Arxiu d'etiquetes: Bruna Cusí

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– 085 – Teatre – L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN – Teatre Romea (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2018.11.24 (temp. 18/19 – espectacle. nº 065)

L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN (temp. 18/19 – espec. nº 065)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ara farà nou anys que vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” a l’espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4.

Des d’aleshores hem vist diverses propostes d’en Claudio Tolcachir com “Emilia“, “El viento en un violin“, o dirigides per ell com “Todos eran mis hijos” i ara hem tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, de L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir.

Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en català on com comenta Jordi Galceran Els Coleman catalans, conservant els detalls particulars que tenia el discurs d’alguns personatges, parlen un català normal, sense artificis”.

I com comenta el mateix Tolcachir al programa de mà s’ha complert el seu desig “el misteri de muntar un text meu en un altre idioma i comprovar que el teatre és humanitat i ho travessa tot.” Barrejar una obra tan argentina amb l’univers d’una família, en aquest cas, catalana, em semblava un experiment molt excitant. A més, fer-la en un altre idioma, m’ha obligat a redescobrir-la”.

Un text que es va estrenar l’any 2005 i ha estat representat en 22 països diferents. Un text que ens parla de la desesperació i l’individualisme, d’una família al límit de la dissolució, d’una convivència impossible. Els personatges que formen aquesta insòlita família van apareixent a escena i a través de l’absurd i l’humor negre ens deixen entreveure el drama d’unes relacions marcades per la falta de comunicació i la manca d’empatia.

Continua llegint

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre (296) – #LIFESPOILER (🐌🐌🐌🐌) – Sala Flyhard – 10.07.2017

#LIFESPOILER

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit.

I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena.

La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés).

Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la Sara i l’Alícia de la nostra història. Dos personatges que s’enfronten de forma diferent a les xarxes socials. En el mur de Facebook nosaltres mateixos hem escrit, des del futur, el que ens passarà en un temps més o menys immediat, sabem quin és el nostre “guió” de vida i de quina persona ens enamorarem abans fins i tot de conèixer-la.

La Sara ho sap tot sobre el seu futur.

L’Alícia no ho vol saber.

Un tercer personatge, Sergio Matamala, és com el gat de Schrödinger, que temporalment viu entre dues realitats possibles. 

Continua llegint