DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir, diumenge 19 de maig, a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.
En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.
Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.
També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Fotografies de Ros Ribas
Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.
Aquest espectacle ha format part del fòrum de debat artístic i social “DONES LLIURES“, un fòrum creat per donar veu als evidents greuges que provoquen a les dones, les barreres imposades a la nostra societat per raó de sexe.
CLÀSSICS DESGENERATS ha nascut arran d’una pregunta essencial: “què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?“. Vuit dramaturgues i directores han “reescrit” vuit textos del nostre patrimoni cultural alliberant-los de les connotacions de gènere.
Una mirada femenina de deu minuts sobre un clàssic … deu ni do la proposta ….. I Cristina Clemente va agafar les regnes de coordinació de les vuit lectures dramatitzades estructurades en dues sessions.
Per un tema d’agenda nosaltres només hem pogut veure la segona d’aquestes sessions amb només quatre de les lectures.
Deixem constància de les lectures de la primera sessió sobre les que no podem opinar:
DORA GREY a partir d’El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde – dramatúrgia i direcció Carol López / intèrprets Marta Bayarri i Eduard Buch
LA MAISON DU LORS a partir de Lolita de Vladímir Nabókov – dramatúrgia i direcció Carla Torres / intèrprets Anna Barrachina i Roser Vilajosana
TAQUES DE TARDOR a partir d’Otel·lo de William Shakespeare – dramatúrgia i direcció Denise Duncan / intèrprets Malcolm McCarthy i Carol Muakuku
FRANKENSTEIN a partir de la novel·la de Mary Shelley – dramatúrgia i direcció Clàudia Cedó / intèrprets Enric Cambray i Júlia Truyol
…. I seguidament comentem les quatre lectures a les que si vam assistir:
DELICADA (🐌🐌🐌) – a partir de La guerra dels mons d’H. G. Wells dramatúrgia i direcció Marta Buchaca
intèrprets Laura Conejero i Josep Julien
Una reconducció del text per parlar del masclisme en l’àmbit laboral i ho concreta en el món de la publicitat. Un home i una dona, creatius publicistes tots dos, parlen d’un anunci de compreses. La idea creiem que és encertada i les interpretacions ens han agradat força.
L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN (temp. 18/19 – espec. nº 065)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ara farà nou anys que vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” a l’espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4.
Des d’aleshores hem vist diverses propostes d’en Claudio Tolcachir com “Emilia“, “El viento en un violin“, o dirigides per ell com “Todos eran mis hijos” i ara hem tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, deL’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir.
Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en català on com comenta Jordi Galceran“Els Coleman catalans, conservant els detalls particulars que tenia el discurs d’alguns personatges, parlen un català normal, sense artificis”.
I com comenta el mateix Tolcachir al programa de mà s’ha complert el seu desig “el misteri de muntar un text meu en un altre idioma i comprovar que el teatre és humanitat i ho travessa tot.” “Barrejar una obra tan argentina amb l’univers d’una família, en aquest cas, catalana, em semblava un experiment molt excitant. A més, fer-la en un altre idioma, m’ha obligat a redescobrir-la”.
Un text que es va estrenar l’any 2005 i ha estat representat en 22 països diferents. Un text que ens parla de la desesperació i l’individualisme, d’una família al límit de la dissolució, d’una convivència impossible. Els personatges que formen aquesta insòlita família van apareixent a escena i a través de l’absurd i l’humor negre ens deixen entreveure el drama d’unes relacions marcades per la falta de comunicació i la manca d’empatia.
En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d’Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel.
Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral.
Un cop vista l’obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d’un autor que és “home de principis”, la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat.
L’elecció dels textos de Havel per al seu debut com a director es deu al fet que aquests “fan un pas més enllà; no donen respostes però sí que insinuen o deixen obertes possibles respostes davant dels problemes que tenim, a partir de la coherència amb un mateix“.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Fotografies de David Ruano
Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític que va passar quatre anys i mig a la presó (1979-1984) per signar un manifest, després de l’empresonament d’un grup musical. Va ser l’últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca. D’una manera o altra, va ser president del seu país durant tretze anys.
L’alienació, la mentalitat consumista dels homes i les dones del nostre temps, la dificultat de comunicar-se amb els altres i, encara més, de comprendre’ls, la por al posicionament polític, … són temes presents en tota la seva obra.
Havel escriu AUDIÈNCIA a principis del 1975, una petita peça teatral satírica per fer riure els seus amics (era un autor perseguit pel règim, al qui prohibien publicar). Aquell mateix any escriu una segona peça curta amb el mateix protagonista, Vanek, l’alter ego d’ell mateix, peça que titula com VERNISSATGE.
Aquestes obres es representaven de manera clandestina a domicilis particulars.
Una proposta que se’ns resistia, ja que no havíem trobat el moment de veure-la, i això que vam poder assistir a un assaig general a la Vilella, ara fa potser tres anys, i on en Xicu Masó donava contínues indicacions a en Josep Julien. El que recordem d’aquella interpretació no té res, però res a veure, amb el que ens hem trobat en el petit espai del Off Romea.
Josep Julien està tan identificat amb el personatge que ens el creiem totalment quan ens mira els ulls i ens explica la seva historia, amb un lleuger tartamudeig que encara el fa més tendre i innocent. La seva interpretació ens ha seduïti la seva expressivitat, les seves mirades i els seus gestos són dels que recordarem molt de temps.
El text de Conor McPherson ens presenta un delinqüent que intenta escapar del seu destí i justificar tot el que ha hagut de fer a la seva vida “professional”, des del convenciment de què ell mai ha volgut fer mal a ningú:“En aquella época jo treballava per al Joe Murray, a sou, com a noi dels encàrrecs, per entendre’ns: li espantava gent, cremava cases, disparava a algú … però només per espantar, eren avisos”.
Encara que oficialment el Festival GREC2015 va començar el passat dia 1 de juliol, algunes obres ja es podien veure l’ultima setmana de juny i nosaltres vam aprofitar per a veure un parell d’obres de Teatre. La primera d’aquestes va ser LA TORTUGA DE CALIFÒRNIA de Daniela Feixas, a l’espai La Seca Espai Brossa.
El que més ens va agradar d’aquesta proposta va ser el text, ja que a través d’una família en el que esdeveniments passats l’han destruïda, ens parla sobretot del rebuig i la por a la immigració i a tot el que és diferent…. el que ells consideren que “allò que no és nostre”.
Ens explica una història de dos germans, ell, l’Emili, ja fa temps que ha deixat de pertànyer al nucli familiar per raons que anirem descobrint i ella que va morir en circumstàncies estranyes, que ara no cal explicar; es retroben al cap dels anys a casa de la mare per celebrar l’aniversari de l’Emma i allà es desenvolupa el nus de la història, que certament és força dura de pair, ja que tracta d’esdeveniments protagonitzats per las SS i la Gestapo.
Les tortugues de Califòrnia han envaït el nostre entorn natural i la seva presencia amenaça seriosament les tortugues autòctones que estan en un perillós camí de desaparició. L’Àngela que encara és molt jove i que estudia biologia, entén que l’única forma de salvar a les tortugues del país, és extingir les tortugues immigrants.
Daniela Feixas ens en parla en un muntatge que atrapa des del primer minut, ja que està narrat en format thriller, intercalant personatges vius i morts, pensaments i diàlegs; aquest text va arribar a ser finalista en l’última convocatòria del Premi Quim Masó. Daniela a més també és una de les actrius protagonistes i responsable del vestuari que comparteix amb la Directora Lurdes Barba.
Una escenografia no gaire reeixida (Roger Orra), acompanyada per una il·luminació que encara enfosqueix el ja de per si trista posada en escena; l‘ il·luminació, responsabilitat de Maria Domenèch, no em va acabar de convèncer, sobretot per què en algunes escenes importants on es parlen els dos germans, la situació dels focus fa que l’ombra d’un personatge tapi totalment la cara de l’altre protagonista, que queda gairebé a les fosques, perdent la possibilitat de veure les expressions dels actors (i això que estàvem situats a la fila 1).
La direcció de Lurdes Barba no la vaig saber apreciar com en altres ocasions, precisament per aspectes com els que ja he comentat i unes interpretacions força irregulars, amb bones interpretacions com les de Josep Julien i Clara de Ramon, i més fluixetes les d’Anna Güell i Daniela Feixas. Vull suposar que aquests desajustos van ser deguts al fet que era la primera representació i que s’aniran resolent a mesura que la funció es vagi representant.
Recomanem la seva visió, malgrat el que ja hem comentat, especialment pel seu text que paga la pena conèixer. Es podrà veure a La Seca fins al 26 de Juliol.
Autoria: Daniela Feixas
Direcció: Lurdes Barba
Interpretació: Anna Güell, Daniela Feixas, Josep Julien i Clara de Ramon
Escenografia: Roger Orra // Vestuari Lurdes Barba i Daniela Feixas // Disseny d’il·luminació: Maria Domenèch
UNA COPRODUCCIÓ DE LA SECA ESPAI BROSSA I GREC FESTIVAL DE BARCELONA
Aprofitem una de les primeres tardes lliures que ens ofereix l’horari intensiu per intentar fer “doblet teatral, però a vegades les coses no surten tot lo be que esperaves i arribes a casa una mica amb sensació de haver perdut la tarda.
Sortim de la feina….no ens dona temps ni a dinar i quasi a l’entrada del Teatre fem un entrepà ràpid que ja portàvem preparat, ja aparcats al costat de La Vilella Teatre. Estem convidats a un assaig obert d’una de les obres que es podran veure a la temporada Grec2014. Es tracta de EL BON LLADRE, un monòleg del escriptor irlandès Conor McPherson, dirigit per Xicu Masó e interpretat per Josep Julien.
Estem convidats per ser socis protectors d’aquest teatre i tenim la sort de poder gaudir d’un assaig “real” i en petit comitè, ja que tant sols som 6 espectadors. Dic assaig real, perquè es el primer assaig en el que veig com el director fa acotacions reals (i no simulades) al intèrpret, que es veu obligat a repetir cada una de les escenes varies vegades, de diferents maneres seguin les seves instruccions. Hem assistit mes d’un cop a assajos amb públic on ja gairebé la feina del director estava ja enllestida…. haig de dir que no es el mateix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Es el primer cop que m’adono de la immensa feina d’un director de Teatre i confirmo que no m’agradaria pas ser actor, perquè l’actor es constantment acotat i rectificat en com diu el text, en la seva expressió, en el to en la que ho fa…. i això que els meus amics “vilellaires” em fan notar de que en Xicu, quant fa de director es absolutament respectuós i amable amb els intèrprets.
L’obra sembla que durarà 75 minuts i ja portem dues hores d’assaig i no estem encara ni a la meitat del text… i el director marca una pausa per descansar. Tinc llavors l’oportunitat de parlar amb Xicu Masó, tot fent un cafetó al vestíbul i li comento que admiro la seva feina de director… i que es el primer cop que m’adono de la seva dificultat. Ell em fa notar de que no hem assistit, ni de bon tros als primers assajos i que per tant veiem la feina ja molt avançada.
No ens quedem a veure la segona part del assaig en part perquè tenim altres plans i especialment perque mes tard hem d’anar a veure un altre obra de Teatre; malauradament marxem i després ens penedirem. EL BON LLADRE , és una producció que no podrem veure ni en les prèvies de la setmana vinent, ni menys encara quan siguin les representacions oficials dins del Festival Grec2014, ….simplement per problemes d’agenda. No podem, per tant valorar un treball que no hem pogut veure, ni veurem complert, encara que si avancem que la interpretació d’en Josep Julien, ens va fer vibrar en mes d’una ocasió.
Cada vagada mes, ens agrada veure el treball del teatre des de dins, ja que et fa valorar molt millor el resultat obtingut.
________________________________________________
Cap el tard ens apropem al Tantarantana Teatre per tal de veure la obra de teatre MENU DE DIA, però no connectem en cap moment amb l’obra.
Un text pensat pel gran públic, per tal de fer riure, que ja es d’agrair… però que podríem veure en sales de la nostra ciutat tipus Condal, Borràs o d’altres que estan per tot Barcelona, a les que no acostumem trepitjar. No tinc res en contra d’aquest tipus de teatre comercial, però no em fa vibrar com si ho fan altres maneres de fer teatre.
La cuina d’un restaurant de menús barats. Fum i empastifada, interminables hores de treball i un sou que gairebé no s’estén per arribar a final de mes: aquesta és la vida de Pepa i Chelo, vida que suporten amb el millor humor que poden. Sobreviure és la seva lluita, somiar la seva escapatòria. Fins que la possibilitat de guanyar un concurs que les catapulti de les seves miserables vides directe cap als seus somnis es converteix en el seu únic i feroç objectiu. Viatjar a Califòrnia, conèixer als protagonistes de la seva sèrie preferida i sortir de les urpes d’una mare possessiva i d’un marit decebedor, passa a ser el seu únic objectiu.
Menú del dia ens de la profunda necessitat de l’ésser humà de buscar una vida millor, i per això ens atorga una força titànica per a un combat en el qual només es pot vèncer o morir.
Un text de Marilia Samper que a priori podria semblar que se li podria treure una mica de “suc”; malauradament la seva posada en escena, no es ni de bon tros una proposta per poder recomanar. Recentment hem vist produccions teatrals amb texts amb menys contingut però molt millor treballats a tots nivells. S’ha apostat segurament massa en la caricaturització excessiva de les dues cuineres, utilitzant acudits de sal gruixuda, en busca de la rialla fàcil d’un públic que acostuma a trepitjar els teatres amb aquest fi.
La escenografia, segurament es el que em va agradar mes de tot, però la posada en escena tampoc esta especialment treballada; ens vam cansar de veure com tallaven pastanagues durant bona part de la representació … semblava que els plats que en teoria cuinaven, eren a base de pastanaga amb pastanaga.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La direcció de les dues actrius no la vàrem veure per enlloc, o poder es que no ha estat prou treballada amb elles, després de la seva estrena…. i, ja està oblidada; a mi em va donar la sensació de que les interpretacions estan excessivament sobreactuades i que les actrius van una mica per lliure, sense les acotacions d’un director que els doni la pauta de la seva visió des de fora del escenari. Se que no es així, però la sensació amb la que vaig sortir del Teatre, es que es tractava de teatre d’aficionats…. i que consti que respecto i molt, el treball dels aficionats.
No sempre, com veieu, sortim del Teatre satisfets. La nostra opinió es únicament la nostra visió dels fets i en cap cas vol ser una crítica i encara menys un atac als professionals del teatre. Sabem que aquest tipus de teatre, te el seu públic fidel, però no es el que ens agrada.
Autora: Marilia Samper
Direcció, Escenografia i so : Joan Negrié
Intèrprets: Paloma Arza, Carmen Flores
Il·luminació: Ramon Beneito / Vestuari i Producció: Sala Trono (Tarragona)
