Arxiu d'etiquetes: Juan Mayorga

– 185 – Teatre – EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2019.02.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.

I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian.

El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.

Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s’asseu a l’última fila. Una redacció que comença dient “El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” … redacció que acaba amb un “continuará“….

L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

Continua llegint

– Teatre – HIMMELWEG (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 2017.12.14 (temp. 17/18 – esp. nº 135)

HIMMELWEG (temp. 17/18 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra de Juan Mayorga se’ns havia escapat dues vegades, l’any 2013 i l’any 2015 i ara hem arribat per pèls a veure-la. Una obra dura, inquietant, brutal però imprescindible.

Inspirada en un fet real, la visita organitzada per la propaganda nazi, el juny de 1944, de representants de la Creu Roja Internacional a un camp de concentració, concretament al camp de Theresienstadt.

Himmelweg (Camino del cielo) podria inscriure’s en el terreny del teatre històric i polític, s’aixeca sobre un triumvirat de personatges: una delegada de la Creu Roja a qui s’encarrega inspeccionar un camp de concentració, un comandant del camp Nazi qui orquestra una farsa ideada amb antelació i el cap de la comunitat jueva que no sap si està treballant per a la salvació del seu poble o si està cooperant amb els botxins.

Una obra que partint d’un esdeveniment històric no tracta de reconstruir uns fets del passat, sinó que vol parlar del present i sobretot ens alerta sobre el futur. No vol en cap cas, explicitar la violència que tots hem vist mil i una vegades en el cinema o en el teatre, Com hem pogut llegir, Mayorga, amb aquesta proposta vol que la violència sigui la que cada un de nosaltres, espectadors, siguem capaços d’imaginar. Fins al límit que siguem capaços d’assumir. A Himmelweg únicament hi ha la referència del fum i del tren, la resta és la violència que habita la nostra memòria.

Tres personatges, el comandant del camp, una persona culta amb la qual podem arribar a tenir complicitat, però és el botxí, com podem entendre el botxí?? Un personatge que ha d’obeir als seus comandaments i no es qüestiona el que fa, només lluita per creure que ha estat escollit per una missió. Però ell sap perfectament el que fa, sap que la vida o mort dels presoners està a les seves mans. Excel·lent la interpretació de Raimon Molins que interpreta un paper dins  la seva pròpia mentida i passa de la fredor inicial al paroxisme final i a la “bogeria”. Una persona manipulada i manipuladora.

Continua llegint

– Teatre – EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (****) – Sala Muntaner – 26/03/2014

Com ja sabeu els que ens llegiu amb normalitat, la Sala Muntaner, precisament no és un Teatre que ens vingui mai massa de gust i és que ja ens ha passat l’edat d’haver de fer corredisses per agafar un lloc on la visió sigui acceptable; les cues que es formen al carrer abans de l’espectacle a tal fi, són de vergonya i un fre claríssim per la nostra assistència. Ahir per exemple, quan faltàvem menys de 10 minuts per començar vaig d’haver de reclamar a la taquillera, que ens obris d’una vegada les portes de vidre per accedir al hall, ja que plovia força; ho va fer, però de mala gana i remugant”que el hall era petit i que ella no tenia pas la culpa de què plogués”

…. increïble !!!

El Chico de la ultima fila

Després de tot, la mitja hora d’espera no va servir de gaire, ja que el Teatre era gairebé buit, ja que dimecres era dia de futbol (2 partits i un d’ells del Barça).

Germán és un professor de secundària al que li arriba a les seves mans la redacció d’un noi silenciós que seu sempre a l’última fila de la classe. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el xaval un vincle tant intens com perillós. Perillós per a ells i per als que l’envolten.

“El chico de la última fila” és una obra sobre un mestre i un deixeble, que està vivint el seu pas de l’adolescència a la maduresa; però també sobre pares i fills…. sobre persones que ja han vist massa i persones que estan aprenent a mirar. Una obra sobre el plaer de treure el cap i tafanejar les vides alienes i sobre els riscos de confondre la vida real i l’aprenentatge d’escriure un obra literària. Una obra sobre els que trien l’última fila: aquella des de la qual es veu totes les altres.

El text de Juan Mayorga és un luxe, on molts de nosaltres ens veiem reflectits com en un mirall, en el que es diu en cada una de les seves frases, està mesurat fins al mil·límetre. Sembla al principi que es centra unicament sobre el tema del “voyeurisme” o de la curiositat de tafanejar en la vida intima dels altres, i que tots tenim malauradament, en més o menys grau…

 El noi de la ultima fila, al principi de l’obra, diu … “Des de aquí, veus a tots però ningú et veu a tu“.

El Chico de la ultima fila 2

A través de les redaccions del noi, el professor es veu atret per la manera d’escriure de l’adolescent, però sobretot atret pel “voyeurisme” que descriu amb tota naturalitat, en la seva escriptura sobre fets reals que viu dia a dia. De fet el professor i la seva esposa a la vegada es transformen en voyeurs, a partir de les lectures que fan de cada capítol, de les descripcions que redacta el protagonista; CONTINUARÁ … i el professor, necessita irremeiablement llegir el proper capítol i l’incentiva a escriure el següent, amb l’excusa de què li vol corregir la seva manera d’escriure.

Quant acaba la representació t’adones que l’autor tracta a tots els 6 personatges de l’obra amb la mateixa necessitat de tafanejar en la vida dels altres….. i que sense voler, tot el public juga el mateix paper de tafaner, amb l’excusa d’una aparent intriga.

Però és que a mes a més de tot això, amb una falsa senzillesa d’argument, ens endinsa en les complexes relacions humanes i les lluites de poder entre les mateixes; ens descriu l’intent repetitiu de la dona del professor de manipular al seu marit per tal de què prengui mesures contra la llibertat de l’estudiant al seu càrrec; … de les relacions de parella insatisfetes de les dues parelles de diferents classes socials i culturals…. ens parla d’amor i desamor i d’objectius personals que no lliguen en absolut amb el de la parella amb la qual convius.
La Direcció i posada en escena de Víctor Velasco, no pot ser millor del que és planteja a sobre de l’escenari, amb una escenografia molt senzilla, a base de les mateixes taules de la classe, i que amb petits jocs de llums, forcen a l’espectador a imaginar-se que es trasllada als diferents escenaris on transcorre l’acció, la classe, el carrer, casa del professor, casa del seu amic Rafa… etc.

El Chico de la ultima fila 3

Curiosament solucions tan senzilles i econòmiques com aquesta, les prefereixo a d’altres mes “realistes”, on potser un text tan ric com aquest, pot provocar en l’espectador la pèrdua d’una mica d’interès en què es diu i el com es diu…. en les mirades i silencis de cada un dels intèrprets, que en aquest cas sempre romanen a escena.

Una escena clau i molt atractiva, és quan el professor li indica a Claudio, l’alumne, que ha de posar punt final als seus escrits, però que alhora hauria de buscar un final sorprenent on l’espectador es cregui amb la necessitat de dir…. “És el final que tothom s’esperava…. no hi havia cap d’altre possible”.

Finalment dir-vos que aquest equip “d’actorasos”, sembla que ja fa 3 anys que interpreten l’obra i això es nota. Ho fan TOTS, la mar de bé. Evidentment alguns papers principals tenen mes pes que d’altres, com són el del professor (Miguel Lago Casal) i l’alumne (Óscar Nieto San José), però si aneu a veure-la, comprovareu que en realitat es tracta d’una interpretació coral, ja que cada un dels sis personatges tenen un paper important en tot plegat i els actors ho aprofiten amb escreix.

Victor Velasco

Victor Velasco

Al final de la representació vàrem tenir la gran sort de què havia col·loqui amb els actors, organitzat pel club TresC; el col·loqui amb poquíssima gent va ser molt enriquidor, ja que vàrem participar activament molts dels espectadors presents… i fins i tot jo vaig parlar, en una de les poquíssimes vegades que ho he fet….. i és que els actors es van buidar davant nostre perquè estiguéssim tant a gust com en el menjador de casa nostre; al final, fins i tot alguns van baixar de l’escenari per tal de estrenye la mà a cada un dels espectadors.
Encara que sembli repetitiu amb les meves recomanacions, de debò que aquesta vegada seria imperdonable que us perdéssiu aquesta producció extraordinària en tots els aspectes. A la Sala, havia una parella que havien vingut des de les illes Canàries, expressament a Barcelona per tal de veure aquesta representació.
Teniu de temps fins al 20 d’abril 2014, però no us adormiu, perquè es tracta d’una proposta que realment paga la pena.

 
Autor: Juan Mayorga
Direcció: Víctor Velasco
 
Intèrprets:
 
 Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá i Natalia Braceli.
 
Espai escenic: Israel Muñoz i Victor Velasco – Musica: Ernier Motor – llums: Eduardo Lopez i Eduardo Vizuete – Vestuari i Producció: La Fila de al lado
 
El Chico de la ultima fila4-imp
 

_____________________________________________________________

– Sala Muntaner – Preu 18 a 20 € – (preu pagat: 8 € TresC)
_____________________________________________________________________________
Cargols i literatura

Cargols i literatura

 

– Teatre – UN ENEMIC DEL POBLE (*****) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 24 /01/2014 (repetim en 20/06/2015)

Divendres passat, 24 de gener i desprès d’assistir a la primera part del pre assaig general de l’òpera “La Somnàmbula” de Bellini, al Liceu…..  amb un cop de metro em vaig apropar al Teatre Lliure, on varem poder veure una petita part de l’exposició dedicada a la nostra estimada Anna Lizaran (properament la tornarem a veure amb la tranquil·litat que es mereix i farem la corresponent crònica).

Un enemig del poble 8

Però la nostra fita per aquell dia era poder assistir a la representació de UN ENEMIC DEL POBLE de Henrik Ibsen. Abans però estàvem convidats en el mateix foyer del Lliure a un tast de 3 vins de denominació origen Catalunya, acompanyats de 3 lectures dramatitzades (una per cada vi). Una experiència realment insòlita per nosaltres, però summament enriquidora, ja que es tracta d’una iniciativa de portar la cultura del vi a la resta de les cultures de casa nostre.

Però anem al que us vull explicar…

Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és Thomas Stockmann… un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però…. què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides?.  

Un enemig del poble 1

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del “bé comú”, són només alguns dels temes d’aquest clàssic…. un clàssic que esdevé hores d’ara actualíssim, especialment al que respecta a la manipulació que s’està fent des del poder de l’estat espanyol, contra el procés sobiranista que ha empres Catalunya.

Conec be l’obra, com qualsevol Teatraire, perquè l’hem vist un munt de vegades a Barcelona, en diferents muntatges, però aquesta vegada, sense voler em vaig adonar que el President Mas, podria arribar a ser considerat “l’enemic del poble” si les masses es deixen manipular pels poders de l’estat i el presenten com la bestia negra, culpable de totes les desgracies presents i futures… i el mes terrible és que això ja s’està donant a molts territoris arreu de l’estat, gracies a la manipulació del poder (PP-PSOE), amb sentiments mes nacionalistes que cap altre, això si…. l’ùnic nacionalisme “bo”.

Un enemig del poble 2

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

Continua llegint

– Teatre – LA VIDA ES SUEÑO (****) – Teatre Lliure de Montjuïc – 08/03/2013

Per MIQUEL GASCÓN

M’agrada molt el Teatre com ja sabeu els que visiteu aquest racó, però sóc força reticent a veure Teatre Clàssic i mes si és Teatre Clàssic espanyol.  Vaig quedar ben saturat de petit amb la intolerància de l’ensenyament en aquell època franquista on ens feien llegir a la força textos que no enteníem i que ens interessava ben poc, per no dir gens.  No es conformaven amb això i ens feien aprendre de memòria paràgrafs força llargs d’aquesta obra considerada com una de les millors de la literatura espanyola i reconeguda internacionalment.

La Vida es Sueño - cartell

Ay mísero de mí, ay infeliz de mi !!!

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así,

qué delito cometí

contra vosotros naciendo.

Aunque si nací, ya entiendo

qué delito he cometido;

bastante causa ha tenido

vuestra justicia y rigor,

pues el delito mayor

del hombre es haber nacido.

La Vida es sueño - Mayorga 138Sólo quisiera saber

para apurar mis desvelos

–dejando a una parte, cielos,

el delito del nacer–,

¿qué más os pude ofender,

para castigarme más?

¿No nacieron los demás?

Pues si los demás nacieron,

¿qué privilegios tuvieron

que no yo gocé jamás?

Nace el ave, y con las galas

que le dan belleza suma,

apenas es flor de pluma,

La Vida es sueño - Mayorga 129o ramillete con alas,

cuando las etéreas salas

corta con velocidad,

negándose a la piedad

del nido que dejan en calma;

¿y teniendo yo más alma,

tengo menos libertad?

La Vida es sueño - Mayorga 131Nace el bruto, y con la piel

que dibujan manchas bellas,

apenas signo es de estrellas

–gracias al docto pincel–,

cuando, atrevido y crüel,

la humana necesidad

le enseña a tener crueldad,

La Vida es sueño - Mayorga 130monstruo de su laberinto;

¿y yo, con mejor instinto,

tengo menos libertad?

Nace el pez, que no respira,

aborto de ovas y lamas,

y apenas bajel de escamas

sobre las ondas se mira,

Continua llegint