” d’una sala que consideren excessiva en tots aspectes.

Però també recordem amb infinita tristesa i vergonya aliena, quan per motius polítics va ser destituït per el conseller de torn, aquell 23 de setembre de 1997.

El joc de l'amor i de l'atzar 2

El joc de l’amor i de l’atzar – fotos de David Ruano / TNC

Evidentment Flotats, que va formar part de la Comedie  Française en els anys 70/80, ara ha volgut escollir un text de un francès del segle XVIII, a en Pierre Marivaux.    “El joc de l’amor i de l’atzar” es un text d’una època llunyana, amb un argument tan senzill que als 10 minuts de començar la representació,   ja veus tot el seu desenvolupament i desenllaç.   Està molt be recolzar els clàssics, però sota el nostre punt de vista aquest text es excessivament fluix i sense contingut (i no pas per ser clàssic). Dues hores veient un bon treball d’actors, però que no ens va interessar gens i que ens va assumir en un enorme avorriment.

Res comparable amb “Els Feréstecs” de Goldoni, escrita amb tan sols 10 anys de diferencia amb aquesta de Marivaux. Per tant, no crec que la nostra i la de altre molta gent,  falta d’interès , sigui motivada pel l’època en la que va ser escrita. La primera ha estat un èxit absolut durant dues temporades al Teatre Lliure, amb platees exhaurides en totes les representacions… i en canvi aquesta, sempre a mitja entrada, amb ofertes i obsequi d’entrades gratuïtes a estudiants d’instituts, com vàrem poder comprovar el dia de la nostra assistència.

No dubto pas de la bona direcció d’en Flotats i encara menys del treball d’una bona colla de joves actors que han treballat de valent assajant durant dos mesos i mig aquesta producció.

Continua llegint