Arxiu d'etiquetes: Montse Guallar

– 092 – Teatre – ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) – Teatre Nacional de Catalunya –  Sala Petita (🐌🐌🐌🐌) – 2018.11.28  (temp. 18/19 – espectacle. nº 071)

ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) (temp. 18/19 – espec. nº 071)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya s’ha estrenat “ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES), de Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, obra guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 i que s’ha pogut veure previament a Temporada Alta.

El Premi Quim Masó impulsa la producció i exhibició de muntatges de teatre en llengua catalana que combinin professionalitat, qualitat i creativitat.

ALBA és un muntatge que es planteja quins són els reptes de l’era digital i com es viuran en el futur aspectes com l’amor, el sexe o l’amistat. ALBA és un thriller de ciència-ficció, una història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La realitat virtual ens aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos d’enamorament s’activen en l’absència de l’objecte o la persona estimada?

Montse Guallar es Alba, una professora jubilada, doctora en història de l’art, que prepara una conferència sobre el quadre de Jheronimus van Aken, El Bosco, “El jardí de les delícies”. Alba ha adquirit un sistema d’intel·ligència artificial perquè li faci companyia i l’ajudi en les tasques domèstiques. Ha decidit que sigui una rèplica d’ella mateixa quan tenia 23 anys.

Claudia Riera és J. la seva acompanyant que ha de guardar els records de l’Alba. És un robot capaç de tenir empatia i que pot fer qualsevol cosa que se li demani, tan física com mentalment i pot ser amiga, amant, serventa i alhora ser magatzem de records i coneixements.

Lluís Marco, és l’home, al que l’autor no ha donat nom. És professor de literatura i havia estat company sentimental de l’Alba. Ara són amics. Queda astorat quan coneix a J. Està veient a l’Alba quan la va conèixer i se’n va enamorar. Aquesta similitud el pertorba profundament.

Continua llegint

– Teatre – LENI (🐌🐌🐌🐌) – Sala Muntaner – 2017.12.13 (temp. 17/18 – esp. nº 134)

LENI (temp. 17/18 – espectacle nº 134)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

LENI és una proposta d’Exquis Teatre que forma part del cicle Cicatrius, que en paraules del seu director Pavel Bsonek tenia un objectiu molt clar:  Amb les obres que us presentem en aquest cicle volem ressaltar les ferides que té Europa i que tenim nosaltres mateixos i que, en la nostra opinió, semblen obrir-se cada vegada més.

Aquesta peça és la quarta del cicle després de “LA NIT DE HELVER“, “LA CONFERÈNCIA DE WANNSEE” i “PROTESTA“.

LENI és un text escrit per Valeria Schulzova i Roman Oleksák que intenta fer reflexionar sobre quina és la responsabilitat de l’artista vers la seva obra. Fins a quin punt és lícit secundar un moviment polític o social per treure benefici econòmic o assolir l’èxit, si aquest moviment és contrari als drets humans? I més encara, si ni tan sols l’artista està d’acord amb els principis d’aquest moviment?

Planteja simultàniament la qüestió de la incidència que tenen els mitjans de comunicació en la percepció de la realitat. On és la frontera entre la informació i la manipulació informativa?

LENI ens presenta una trobada fictícia entre dues persones reals. D’una banda Johnny Carson, una acuradíssima interpretació de Sergi Mateu, un presentador de la cadena de televisió nord-americana NBC, en el seu moment de més èxit. Entra al “plató de televisió” trencant directament la quarta paret interpel·lant al públic amb els seus acudits. Ens dóna instruccions de com ha de ser el nostre comportament com a públic i ens recorda que estem gravant un programa que abans de ser emes serà convenientment “tractat”.

Continua llegint

– Roda de premsa LENI – Hotel Internacional (Sala Muntaner) – 2017.11.14 (temp. 17/18 – RdP 034)

Roda de premsa LENI  –  (temp. 17/18 – RdP nº 34)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dimarts vaig voler assistir a una roda de premsa que en feia especial il·lusió, ja que és una proposta escènica que pertany a un cicle de quatre espectacles, de la que nosaltres ja hem pogut veure “La nit de Helver“, “La conferència de Wannse” i “Protesta“. En un saló de l’hotel Internacional, amb vistes a les Rambles, ens presenten ara la darrera d’aquestes amb el nom de “LENI“.

Un text escrit per Valeria Schulzova i Roman Oleksák, que intenta fer reflexionar sobre la responsabilitat de l’artista vers la seva obra. Planteja a l’espectador qüestions com: és possible ser responsable d’una època a través de la nostra creació? L’art canvia el món? On és la frontera entre la creació artística i la cooperació activa en la construcció d’un sistema? Els mitjans de comunicació incideixen en la percepció de la realitat?

Cicatrius, és un projecte escènic que neix amb la voluntat de mantenir intacte la memòria històrica dels terribles fets provocats per l’holocaust nazi.

Davant nostre, a la mateixa taula, el director d’aquesta proposta Pavel Bsonek i al seu costat els quatre actors que interpreten els personatges, començant pels principals protagonistes Montse Guallar (Leni Rifenstahl), Sergi Mateu (Johnny Carson) i amb papers més secundaris però també importants Minnie Marx (una espectadora del debat) i Carles Goñi (la parella de Leni, 30 o 40 anys més jove que ella).

La proposta ens presenta una trobada fictícia entre dues persones reals, l’any 1974; Johnny Carson un famós presentador de la cadena de televisió NBC en el seu millor moment (tenia 30 milions d’espectadors) i Leni Rifenstahl la directora de cinema preferida de Hitler) que vol presentar en públic el seu llibre de fotos “Last of the Nuba” una tribu africana sense contacte amb l’home blanc.

Continua llegint

– Teatre – L’ALEGRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2017.11.01 (temp. 17/18 – espectacle nº 92)

L’ALEGRIA (temp. 17/18 – espectacle nº 92)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.

Ha estat la millor manera d’iniciar teatralment aquest mes de novembre, perquè com veieu l’hem valorat amb la millor qualificació possible, la dels 5 “cargols voltaires”.

La escenografía d’Enric Planas, és una gran capsa quadrada que representa el saló del pis dels protagonistes, fora de la capsa, el carrer, l’escala, la comunitat, ….

Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents….. i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.

Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d’una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament “BRUTAL”.

Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.

La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l’extraradi d’una ciutat, en un barri obrer d’habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L’Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d’una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l’oposició d’uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.

Continua llegint

– Teatre – LA DAMA DE LES CAMÈLIES (***) – La Seca – espai Brossa – 28/05/2014

En els últims dies de les seves representacions al Espai Brossa de La Seca, ens animem a anar a veure aquesta producció. mes aviat “forçats” per les bones critiques i comentaris complaents dels nostres coneguts teatraires que parlaven d’una excel·lent interpretació de Nausicaa Bonnín, filla del nostre admirat director de La Seca, Hermann Bonnín.

La dama de les camèlies 1

L’argument de, “La dama de les camèlies“, es prou conegut per nosaltres, segurament massa, degut a que una de les òperes mes escoltades i estimades  per nosaltres “La Traviata” de Giuseppe Verdi, està basada precisament en aquest text; però, així com la música de La Traviata, la puc escoltar una i mil vegades i no em cansa, el text d’aquesta obra escrita a l’any 1848, no m’interessa el mes mínim.

Cada vegada mes aposto pel teatre contemporani que tracta de temes actuals, sempre que tinguin un bon text. Això no vol dir que abandoni els clàssics, ja que hi ha forces que un cop adaptats al dia d’avui, els seus arguments no grinyolen en absolut.

A l’època en que es va escriure l’obra, aquest personatge encarnava el paper de la dona forta, independent, valenta i capaç de decidir per ella mateixa el destí de la seva vida. Malauradament l’argument de la “esgarriada”, una prostituta de luxe, es capaç al final,  d’arruïnar la seva vida i deixar la persona que estima pel be d’una donzella que no coneix…. em sembla hores d’ara, absolutament ridícul.

Continua llegint