Arxiu d'etiquetes: ANNABEL CASTAN

– 367 – GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2019.07.17 (temp. 18/19 – espectacle nº 283)

GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle  nº 283)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.

El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec “Companyies Catalanes” (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.

Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L’any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d’aquell moment el director habitual. Nosaltres hem vist moltes de les seves propostes com “Othello” (La Seca 2018), “Mambo” (El Maldà 2016), “Un tramvia anomenat desig” (Sala Muntaner 2016),”Somni americà” (Lliure de Gràcia 2015), “Stockmann” (Sala Muntaner 2014) i “Vània” (Espai Lliure 2014). (clicant sobre els títols en vermell es podrà veure la ressenya corresponent).

UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l’últim moment, … o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L’ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.

A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l’altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L’Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s’altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant. 

Solange és l’Imma Colomer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.

Continua llegint

– 037 –  Teatre – AQUÍ “de Santander a NY” (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium  – 2018.09.15 (temp. 18/19 – espectacle nº 026)

AQUÍ “de Santander a NY” (temp. 18/19 – espectacle nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

I continuem “reestrenant” temporada, aquesta nit a la Sala Atrium on arribem després del concert de Flamenco BCN, i on tot just arribar ens quedem a les fosques, una avaria sobtada que farà endarrerir el començament de l’obra uns vint minuts. Finalment, torna la llum i entrem a la sala.

AQUÍ “de Santander a NY”, és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d’una sensibilitat extrema, però també dura i resistent.

AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l’estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens explicarà com ha arribat fins allà, qui és i d’on ve, i el que incomprensiblement li ha passat en el dia del seu casament.

Continua llegint

– Teatre – OTHELLO (Les Antonietes) (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Seca espai Brossa – 2018.06.06 (temp. 17/18 – espectacle nº 291)

OTHELLO (Les Antonietes) (temp. 17/18 – espectacle nº 291)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

… I de la sala Palau i Fabra a la Sala Joan Brossa de La Seca. Del conte de contes a l’adaptació d’un clàssic, OTHELLO de William Shakespeare.

OTHELLO és una producció de Les Antonietes adaptada i dirigida per Oriol Tarrasón. Una singular proposta on observem la transformació d’aquest clàssic en un thriller, una peça contemporània que ens parla de racisme, de la violència de gènere i de la manipulació.

Un Othello que amb només tres personatges a escena i vuitanta-cinc minuts de durada ha estat capaç de condensar l’obra de Shakespeare sense perdre cap detall important.

La ciutat de Venècia atorga plens poders a Othello per governar, ja que ha demostrat que ningú està més preparat per aquest càrrec que ell. La primera decisió que aquest pren és anomenar conseller al seu amic Cassio. Tothom hi està d’acord. Tothom menys Iago que amb l’únic propòsit de despertar la gelosia d’Othello s’inventarà una història d’amor entre Cassio i Desdèmona, acabada de casar amb Othello, per enemistar els seus dos rivals.

Les Antonietes és una companyia que pretén reflexionar sobre l’home i el món que ens envolta i que van iniciar la seva singladura el 2009 amb “EL MAL DE LA JOVENTUT”  (Brückner), després van seguir “MOLT SOROLL PER RES” (2011- Shakespeare), “STOCKMANN” (2013-Ibsen), “VANIA” (2014- Txèkhov), “SOMNI AMERICÀ” (2015- autoria pròpia),”UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG” (2015- Tennessee Williams) i “MAMBO” (2016-autoria pròpia).

OTHELLO, tres actors en una posada en escena minimalista i captivadora que ens hi ha hipnotitzat.

Continua llegint

– Teatre (101) – MAMBO (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà – 23.11.2016

MAMBO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Una nova proposta de la Companyia “Les Antonietes” escrita i dirigida per Oriol Tarrasón. Com ens van comentar a la roda de premsa, amb aquesta producció trenquen amb la línia de treball a la que ens havien acostumat, les adaptacions dels grans clàssics com Ibsen, Tenessee Williams o Arthur Miller. Volen amb això apostar per obrir una nova (doble) línia de treball, el teatre contemporani i la comèdia.

Ella vol el divorci. Ell no. Durant un sopar més, d’un dia qualsevol, presenciarem una disputa matrimonial amb ressonàncies a Woody Allen i Eugene Ionesco gràcies a la qual, sense oblidar mai que som en un teatre, ens preguntarem fins on un matrimoni és capaç de defensar una mentida per no haver de respondre’s la pregunta que sobrevola l’escenari durant tota la funció: “és bonica la vida que tenim?” Excuses absurdes i absurds retrets en un espectacle de teatre dins del teatre on els límits entre veritat i ficció estan molt poc clars.

mambo-el-malda

Annabel Castan i Dani Arrebola són una parella d’actors que interpreten el paper d’un matrimoni en una tragèdia vestida de comèdia. I tota l’estona fan davant nostre aquest doble paper d’actor i personatge, interaccionant constantment amb nosaltres de tal manera que els llums de la petita sala del Maldà no s’apaga en cap moment. Som interpel·lats i som testimonis de les seves absurdes discussions o del seu caòtic sopar. Unes magnífiques interpretacions que ja ens han impactat des de bon començament amb el ball que ens han ofert com si fossin uns professionals del ball de saló.

Continua llegint

– Teatre – UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG (🐌🐌🐌 + 🐚) – Sala Muntaner – 27/01/2016

Ens feia especial il·lusió poder veure aquesta nova proposta de la companyia Les Antonietes, perquè ens han agradat molt les ultimes produccions que ens han presentat; aquesta també ha estat força satisfactòria especialment per les seves magnífiques interpretacions i per una senzilla però acurada posada en escena; malgrat això també hem de dir que NO ens ha agradat gens aquesta Un tramvia anomenat desig - Sala Muntaner - cartellversió tant i tan resumida d’Oriol Tarrasón, ja que considerem que l’ha deixat simplement en l’esquelet del seu argument, malmetent molts dels excel·lents diàlegs que conté l’obra original, i per tant no acabant d’aprofundir en l’interior dels personatges, com caldria fer, per entendre el perquè del seu comportament… i és precisament això, el que no ens acaba de convèncer.

Així com nosaltres no som massa amants d’anar a menjar als locals on se serveix “fast food”, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” en un intent de fer-ho segurament més comercial i d’aquesta manera arribar més fàcilment a un públic que no està massa disposat a aguantar assegut al teatre les més de 3 hores que pot durar la seva versió original. Potser està massa propera per nosaltres l’extraordinària versió que ens va oferir l’any passat el National Theater de Londres i que vàrem poder veure subtitulada al cinema a la nostra ciutat, de la que també en el seu dia, vàrem escriure una crònica que us deixem enllaçada aquí.

Continua llegint

– GREC2015 – Dansa – FUCK IN PROGRESS – (🐌🐌) Jordi Cortes – Mercat de les Flors – Sala Pina Bausch – 05/07/2015

El diumenge passat, 5 de juliol anem al Mercat de les Flors i més concretament a la Sala Pina Bausch que, per mi, té l’inconvenient de la NO numeració de les entrades, cues a baix, cues dalt i ràpid a agafar lloc …

Ja feliçment asseguts observem que dalt de l’escenari hi ha alguns dels intèrprets, membres de l’Associació Kiakahart, que ens mostraran amb el seu cos (val a dir que alguns d’ells amb greus discapacitats físiques), les diferents experiències viscudes i com es perceben a si mateixos.

FUCK IN PROGRESS 1

Segons Jordi Cortés cada persona, cada cos, és únic, té una entitat única amb les seves característiques anatòmiques úniques i per tant tenen una forma única de manifestar-se a través de la dansa.

L’Associació Kiakahart va ser creada per tal de donar un canvi en la mirada i la percepció de l’estètica de la dansa i la cultura fent caure prejudicis i vencent la por al que és diferent.

Jordi Cortés va batejar l’Associació amb l’expressió maori Kiakaha que significa “sigues fort”; amb els membres d’aquest col·lectiu ha treballat més de deu anys en el teatre físic i la dansa i d’aquest treball neix el projecte que ens presenten al Festival Grec d’enguany.

FUCK IN PROGRESS 2

Cadascú dels performers tenen una relació especial entre el seu cos i el seu entorn. Amb el llenguatge de la dansa intenten compartir les seves experiències i alliberar-se de les seves limitacions físiques. Ells entenen la dansa com el moviment transformat en llenguatge que ha d’afavorir la interacció entre els membres d’una comunitat.

Tot l’espectacle és un joc entre ells “per trencar els codis de moviment ja establerts i trobar una nova forma d’expressar-se i relacionar-se amb els seus cossos”.

Hem de valorar molt l’entrega i la valentia de persones que amb greus discapacitats físiques, sense cames, amb pròtesi de cama o cega, siguin capaços d’expressar les seves emocions damunt d’un escenari.

FUCK IN PROGRESS 3

Malgrat aquest enorme esforç, a nosaltres el resultat obtingut no ens va acabar de convèncer, potser perquè tantes unicitats no acaben de conformar un conjunt i si bé hi ha moments que vam trobar bellíssims, d’altres se’ns feien repetitius i avorrits. En conjunt podem dir que esperàvem molt més d’una producció firmada per Jordi Cortés que ens ha aconseguit entusiasmar en altres produccions, com per exemple, l’ultima,  ÖLELÉSque vàrem veure aquest passat gener.

Direcciò: Jordi Cortés
Ajudant de direcció: Glòria José
Intèrprets: Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Rita Noutel, Raül Perales, Jordi Cortés, Glòria José
Vídeo: Xavier Duacastilla, Emilio Bravo, Marisol Rufo //Disseny d’espai escènic: Maria de Frutos // Disseny d’il·luminació: Llorenç Parra //Disseny de so: Jordi Agut //Disseny de vestuari: Míriam Compte // Caracterització: Txus González // Videoinstal·lació : Jokin Labaien // Xarxes i connectivitat : Xavier Duacastilla //Producció executiva: Raül Perales // Direcció de producción: Oriol Galgo//Ajudant de producción: Adrià Vargas //Fotografia: Jesús G. Pastor, Toni Payan

Petit cargol

– Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

El passat divendres vàrem assistir al Teatre Lliure de Gràcia (per cert …. quan tindrem el plaer d’anomenar per fi a aquest espai “Sala Anna Lizaran”???), a veure una nova proposta que protagonitzaven “Les Antonietes” juntament amb la “Kompanyia Lliure“; es tractava de SOMNI AMERICÀ i la veritat és que anàvem sense gaires esperances de què ens agrades gaire, ja que les crítiques que havíem llegit no eren pas gaire encoratjadores.

Somni America 5

La veritat és que ens va agradar força mes del que esperàvem, especialment el text elaborat per Oriol Tarrasón, a base d’un treball minuciós de molts mesos de lectura de llibres d’autors dramàtics nord-americans del segle XX….

ERSKINE CALDWELL, ARTHUR MILLER, EUGENE O’NEILL,BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS

Cartell Somni AmericaA partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.

Tots ells són personatges desarrelats pel fet de no voler estar sotmesos a les normes que la societat els obliga…. són bones persones i voldrien ser estimats, aconseguir una bona feina que els ompli, dedicar-se a l’art o a la música, inclús deixar de pensar massa en un mateix per fer-ho per la col·lectivitat o ajudar als altres a viure amb dignitat; la realitat és que no han tingut sort i estan aixoplugats en una nau malmesa que ha de ser enderrocada. Pel que sembla, no és pas veritat que a Amèrica tothom pot triomfar.

Tot i això, no sé ben bé perquè, els diàlegs queden una mica desdibuixats i les referencies a personatges d’obres cèlebres de la literatura del segle XX, queden lluny de ser entesos per la majoria del públic, i solament queden a l’abast de grans lectors.

Somni america 1

Somni America – Fotos de Ros Ribas

 Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins al límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser l’única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Continua llegint