Arxiu d'etiquetes: Cristina Vallribera

– 034 – Teatre – UNA HABITACIÓ BUIDA (🐌🐌🐌🐌) (temp. 19/20 – espectacle 020) – El Maldà – 2019.11.10

UNA HABITACIÓ BUIDA (temp. 19/20 – espectacle nº 020)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Diumenge, amb moltes ganes, vam fer cap al Maldà per veure UNA HABITACIÓ BUIDA, que ja havíem vist al Teatre Eòlia (aquí podeu veure aquella ressenya), tal com vam comentar a la roda de premsa del passat dia 5.

UNA HABITACIÓ BUIDA és una distòpia futurista sobre l’impacte de la tecnologia, una proposta que vol mostrar i qüestionar la doble cara de les noves tecnologies i parlar de l’essència humana a través del temps. Marc Artigau i Queralt és el dramaturg, Clara Peya és la compositora musical, la direcció escènica és de Joan Maria Segura i Bernadas i la direcció musical de Miquel Tejada.

Diumenge a l’escenari de El Maldà vam tornar a gaudir d’aquesta representació, que als nostres ulls creiem que ha guanyat en seguretat en les interpretacions dels joves intèrprets que repeteixen el cast, amb la incorporació de dues noves veus: Marc Arias (Ell 2), Ariadna Colomer (Muriel), Eric Oloz (Ciceró), Marc P.Balasch (Ell), Carla Pueyo (narradora), Cristina Vallribera (Iona), Ferran Enfedaque (Néstor) i Núria Llausí (John Lennon). Al piano els acompanya aquesta vegada en Miquel González.

Carla Pueyo ha estat una magnífica narradora que capta la nostra atenció amb la primera paraula i la primera mirada i ens explica les tres històries que s’acaben interrelacionant.

Passi de gràfics a la Roda de premsa

Continua llegint

– Teatre – UNA HABITACIÓ BUIDA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 2018.05.04 (temp. 17/18 – espectacle nº 260)

UNA HABITACIÓ BUIDA (temp. 17/18 – espec. nº 260)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Uns dies sense anar al teatre ens fa adonar del molt que ens agrada i de com ho trobem a faltar. Durant els quinze dies que hem gaudit de la tranquil·litat de Mallorca no hem pogut anar a cap mena de representació teatral, senzillament perquè no hi havia res programat. Per nosaltres, acostumats a l’oferta que trobem a Barcelona, ens sembla increïble.

Ahir, ja de tornada a casa, vam poder gaudir d’una autèntica “perla”, una delícia d’espectacle musical, un taller de 4rt curs ESAD Musical, que ens va deixar literalment bocabadats. Aquest musical està emmarcat dins de la Mostra d’Intèrprets Emergents que organitza el Teatre EÒLIA, i és el treball de final de carrera d’aquests alumnes d’interpretació especialitzats en teatre musical.

UNA HABITACIÓ BUIDA és un musical amb text i lletres de Marc Artigau i Queralt, música de Clara Peya, direcció escènica de Joan María Segura i Bernadas i direcció musical de Miquel Tejada.  Està clar que aquests noms ja són garantia de la qualitat que podem esperar de la proposta, però el que realment ens va sorprendre van ser les interpretacions dels vuit joves actors.

Una escenografia molt simple, de Lola Belles, que mostra tres espais diferents, tres habitacions buides on transcorren les tres històries que ens explicaran. Una acurada il·luminació de Conchita Pons i una posada en escena pràcticament perfecta, han fet possible que tots nosaltres ens sentíssim dins d’una habitació buida, on realitat i ficció es confonen, on tot és possible i els somnis es poden fer realitat.

Imagina una habitació buida.
Imagina que allà dins hi pots trobar o retrobar qui vulguis.
Imagina que no hi ha límits.
Potser molts han cregut que és un somni,
però la distància entre el que és impossible i el que és real,
cada cop és més difosa.
Imagina un conte.
Les habitacions sempre estan buides,
som nosaltres els únics
que les podem omplir.
Imagina, No és difícil de fer.

Carla Pueyo ha interpretat magistralment el paper de narradora del conte que ens explica mirant-se directament als ulls, interpel·lant la nostra incapacitat de gaudir del temps i de l’espai, d’un temps que no podem controlar, d’un temps que és limitat.

Continua llegint

– Teatre – 90 MINUTOS (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

90 MINUTOS (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir vàrem poder assistir a l’estrena de 90 MINUTOS al Teatre Eòlia, una proposta realitzada per dues noies molt joves que estan formant-se professionalment a l’Escola superior d’art dramàtic Eòlia, sota la tutela d’un dels seus professors, en Pablo Ley.

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley.

La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis.

Un afer sexual amb un noi, que sembla que no acaba del tot bé, fa que la protagonista, entri en una mena de desestabilització personal en veure’s rebutjada; de tornada a casa tota sola en el tren, es comença a plantejar que la seva existència no te gaire sentit i entra en un procés d’angoixa depressiva que li fa plantejar seriosament el suïcidi.

Diuen els psicòlegs que tracten el tema del suïcidi, que si una persona triga més de 90 minuts en prendre la decisió d’acabar amb la seva vida, molt possiblement no arribarà a consumar-lo.

Són precisament aquests 90 minuts el que ens vol explicar aquesta proposta teatral, des de la desesperació inicial, l’angoixa personal de frustració, la sensació de solitud a la vida, alguns pensaments d’acomiadament de persones estimades, els records de la infància i de la curta vida fins aleshores, que s’amunteguen a la balança per prendre la decisió més important de la seva existència.

La solitud és part de la vida des del principi de la humanitat, mai podràs desfer-te d’ella.

Una escenografia molt senzilla, però impactant i efectiva, basada en dues vies paral·leles vermelles i fluorescents que travessen l’espai escènic de punta a punta i per un transita el personatge durant tota la representació; fora d’aquestes “venes de sang”, una sèrie de petits elements que anirà utilitzant l’actriu i que anirà incorporant a l’acció en determinats moments.

Continua llegint