Arxiu d'etiquetes: Sílvia Munt

– 336 – GREC2019 – Teatre – CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 2019.06.25 (temp. 18/19 – espectacle nº 257)

GREC2019 – CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS (temp. 18/19 – espectacle nº 257)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimarts dia 25, va ser per a nosaltres el primer espectacle del GREC 2019 al Teatre Romea, es tracta de CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, espectacle que s’estrena oficialment el dia 3 de juliol.

El mes d’abril del 2017 el dramaturg estatunidenc Lucas Hnath va estrenar a Broadway una segona part de Casa de nines, d’Henrik Ibsen. Casa de nines és un drama ambientat a Noruega en el qual la Nora no volia acceptar el paper submís que el seu rol d’esposa i mare li atorgava. Aquella obra acaba en el moment en què la Nora decideix marxar deixant enrere un marit i tres fills de curta edat. Una obra escrita a finals del segle XIX que reflexiona sobre el paper de la dona en un món on s’imposen les aparences per sobre de la felicitat personal.

A CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, la Nora torna a casa, i la seva tornada fa trontollar tot de nou. Ella torna per demanar al seu marit, el banquer Torvald Helmer, que demani el divorci. La seva petició, la confrontarà amb les tres persones amb les quals es retroba, el seu marit, la seva criada i dida, i la seva filla. Ella es veurà obligada a justificar el perquè de la seva decisió i intentarà que entenguin la seva forma d’entendre la vida i el paper que ella creu que la dona ha de tenir.

Ara el text arriba, traduït per Helena Tornero i de la mà de Silvia Munt que ha comptat amb Emma Vilarasau (Nora), Ramon Madaula (Torvald), Isabel Rocatti (Anne Marie, la dida) i Júlia Truyol (Emmy, la filla).

Els quatre personatges de l’obra defensen quatre relats que tenen una vigència indiscutible. Encara ara ens cal entendre els motis de Nora, la necessitat profunda d’escoltar la seva pròpia veu, d’assumir la responsabilitat de viure en llibertat, d’escollir qui és i que vol ser. Però també d’escoltar Torvald, el marit abandonat, i Emmy, la seva filla i també l’Anne Marie, la dida que ha tingut cura dels seus fills”.

Nora, Emma Vilarasau, està en escena des del primer moment i en la seva interpretació la    veiem molt a ella mateixa. La defensa reiterada dels seus sentiments, dels seus anhels de llibertat i la seva necessitat de ser ella mateixa i no la filla, la dona o la mare de …. ens sembla, a moments una mica mancada d’emoció, com si anés repetint el discurs après que ha de justificar, davant de tots, la seva decisió de vint anys enrera.

Continua llegint

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– Festival GREC 2018 – Teatre – LA RESPOSTA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2018.07.13 (temp. 17/18 – espect. nº 349)

LA RESPOSTA (temp. 17/18 – espectacle nº 349)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres, vam anar finalment a veure LA RESPOSTA, un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Munt que es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.

Una proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat 19 de juny i de la que no hem parat de llegir crítiques desfavorables. I per sort, s’ha tornat a complir allò de què a expectatives molt baixes, el grau de satisfacció és més alt. I la veritat és que a nosaltres LA RESPOSTA ens ha agradat molt.

Sílvia Munt ha fet realitat un vell projecte personal portant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012),   “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016).

Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l’edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala.

Brian Friel (1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç d’explicar la complexitat de les relacions paternofilials, de les relacions de parella i de les relacions d’amistat. Descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau), són matrimoni, ell és un escriptor que fa temps que no escriu. Ella havia estat una pianista considerada una jove prodigi, i ara  beu ginebra. Sota una aparent normalitat estan patint greus problemes econòmics i tenen la seva filla Bridget (en el vídeo Raquel Ferri (adulta) i Rita Soteras (nena)) ingressada en un sanatori mental fa més de deu anys.

Continua llegint

– Roda de premsa – LA RESPOSTA – Teatre Goya – 2018.06.19 (temp. 17/18 – RdP 094)

RdP – LA RESPOSTA – (temp. 17/18 – RdP nº 94)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Segona RdP d’ahir, també d’un espectacle inclòs en la programació del Festival Grec 2018. Del Palau de La Virreina al Teatre Goya, caminant depresa per arribar a l’hora convinguda i poder fer la fotografia de família a la porta del Teatre.

El director artístic del Teatre Goya, Josep Maria Pou ens fa la presentació d’aquesta nova producció, LA RESPOSTA, un text de Brian Friel que dirigirà novament Sílvia Munt, tot recordant l’èxit que va obtenir en aquesta mateixa sala “EL PREU” durant el Festival Grec del 2016 i que també va dirigir ella.

Francesc Casadesús, director artístic del Festival Grec, ha explicat que va confiar plenament amb la Sílvia, perquè es va adonar que ella estava perdudament enamorada d’aquesta obra i el va convèncer d’incloure-la a la programació, malgrat que el tema no té res a veure amb el guió genèric de “viatge cap a l’Orient”, que ell havia volgut imprimir en aquesta edició del Grec.

Sílvia Munt, tenia des de fa temps aquest text de Brian Friel al calaix i sempre havia somiat de posar-lo en escena, malgrat que era difícil, ja que requeria la participació d’almenys 7 actors a l’escenari. Quan li van confirmar que la podria portar a terme de seguida es va posar en contacte amb l’Emma Vilarasau, que va acceptar ràpidament.

Brian Friel, és un dels dramaturgs més prestigiosos de la seva generació, i se’l considerava el Txèkhov irlandès; en aquesta obra examina la complexitat de les relacions humanes. Segons la Sílvia Munt, LA RESPOSTA és la culminació d’un home al qual no s’havia homenatjat prou i que descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.

Continua llegint

– Teatre – LES NOIES DE MOSSBANK ROAD (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2017.12.12 (temp. 17/18 – espectacle nº 133)

LES NOIES DE MOSSBANK ROAD (temp. 17/18 – espectacle nº 133)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Nit d’estrena dimarts passat a la Sala Villarroel, un ple absolut i una expectació enorme per veure una proposta que serà un dels èxits d’aquesta temporada, tal com vam intuir a la roda de premsa i com podrem confirmar després de veure-la.

Tres actrius protagonistes, Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura, que sota la direcció de Sílvia Munt ens han ofert una delícia de representació. Un text d’Amelia Bullmore, traduït per Roser Batalla, que ens parla de l’amistat.

Un recorregut de gairebé trenta anys a la vida dels personatges, les seves vides, les seves penes, les seves alegries, els espais i les situacions. Una comèdia que exposa el viatge vital de les tres dones protagonistes, una comèdia que, com la vida, es converteix en drama en fracció de segons.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una reflexió sobre la fortalesa de l’amistat, únic refugi en situacions complicades, quan hem defallit, tot creient que érem prou forts per superar sols, moments complicats de les nostres vides.

Tres noies que es troben a la universitat, amb tres personalitats ben diferents que ens commouen i es fan estimar. Tenen divuit anys quan es coneixen i decideixen compartir un pis.

Clara Segura es Rose, una noia alegre, esbojarrada i positiva que troba en el sexe la seva afirmació de llibertat. La seva mare és una addicta als barbitúrics. Charlie, el marit de la seva mare és la seva única referència. Ens hem tornat a enamorar d’una actriu que interpreta magistralment a la Rose de 18 anys i a la Rose més madura de 30 anys.

Marta Marco es Diana, Di, una noia lesbiana, amant de l’esport i conciliadora. A casa seva no saben de la seva condició sexual, i la universitat li permet ser qui realment és. Una gran interpretació convincent d’aquesta actriu que transmet energia fins al moment en què un fet li canviarà la vida.

Cristina Genebat és Viv, la més seriosa de les tres amigues, la més centrada i que aparentment té molt clar el que vol aconseguir a la vida. No parla gaire de la seva família, però podem intuir una gran rigidesa. La seva interpretació ens ha encantat.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – EL PREU (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 19/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL PREU

Aquesta vegada les nostres expectatives, molt altes, s’han acomplert amb escreix. Asseguts a primera fila esperàvem l’aparició dels personatges observant les cadires, que en equilibri ocupaven una part de les golfes.

En Víctor (Pere Arquilluè) entra en escena, amb uniforme i un sabre d’esgrima a la mà, s’ho mira tot amb nostàlgia mentre escolta i regira alguns vinils molt antics. Esther (Rosa Renom), la seva dona, arriba uns moments més tard. Estan esperant un taxador pels mobles que s’amunteguen a les golfes de l’edifici que estan a punt d’enderrocar. Parlen de Walter (Ramon Madaula), el germà d’en Víctor amb el que no es relaciona des de fa vint-i-vuit anys. El vell taxador, Salomon (Lluís Marco) arriba.

El Preu - Grec2016 - 2

En Víctor i l’Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i, l’altre, un cirurgià d’èxit. S’han trobat perquè l’edifici ha de ser enderrocat i esperen un taxador que els ha de dir el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions. Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l’única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions.

Sílvia Munt porta magistralment a escena una de les obres més rodones d’Arthur Miller, que amb només quatre personatges ens parla de tots els temes que són habituals en els seus textos: la complexitat de les relacions humanes i l’encotillament que ens imposen les normes socials i morals de la societat.

Continua llegint

– GREC 2012 – (9) – CULTURA 21% ??? – Teatre – DUBTE (***) – Teatre Poliorama

Divendres passat, (divendres 13), divendres negre, …..teníem entrades per el incomodíssim Teatre Poliorama, que necessita a crits una reforma per tal de no torturar mes als teatraires que el visitem sovint.  Ja ho fa prou el govern de les Espanyes.

Però abans de fer la crònica d’aquesta obra de Teatre, necessito expressar els meus sentiments de ràbia i de rebuig….. aquest divendres serà un dia que mai oblidarem per ser el dia mes negre per la CULTURA de la historia d’aquest país, per l’increment desmesurat de 13 punts en l’impost de l’IVA, que ha decidit el govern fatxenda que hem de suportar  … vulguem o no.

És potser el cop definitiu per acabar d’un sol cop (aprofitant la tan anomenada crisi) amb la cultura lliure d’un país….. i de pas si poden arrasar amb la cultura catalana que únicament te suport en el nostre territori comparativament molt petit….. “miel sobre hojuelas”. Penseu que en TEATRE és l’únic sector de la cultura que el català s’utilitza amb normalitat…i això els treu de polleguera.

Les dretes de qualsevol lloc del món, sempre intenten tenir a la gent alienada al maxim de manera fàcil… per exemple amb la televisió manipulada per ells mateixos i també molt sovint utilitzant el futbol… i així creuen ells estar mes segurs…. “millor que el poble no pensi gaire” i sobretot que treballin molt, per tal de resguardar la seva posició en el poder polític i econòmic.

Menys Música, menys Teatre, menys Cinema…. i és que aquests desgraciats consideren que la CULTURA és un luxe que el poble no es pot permetre….. la cultura pensen  (pensen???), és un privilegi per la societat benestant… i la resta del poble que es fotin…  (com diuen ells… que se jodan !!!)  …. us sona???…   i és que si continuem així tornarem a veure les fogueres on cremaven els llibres fa uns segles els seus antecessors… i és que la CULTURA a l’abast del poble, els molesta i molt.

I atenció, no ens queixem massa perquè “atontats no ho son pas”…. ja ho tenen tot calculat i manipularan al poble tot dient que ho fan pel nostre be, ja que amb aquests diners podran pagar les pensions i a la “pobre” gent que esta a l’atur… i es quedaran tan frescos, mentre continuaran embutxacan-se mil·lions d’euros… i és que com de la bombolla immobiliària, que ells han creat, ja no poden “mamar” mes, perquè ja no dona mes llet… s’han de buscar-se la vida com sigui.  DESGRACIATS!!!

Perdoneu per la parrafada reivindicativa, però és que veig massa passivitat tan en el mon Teatraire com en el mon de la Musica, i sembla que cada vegada entomem tot, sense qüestionar-ho si és just o no i sobretot sense valorar si podem fer quelcom si ens unim i exigim canvis en aquest “atropello”.

Passo dons a escriure sobre l’obra de Teatre que el divendres  varem veure.  Es tracta de DUBTE que un cop vista valorem amb 3 estrelles, que vol dir que ens ha agradat, però que no ens ha entusiasmat en casi cap dels seus registres, posada en escena, interpretació i sobretot direcció.

Creiem que l’autor, John Patrick Shanley (New York 1950), aprofitant aquets últims anys s’ha parlat molt sobre els pederastes i sobretot per alguns o molts sacerdots de la religió catòlica, ha escrit un text força comercial que arrossega molt morbo entre la població.

Dubte’ és una obra estrenada el 2004 a Broadway, guanyadora dels Premis Pulitzer i Tony,  i representada en teatres de tot el món.; posteriorment el mateix  John Patrick Shanley  la va portar al cinema, ni mes ni menys que amb Meryl Streep en el paper de la mare superiora i Philip Seymour Hoffman en el del pare Flynn.  La pel.licula també va rebre 5 nominacions als Oscars.

L’obra de fet mes que de pederàstia, parla de racisme amagat, i sobretot és un enfrontament estre dos mons…. entre la innocència i la intuïció malintencionada, la veritat i la mentida, la maldat i la bondat.

Continua llegint