Ja fa tres mesos de l’absurd accident que vaig patir en sortir de la feina, amb el resultat d’una fractura del peroné que m’està donant la “tabarra” mes del que caldria; ara resulta que encara que estic de baixa, tinc menys ganes i menys temps per dedicar-li al Blog, ja que la rehabilitació intensiva (alguns dies li dedico més de 10 hores), el dia es queda en no res; ara entenc el que els hi passa als jubilats, que no tenen temps ni per respirar.

Malgrat que fa gairebé dues setmanes, vàrem veure aquest espectacle, vull deixar escrita la crònica del que vàrem poder veure a l’Institut del Teatre, un diumenge a la tarda. Es tracta de FLY ME TO THE MOON de Marc Angelet, un text basat en fets reals.

No és massa conegut (tampoc per a molts Teatraires), que a l’Institut del Teatre, es fan representacions gratuïtes d’entrada lliure, que moltes vegades serveixen com a tesina o examen per actors, escenògrafs o directors novells que han estudiat a l’Institut, i que són recolzats per companys que ja estan integrats al teatre comercial. Cal informar-se a la Agenda de la web del Institut del Teatre i estar a la guait, ja que no acostumen a informar via correu electrònic.

Què hi fan un ventríloc, el seu ninot i la lluna enmig del no-res?

Dennis Hope, era un ventríloc acabat. La nit del 22 de juliol 1980 conduïa el seu cotxe pel desert d’Arizona mentre reflexionava sobre el seu imminent divorci. Aleshores va tenir una revelació: Vaig veure la lluna. I em vaig dir: “Aquí hi ha moltes propietats en potència”.
Ningú, fins aquell moment, havia pensat en transformar el satèl·lit en sòl urbanitzable. Potser era el moment de deixar els bolos a locals infectes i el seu ninot, Mel el Malcarat, per conquerir la lluna.

Un argument, que en principi sembla absurd pel seu plantejament, ens fa entrar de ple amb la gran dificultat de voler viure amb dignitat de les Arts escèniques, per molta vocació que un artista tingui, per culpa de les dificultats de portar-ho a terme amb condicions les seves creacions, que moltes vegades arriben a ser insuperables i obliguen a abandonar la creació artística per dedicar-se a la cosa més insospitada.

Dos actors a escena, un és l’artista ventríloc que es dedica al món de les titelles (Dani Arrebola), l’altre és la mateixa titella que pren vida a l’escenari davant nostre (Marçal Bayona) i que es queixa del tracte rebut i del poc que treballa últimament, per culpa de la mitja depressió del seu amo.

Continua llegint →