MEDUSA (temp. 17/18 – espectacle nº 144)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
La companyia barcelonina La Virgueria, creada l’any 2009, formada per Aleix Fauró, Isis Martín, Marina Fita, Oscar Llobet i Patricia Bargalló, va guanyar el X premi Quim Masó de produccions teatrals (dins del marc del Festival Temporada Alta 2016), amb el projecte MEDUSA, que ahir varem tenir ocasió de veure a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, després del seu pas per Temporada Alta d’enguany.
MEDUSA parteix de l’adaptació que Pablo Ley va fer de la novel·la homònima de l’escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón, sobre el cineasta, fotògraf, dibuixant i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Una adaptació teatral arriscada amb un magnífic resultat, i que segons manifesta l’autor “de tots els llibres que he escrit, Medusa és el que menys em podia imaginar en llenguatge teatral“.
Prohaska va ser un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, i fidel observador de les atrocitats i vergonyes humanes del segle XX. Un observador de l’horror. Del llibre es desprenia una reflexió sobre l’origen del mal i la seva essència.
Un projecte que va tardar cinc anys a madurar després de l’impacte que la lectura del llibre va causar en l’Isis Martín i l’Aleix Fauró, codirectors de la proposta. L’adaptació feta per Pablo Ley que diu: “El que he fet és convertir-la en un poema continu que hauria de tenir una traducció en els objectes, en els personatges i l’espai“.
Ha estat un llarg procés de creació amb el repte de construir la dramatúrgia des de la disposició dels objectes, des de l’ús de la llum o l’elecció del vestuari i l’ús de tots els elements escenogràfics en cada moment.
En entrar a la sala ja observem als quatre intèrprets posicionats a l’escenari, Isis Martín és la primera a parlar, es presenta com una estudiant que realitza un treball de recerca sobre el personatge, i ens explica amb una fredor feridora una pel·lícula de poc més de tres minuts rodada per Prohaska, on ha filmat les execucions de jueus a mans de dos botxins que es van alternant els papers d’executor i del que enretira el cos. Ella és la que al llarg del muntatge donarà veu al testimoni de Prohaska, aquesta persona de la qual no es guarda cap fotografia, cap prova de la seva existència.
Prohaska és Pepo Blasco, en una interpretació magnifica, on ens presenta un home que sembla immune al que veu i viu. Una persona de la qual, personalment, no havíem sentit a parlar i que ens ha deixat astorats, és un home mentalment malalt?, com pot dibuixar, retratar o filmar l’horror sense immutar-se?, com pot viure normalment després de veure el que ha vist?
La seva vida, marcada abans de néixer per la mort violenta del seu pare a la Primera Guerra Mundial, va ser testimoni de les guerres a Europa en els camps d’extermini Nazis o a l’Espanya de la postguerra, de les dictadures dels anys 50 a l’Amèrica del sud i de la bomba d’Hiroshima.
Al seu costat Patricia Bargallo interpreta el paper de Heidi, la dona de Prohaska amb qui va conviure durant 28 anys i que va compartir amb ell viatges i experiències, i que va contemplar, horroritzada, la transformació del seu company en tornar dels camps d’extermini.
Sergi Torrecilla interpreta diferents papers, però bàsicament el de Stelenski, un jueu que va col·laborar amb el fotògraf al camp d’extermini i gràcies a això va salvar la vida. “Es pot defensar l’obra d’algú que no només va estar de part del monstre sinó que, conscient i fidelment, va alimentar el seu imaginari? Paga la pena que l’obra de Prohaska ocupi l’espai d’un museu o solament és l’activitat forense d’un voyeur sense escrúpols, que hauria d’haver estat penjat del pal més alt de la ciutat de Nuremberg?” (Jacob Stelenski).
La escenografía és espectacular, objectes de tot tipus omplen l’escenari, maletes, llibres apilats, rellotges, prestatgeries, un piano, un tambor, i objectes que van baixant del sostre, jaquetes militars, vestits, estàndards, ….
Una posada en escena absolutament magnífica d’un text impactant, que fan convertir en imatges, mentalment, l’horror que ens estan descrivint. L’espai sonor d’aquest muntatge és obra de Clara Peya que comenta “Una narració on entre tots ho narren tot i en la que m’interessa la fredor del text i la poca victimització dels fets i els personatges que presenta“. Tot ha d’anar mesurat i sincronitzat, paraula, acció, moviment, so.
La música no està gravada, són els mateixos actors qui la interpreten.
Un text que acaba plantejant dues preguntes: es pot viure sense ideologia? Es pot mirar amb impunitat?
Una proposta terriblement dura, que impacta més pel que imaginem que pel que realment veiem.
Text: Ricardo Menéndez Salmón
Adaptació dramatúrgica: Pablo Ley
Direcció: Aleix Fauró i Isis Martín
Repartiment: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Isis Martín i Sergi Torrecilla
Escenografía: Margherita Mantovani \ Vestuari: Berta Riera \ Il.luminació: Guillem Gelabert \ So: Clara Peya \ Ajudant de direcció: Òscar Llobet \ Ajudant de producció: Raquel Bargalló \ Ajudant de direcció en assaig: Anna Zvaizgne \ Fotografía: Anna Miralles \ Videoprojeccions: Francesc Isern \ Teaser: Isak Férriz \ Premsa: Neus Molina \ Producció executiva: Marina Fita
Idioma: català
Durada: 1 hora 20 minuts
