Arxiu d'etiquetes: David Hare

– Teatre – L’ALÈ DE LA VIDA – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Muntaner – 04/01/2015

El passat dimecres dia 4, vàrem tornar a patir les conseqüències de voler veure una representació teatral a la Sala Muntaner i després del que vam viure, ara si, creiem que ens replantejarem seriosament tornar anar-hi; com ja tenim experiències similars en aquesta Sala i per tant previsors que som, 3/4 d’hora abans de començar la sessió, ja hi érem al carrer fent cua per entrar amb els tiquets a la mà, tot i saber que la direcció d’aquesta Sala no obre les portes fins a l’hora en punt, plogui, nevi o faci un fred que pela (en aquest cas 4 graus)…. tot i veure a la gent dreta aguantant estoicament el que faci falta per tal veure Teatre.

Però el més indignant de tot plegat, és el comportament del públic, ja que a mesura que va passant l’estona, va arribant gent i mes gent i es van colant amb l’excusa de què són amics o coneguts, dels que ja estan a la cua… es petonegen i au !!!, es col·loquen descaradament en l’encapçalament de la cua; sense voler exagerar de 15 persones que teníem davant al arribar…. la cosa es va anant fent grossa i quan van obrir les portes teníem almenys una cinquantena de persones; ….. i llavors bé el pitjor… carreres, cops de colze, empentes… i quan t’adones i pots accedir a l’interior de la Sala, tot ja està ocupat per persones o abrics, bosses, o el que sigui per guardar un bon lloc per les amistats que no s’han atrevit a colar-se.

muntaner-alta-res-1.

No entenem el perquè, coneixent de sobres aquest problema i l’espectacle patètic que se li fa fer al públic, la Direcció d’aquesta Sala, no és capaç de numerar les localitats i ja es venen amb els seients assignats; això permetria arribar a l’hora, no passar fred i sobretot no patir les empentes i la mala educació d’un públic que a priori hauria de tenir un nivell cultural superior al de la mitjana de la població.

No és pas l’única Sala de Teatre que no té numerades les localitats, però si l’únic lloc que coneixem que passa el que acabo de descriure…. i crec que té una raó clara….. la visibilitat de la majoria de localitats de la Sala Muntaner és deficient per no dir, francament dolenta.

_______________________

I ara si…. un cop efectuada la descàrrega de mala llet que encara tenia acumulada, passo a parlar de l’obra que vàrem anar a veure; es tracta de L’ALÈ DE LA VIDA (🐌🐌🐌🐌) , un text escrit l’any 2002 pel dramaturg anglès i director de teatre David Hare.

Amb un cert to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. “Són dues dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur”. En el transcurs d’un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys. Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.
L’obra es va estrenar al West End , el 3 d’octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

TEATRE_BARCELONA-l_ale_de_la_vida_0

Fa més de 10 anys que aquesta obra va ser estrenada a l’estat espanyol en la seva versió en llengua castellana (La brisa de la vida) dirigida per Lluis Pascual i curiosament interpretada per l’actriu que ara triomfa al Teatre lliure, Núria Espert acompanyada per Amparo Rivelles; crec però que aquesta versió no es va poder veure a Barcelona,; el nostre amic Pere de Girona, ens ha fet saber que aquesta proposta, sí que va arribar a poder-se veure a temporada Alta de Girona fa uns anys, encara que no va tenir el ressò que va aconseguir en altres poblacions de l’estat espanyol.

Continua llegint

– Teatre – CELOBERT (*****) – Teatre Goya

Divendres 25 de maig… cap de setmana llarg, de 3 dies a Barcelona; sortim de la feina i casi de cap ens dirigim al Teatre Goya, per veure una nova producció que en realitat es una quasi una reposició (encara que al seu director no li agradi que ho anomenin així),  que varem poder veure al Romea l’any 2003 i protagonitzada per el mateix actor, en Josep Maria Pou; es tracta de l’esperada CELOBERT que ell mateix dirigeix. L’acompanya Roser Cami, (també va treballar amb l’antiga versió a l’any 2004) … i el jove Jaume Madaula (nebot de Ramón Madaula).

L’argument fusiona una història de dos personatges que s’han estimat molt i que encara tenen coses a dir-se per tancar ferides del passat, amb una confrontació ideològica del progressisme contra el capitalisme. La crisi actual sembla que ha actualitzat encara mes el text de David Hare, una persona compromesa amb la esquerra.

David Hare, malgrat la atmosfera anglesa de les seves obres, ens fa sentir l’obra com molt propera nostre i molt actual. Te una habilitat especial per plasmar en el seu text, discussions sobre la responsabilitat, l’amor , la culpa en aquests dos personatges, en Tom Sergeant i la seva antiga amant Kyra Hollis, emmarcat en un Londres suburbial que tan be ens mostra la excel·lent escenografia del Teatre Goya.

El loft londinenc es converteix en el punt de trobada entre el ric propietari d’una cadena de restaurants (ja amb 60 anys).. i la seva ex-amant, una madureta professora, 20 anys menor que ell, compromesa socialment…. el loft esdevé gairebé un confessionari d’amors perduts i on s’adonaran que la vida no te marxa enrere possible.

L’obra estrenada al 1995 al Teatre Nacional de Londres, és una de les que ha obtingut mes èxit a Broadway aixi com en el West End i arreu del mon.

Continua llegint

– Teatre – L’HABITACIÓ BLAVA (***+) (The Blue Room) – Teatre Romea

Ahir divendres 4 de maig de 2012 (deixem per uns dies el festival de cinema d’Autor),  retornem al Teatre, aquesta vegada al Romea, per tal de veure una de les representacions mes esperades de la temporada… L’HABITACIÓ BLAVA (The Blue Room) del autor David Hare (Adaptació lliure de La Ronda d’Arthur Schnitzler).

Inspirada en La Ronda, d’Schnitzler, David Hare ens enfonsa en una brillant meditació sobre els homes i les dones, el sexe i la condició social, els actors i el teatre. La versió de The Blue Room, estrenada al Donmare Warehouse de Londres el 1998, i encapçalada per Nicole Kidman i Iain Glen va rebre els elogis per part de la crítica.

Un dels aspectes mes humans i mes “animals” també que existeix al llarg de la nostra vida …es el desig sexual per una persona desconeguda… per una persona que no es tracta ni tan sols d’una persona “estimada” i evidentment no es la nostra  parella habitual.  Es present en  totes les vides, en la  de qualsevol ser humà i el mes curiós es que s’intenta amagar sempre, ja que a la nostra cultura esta molt mal vist… ara i al llarg de l’historia.  Tenir desig sexual forma part de nosaltres mateixos, de la nostre naturalesa, però ens veiem amb la necessitat de simular que no ho sentim…. únicament tenim que tenir sexe amb la nostra parella, amb la que estimem si o si (diuen que fins que la mort ens separi)…. però això no es cert i tots ho sabem…existeix i es real; forma part d’aquest desig precisament “el perill” o ” el risc” en el que ens aboquen a l’engany, a la “aventura” desconeguda, quant de sobte apareix l’oportunitat (o no) de tenir una relació sexual esporàdica i sobretot secreta.

Continua llegint