Arxiu d'etiquetes: Andrés Herrera

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– Teatre – ESMORZA AMB MI (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2018.05.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 273)

ESMORZA AMB MI (temp. 17/18 – espec. nº 273)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

L’Imma i jo quan sortim de veure una representació teatral, acostumem a tenir una valoració força similar, tot i que sovint argumentem les nostres diferències de criteri i alguna vegada fins i tot arribem a discutir.

Aquesta vegada la sang no ha arribat al riu, però haig de reconèixer que l’Imma ha connectat força mes que jo amb aquesta proposta de “ESMORZA AMB MI“, que vàrem poder veure aquest passat diumenge a la Sala Beckett.

Encara que en general la proposta ens ha agradat a tots dos, jo he sortit una mica amb la moral per terra per la desesperança provocada pel desamor i la incapacitat d’estimar, que vol transmetre expressament la proposta. Per altra banda a mi m’han sobrat uns quants minuts de l’escena inicial del fisioterapeuta i m’han mancat en l’escena final, perquè no me l’he acabat de creure, per la urgència en què prenen les decisions finals els seus protagonistes.

És per això que aquesta vegada la valoració “cargolaire” correspon més aviat a la visió de la proposta que ha realitzat l’Imma. Dit això, entrem en matèria …

ESMORZA AMB MI, de la cia. losMontoya, és una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales i que ens havien presentat la setmana passada en roda de premsa. Una proposta “cuinada a foc lent” segons ens va explicar Morales, perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors.

Continua llegint

– Teatre – L’ALEGRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2017.11.01 (temp. 17/18 – espectacle nº 92)

L’ALEGRIA (temp. 17/18 – espectacle nº 92)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.

Ha estat la millor manera d’iniciar teatralment aquest mes de novembre, perquè com veieu l’hem valorat amb la millor qualificació possible, la dels 5 “cargols voltaires”.

La escenografía d’Enric Planas, és una gran capsa quadrada que representa el saló del pis dels protagonistes, fora de la capsa, el carrer, l’escala, la comunitat, ….

Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents….. i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.

Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d’una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament “BRUTAL”.

Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.

La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l’extraradi d’una ciutat, en un barri obrer d’habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L’Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d’una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l’oposició d’uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.

Continua llegint

– Teatre (69) – SOTA TERÀPIA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Borràs – 27.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

SOTA TERÀPIA – 

Fa un parell de setmanes en Miquel va poder assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta comèdia escrita per Matías de Federico, proposta que havia estat guanyadora del concurs CONTAR1 tal com va explicar en el post.

Daniel Veronese va dirigir-la en la seva estrena a Buenos Aires i en la seva representació a Madrid i ha decidit dirigir també aquesta versió en català adaptada i traduïda per Edu Pericas.

En paraules de l’autor “Sota teràpia” sorgeix de la necessitat d’aprofundir  sobre l’univers de la parella, aprofitant la teràpia com a camp ideal per al joc teatral.

Tres parelles entren desordenadament en una sala de la consulta de la seva psiquiatra, ja que han estat convocats a una sessió de teràpia col·lectiva. No es coneixen entre ells i la primera sorpresa és que aquesta sessió es desenvoluparà sense l’assistència i tutela de la professional. És nit de divendres i per tant no hi ha pressa en acabar la sessió.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tres parelles que tenen conflictes diferents i que es troben en moments diferents en les seves relacions, la formada per Esteve i Carla una parella relativament recent i que encara mostren signes del seu enamorament, la formada per Laura i Daniel que fa 19 anys que estan casats i tenen dos fills en comú, un d’ells adolescent, i la parella d’en Ferran i la Carme amb 9 anys de matrimoni i un fill encara petit.

Sota l’aparença d’un joc, la teràpia persegueix l’intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. De mica en mica van agafant confiança i parlaran més obertament dels seus conflictes, i sortiran les veritats i les mentides.

Continua llegint

– Teatre – PRENDRE PARTIT (🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 02/01/2015

La nostra primera representació teatral del 2015, ha estat aquest PRENDRE PARTIT al Teatre Goya; una obra que en principi no estava dins de la nostra agenda, però que ens havien recomanat força des de diferents entorns. La veritat és que ens ha agradat més del que esperàvem, especialment pel text en el qual es basa, escrit per Ronald Harwood.

 Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2015/01/img_0500.jpg

L’obra vol abastar no tan sols el judici esmentat al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Encara que sembli que el protagonista de la història, és el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, la realitat, és que el paper principal està en mans del Comandant Steve Arnold, que té el paper del desagradable acusador, però que a mesura que l’obra es desenvolupa, fa que els espectadors obtinguin una visió més objectiva per tal de valorar i “jutjar” les actituds davant del règim més terrible de la història.

Es pot conviure i fer els ulls closos, participant dins d’un estat que s’assassina a milions de persones ? La defensa de l’art, és suficient excusa, per a participar com a director en el concert d’aniversari de Hitler ? No hauria estat més coherent fer la mateixa tasca de defensa de l’art, des de l’exterior i no ser utilitzat pel règim com a símbol de la “cultura” del Tercer Reich ?

Continua llegint

– Teatre – ELS NOSTRES TIGRES BEUEN LLET (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 28/12/2012

Per MIQUEL GASCÓN

L’ultima activitat cultural que hem fet aquest 2012, i com ja us podeu imaginar és tornar al Teatre.  Aquesta vegada amb la sensació que no gaudirem massa, ja que les critiques llegides no eren molt optimistes.  ELS NOSTRES TIGRES BEUEN LLET d’Albert Espinosa…. i per tant per nosaltres ha estat una bona sorpresa ja que ens ha agradat molt.

Els nosters tigres beuen llet

Una família que ha passat per situacions difícils i que amaga molts secrets. La vida d’uns germans que van viure moltes coses plegats i que han d’afrontar reptes en comú. La família. El que som i el que voldríem ser. Una història coral plena de sorpreses. Una història que comença amb un partit de futbol…

Albert Espinosa, artista polifacètic (dramaturg, director, escriptor d’èxit i guionista de sèries com Polseres vermelles), entra a la Sala Gran del TNC anys després de participar en el Projecte T6 (El club de les palles, temporada 2003/2004) i de col·laborar amb Comediants a El gran secret (temporada 2006/2007). Els nostres tigres beuen llet és una peça ambiciosa que ens convida a fer un viatge carregat d’humor i de tendresa, però també d’un dolor molt íntim.

Per arribar a bon terme, Espinosa recull tots els temes habituals en el seu imaginari (la família, la mort, la malaltia…) i es fa acompanyar d’actors amb els qui mai ha treballat en teatre i amb qui feia temps que volia treballar.

Wislawa Szymbroska

Wislawa Szymbroska

En paraules del mateix Espinosa:He creat la meva família fictícia amb el bo i millor del teatre català. Del present i del futur.“… “l’obra va néixer a partir de recordar el meravellós poema «Un encontre inesperat» de la poetessa polonesa Wislawa Szymbroska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012), que em semblen els versos més bonics del món. Ella va morir el dia que vaig acabar l’obra, i per això l’hi vaig dedicar“.

Continua llegint