Arxiu d'etiquetes: VA DIR MEDEA)

– 362 – Teatre – L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) – Teatre Eòlia (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2019.07.14 (temp. 18/19 – espectacle nº 280)

L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) (temp. 18/19 –  espectacl.  nº 280)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Hem tingut l’enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l’última de les quatre funcions previstes aquests dies de L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s’han representat al Teatre Eòlia.

Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre.

El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018.

Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta  AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i que serà representada al Teatre Fernán Gómez de Madrid en novembre 2019.

En aquesta proposta, dirigida per la mateixa Queralt Riera, Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, són Medea. Estan acompanyades de la música en directe de Joan Alavedra.

En paraules de la mateixa autora, considera que és fonamental recuperar algun concepte de la tragèdia grega a la societat actual, i que per tal que es consideri tragèdia ha d’haver-hi amor, mort i veritat. Tres eixos que han estat constantment revisats a l’obra: “patim perquè estimem i perquè estimem patim“.

És un text contemporani. Un recorregut per la vida d’una dona. Creixerà davant dels nostres ulls dels 8 als 88 anys. Mostrarà la fragilitat, el dolor de la vida i la poca felicitat que de vegades aconseguirà esgarrapar. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Potser, mirar la veritat íntima i afrontar-la ens apropa, si més no, a certa pau.

Medea, que sent que ha matat els seus fills. Amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra.

Una peça construïda a partir de dos Medeas, que evolucionen temporalment en sentit invers, la Medea adulta (excel·lent interpretació de Rosa Cadafalch) que observa el mar des de la residència d’avis on viu els seus últims dies de vida, i contempla astorada com el mar torna el cadàver d’una nena ofegada que no té ulls “perquè se’ls han menjat els peixos“. Ens parla del seu dia a dia esperant la mort. Voldria recordar, però al mateix temps no vol recordar gaire als seus fills absents.

D’altra banda la Medea nena, que amb vuit anys sent l’absència de la mare i viu sola amb un pare que no li pot dedicar temps i un germà més gran que ella amb qui no té connexió. Ens explica com ocupa el seu temps en tornar de l’escola i ens fa partícips del seu procés de creixement, l’internat a Suïssa, la mort del germà, el seu matrimoni, els seus fills … la seva enorme soledat. Una extraordinària Patricia Mendoza que canvia magistralment de registre amb les diferents edats de la protagonista.

Continua llegint