L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER (temp. 18/19 – espectacle nº 242)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Dissabte passat vam anar novament a l’Escenari Joan Brossa, aquesta vegada a la Sala Palau i Fabre on ens esperava un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, “The Fall of the House of Usher” escrit el 1839.
L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER amb direcció i dramatúrgia de Pablo Ley, una proposta que nosaltres ja vam poder veure l’any 2017 al teatre Eòlia (ressenya en aquest enllaç). No acostumem a repetir produccions, però en aquest cas ens havien assegurat que era una “altra proposta” millorada, sota la direcció d’actors de Tony Casla i amb Núria Bonet com a protagonista.
La sala, plena d’una “boira” espessa, ens acull. Al fons, asseguda en una cadira, una noia vestida de blanc espera immòbil. De cop la foscor. Ella comença a descriure la casa, el bosc, el llac, …. I a les fosques visualitzem allò que ens descriu. Quan es fa la llum ella ens parla del temps marcat per un rellotge de paret, i ens fa “veure” les arrels dels arbres que s’estenen per sota dels fonaments de la casa.
Ja en aquest moment copsem l’extraordinària feina interpretativa que ens regalarà Núria Bonet. Durant tota la representació no podrem deixar de mirar el seu vestit blanc, els seus ulls, la seva mirada penetrant i els seus magnífics canvis de registre.
El relat original d’Edgar Allan Poe (Boston 1809-Baltimore 1849) és la història de dos germans, Roderick Usher i Lady Madeline, víctimes d’una estranya malaltia. El narrador és un amic de la infància de Roderick que els visita. Tots dos mantenen llargues converses. Ella és una ombra que passa en la llunyania. La mort sobrevola en tot moment la narració.
La proposta de Pablo Ley, tracta, justament, d’explicar la mateixa història des del punt de vista de Lady Madeline. Els seus són els ulls que ens miren en la foscor i ens glacen l’ànima.
Segons explica el mateix Pablo Ley en el programa de mà “una dramatúrgia és sovint una excusa per a fer una cosa que d’altra manera no faries mai. Per exemple, una excusa per a endinsar-te en una obra, com la d’Edgar Allan Poe, d’una diversitat i qualitat senzillament fascinadores“.
Pel que fa a la posada en escena, l’ambientació aconseguida a la sala és absolutament claustrofòbica. La música i l’espai sonor de Javier Gamazo i la il·luminació de Conchita Pons són espectaculars.
La feina actoral de Núria Bonet i la direcció de Tony Casla, ambdós exalumnes de l’escola Eòlia, és magnífica. Des del minut zero ens sentim atrapats en aquesta sala que respira horror per tots els racons.
Una actriu que ens mira directament als ulls sense perdre ni una paraula ni l’absoluta i perfecta sincronització amb l’espai sonor de Javier Gamazo, que amb les notes dissonants de la seva música evoca una atmosfera ombrívola i terrorífica.
Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley.
