Feia temps que havíem sentit parlar d’aquesta Sala però no la coneixíem pas.
ÀTIC 22, es tracta d’una Sala que està situada en el ultim pis del mateix edifici que el Teatre Tantarantana. Un quart d’hora abans estem a la porta i ens estranya força que no obrin la porta fins passats ben bé 10 minuts de l’hora en què hauria de començar la representació.
La pujada a la Sala és “espectacular”, a traves d’una escala de ferro, exterior a l’edifici. Ens reben els mateixos actors i ens acompanyen per tal de què escollim les cadires de fusta plegables per veure l’espectacle… ens indiquen que tenim a la nostra disposició beguda (cervesa i vi), que ens podem servir nosaltres mateixos col·laborant amb 50 cèntims d’euro per cada got.
L’ambient és diferent a tot el que hem conegut fins ara en el mon Teatraire…. ple de joves per tot arreu,… petons, abraçades, com si la majoria fossin coneguts de tota la vida; això fa que sobretot al principi ens sentim una mica fora de lloc…… però ens agrada.
La Sala bastant gran, allargassada, diàfana…. han col·locat cadires plegables per tot arreu; el presideix una enorme “A” que és el símbol d’Àtic22; sembla mes aviat un espai industrial reconvertit en un nou espai on es pugui assajar qualsevol espectacle d’arts escèniques; les entrades s’han de reservar prèviament i avui estan exhaurides; per el que sembla si no tens reserva prèvia és difícil trobar entrades pel mateix dia, ja que la capacitat màxima son tan sols de 40 localitats.
Sembla ser que en un ambient on preval la gent jove, queda bé començar mitja hora desprès de l’hora prevista…. no m’acostumo i això que deuria ja estar mes que acostumat… ja que els meus fills fan el mateix.
Avui venim a veure ENLLOC, ARIZONA.
Es tracta d’un recull de tres peces curtes, que varen sorgir en la primera edició del “3 al 9”, un concurs de textos curts, organitzat per “Curts de Teatre”, a l’Atic22. Tan sols amb 70 minuts podem veure les petites produccions: