Arxiu d'etiquetes: Javier Beltran

– 161 – Teatre – LA TENDRESA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2019.01.21 (temp. 18/19 – espectacle nº 118)

 LA TENDRESA (temp. 18/19 – espectacle nº 118)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns era nit d’estrena al Teatre Poliorama de la versió catalana de la comèdia d’Alfredo Sanzol, “La Ternura”, traduïda i adaptada al català per Joan Lluís Bozzo i coproduïda per T de Teatre i Dagoll Dagom.

Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta obra. Una obra que va rebre cinc nominacions als Premis Max. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta producció va ser estrenada el 2017 i ha girat per bona part de l’estat espanyol.

Fotografia de David Ruano

LA TENDRESA està inspirada en l’univers de les comèdies de Shakespeare i en aquest context s’ha de veure. Els protagonistes són llenyataires i princeses. Ens parlen de l’Armada Invencible i d’una època on les dones eren poc menys que elements de guarniment en tant que els homes eren els que anaven a la guerra i disposaven el destí de les seves filles.

Creiem per tant que buscar raonaments, en contra, de misogínia,  homofòbia o masclisme, com hem llegit en algunes opinions, i sempre al nostre entendre, estaria una mica fora de lloc.

En tot cas,  no ens pot deixar de sorprendre que aquest text hagi estat escrit en el context social actual, on hi ha una lluita constant per preservar la igualtat entre homes i dones, sigui quina sigui la seva condició sexual.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

En paraules d’Alfredo Sanzol “L’espectacle s’anomena La Tendresa perquè parla de la força i de la valentia que cal per expressar l’amor. Una societat sense tendresa, d’altra banda, és una societat en guerra ….. “, “Si volem estimar, hem d’arriscar-nos a patir“.

Un joc escènic on els sis actors protagonistes s’entreguen al 200%, es diverteixen i ens diverteixen.

LA TENDRESA narra la història de la reina Maragda, una reina una mica maga (Marta Pérez) i les seves dues filles, la princesa Robí (Laura Aubert) i la princesa Salmó (Elisabet Casanovas) que viatgen en l’Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d’haver envaït Anglaterra.

Continua llegint

– Teatre – SOL SOLET (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2018.03.28 (temp. 17/18 – espectacle nº 232)

SOL SOLET (temp. 17/18 – espec. nº 232)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ens ofereix SOL SOLET, una obra poc coneguda de l’escriptor Àngel Guimerà. La seva directora, Carlota Subirós, ha decidit donar “una nova llum” al text, que no es representa en públic des de 1904.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta és una obra molt fosca, contràriament al que dóna a entendre el seu lluminós títol. Una obra que es belluga entre la llum i l’ombra, que ofereix una mirada sobre la foscor de l’ànima, sobre el desig que destrueix, que engendra violència. Sobre el desig de trencar la solitud i apropar-se a l’escalfor del sol solet de la cançó.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Uns personatges que es troben en solitud acompanyada, una família formada per Gaetana (esplèndida com sempre, Mercè Arànega) i els seus fills Hipòlit (Roger Casamajor) i Bernabé (Ramon Pujol). Munda (magnífica Laura Aubert) és la neboda de la matriarca i està promesa al fill gran. L’arribada a la casa de Jon (extraordinària interpretació de Javier Beltrán) trencarà l’aparent equilibri.

Un personatge aliè a la família, el Sr. Querol (Oriol Genís) i els personatges de la llum (Laia Duran) i l’ombra (Antònia Jaume) completen el repartiment.

Continua llegint

– Teatre (236) – VIDES PRIVADES (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Borràs – 17.04.2017

VIDES PRIVADES

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Fa gairebé un mes vaig poder assistir a la roda de premsa d’aquesta producció de La Brutal que es representa al Teatre Borràs, i la primera impressió va estar prou bona; després d’això vàrem començar a llegir les primeres reaccions a les xarxes socials i ens vam refredar força, ja que potser el gènere de la comèdia no és el que més ens satisfà en teatre.

Per sort ahir dilluns de pasqua vàrem rebre una oferta del 50% (pensàvem que els dilluns a Barcelona el teatre gairebé estava prohibit), i ens vam animar a provar sort, reconeixem que sense gaires expectatives…. i resulta que ens va agradar molt més del que esperàvem i a més, ens ho vam passar la mar de bé.

La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era un projecte d’arqueologia”… i aleshores t’adones que una adaptació possible comença quan deixes de buscar justificacions per “portar a l’actualitat” el que en realitat sempre ha estat, és a dir, la tragicòmica esquerda entre la biologia i la cultura dels éssers humans“.

Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos anys, quan amb les seves noves parelles, Victor (Javi Beltrán) i Sílvia (Mima Riera), coincideixin en un Hotel de Begur.

Continua llegint

– Teatre (160) – L’HOSTALERA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 20.01.2017

L’HOSTALERA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Encara que a la roda de premsa i a l’assaig que el Miquel va poder assistir, ja s’havien desvelat molts dels secrets d’aquesta proposta, vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Un enorme rètol “MIRANDOLINA, trattoria e locanda“, presideix l’escenari….. amb un cop de Metro ens hem traslladat a Florència.

lhostalera-1-biblioteca-de-catalunya

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d’Albafiorita és el contrapunt, un empresari d’èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l’hostalera que els accepta per no ofendre’l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l’època, l’un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l’altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – PORT ARTHUR (🐌🐌🐌🐌) – Teatre del CCCB – 16/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

PORT ARTHUR

Un fet històric que va tenir lloc a Port Arthur, una antiga presó i lloc turístic molt popular en el sud-est de Tasmània, Austràlia.; del 28 al 29 d’abril de 1996 va haver-hi una massacre.

Martin Bryant, de 28 anys d’edat, de New Town, un suburbi de Hobart, va ser imputat per aquests fets.

Jordi Casanovas ha escrit i dirigit aquest thriller documental, la transcripció real de l’interrogatori del presumpte assassí Martin Bryant per part de dos policies, un interrogatori que va durar vuit hores i que ell ha sabut condensar magistralment en una hora intensa i brillant.

A diferència d’aquell RUZ- BÁRCENAS, que nosaltres vàrem veure a finals del 2014, ara els espectadors no coneixem pas la història que ens presentaran i ens asseiem al Teatre sense gairebé cap informació del que va passar, la qual cosa fa que la representació es transformi en una mena de thriller.

port_arthur Grec2016 - 2

Martin Bryant està detingut i entra a la sala d’interrogatoris emmanillat de mans i peus, l’acompanyen dos policies. Quan comença l’obra nosaltres no sabem exactament de què està acusat i ho anirem esbrinant de mica en mica a mesura que els policies van aprofundint en el seu interrogatori i van descobrint les proves amb què compten.

Continua llegint

– Teatre (200) – PAISAJE SIN CASAS (🐌🐌🐌🐌) – La Virgueria – 29/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

…. i arribem a les 200 produccions artístiques, que ja hem pogut veure aquesta temporada i que també hem valorat en aquest espai.

Per nosaltres ha estat tot un rècord, aconseguir-ho en tan sols en 9 mesos, ja que ho hem aconseguit a poc a poc, sortint gairebé cada dia de la comoditat de la nostra llar per gaudir del Teatre; així hem anat sumant en el nostre particular comptador, diferents representacions teatrals, així com produccions d’altres facetes de les Arts escèniques, com poden ser la dansa i el circ. Estem contents, molt contents, però encara ho estem més, quan aquest número l’hem pogut assolir amb una representació que ens ha agradat moltíssim…

Curiosament, no ens vam assabentar quan aquesta producció va ser estrenada a l’Espai Lliure la temporada 2012-2013 i més tard va ser representada a l’actual teatre Eòlia. Ara l’hem pogut veure en el local d’assaig de la companyia, la Virgueria, al Poble-Sec.

PAISAJE SIN CASAS - La Virgueria 2

El text de Pablo Ley, guanyador del premi Marqués de Bradomín 1990 (Premi literari per a joves dramaturgs), ens trasllada a la dècada dels 80.

…. una dècada de profunds canvis a la societat espanyola. Una dècada de reestructuració a tots els nivells, en la qual va anar entrant llum a tots els racons d’un Estat que havia restat a les fosques durant quaranta anys. Va tenir la porta oberta, per primera vegada en molts anys, a la llibertat, a l’experimentació, ….  Però els anys 80 van donar lloc també a una generació tacada per la lacra de l’heroïna i la desil·lusió

Un diàleg entre dos joves, dos ionquis, delinqüents comuns, carteristes que esperen una sortida per a les seves vides. I mentre esperen ens expliquen el seu món, a què dediquen el temps, quines són les seves frustracions, les seves pors, els seus somnis.

Continua llegint

– Teatre – DON JOAN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 18/03/2016

Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN,  dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.     

DON JOAN 3

Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.

Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.

Continua llegint