Arxiu d'etiquetes: Anna Güell

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– Teatre – AUSENCIAS (🐌🐌🐌🐌) – La Seca – Sala Palau i Fabre – 2018.06.06 (temp. 17/18 – espectacle  nº 290)

AUSENCIAS (temp. 17/18 – espectacle nº 290)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimecres, després de dos dies sense teatre vam fer “doblet” a La Seca. Per què encara és tan difícil poder trobar propostes escèniques dilluns i dimarts ?

La primera de les propostes que vam poder veure, va ser AUSENCIAS de la companyia Q-ars Teatre, a la Sala Palau i Fabre.

Un espectacle amb dramatúrgia i direcció de Jordi Oriol i Daniela Freixas construït a partir dels contes de Cristina Fernández Cubas.

Cristina Fernández Cubas és una escriptora i periodista catalana nascuda a Arenys de Mar el 1945 i que ha viscut a ciutats com el Caire, Berlín, Buenos Aires, París o Lima. Una de les millors escriptores de relat breu de la literatura espanyola. Els seus personatges, la majoria femenins, es dibuixen en atmosferes inquietants i plenes de suggeriments, i som els lectors /espectadors que hem de desxifrar les claus del relat.

AUSENCIAS és un conte pertorbador.

Un conte de contes que viatja pels límits de la raó.

S’inspira en situacions, atmosferes, detalls o personatges d’un gran ventall de contes com “Mi Hermana Elba”, “Lúnula y Violeta”, “En el hemisferio sur”, “Los altillos del Brumal”, “Helicón”, “El legado del abuelo”, “El Moscardón” o “Ausencia”.

Continua llegint

– Teatre – SIMONE (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Muntaner – 2018.01.27 (temp. 17/18 – espectacle nº 177)

SIMONE (temp. 17/18 – espectacle nº 177)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte teníem previst anar a la sessió “golfa”, a la Sala Muntaner i vam decidir fer “doblet” anant primer a veure SIMONE l’obra de Daniela Feixas dirigida per Ramon Simó i que ens van presentar en roda de premsa el passat dimarts.

El nou espectacle de la companyia Q-ars Teatre (l’Anna Güell n’és cofundadora amb Mercè Anglès) reivindica la igualtat de gènere amb tres personatges interpretats per les actrius Tilda Espluga, Anna Güell i la mateixa Daniela Feixas.

En paraules de la seva autora “l’obra és una reflexió sobre el fet que ser dona és una construcció social, tot i ser també una realitat biològica de la que encara en som esclaus.”

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En escriure la proposta intentava fer-ho amb un cert compromís, però no volia, en cap cas, que la proposta es convertís en un drama i per això ho ha fet en clau de comèdia, de manera superficial i divertida, malgrat que darrere de tot amaga diferents capes de crítica social.

El ministre de justícia Simó (magnífica interpretació de Tilda Espluga) ha desaparegut el dia que el Parlament ha d’aprovar una sèrie de lleis, promogudes per ell, que perjudiquen obertament la llibertat de les dones.

Però de fet, Simó està amagat, un fet inexplicable ha fet que no s’atreveixi a assistir a la sessió davant dels diputats, de la nit al dia el seu cos d’home s’ha transformat en un cos de dona. La seva nova realitat física el converteix en una amenaça real pels interessos del seu partit ultra conservador.

Continua llegint

– Roda de premsa  SIMONE – Hotel Internacional (Sala Muntaner) – 2018.01.23 (temp. 17/18 – RdP 057)

Roda de premsa SIMONE – (temp. 17/18 – RdP nº 57)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dimarts 23 de gener, estàvem convocats a una Roda de premsa a l’hotel Internacional de les Rambles, on acostuma a presentar els seus espectacles la Sala Muntaner.

Davant nostre els quatre protagonistes de SIMONE, el director de la proposta Ramon Simó i les tres actrius que la interpreten, Anna Güell, Tilda Espluga i Daniela Feixas, aquesta última és també l’autora de l’obra.

Daniela ens explica que en aquesta ocasió ha volgut parlar de què significa ser “dona” a la nostra societat. La primera idea li va sorgir fa bastants anys, en un moment de profunda ràbia, quan per televisió va veure a l’exministre de justícia Manuel Gallardón, que pretenia fer revocar la llei de l’avortament que s’havia aprovat temps enrere.

En la ficció de SIMONE, el ministre de justícia Simó, el dia que ha d’aprovar al parlament el seu nou paquet de lleis clarament perjudicials per a les dones, inexplicablement ha desaparegut. Un fet inexplicable i per ell gravíssim, ha fet que ell no s’atreveixi a assistir a la sessió davant dels diputats… i és que aquella nit anterior en aixecar-se a les fosques a fer pipi a casa seva en arribar al servei, s’adona que li ha desaparegut el penis i que s’està transformant físicament en una dona.

La seva nova realitat física el converteix en una amenaça real pels interessos del seu partit ultra conservador… i a més a més sap que en el fons ningú del seu entorn és de fiar, sobretot la seva dona, la Rosa, que té ambicions polítiques tant o més grans que les seves.

En escriure la proposta intentava fer-ho amb un cert compromís, però no volia en cap cas que la proposta es convertís en un drama i per això ho ha fet en clau de comèdia, de manera superficial i divertida, malgrat que darrere de tot amaga diferents capes de crítica social.

Continua llegint

– Teatre – PARLÀVEM D’UN SOMNI (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Tallers – 2017.11.22 (temp. 17/18 – espectacle nº 119)

PARLÀVEM D’UN SOMNI (temp. 17/18 – espectacle nº 119)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

L’any 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció de Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall a passejar per la ciutat comtal, mentre reflexionaven sobre els seus lligams afectius amb Barcelona i sobre el model de ciutat que els agradaria desenvolupar-hi.

Jordi Coca va rebre l’encàrrec d’escriure i dirigir una versió lliure d’aquesta conversa i va pensar, tal com ens va comentar a la roda de premsa, que no es tractava únicament de reproduir un moment del passat, sinó que calia aprofitar aquestes reflexions de fa més de trenta anys, per parlar dels temes que encara avui són de rabiosa actualitat: el paper de Barcelona en el nostre país, la corrupció en els mitjans polítics i empresarials, el catalanisme, la necessitat d’integrar ciutadans de procedències diverses, el paper de la burgesia, la llengua, i el conflicte entre Catalunya i Espanya vist com el desencontre entre frustració i fracàs.

El fracàs de Madrid a l’hora de vertebrar la unitat d’Espanya i la frustració de Catalunya en no poder esdevenir un estat independent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per escriure el text, Jordi Coca va tenir en compte discursos polítics de Pascual Maragall i textos literaris de la Maria Aurelia Campany, així com les memòries d’ambdós i diversos estudis sobre les obres i les personalitats respectives. I, lentament, d’aquest material tan divers van començar a emergir dos “personatges” polèmics, brillants, valents, antifranquistes i socialistes, que es complementaven perfectament.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – VISIÓ ARDENT (🐌) – Mercat Flors – Sala PB – 17/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

VISIÓ ARDENT

Aquest espectacle va ser un dels que primer vaig escollir en sortir la programació del Festival Grec2016 i és que en veure que es tractava d’una estrena “coproducció internacional” en la que el mateix Festival Grec s’involucrava, vaig confiar plenament en l’equip de programació del Festival. Novament aquesta confiança es va veure esgarrada per segon cop en una “coproducció internacional”, primer va ser amb “Oficina per una vida postidèntica” el passat dia 5 de juliol… i ara santornemi…. una altra decepció gegantina amb aquesta VISIÓ ARDENT…. tan gran, que en acabar la primera part, l’Imma i jo … camesajudeume, vàrem fugir novament del Mercat de les Flors.

visio_ardent - Grec2016

En el programa publicat pel Festival parlava d’aquesta coproducció catalanocanadenca i afirmava que tractava sobre la descoberta de l’urani…. i es preguntava … Ens va separar per sempre la bomba nuclear que va estripar el cel, o bé encara som a temps de trobar la manera que ens uneixi ?

Al final del segle XIX un visionari de la nació dené, al nord del Canadà, va tenir una visió ardent. Va cantar sobre una gent estranya, de pell blanca, que s’enduia una roca d’un forat a la seva terra cap a un lloc molt llunyà, i allà la deixava caure cremant sobre una gent que tenia el mateix aspecte que ells, els dené. El 1945, l’urani extret en territori dené va ser utilitzat per a les bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – LA TORTUGA DE CALIFORNIA (🐌🐌🐌 + 🐚) – La Seca – 26/06/2015

Encara que oficialment el Festival GREC2015 va començar el passat dia 1 de juliol, algunes obres ja es podien veure l’ultima setmana de juny i nosaltres vam aprofitar per a veure un parell d’obres de Teatre. La primera d’aquestes va ser LA TORTUGA DE CALIFÒRNIA de Daniela Feixas, a l’espai La Seca Espai Brossa.

La Tortuga de California - GREC2015El que més ens va agradar d’aquesta proposta va ser el text, ja que a través d’una família en el que esdeveniments passats l’han destruïda, ens parla sobretot del rebuig i la por a la immigració i a tot el que és diferent…. el que ells consideren que “allò que no és nostre”.

Ens explica una història de dos germans, ell, l’Emili, ja fa temps que ha deixat de pertànyer al nucli familiar per raons que anirem descobrint i ella que va morir en circumstàncies estranyes, que ara no cal explicar; es retroben al cap dels anys a casa de la mare per celebrar l’aniversari de l’Emma i allà es desenvolupa el nus de la història, que certament és força dura de pair, ja que tracta d’esdeveniments protagonitzats per las SS i la Gestapo.

Les tortugues de Califòrnia han envaït el nostre entorn natural i la seva presencia amenaça seriosament les tortugues autòctones que estan en un perillós camí de desaparició. L’Àngela que encara és molt jove i que estudia biologia, entén que l’única forma de salvar a les tortugues del país, és extingir les tortugues immigrants.

La Tortuga de California - GREC2015 b

Daniela Feixas ens en parla en un muntatge que atrapa des del primer minut, ja que està narrat en format thriller, intercalant personatges vius i morts, pensaments i diàlegs; aquest text va arribar a ser finalista en l’última convocatòria del Premi Quim Masó. Daniela a més també és una de les actrius protagonistes i responsable del vestuari que comparteix amb la Directora Lurdes Barba.

Una escenografia no gaire reeixida (Roger Orra), acompanyada per una il·luminació que encara enfosqueix el ja de per si trista posada en escena; l il·luminació, responsabilitat de Maria Domenèch, no em va acabar de convèncer, sobretot per què en algunes escenes importants on es parlen els dos germans, la situació dels focus fa que l’ombra d’un personatge tapi totalment la cara de l’altre protagonista, que queda gairebé a les fosques, perdent la possibilitat de veure les expressions dels actors (i això que estàvem situats a la fila 1).

La direcció de Lurdes Barba no la vaig saber apreciar com en altres ocasions, precisament per aspectes com els que ja he comentat i unes interpretacions força irregulars, amb bones interpretacions com les de Josep Julien i Clara de Ramon, i més fluixetes les d’Anna Güell i Daniela Feixas. Vull suposar que aquests desajustos van ser deguts al fet que era la primera representació i que s’aniran resolent a mesura que la funció es vagi representant.

Recomanem la seva visió, malgrat el que ja hem comentat, especialment pel seu text que paga la pena conèixer. Es podrà veure a La Seca fins al 26 de Juliol.

Autoria:  Daniela Feixas
Direcció: Lurdes Barba
Interpretació:  Anna Güell, Daniela Feixas, Josep Julien i Clara de Ramon
Escenografia: Roger Orra // Vestuari Lurdes Barba i Daniela Feixas // Disseny d’il·luminació: Maria Domenèch
UNA COPRODUCCIÓ DE LA SECA ESPAI BROSSA I GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Tortuga i Cargol

– Teatre – L’ALÈ DE LA VIDA – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Muntaner – 04/01/2015

El passat dimecres dia 4, vàrem tornar a patir les conseqüències de voler veure una representació teatral a la Sala Muntaner i després del que vam viure, ara si, creiem que ens replantejarem seriosament tornar anar-hi; com ja tenim experiències similars en aquesta Sala i per tant previsors que som, 3/4 d’hora abans de començar la sessió, ja hi érem al carrer fent cua per entrar amb els tiquets a la mà, tot i saber que la direcció d’aquesta Sala no obre les portes fins a l’hora en punt, plogui, nevi o faci un fred que pela (en aquest cas 4 graus)…. tot i veure a la gent dreta aguantant estoicament el que faci falta per tal veure Teatre.

Però el més indignant de tot plegat, és el comportament del públic, ja que a mesura que va passant l’estona, va arribant gent i mes gent i es van colant amb l’excusa de què són amics o coneguts, dels que ja estan a la cua… es petonegen i au !!!, es col·loquen descaradament en l’encapçalament de la cua; sense voler exagerar de 15 persones que teníem davant al arribar…. la cosa es va anant fent grossa i quan van obrir les portes teníem almenys una cinquantena de persones; ….. i llavors bé el pitjor… carreres, cops de colze, empentes… i quan t’adones i pots accedir a l’interior de la Sala, tot ja està ocupat per persones o abrics, bosses, o el que sigui per guardar un bon lloc per les amistats que no s’han atrevit a colar-se.

muntaner-alta-res-1.

No entenem el perquè, coneixent de sobres aquest problema i l’espectacle patètic que se li fa fer al públic, la Direcció d’aquesta Sala, no és capaç de numerar les localitats i ja es venen amb els seients assignats; això permetria arribar a l’hora, no passar fred i sobretot no patir les empentes i la mala educació d’un públic que a priori hauria de tenir un nivell cultural superior al de la mitjana de la població.

No és pas l’única Sala de Teatre que no té numerades les localitats, però si l’únic lloc que coneixem que passa el que acabo de descriure…. i crec que té una raó clara….. la visibilitat de la majoria de localitats de la Sala Muntaner és deficient per no dir, francament dolenta.

_______________________

I ara si…. un cop efectuada la descàrrega de mala llet que encara tenia acumulada, passo a parlar de l’obra que vàrem anar a veure; es tracta de L’ALÈ DE LA VIDA (🐌🐌🐌🐌) , un text escrit l’any 2002 pel dramaturg anglès i director de teatre David Hare.

Amb un cert to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. “Són dues dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur”. En el transcurs d’un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys. Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.
L’obra es va estrenar al West End , el 3 d’octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

TEATRE_BARCELONA-l_ale_de_la_vida_0

Fa més de 10 anys que aquesta obra va ser estrenada a l’estat espanyol en la seva versió en llengua castellana (La brisa de la vida) dirigida per Lluis Pascual i curiosament interpretada per l’actriu que ara triomfa al Teatre lliure, Núria Espert acompanyada per Amparo Rivelles; crec però que aquesta versió no es va poder veure a Barcelona,; el nostre amic Pere de Girona, ens ha fet saber que aquesta proposta, sí que va arribar a poder-se veure a temporada Alta de Girona fa uns anys, encara que no va tenir el ressò que va aconseguir en altres poblacions de l’estat espanyol.

Continua llegint