Arxiu d'etiquetes: Jordi Oriol

– 060 – Teatre – EUROPA BULL (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 037) – 2019.11.27

EUROPA BULL (temp. 19/20 – espectacle nº 037)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimecres vam fer cap a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per veure una prèvia de la proposta EUROPA BULL de Jordi Oriol i Indi Gest, un muntatge a partir del mite d’Europa, que es va estrenar ahir dijous dia 28, després del seu pas per Temporada Alta a El Canal de Salt.

La temporada 2017-2018, la Schauspiel Stuttgart va convidar el Teatre Nacional de Catalunya a participar en el festival The Future of Europe. EUROPA BULL, d’Indi Gest, va ser creada expressament per a l’ocasió i va formar part d’una creació col·lectiva amb altres teatres titulada A trip through Europe. L’obra, originalment amb el títol EUpheMyth, es va estrenar en una peça de 20 minuts i va aconseguir un reconeixement unànime per part del públic.

El projecte, guanyador del Premi teatral Quim Masó 2018, proposa exposar de forma poètica i elegant, però també amb humor, les pors i queixes com a europeus desemparats. L’obra actual és l’evolució d’aquella primera peça.

This slideshow requires JavaScript.

L’autor i director, Jordi Oriol, creu que «Europa està a punt de petar, Europa bull i molt. Sembla una olla a vapor» i a l’obra tracta sobre l’eufemisme que suposa creure encara en la Unió Europea davant la inoperància o ceguesa dels òrgans i institucions europees enfront de les injustícies que es viuen als països membres, i més concretament, en veure la resposta o manca de resposta a la situació viscuda a Catalunya des de la tardor de 2017,  la pèrdua de llibertats i la manca de separació de poders dins de l’Estat Espanyol.

Sembla una olla a vapor que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.

Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Ferro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets interpreten aquest muntatge “sobre una Europa que va ser raptada per un toro blanc i que ara se n’adona que no ho sabrà domesticar mai“. El títol de la proposta, doncs, no només fa referència a “l’ebullició” d’Europa sinó també al brau que la va raptar i violar.

Continua llegint

– 204 – Concert teatralitzat – SE’NS N’HA ANAT EL SANTOS AL CEL (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2019.03.05 (temp. 18/19 – espectacle nº 150)

SE’NS N’HA ANAT EL SANTOS AL CEL (temp. 18/19 – espectacle nº 150)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts va tenir lloc al TNC un concert dedicat a Carles Santos inclòs dins del Barcelona Obertura Spring Festival (primer festival dedicat a la música clàssica que se celebra a Barcelona del 4 al 17 de març d’enguany).

This slideshow requires JavaScript.

El títol d’aquest homenatge en format concert SE’NS N’HA ANAT EL SANTOS AL CEL, és obra de Jordi Oriol, qui va treballar amb Carles Santos en la seva última creació “Esquerdes parracs enderrocs” que es va poder veure a la Sala Tallers el maig del 2017. Un concert a partir de l’obra simfònica de Santos com a compositor i amb la direcció musical de Wanda Pitrowska (Xavier Albertí), al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

Carles Santos Ventura (Vinaròs 1940-2017) va ser un dels artistes més inclassificables i fascinants de l’escena catalana, compositor, pianista, performer, autor i director teatral.

Nosaltres hem intentat veure les seves transgressores propostes teatrals, entre les que recordem a més de l’esmentada, “Patetisme il.lustrat” al TNC en 2015, “El gran teatro del mundo” i “Schubertnacles humits (els urinaris públics europeus)” ambdos al Lliure en 2012, i “Maquinofòbiapianolera” al Mercat de les Flors dins del Festival Neo 2012.

This slideshow requires JavaScript.

L’espectacle de dimarts va voler recordar únicament l’obra musical de Carles Santos, ja que en paraules de Jordi Oriol, “L’homenatge més gran que se li pot fer al Santos és tocar la seva música“, i el programa va ser el següent:

Continua llegint

– 140 – Teatre – LA NIÑA GORDA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 2018.12.29 (temp. 18/19 – espectacle nº 107)

LA NIÑA GORDA (temp. 18/19 – espec. nº 107)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya vam poder gaudir de l’adaptació teatral de LA NIÑA GORDA de Santiago Rusiñol (publicada en 1917), que ha fet Jordi Oriol. Un monòleg interpretat per ell mateix i dirigit per Xavier Albertí.

En aquesta proposta, que ens van presentar en roda de premsa el passat 14 , Jordi Oriol es vesteix de narrador i es converteix en la veu del mateix Santiago Rusiñol. Amb un magistral domini de la narratòria dota el text de vida pròpia. Els seus gestos, la seva modulació, i la seva capacitat de transmetre, ens fa arribar la història de La Niña Gorda.

fotografia de May Zircus

Una història que explica la vida de la filla d’un lliurepensador alcohòlic, una criatura que en néixer pesa més de set quilos, que creix de forma desproporcionada llegint els fulletons sentimentals que el seu pare distribueix per entregues, i que acaba sent exhibida en un teatre de barraca. Totes les persones que l’envolten s’aprofiten de la seva gran ingenuïtat i de les seves grans mides, per treure’n un rendiment econòmic.

La Niña és mercaderia als ulls de tothom: del pare, de la mare, del domador, un objecte fascinant que atrau i repugna.

La novel·la gira al voltant d’un dels temes més antics de Rusiñol: el de la dona “domada”, sotmesa i explotada per un home.

Amb aquesta obra, Rusiñol va voler fer una àcida paròdia de La Ben Plantada (una dona símbol que s’exhibia com una representació de totes les virtuts catalanes) d’Eugeni d’Ors enfrontant-se cruament a l’idealisme noucentista.

Continua llegint

– 119 – Roda de premsa LA NIÑA GORDA – Teatre Nacional de Catalunya – 2018.12.14 (temp. 18/19 – RdP 026)

RdP – LA NIÑA GORDA (temp. 18/19 – RdP nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Divendres passat vaig poder assistir a la presentació del pròxim espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, LA NIÑA GORDA de Santiago Rusiñol, adaptada i interpretada per Jordi Oriol, dirigida per Xavier Albertí.

A l’inici de la roda de premsa, els directors del TNC i de “Teatres en xarxa” es van felicitar mútuament per haver col·laborat a què algunes de les obres que es poden veure al TNC (com és el cas d’aquesta LA NIÑA GORDA) es puguin veure a diferents teatres de tot Catalunya. En cinc anys s’han pogut fer 141 funcions amb gran èxit de públic.

Diuen que LA NIÑA GORDA, es tracta d’una de les millors novel·les de la literatura catalana, i ara per primera vegada ha estat adaptada al teatre. Segons comenta Xavier Albertí, és una novel·la “botifarra” perquè dins la tripa compte un excel·lent farcit d’elements heterogenis.

Filla d’un lliurepensador alcohòlic que viu al carrer Torrent de l’Olla de Gràcia, amb una educació sentimental a base d’exaltats fulletons sentimentals, LA NIÑA GORDA és una càndida adolescent que acabarà sent exhibida com una atracció de circ per la magnitud de les seves carns, rodejada per un món sòrdid que alimenta contínuament la seva ingenuïtat per obtenir-ne un rendiment econòmic.

Descriu amb gran fidelitat i esplèndidament el teatre de “barraca”. També és un al·legat a descriure com la societat és molt reticent a acceptar persones que són “diferents” i no solament com en aquest cas de “gegantisme”, sinó “diferents” en qualsevol altre aspecte. Ens mostra com arribem a ser de cruels quan mirem al “diferent”. També fa una crítica ferotge a la societat masclista en què vivim.

Continua llegint

– Teatre – AUSENCIAS (🐌🐌🐌🐌) – La Seca – Sala Palau i Fabre – 2018.06.06 (temp. 17/18 – espectacle  nº 290)

AUSENCIAS (temp. 17/18 – espectacle nº 290)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimecres, després de dos dies sense teatre vam fer “doblet” a La Seca. Per què encara és tan difícil poder trobar propostes escèniques dilluns i dimarts ?

La primera de les propostes que vam poder veure, va ser AUSENCIAS de la companyia Q-ars Teatre, a la Sala Palau i Fabre.

Un espectacle amb dramatúrgia i direcció de Jordi Oriol i Daniela Freixas construït a partir dels contes de Cristina Fernández Cubas.

Cristina Fernández Cubas és una escriptora i periodista catalana nascuda a Arenys de Mar el 1945 i que ha viscut a ciutats com el Caire, Berlín, Buenos Aires, París o Lima. Una de les millors escriptores de relat breu de la literatura espanyola. Els seus personatges, la majoria femenins, es dibuixen en atmosferes inquietants i plenes de suggeriments, i som els lectors /espectadors que hem de desxifrar les claus del relat.

AUSENCIAS és un conte pertorbador.

Un conte de contes que viatja pels límits de la raó.

S’inspira en situacions, atmosferes, detalls o personatges d’un gran ventall de contes com “Mi Hermana Elba”, “Lúnula y Violeta”, “En el hemisferio sur”, “Los altillos del Brumal”, “Helicón”, “El legado del abuelo”, “El Moscardón” o “Ausencia”.

Continua llegint

– Dansa – IUanMI – Lali Aiguade (🐌+🐚) – Mercat Flors – Sala MAC – 2018.03.01 (temp. 17/18 – espectacle nº 210)

IUanMI (temp. 17/18 – espectacle  nº 210)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem molta il·lusió per veure aquesta nova proposta, segon treball de llarga durada, de la Lali Ayguadé després de “KOKORO”, que vam poder veure també en el Mercat de les Flors, fa un parell d’anys.

Ens hem endut una gran decepció amb aquesta peça que té un gran component teatral. Estrenada al Temporada Alta, aquesta és la segona part de la seva trilogia sobre la transformació. Un espectacle que ens vol parlar del comportament de l’home davant la mort.

La peça mostra el contrast entre el que sentim en el nostre interior i el que vam mostrar per fora quan algú mor“, ha explicat la ballarina i coreògrafa. D’aquí el títol ‘you’, que es pot entendre com vosaltres o tu en anglès, i ‘mi’, jo. En aquesta peça el moviment i els gestos flueixen en una posada en escena molt teatral.

I és potser aquesta posada en escena la “culpable” de què no hem connectat amb l’espectacle gairebé en cap moment, ja que no hem copsat el que ens volia transmetre; però creiem que encara que la posada en escena és important en aquest espectacle, el que més ens ha decebut ha estat la seva coreografia, que a la fi és el més important en un espectacle de dansa i el que veníem a veure, malgrat els moviments dels ballarins, tècnicament perfectes en algunes de les seves escenes.

Continua llegint

– Teatre – HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES – (🐌🐌🐌🐌) Teatre La Gleva – 2017.12.28 (temp. 17/18 – espectacle nº 150)

 HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES (temp. 17/18 – espectacle nº 150)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous vam trepitjar i gaudir de la nova sala de Teatre La Gleva que va obrir portes al mes d’octubre. Un espai petit i acollidor que s’autodenomina “Teatre-Espai cultural” i on no vam poder tafanejar els llibres que omplien les prestatgeries perquè la sala era plena, de gom a gom, ja que, havien exhaurit entrades.

Un espai que des de les nou del matí és obert al públic com a llibreria, cafeteria, espai de lectura i tertúlia. Les funcions teatrals són de dijous a diumenge amb una programació que aposta per les propostes multidisciplinàries, l’originalitat i els formats no convencionals.

I cada dimecres a les 20,30h el “Teatre dels Llibres”ón mitjançant lectures, representacions, conferències i altres activitats volen crear un espai de reflexió i profundització en les paraules.

La iniciativa d’obrir el Teatre de la Gleva ha estat de la compositora i pianista Bárbara Granados, el dissenyador de llums Rafa Puig-Samper, el productor Juli Modesto i el periodista Albert de la Torre.

La responsable de programar el Teatre de la Gleva és Júlia Simó Puyo.

Teatre La Gleva – Carrer de La Gleva, 19 – Barcelona

HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES, és un espectacle interpretat per dues actrius (Blanca García-Lladó i Clara Manyós) i un clarinetista (Jordi Cornudella) que han volgut parlar de Josep María de Sagarra. La direcció és d’en Jordi Oriol.

Els tres intèrprets són al funeral de l’escriptor, una foto presideix la sala. Al davant, una urna amb les cendres. Ells esperen en un racó a què tots els assistents ocupin els seus llocs. Formalment, interpreten una peça musical en honor del difunt, en Jordi toca el clarinet, la Clara l’acordió i la Blanca una peculiar percussió, però el que semblava un acte seriós, esdevé una altra cosa. En acabar la cançó esperen que algú digui unes paraules, no s’aixeca ningú, i ho fan ells, entrebancant-se amb les paraules i sense saber quin guió han de seguir.

Continua llegint

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Teatre (278) – ESQUERDES PARRACS ENDERROCS (🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 12.05.2017

ESQUERDES PARRACS ENDERROCS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquest és l’espectacle central de l’epicentre Brossa produït conjuntament amb l’Institut del Teatre, dins del projecte IT Teatre, i amb la col·laboració de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). IT Teatre és la nova companyia de graduats en arts escèniques de l’Institut del Teatre.

En aquella roda de premsa, va ser difícil que ens expliquessin amb claredat el que dies després aniríem a veure i ara ho entenem, perquè a l’hora d’escriure aquesta ressenya encara se’ns fa més difícil escriure quelcom sobre el que hem vist a la Sala Tallers del TNC.

Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d’oferir-nos una mirada d’avui sobre Joan Brossa.

Tal com ens expliquen en el programa de mà, la visió diferent que tenien els dos directors respecte a l’obra de Joan Brossa, per generació, per referència i experiència ha fet que la peça s’estructuri en dues parts, la primera mira de fit a fit a Brossa, hi parla directa, mentre que l’altra s’hi refereix amb al·lusions i indirectes a través de la mirada primera ….

Continua llegint

– Teatre (160) – L’HOSTALERA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 20.01.2017

L’HOSTALERA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Encara que a la roda de premsa i a l’assaig que el Miquel va poder assistir, ja s’havien desvelat molts dels secrets d’aquesta proposta, vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Un enorme rètol “MIRANDOLINA, trattoria e locanda“, presideix l’escenari….. amb un cop de Metro ens hem traslladat a Florència.

lhostalera-1-biblioteca-de-catalunya

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d’Albafiorita és el contrapunt, un empresari d’èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l’hostalera que els accepta per no ofendre’l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l’època, l’un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l’altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Continua llegint