Arxiu d'etiquetes: MARC ROSICH

– 129 –  Teatre – INFANTICIDA (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – (temp. 19/20 – espectacle 083)- 2020.01.26

Deixa un comentari

INFANTICIDA (temp. 19/20 – espectacle nº 083)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir diumenge vam fer cap a la Sala Atrium per veure la proposta INFANTICIDA, una “òpera electrònica” a partir de “La Infanticida” de Caterina Albert (Víctor Català), amb música de Clara Peya, dramatúrgia de Marc Rosich, dirigida per Marc Angelet, interpretada per Neus Pàmies  i amb la musica en directe i disseny sonor electrònic de Gerard Marsal.

Tot un seguit de noms que ja són, a priori, garantia suficient per anar a veure aquesta proposta, de la que vam tenir un “tastet” el passat dia 22 a la roda de premsa, producció a la qual hem d’afegir els noms de Laura Clos “Closca” i Felipe Cifuentes per a l’escenografia i la il·luminació de Pol Queralt.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies  d’Albert Rué

El text és de Caterina Albert, coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, text que va obtenir el premi Jocs Florals d’Olot l’any 1898. El jurat va demanar a l’autora que suavitzés alguns aspectes de l’obra i ella si va negar i no va anar a recollir el premi.

Una autora immersa en una societat repressora i profundament masculinitzada, que feia girar les seves obres al voltant del món femení. La infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de ser escrita, perquè qüestionava dogmes, com presentar al personatge protagonista com un ésser salvatge i apassionat i no pas com a feble.

Continua llegint →

– 281 – Teatre – JACUZZI (🐌) – Sala FlyHard – 2019.05.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

Deixa un comentari

JACUZZI (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dilluns vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se’ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d’una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.

Potser en llegir el subtítol de la proposta “Un musical electoral de Marc Rosich …..” esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC “A tots els que heu vingut” que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d’una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.

Àngela Amat (Antònia Jaume), és l’alcaldable d’esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s’està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l’instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat… però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l’equipament un cop a la setmana.

Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l’Àngela.

L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..

La música signada per Clara Peya està enregistrada i s’ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d’aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l’hauríem d’escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.

Continua llegint →

– 177 – Teatre – ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” – Sala Atrium (🐌🐌+🐚) – 2019.02.03 (temp. 18/19 – espectacle nº 129)

Deixa un comentari

ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” (temp. 18/19 – espec. nº 129)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir diumenge vam anar a la Sala Atrium per poder veure aquest projecte escrit i dirigit per Marc Rosich. Un projecte nascut a partir de la posada en escena de la peça breu “Un minut de silenci” que es va presentar a Microteatre Barcelona ara fa dos anys.

Segons comenta el mateix Marc Rosich ASAP (Actes de Solidaritat Amb el Patriarcat) és, al capdavall, una nova dramatúrgia a partir de peces que vaig escriure fa molt de temps, potser més de quinze anys.

Uns textos que componen un retrat irònic i despietat del món controlat des del patriarcat, amb uns homes obertament dominants i maltractadors i unes dones que reben aquesta “violència” amb conformitat i un somriure a la boca.

This slideshow requires JavaScript.

Unes situacions exageradament caricaturitzades, que evidencien fins a límits quasi absurds la submissió enfront de la violència verbal, sense embuts, dels mascles dominants.

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Una proposta que ens convida a reflexionar sobre la violència en les relacions de parella, la violència subtil que s’amaga darrere les paraules i els somriures aparentment inofensius. Homes i dones dominadors i dominats, agressors i víctimes en una societat on aquesta mena de relació està consentida i permesa i on els cops de puny són invisibles. Una violència que queda soterrada als ulls dels altres, sota les màscares de la correcció, de les aparences de cordialitat i mostres d’afecte entre els membres de la parella.

Continua llegint →

– 112 – Teatre Musical – ARTABAN, LA LLEGENDA DEL QUART REI MAG (🐌🐌🐌) – Onyric Teatre Condal – 2018.12.11 (temp. 18/19 – espectacle nº 086)

Deixa un comentari

ARTABAN, LA LLEGENDA DEL QUART REI MAG (temp. 18/19 – espec. nº 086)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

S’apropa el Nadal i aquest fet porta als escenaris espectacles dirigits al públic familiar com el que s’ha presentat a l’Onyric Teatre Condal. ARTABAN, LA LLEGENDA DEL QUART REI MAG és un musical adreçat a nens a partir de 6 anys i que únicament oferirà 9 funcions fins al dia 4 de gener.

Ahir al matí vàrem tenir el privilegi de poder assistir a un passi de gràfics per la premsa, en el que vam poder veure la representació sencera.

This slideshow requires JavaScript.

Artabán és el personatge protagonista del conte nadalenc “The Other Wise Man” (L’altre rei mag), escrit en 1896 per Henry van Dyke (1852-1933), teòleg presbiterià nord-americà. Segons aquest conte, Artaban era el quart rei mag que va anar a buscar a Jesús guiat per un estel del mapa celestial.

La dramatúrgia i l’adaptació del text es obra de Marc Rosich, està dirigit per Marc Angelet, amb música i direcció musical de Marc Sambola i lletres de Yasmina Rincon.

La nit de reis, els nervis no deixen dormir als més petits, i a casa del Blai, la Clàudia i l’Eloi no és cap excepció. Mentre esperen que es faci de dia per poder obrir els regals, la Clàudia i l’Eloi li explicaran al seu germà Blai la llegenda d’Artaban, el jove príncep fascinat per les estrelles.

Un jove príncep que es volia sumar a l’expedició dels tres reis mags, amb la companyia de les patges Caterina i Roseta. Travessarà deserts i viurà un munt d’aventures aprenent que els petits gestos que es fan al llarg del viatge, son igual o més importants que les grans missions que el destí t’ha encomanat.

Continua llegint →

– 092 – Teatre – ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) – Teatre Nacional de Catalunya –  Sala Petita (🐌🐌🐌🐌) – 2018.11.28  (temp. 18/19 – espectacle. nº 071)

Deixa un comentari

ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) (temp. 18/19 – espec. nº 071)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya s’ha estrenat “ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)”, de Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, obra guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 i que s’ha pogut veure previament a Temporada Alta.

El Premi Quim Masó impulsa la producció i exhibició de muntatges de teatre en llengua catalana que combinin professionalitat, qualitat i creativitat.

ALBA és un muntatge que es planteja quins són els reptes de l’era digital i com es viuran en el futur aspectes com l’amor, el sexe o l’amistat. ALBA és un thriller de ciència-ficció, una història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes.

This slideshow requires JavaScript.

La realitat virtual ens aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos d’enamorament s’activen en l’absència de l’objecte o la persona estimada?

Montse Guallar es Alba, una professora jubilada, doctora en història de l’art, que prepara una conferència sobre el quadre de Jheronimus van Aken, El Bosco, “El jardí de les delícies”. Alba ha adquirit un sistema d’intel·ligència artificial perquè li faci companyia i l’ajudi en les tasques domèstiques. Ha decidit que sigui una rèplica d’ella mateixa quan tenia 23 anys.

Claudia Riera és J. la seva acompanyant que ha de guardar els records de l’Alba. És un robot capaç de tenir empatia i que pot fer qualsevol cosa que se li demani, tan física com mentalment i pot ser amiga, amant, serventa i alhora ser magatzem de records i coneixements.

Lluís Marco, és l’home, al que l’autor no ha donat nom. És professor de literatura i havia estat company sentimental de l’Alba. Ara són amics. Queda astorat quan coneix a J. Està veient a l’Alba quan la va conèixer i se’n va enamorar. Aquesta similitud el pertorba profundament.

Continua llegint →

– Teatre – A MI NO ME ESCRIBIÓ TENNESSEE WILLIAMS (PORQUE NO ME CONOCÍA) (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Seca espai Brossa – 2018.03.07 (temp. 17/18 – espectacle nº 219)

2 respostes

A MI NO ME ESCRIBIÓ TENNESSEE WILLIAMS (temp. 17/18 – espec. nº 219)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Quan la vam veure a Fira Tàrrega 2016, el tercer dia de la fira (10-9-2016), ja vam escriure en la RESSENYA que llavors vam publicar:  Sens dubte aquesta proposta és un dels millors espectacles d’aquesta Fira Tàrrega.

I ara no hem dubtat a repetir espectacle per tal de copsar les diferències entre representar-la a l’aire lliure, literalment a sota d’un pont, com va ser el cas, … a representar-la en un recinte tancat.

Diferències hi són evidentment, perquè la màgia del lloc on es va estrenar no la pot aconseguir un lloc tancat, malgrat l’esplèndida escenografia emprada a La Seca, però tot i això, podem tornar a repetir que és un dels millors espectacles que hem vist mai.

This slideshow requires JavaScript.

Roberto G. Alonso interpreta el personatge amb una gran autenticitat i, també aquesta vegada ens espera a l’escenari menjant a cullerades una llauna de foie gras. Passeja amunt i avall per la sala Joan Brossa de la Seca, que ha canviat totalment la seva fesomia. Extraordinària escenografia.

Un text escrit a quatre mans per Marc Rosich i el mateix Roberto G. Alonso, un text amb una sensibilitat extraordinària i amb moltes notes d’ironia i humor. Marc Rosich és el director de la proposta.

Una dona d’edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l’han convertida en la persona que és ara i s’emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennessee Williams o en les dives de la cançó.

Intenta mantenir la seva dignitat malgrat haver perdut l’amor i l’habitatge, viu sota un pont i lluita per la supervivència compartint amb qui la vol escoltar, les desil·lusions que l’han portat on és i al mateix temps recordant a través dels vestits que va poder portar amb ella, el que havia estat i el que hauria volgut ser.

Continua llegint →

– Teatre – SI MIREU EL VENT D’ON VE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2018.02.25 (temp. 17/18 – espectacle nº 206)

Deixa un comentari

SI MIREU EL VENT D’ON VE (temp. 17/18 – espectacle nº 206)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge vam poder gaudir d’aquesta esplèndida proposta, escrita per Nell Leyshon, traduïda de l’anglès per Marc Rosich i dirigida per Fernando Bernués.

Una escenografia de Max Glaenzel, autènticament impactant, supèrbia, de les que et deixa bocabadat al punt d’entrar a la sala. Els actors a escena, esperen. Els ulls no poden abastar la immensitat d’un espai delimitat per les parets que conformen una mena de capsa tancada, on aquest món rural esdevé claustrofòbic, trist i fred.

És tardor, els dies són curts i les fulles i les pomes cauen dels arbres en una finca rural d’Anglaterra. Compartim amb la família un dia de les seves vides, un dia especialment dur marcat per la mort i el funeral del cap de família.

A la primera part l’atenció queda centrada a l’interior de la casa, on comencem a intuir les relacions entre els membres de la família i on se’ns plantegen un munt de preguntes que en caure el telo a la mitja part no han tingut resposta.

A la segona part centrem l’atenció en l’exterior de la casa, els camps i les pomes, i comencem a entendre les relacions de dependència d’aquesta família dominada per una mare possessiva.

Irene (Emma Vilarasau) és la mestressa d’aquesta finca on viu amb el seu fill Roy (Lluís Marquès) i el seu germà Len (Eduard Farelo). La seva filla Brenda (Laura López) va marxar de casa fa tres anys i torna en assabentar-se de la mort del pare. També torna Linda (Claudia Cos) que havia estat companya de jocs dels fills de la Irene.

Continua llegint →

– Teatre – LA MÀQUINA DE PARLAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà – 2017.10.28 (temp. 17/18 – espectacle nº 87)

Deixa un comentari

LA MÀQUINA DE PARLAR (temp. 17/18 – espectacle nº 87)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Es tracta de la reposició d’una peça estrenada el desembre de 2007 a la Sala Beckett i, que tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha estat recuperada a partir d’una lectura dramatitzada que va tenir lloc la temporada passada.

El text i la direcció són de Victòria Szpunberg (Buenos Aires 1973), dramaturga establerta a Barcelona des de fa quatre dècades, i els actors que interpreten els personatges són Marc Rosich (senyor Bruno), Sandra Monclús (la màquina de parlar) i Jordi Andújar (el gos que dóna plaer).

LA MÀQUINA DE PARLAR, és una faula futurista que ens parla dels robots que s’estan introduint a les nostres llars i de com ens poden arribar a canviar la vida. Vivim envoltats de màquines cada cop carregades de més funcionalitats i a les que tan sols els hi falten atributs humans com la parla necessària per establir una conversa (no oblidem a Siri del món apple !!!!).

En aquesta peça un amo dominador, el senyor Bruno, i dues criatures parcialment robòtiques, que conviuen amb ell, una dona argentina que treballa de màquina de parlar i un gos dissenyat per donar plaer.

Un triangle amb més de tres puntes. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i, per què no, d’amor. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència.

Marc Rosich ha interpretat un convincent Senyor Bruno que viu en absoluta solitud i que busca la companyia de la màquina de parlar per alleugerir la seva vida dedicada a la feina, esperant un ascens que no arriba, la manca d’amics amb l’única presència telefònica constant d’una mare que només li parla de plantes. Ha interpretat un personatge d’una tendresa extraordinària.

Continua llegint →

– Teatre (233) – A TOTS ELS QUE HEU VINGUT (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Petita – 07.04.2017

Deixa un comentari

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat “el cas Pujol” i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta.

La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana.

L’esclat de l’escàndol al voltant del Jordi Pujol fa que senti la necessitat d’insultar i dir paraulotes per poder treure la seva rabia davant de l’engany que ella creu, ha patit per part del seu admirat i estimat Jordi. Això provoca que convidi a pujar a casa seva un sensesostre que sap molt d’insultar, una bona i divertida interpretació d’en Carles Gilabert, sobretot a la primera part de l’obra on es produeixen moments realment divertits.

A partir d’aquesta decisió, a priori difícil d’entendre, apareixen les filles de la Magda (Montse Esteve i Àurea Márquez), la seva germana (Lurdes Barba) i una neta (Mireia Pàmies) provocant tota mena de situacions més o menys aconseguides.

Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el “procés”, amb la preparació de l’onze de setembre; potser és el punt que menys ens ha agradat, ja que des del nostre punt de vista s’han volgut manipular i ridiculitzar sentiments que compartim molts catalans, és a dir, voler esdevenir un estat lliure, fora de la mediació d’un estat que ens menysprea culturalment i ofega econòmicament.

This slideshow requires JavaScript.

Entenem que es tracta simplement d’una visió irònica del director, però en aquest punt creiem s’hauria d’haver profunditzat el problema d’una manera molt més seriosa.

Continua llegint →

– Roda de premsa – A TOTS ELS QUE HEU VINGUT – TNC – 03.04.2017 (rp89)

Deixa un comentari

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT – Roda de premsa

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

… i de la Sala Atrium al TNC, on es feia la presentació de la nova proposta de Marc Rosich, un text que ell mateix ha escrit i que també dirigeix. Va ser un encarreg que li va fer el director del TNC Xavier Albertí ara fa un parell d’anys per la Sala Petita. Feia pocs mesos que havia esclatat el cas Pujol, i va pensar que aquest fet podria ser un bon inici per desenvolupar la trama.

És estiu. La Magda, la senyora gran que viu en un «davants i darreres» de l’Eixample, porta dol des de fa un mes per la mort del seu marit. L’ajuden a tirar endavant els discos de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotografia del difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de la cantonada. Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.

Marc Rosich en el dossier de premsa descriu a la perfecció el perquè d’aquesta obra, de la que extrec alguns paràgrafs:

Volia que la meva nova peça es construís al voltant del magnetisme de l’actriu Mercè Aránega, amb qui havia treballat per primer cop en aquella mateixa sala en Mort de Dama; d’altra banda, volia que la meva proposta no defugís de parlar de la nostra realitat recent i que, tenint com a eina principal l’humor, funcionés com a mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país.

I justament d’aquí ve el títol, manllevat dels versos d’un dels temes bandera de la nostra Núria Feliu, “Ja us he reconegut”, amb la intenció que tots ens veiem en certa manera reconeguts en la fauna nostrada que corre amunt i avall del passadís del pis de l’Eixample on he centrat l’acció de la peça.

Continua llegint →