Arxiu d'etiquetes: Magda Puyo

– 141 – Teatre – STABAT MATER (🐌🐌🐌🐌🐌) —– La Gleva teatre – (temp. 19/20 – espectacle 090) – 2020.02.02

STABAT MATER (temp. 19/20 – espectacle nº 090)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ha estat un afortunat cap de setmana de “repesques”, ja que si dissabte vam poder veure La Suite TOC núm. 6  de les Impuxibles, aquest diumenge hem pogut veure STABAT MATER a La Gleva després del seu pas pels magatzems del TNC a l’abril i maig del 2019.

STABAT MATER és la primera part dels “Quatre actes profans” d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons Joan, Vespres de la Beata Verge i Lluentons.

Antonio Tarantino (Bolzano 1938) pintor i dramaturg, va començar a escriure l’any 1992 i    STABAT MATER va ser la seva primera obra, un text que, com tots els seus, no està situat en cap època concreta, i dibuixa com pocs autors saben fer, un món marginat, un món alienat pel poder imperant.

This slideshow requires JavaScript.

Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, versió i direcció de Magda Puyo i produïda i interpretada per Montse Esteve, ha tornat a la Gleva on es representarà fins al 9 de febrer i on està exhaurint entrades merescudament.

Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.

Una dona entra en una mena de traster ple d’andròmines, carregada de bosses. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. És una vella prostituta que es dedica a revendre roba, però no als moros, als moros no … havia quedat amb un antic amant, pare del seu fill, que li havia de comprar la roba, però ell no es presenta i ella truca a la seva dona … i parla i parla i ens explica que passa amb els moros i les seves polles amb anelles, que passa amb la dona de l’amant, que passaria si ella decidís fer uns quants dies de dieta i es convertís en una verge romànica …. i parla i parla ….

Continua llegint

– Roda de premsa – Projectes guanyadors residència ABROSSA’M – La Seca – 2018.06.25 (temp. 17/18 – RdP 101)

RdP – Projectes guanyadors residència ABROSSA’M – (temp. 17/18 – RdP nº 101)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Primera RdP d’ahir al matí. Va tenir lloc a La Seca, espai Brossa, per presentar els dos projectes guanyadors de les residències ABROSSA’M, un concurs que organitza l’Institut del Teatre, des de la càtedra Brossa, per tal d’oferir mirades sobre l’univers de Joan Brossa, mirades sobre la poètica escènica d’aquest gran artista, que ens ha deixat un llegat inabastable i que tot just acabem d’encetar.

Ens els presenten Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, i Ferran Madico, director artístic de La Seca, teatre que vol col·laborar amb la visualització de les dues propostes en les seves Sales. També estava present Jordi Fontdevila, que és el responsable d’intentar que els graduats que surten de l’Institut, puguin crear els seus projectes, acompanyar-los per tal que aquests puguin representar-se a diferents sales de Teatre del nostre territori.

El detall dels projectes, ens ho van explicar directament els seus protagonistes.

El primer projecte guanyador és BROSSAT, una creació col·lectiva a partir de textos de/sobre Joan Brossa, amb coordinació de Catalina Florit, Els actors que la interpreten són: Àlvar Triay, Catalina Florit, Francesca Vadell i Salvador Miralles.

Continua llegint

– Teatre (49) – EL CORATGE DE MATAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 07.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL CORATGE DE MATAR – 

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.

Fotografies de May Zircus

Fotografies de May Zircus

Segons comenta la directora d’aquesta proposta Magda Puyo ,”Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquiladores de l’individu“.

Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Un pare indiscret que vol saber de la intimitat d’un fill que el rebutja, que el veu com un pare amenaçador i ofegador.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – ESTACIÓ TÈRMINUS (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 04/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns passat, 4 de juliol al vespre, Festival Grec, Mercat de les Flors, esperem entrar dins l‘ESTACIÓ TÈRMINUS.

I és que és així com trobem la sala quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo).

Estació Terminus 2

Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. Quan sortim comentem que tenim la impressió que hem assistit a una pluja d’idees de temes relacionats amb la violència, sense aprofondir en cap cas;  no hem vist un text acabat i amb un fil argumental estructurat.

Continua llegint

Roda de premsa – DRAMATICLES, nova col.lecció de textos teatrals en català – Editorial Comanegra – 14/03/2016

Coincidint amb el bon moment de la dramatúrgia contemporània al nostre país i amb l’objectiu de reivindicar el text teatral com a gènere imprescindible per a la configuració d’una cultura literària, l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre engeguen conjuntament una col·lecció de textos teatrals, amb esperit de continuïtat.

Aquest matí a la seu de l’editorial Comanegra s’ha fet l’acte de presentació a la premsa, presidida per Joan Sala, director de l’editorial i Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre.

DRAMATICLES - editorial Comanegra - 3

Fa un temps que Marina Laboreo (Directora d’aquesta col·lecció), va suggerir al seu cap de l’editorial, la possibilitat d’iniciar aquesta iniciativa i es va sorprendre de què ràpidament va ser ben acollida. L’editorial, en posar-se en contacte amb els responsables de l’Institut del Teatre, per tal de conèixer la seva opinió, ràpidament van veure que també la van recolzar de seguida, perquè precisament la nova direcció s’estava replantejant quines accions haurien d’assumir per convertir-se una mica en el pal de paller i la veu del “Teatre i les Arts escèniques”, amb l’objectiu de recolzar qualsevol acció de suport.

Continua llegint

– Teatre – L’ALÈ DE LA VIDA – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Muntaner – 04/01/2015

El passat dimecres dia 4, vàrem tornar a patir les conseqüències de voler veure una representació teatral a la Sala Muntaner i després del que vam viure, ara si, creiem que ens replantejarem seriosament tornar anar-hi; com ja tenim experiències similars en aquesta Sala i per tant previsors que som, 3/4 d’hora abans de començar la sessió, ja hi érem al carrer fent cua per entrar amb els tiquets a la mà, tot i saber que la direcció d’aquesta Sala no obre les portes fins a l’hora en punt, plogui, nevi o faci un fred que pela (en aquest cas 4 graus)…. tot i veure a la gent dreta aguantant estoicament el que faci falta per tal veure Teatre.

Però el més indignant de tot plegat, és el comportament del públic, ja que a mesura que va passant l’estona, va arribant gent i mes gent i es van colant amb l’excusa de què són amics o coneguts, dels que ja estan a la cua… es petonegen i au !!!, es col·loquen descaradament en l’encapçalament de la cua; sense voler exagerar de 15 persones que teníem davant al arribar…. la cosa es va anant fent grossa i quan van obrir les portes teníem almenys una cinquantena de persones; ….. i llavors bé el pitjor… carreres, cops de colze, empentes… i quan t’adones i pots accedir a l’interior de la Sala, tot ja està ocupat per persones o abrics, bosses, o el que sigui per guardar un bon lloc per les amistats que no s’han atrevit a colar-se.

muntaner-alta-res-1.

No entenem el perquè, coneixent de sobres aquest problema i l’espectacle patètic que se li fa fer al públic, la Direcció d’aquesta Sala, no és capaç de numerar les localitats i ja es venen amb els seients assignats; això permetria arribar a l’hora, no passar fred i sobretot no patir les empentes i la mala educació d’un públic que a priori hauria de tenir un nivell cultural superior al de la mitjana de la població.

No és pas l’única Sala de Teatre que no té numerades les localitats, però si l’únic lloc que coneixem que passa el que acabo de descriure…. i crec que té una raó clara….. la visibilitat de la majoria de localitats de la Sala Muntaner és deficient per no dir, francament dolenta.

_______________________

I ara si…. un cop efectuada la descàrrega de mala llet que encara tenia acumulada, passo a parlar de l’obra que vàrem anar a veure; es tracta de L’ALÈ DE LA VIDA (🐌🐌🐌🐌) , un text escrit l’any 2002 pel dramaturg anglès i director de teatre David Hare.

Amb un cert to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. “Són dues dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur”. En el transcurs d’un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys. Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.
L’obra es va estrenar al West End , el 3 d’octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

TEATRE_BARCELONA-l_ale_de_la_vida_0

Fa més de 10 anys que aquesta obra va ser estrenada a l’estat espanyol en la seva versió en llengua castellana (La brisa de la vida) dirigida per Lluis Pascual i curiosament interpretada per l’actriu que ara triomfa al Teatre lliure, Núria Espert acompanyada per Amparo Rivelles; crec però que aquesta versió no es va poder veure a Barcelona,; el nostre amic Pere de Girona, ens ha fet saber que aquesta proposta, sí que va arribar a poder-se veure a temporada Alta de Girona fa uns anys, encara que no va tenir el ressò que va aconseguir en altres poblacions de l’estat espanyol.

Continua llegint

– Teatre – CONFIDÈNCIES A AL.LÀ (****) – Sala Atrium – 08/11/2014

La Companyia Sala Atrium, ha tingut un gran encert en l’elecció d’un gran i colpidor text de la jove dramaturga Saphia Azzedin; segurament bona part de l’èxit d’aquesta producció teatral és aquesta elecció, però cal parlar també d’una proposta escènica arriscada i molt treballada, utilitzant una forma de narració que no es veu gaire sovint…. un monòleg a dos veus, protagonitzat per dos extraordinàries actrius catalanes, Judith Farrés (que nosaltres acabem de descobrir en aquest treball) i Mireia Trias, a la que ja vàrem veure a “Litoral”  al Romea, i també a “Jaz”  a la Sala Atrium.

Jbara viu a les muntanyes d’un país del Magreb, amb els seus pares, cinc germans i germanes i les seves ovelles. Reduïda al rang de criada per un pare ignorant i brutal,  a vegades es prostitueix per alguns dolços i un iogurt de magrana. És bonica, però no ho sap. En un poble on les dones, literalment, no són Res, encara no ha après que la seva bellesa és poder. Fins al dia en què una maleta cau d’un cotxe d’uns turistes americans i li revela un altre món. El camí que emprendrà serà radicalment diferent.

IMG_9262.JPG

Un testimoni implacable de l’opressió. Un crit de revolta. Però també, més enllà de la desesperació i la misèria, l’aclaparadora oració d’una dona que es manté dempeus davant Déu i davant els homes. Una mirada lliure, vital i irònica de les veritats imposades, siguin veritats religioses, polítiques o culturals.

L’escenografia ens va sorprendre per la senzillesa i especialment pel seu intens color vermell, que inunda tot l’espai escènic, inclòs l’únic element que incorpora…. un sofà també vermell a la dreta; a la part esquerra una taula de so, a partir de la qual una de les actrius, tecleja els mecanismes adients per tal de provocar sorolls, música i efectes sonors que s’incorporen a l’acció, en una comunió perfecte i sorprenent; un altre encert el d’aquesta inclusió d’elements acústics i cançons cantades en directe que alleugen molt la pressió quasi insofrible del text, per la seva brutal cruesa. Segons la mateixa directora de la producció, el color vermell pot donar una imatge per tal de remarcar l’infern, la passió o la prostitució a la qual es veu avocada la protagonista.

Continua llegint

– GREC 2013 (1) – Teatre – ALMA i ELISABETH (Persona, de Bergman) (****) – Sala Muntaner 30/06/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Primera representació a la que assistim d’aquest FESTIVAL GREC 2013, en el mateix moment que s’esta celebrant la inauguració oficial a l’avinguda Maria Cristina davant de les Fonts de Montjuïc.

Alma i Elisabeth - Cartell

 Intentem evitar per tots els mitjans possibles, assistir a un espectacle a la SALA MUNTANER, i és que no ens agrada que els seus espectacles no siguin amb butaques numerades, la qual cosa t’obliga, si vols una butaca raonablement aprop del escenari, a estar 3/4 d’hora abans fent cua, de peu davant el Teatre, cosa que no suporto.

En principi no varem comprar entrades per cap espectacle que durant el GREC, es representes durant varies setmanes, ja que estàvem convençuts de què sortirien ofertes, com ha estat el cas. De cara a la temporada vinent ens replantejarem comprar les entrades per avançat, ja que estan sortint ofertes per 8 euros pel TRESC, per tots els espectacles, encara que siguin companyies internacionals amb dues o 3 representacions. Vamos… que hem fet el primo… i ja no el tornarem a fer……. ho havia de dir !!!.

ALMA i ELISABETH sobretot ens va atraure per les dues magnifiques actrius catalanes que interpreten aquesta obra…. MÓNICA LÓPEZ  i MARTA MARCO, actuació que de cap de les maneres ens podíem perdre. Evidentment les expectatives s’han complert jo diria que les han superat amb escreix. Les dos, cada una en la seva faceta estan per sucar-hi pa. Marta Marco en el paper de l’infermera, porta el pes absolut de la representació “parlada”… i xerra, xerra sense parar; en canvi Mònica López (l’actriu malalta), no diu ni un mot (o si ?…) … i la seva interpretació sense paraules, tan sols amb mirades, gestos….. és absolutament magistral.

Continua llegint

– Teatre – COSMÈTICA DE L’ENEMIC (****) – Sala Muntaner – 01/02/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Intentem no trepitjar massa la Sala Muntaner; ens resistim a fer-ho perquè és un local que no ens agrada i que sempre l’hem trobat incomode i amb una visibilitat nefasta. Però hi ha vegades que tens que cedir per tal de poder veure interpretacions que tothom diu que son d’aquelles que no es poden perdre.

Ahir es va tornar a confirmar que la Muntaner, com a espai escènic, pues NO.

Cosmètica de l'enemic 123

Acostumem a arribar molt d’hora als llocs i aquesta vegada amb mes de mitja hora d’avançament. Al girar la cantonada … primera sorpresa desagradable… una cua de 50 metres i au !!!! a aguantar mes de 20 minuts drets per tal d’agafar el millor lloc possible…. desprès la gent empentant i corregudes per agafar lloc.  Trobo que és penós…. perquè no entenc per quins 7 ous les cadires (que no butaques), no es numeren?  Cal fer patir a l’espectador abans de començar la representació i d’haver pagat l’entrada, un castig  de quasi mitja hora d’en peus i desprès fer-lo patir de corredisses i empentes?

Menys mal que COSMÈTICA DE L’ENEMIC ens ho va compensar en escreix i a poc a poc em vaig anar calmant i entrant en aquest magnific text escrit per Amélie Nothomb.  També ens va ajudar a oblidar-nos de l’entrada, el fet de què la distribució de les cadires, en aquesta ocasió estiguessin en cercle, tot rodejant l’espai teatral i no pas a la italiana com és de costum a la Muntaner.

Amélie Nothomb (nascuda el 9 de juliol de 1966 a Etterbeek, Bélgica) és un escriptora belga en llengua francesa.

El fet que el seu pare fos ambaixador de Bèlgica va fer que durant tota la seva infantesa i adolescència visqués a diversos països:  Japó, Xina, Estats Units, Laos, Birmània i Bangla Desh. Als 17 anys s’instal·là per primera vegada a Europa, i estudià filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, on ha viscut des d’aleshores.

Des de 1992 publica una novel·la cada any, fruit d’almenys quatre hores diàries dedicades a l’escriptura.

La nov·vela “Cosmétique de l’ennemi” la va escriure l’any 2001.

Continua llegint