Arxiu d'etiquetes: Pepo Blasco

– 172 – Teatre – SOLITUD  (🐌🐌🐌) —– Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 118) – 2020.03.03

3 respostes

SOLITUD (temp. 19/20 – espectacle 118)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts passat vam poder assistir, a la sala Petita del TNC, a una prèvia de SOLITUD, un espectacle vinculat a l’Epicentre Pioneres, que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 27 de febrer (podeu veure AQUÍ aquella ressenya).

SOLITUD és la versió teatral que ha fet Albert Arribas del text de Caterina Albert (La Escala, 1869-1966) més coneguda com a Víctor Català, i que Alicia Gorina dirigeix.

Va per endavant el que la mateixa Alicia Gorina diu en el programa de mà ,quan escriu que probablement aquesta sigui una proposta condemnada al “fracàs” per la impossibilitat de plasmar la descripció del paisatge i la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista….. jo em pregunto, és de fet Solitud una obra de teatre impossible? O una novel·la sorprenentment teatral? 

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de May Circus

SOLITUD ens descobreix un personatge femení apassionant, magníficament interpretat per Maria Ribera. Mila ens explica la seva pròpia història, un viatge vital que inicia al costat del seu marit Matias (Oriol Guinart) fins a arribar al seu destí on han de tenir cura d’una ermita.

L’ermita dedicada a Sant Ponç. Allà es troben amb un pastor (Pol López) i un nen de vuit anys, en Baldiret (un joveníssim Adrià Salazar) que l’acompanya. En el poble un jove, l’Arnau (Pau Vinyals) i en el bosc un ànima (Pepo Blasco). Mila, insatisfeta amb el seu matrimoni i la seva vida, defensa les seves passions i s’embarca en un intens viatge interior i emocional.

SOLITUD és un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Aquesta proposta teatral conserva la riquesa literària de la novel·la muntanyenca original, i la seva posada en escena és un projecte personal de l’Alícia Gorina, que busca reivindicar l’obra i l’autora fora del context acadèmic.

Continua llegint →

– 020 – Teatre – LA MORT I LA PRIMAVERA – Teatre Nacional de Catalunya (🐌) – (temp. 19/20 – espectacle 010) – 2019.11.02

4 respostes

LA MORT I LA PRIMAVERA (temp. 19/20 – espectacle nº 010)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dissabte ens hem apropat a la sala Petita del Teatre Nacional per veure LA MORT I LA PRIMAVERA, obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé.

Considerada com el gran testament literari de l’autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com “Aloma”, “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat.

Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives.

Malauradament hem de dir que a nosaltres ens ha decebut des del minut zero, quan encara no es veia el protagonista recitar palplantat i hieràtic, completament a les fosques a peu d’escenari. Entenem que no és un text fàcil de portar a escena, però també creiem que la direcció de Joan Ollé ha estat la responsable de no saber fer arribar al públic el significat del que volia dir realment el text.

No ens ha agradat gens l’escenografia de Sebastià Brosa (entre mítica i fantàstica) per fosca i opressiva, amb un arbre que semblava caigut travessat dues edificacions (per nosaltres sense cap sentit aparent). Malgrat tot, encara sort que tenen un pes important les projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Lionel Spycher.

Però encara ens han satisfet menys la majoria de les interpretacions. No creiem que en tingui cap culpa el jove actor protagonista, Francesc Colomer, de dir el text amb un to de “ploramiques” durant tota la representació, sense modular tot just cap paraula amb un to diferent de la següent paraula, sense cap passió, sense gairebé cap expressió al rostre; entenem que ha estat el director el que l’hi ha indicat que havia de fer-ho d’aquesta manera. Una autèntica llàstima, perquè coneixem la vàlua d’aquest actor, que el director no ha volgut aprofitar.

Continua llegint →

– 075 – Teatre – ESTAT DECEPCIÓ (🐌🐌🐌+🐚) – Sala FlyHard – 2018.10.08 (temp. 18/19 – espectacle. nº 056)

Deixa un comentari

ESTAT DECEPCIÓ (temp. 18/19 – esp. nº 056)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

És dilluns i ens dirigim a la Sala Flyhard, que obre la seva novena temporada amb ESTAT DECEPCIÓ escrita i dirigida per Carla Torres.

La sala manté la línia d’apostar per dramatúrgies novelles d’autors i autores catalanes, seguint l’objectiu de promoure el teatre català contemporani. I aquesta temporada ha estat engegada, tal i com van anunciar en presentar-la  “amb el cap ple de crits, de demandes, de lemes sentits en manifestacions, llegits en manifestos, sentits en les veus dels altres, cridats per nosaltres mateixos fins a quedar-nos afònics”.

Carla Torres (Barcelona, 1977) és dramaturga, actriu i directora formada com a actriu a l’Estudi Nancy Tuñón i com a dramaturga a l’Obrador de la Sala Beckett. Debuta com a directora en 2014, data en la que crea la seva pròpia companyia, La Peleona.  Compagina la seva vessant artística amb la docència.

ESTAT DECEPCIÓ, parteix de la premissa de què tots sabem que de vegades, per mantenir l’ordre cal generar el caos.

En entrar a la sala una enorme bastida l’ocupa, tan sols les dues grades laterals on se situen els espectadors… i la bastida. Pepo Blasco, Xavi Gardés, Eu Manzanares i Ruth Talavera, ocupen la bastida com si és tractes d’un vehiche. En aquest primer moment, la bastida és un furgó policial que els trasllada al vaixell que tots coneixerem com Piolin.

Clara Manyós irromp a la sala, és una jove universitària que vol promoure una tancada per reivindicar els seus drets. La policia rep l’ordre de desallotjar la universitat. Comencen els aldarulls que acaben amb la detenció de dues estudiants i un policia greument ferit. Les dues estudiants havien volgut fugir baixant per la bastida d’unes obres, que fa anys que estan aturades, a la part de darrere de l’edifici universitari.

Continua llegint →

– Teatre – MEDUSA (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Tallers – 2017.12.20 (temp. 17/18 – esp. nº 144)

Deixa un comentari

MEDUSA (temp. 17/18 – espectacle nº 144)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

La companyia barcelonina La Virgueria, creada l’any 2009, formada per Aleix Fauró, Isis Martín, Marina Fita, Oscar Llobet i Patricia Bargalló, va guanyar el X premi Quim Masó de produccions teatrals (dins del marc del Festival Temporada Alta 2016), amb el projecte MEDUSA, que ahir varem tenir ocasió de veure a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, després del seu pas per Temporada Alta d’enguany.

MEDUSA parteix de l’adaptació que Pablo Ley va fer de la novel·la homònima de l’escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón, sobre el cineasta, fotògraf, dibuixant i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Una adaptació teatral arriscada amb un magnífic resultat, i que segons manifesta l’autor “de tots els llibres que he escrit, Medusa és el que menys em podia imaginar en llenguatge teatral“.

Prohaska va ser un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, i fidel observador de les atrocitats i vergonyes humanes del segle XX. Un observador de l’horror. Del llibre es desprenia una reflexió sobre l’origen del mal i la seva essència.

Un projecte que va tardar cinc anys a madurar després de l’impacte que la lectura del llibre va causar en l’Isis Martín i l’Aleix Fauró, codirectors de la proposta. L’adaptació feta per Pablo Ley que diu: “El que he fet és convertir-la en un poema continu que hauria de tenir una traducció en els objectes, en els personatges i l’espai“.

Ha estat un llarg procés de creació amb el repte de construir la dramatúrgia des de la disposició dels objectes, des de l’ús de la llum o l’elecció del vestuari i l’ús de tots els elements escenogràfics en cada moment.

En entrar a la sala ja observem als quatre intèrprets posicionats a l’escenari, Isis Martín és la primera a parlar, es presenta com una estudiant que realitza un treball de recerca sobre el personatge, i ens explica amb una fredor feridora una pel·lícula de poc més de tres minuts rodada per Prohaska, on ha filmat les execucions de jueus a mans de dos botxins que es van alternant els papers d’executor i del que enretira el cos. Ella és la que al llarg del muntatge donarà veu al testimoni de Prohaska, aquesta persona de la qual no es guarda cap fotografia, cap prova de la seva existència.

Continua llegint →

– Teatre – DESIG SOTA ELS OMS (🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 2017.10.27 (temp. 17/18 – espectacle nº 85)

4 respostes

DESIG SOTA ELS OMS (temp. 17/18 – espectacle nº 85)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Com ja hem comentat en un anterior apunt, divendres passat, vàrem estar bona part de la jornada al passeig Picasso per recolzar el nostre Parlament i viure en directe la declaració de la independència de Catalunya i la proclamació de la República.

Va ser un dia intens, emocional i físicament esgotador, però al mateix temps un dia històric que vàrem arribar a pensar que mai podríem viure.

Al vespre, malgrat que estàvem esgotats físicament, vam decidir continuar la nostra vida normal de “teatraires” i vàrem fer cap fins al Teatre Nacional de Catalunya, per veure la primera proposta de la temporada a la Sala Gran, DESIG SOTA ELS OMS.

L’obra d’Eugene O’Neill es va representar per primera vegada en 1924 i és una transcripció de l’Hipòlit d’Eurípides a un escenari rural nord-americà de mitjan segle XIX.

La sala Gran del Nacional, mig plena o mig buida segons l’òptica. El teló abaixat amaga una escenografia espectacular, totes les estances de la granja d’Efraïm Cabot (Pep Cruz), un home de setanta-cinc anys que amb tres fills, se sent sol.

Fotografies de David Ruano

Una escenografia dinàmica, obra de Sebastià Brosa, que gira i es mou al ritme del desenvolupament de l’obra i amb els personatges.

Darrere la casa un camí en alt, al qual s’accedeix per una escala i un cel que va mostrant els diferents moments del dia i amb uns núvols en constant moviment. Per aquest camí accedeix Efraïm amb la seva nova dona, Abbie (Laura Conejero), i per aquest camí marxen dos dels fills cansats de la vida a la granja, a la recerca del somni de trobar or a California. Simeon (Pepo Blasco) i Peter (Santi Ricart), abans de marxar, “cedeixen” la seva part de la granja al germà que reclama el dret a l’herència, Eben (Ivan Benet).

I a partir d’aquí comença el joc de passions dels tres protagonistes, la passió amorosa d’Abbie pel seu fillastre, la passió ambiciosa d’aquest per la propietat de les terres i la casa, l’odi i el desamor d’Efraïm envers el seu fill fins al punt de voler engendrar un altre fill per arrabassar-li l’herència. I els veïns de les terres properes, que veuen, murmuren i es burlen del vell.

Continua llegint →

– Teatre (190) – DYBBUK (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 18.02.2017

Deixa un comentari

DYBBUK –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

El passat dia 3 vam assistir a la roda de premsa d’aquesta nova proposta de la companyia Sixto Paz, i, fins aquest dissabte no hem pogut veure el resultat.

Aquesta versió de Sixto Paz, sobre la peculiar biografia de l’escriptor francès Romain Gary,  va ser estrenada a Temporada Alta. Una ficció nascuda de fets i persones reals. L’obra, escrita per Jan Vilanova, està dirigida per Pau Roca i compta amb Victor Pi, Patricia Bargalló, Pepo Blasco i el mateix Pau Roca, en el repartiment.

dybbuk-sala-beckett-3

L’escriptor lituà d’origen jueu Romain Gary (1914-1980) va crear un dels majors fraus de la literatura francesa: Émile Ajar. Ell es troba en plena maduresa intel·lectual, és un escriptor consagrat que ha guanyat el premi Goncourt però està fart que les seves obres es rebin amb una certa indiferència. Decideix crear un pseudònim per continuar publicant i es manté inicialment a l’ombra, és un misteri per tots i es comença a dubtar que sigui real. Gary convenç el seu nebot, Paul Pavlowitch, d’abandonar la seva pròpia identitat per assumir la de l’escriptor Ajar. Durant sis anys el nebot va encarnar el seu alter ego i va acabar guanyant un premi Goncourt.

Continua llegint →

– Teatre – Grec2016 – ESTACIÓ TÈRMINUS (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 04/07/2016

Deixa un comentari

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns passat, 4 de juliol al vespre, Festival Grec, Mercat de les Flors, esperem entrar dins l‘ESTACIÓ TÈRMINUS.

I és que és així com trobem la sala quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo).

Estació Terminus 2

Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. Quan sortim comentem que tenim la impressió que hem assistit a una pluja d’idees de temes relacionats amb la violència, sense aprofondir en cap cas;  no hem vist un text acabat i amb un fil argumental estructurat.

Continua llegint →

– Teatre – BROKEN HEART STORY (🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 14/05/2016

Deixa un comentari

Per Imma Barba & Miquel Gascón

No havíem pensat pas de comprar entrades per aquesta proposta teatral, però els unànimes comentaris elogiosos que havíem sentit, per part de tots els nostres coneguts “teatraires” que ja l’havien vista, ens va fer decidir a comprar entrades per aquesta proposta de la Sala Atrium.

També sabíem a priori que era una mica surrealista i que calia deixar-se portar per on l’autora i directora Saara Turunen ens volgués portar, i això és el que vam fer en entrar a la sala i ocupar els nostres seients.

BROKEN HEART STORY - Sala Atrium 1

BROKEN HEART STORY és un conte que ens parla de l’art i de l’amor. Una escriptora (Carla Torres) que se’ns presenta amb bigoti, “perquè així tot és més fàcil”, vol ser una dona independent, no vol assolir el paper que socialment li està assignat a una dona, que contempla enamorar-se i formar una família. Però una part de si mateixa vol ser aquesta dona, somia a ser una “Pretty woman” que acaba trobant l’home de la seva vida. I és aquest altre jo, la seva anima (Patricia Mendoza) la que un dia decideix abandonar la dona independent per viure el seu somni. Però l’escriptora perd amb ella la seva inspiració. Sense ànima no pot escriure. Mentre l’escriptora es preocupa per temes transcendents com el capitalisme o la mort, la seva anima només pensa en l’amor.

Continua llegint →

– Teatre – UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG (🐌🐌🐌 + 🐚) – Sala Muntaner – 27/01/2016

Deixa un comentari

Ens feia especial il·lusió poder veure aquesta nova proposta de la companyia Les Antonietes, perquè ens han agradat molt les ultimes produccions que ens han presentat; aquesta també ha estat força satisfactòria especialment per les seves magnífiques interpretacions i per una senzilla però acurada posada en escena; malgrat això també hem de dir que NO ens ha agradat gens aquesta Un tramvia anomenat desig - Sala Muntaner - cartellversió tant i tan resumida d’Oriol Tarrasón, ja que considerem que l’ha deixat simplement en l’esquelet del seu argument, malmetent molts dels excel·lents diàlegs que conté l’obra original, i per tant no acabant d’aprofundir en l’interior dels personatges, com caldria fer, per entendre el perquè del seu comportament… i és precisament això, el que no ens acaba de convèncer.

Així com nosaltres no som massa amants d’anar a menjar als locals on se serveix “fast food”, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” en un intent de fer-ho segurament més comercial i d’aquesta manera arribar més fàcilment a un públic que no està massa disposat a aguantar assegut al teatre les més de 3 hores que pot durar la seva versió original. Potser està massa propera per nosaltres l’extraordinària versió que ens va oferir l’any passat el National Theater de Londres i que vàrem poder veure subtitulada al cinema a la nostra ciutat, de la que també en el seu dia, vàrem escriure una crònica que us deixem enllaçada aquí.

Continua llegint →

– Teatre – MATA EL TEU ALUMNE ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – Sala FlyHard – 13/06/2015

Deixa un comentari

Gairebé un any sense trepitjar la Sala FlyHard és molt….. massa per uns teatraires com nosaltres, que trepitjàvem sovint aquesta sala i que l’havíem considerat fa pocs anys, com una de les que oferien millors propostes teatrals contemporànies a la ciutat de Barcelona; l’ultima vegada que vàrem anar a la FlyHard va ser per veure  New Order, al juny del 2014 i després d’això han estat representant sovint obres que ja havíem vist d’altres temporades i que han estat repescades en la programació actual. Hem tornat a la FlyHard i la veritat és que estem satisfets amb aquesta nova proposta de MATA AL TEU ALUMNE.

Mata al teu alumne

En Roger, un professor, agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes. Un acte tan violent esquitxarà a tothom: a la seva dona, que necessita trobar el culpable que el seu home fes una bogeria com aquesta; al seu fill, que no podrà tornar a ser el mateix; i, fins i tot, a l’Enric Massagué, el novel·lista que, com si res, fa uns mesos, va escriure la novel·la que li va donar la idea a en Roger. Ell es pensa que escriure és un acte innocent, però el món s’està tornant violent per culpa seva. O això li volen fer creure.

Ens ha agradat, malgrat que l’argument sembla d’entrada força absurd, però la realitat és que estem parlant d’un text molt ben escrit i sobretot traslladat al Teatre amb una posada en escena excel·lent des de tots els punts de vista, utilitzant únicament tres actors per interpretar cinc (o sis) personatges; el seu autor i també director, Carles Mallol, sense gairebé que els espectadors ens adonem, ens farà viatjar d’una casa familiar a un altre en tempos diferents ….. i d’un personatge a un altre, sense canviar d’actor i ni tan sols variar per res l’escenografia, que sempre és la mateixa. Això que podria causar una certa confusió, almenys visualment pels espectadors, Carles ho ha treballat moltíssim i aconsegueix que quedi clar en tot moment, quin personatge està representat, utilitzant petits i subtils canvis en el ritme i en la il·luminació.

Continua llegint →