LA CLEMENZA DI TITO (temp. 19/20 – espectacle 114)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dins del nostre abonament del torn “A”, ahir dimarts vam poder veure LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin.
LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors.
McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor “monumentals”, tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana de Sesto, vesteixen de blanc. L’única nota de color, la donarà la capa de l’emperador i el cap del bust de Vespasià que tenyit de vermell es descobreix al segon acte. Aquesta posada en escena és de llarg el que menys ens va agradar.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Fotografies de A. Bofill
Una escenografia per oblidar de David McVicar i Bettina Neuhaus, que compta amb cinc grans peces arquitectòniques que es desplacen horitzontalment i reiteradament al llarg de l’escenari, creant els diferents espais on transcorre l’acció, l’espai urbà, el Palau de l’emperador, el Capitoli o les estances privades. Una gran gelosia indica la separació entre interior i exterior.
Dissabte passat, nit d’òpera dins del nostre abonament del torn “E”; aquest cop es tracta de l’òpera ANDREA CHÉNIER l’obra més famosa, juntament amb Fedora, d’Umberto Giordano (1867-1948) estrenada al Teatro de la Scala de Milà el 1896.
Per nosaltres una novetat, perquè no l’havíem vist mai en directe.
Un drama en quatre actes amb llibret de Luigi Illica, que ens explica una tràgica història d’amor basada en fets reals. El poeta francès André-Marie Chénier (1762-1794), un escriptor de bona família, va ser executat a la guillotina per ordre de Robespierre, en plena Revolució Francesa. El poeta, decebut per l’evolució del moviment de la revolució, va denunciar en els seus escrits el que ell considerava injustícies. La musa del poeta era una dama aristocràtica, Aimée, a qui escriu un trist adéu a la vida.
A l’òpera, Chènier es mou pels ideals revolucionaris i acaba com un heroi romàntic. Enamorat d’una jove de família noble, Maddalena de Coigny, ha de competir en el terreny sentimental amb el fill d’un majordom, Carlo Gérard, enamorat de la noia mentre treballa a la casa.
El Liceu ha programat aquesta òpera amb dos repartiments i tres tenors, sota la direcció musical de Pinchas Steinberg, en una producció de la Royal Opera House del Covent Garden de Londres que signa David McVicar.
Els tres tenors són Jorge de León, Antonello Palombi i Jonas Kaufmann que ha interpretat 3 de les 14 funcions programades. Ens hem quedat amb les ganes de poder veure Jonas Kaufmann en directe al Liceu.
En el nostre cas, ens ha tocat veure a Antonello Palombi, un tenor italià que va saltar als mitjans de comunicació, quan la temporada 2006-2007 va substituir a Roberto Alagna, interpretant el paper de Radames, quan aquest va abandonar l’escena en ser escridassat pel públic.
Ha estat una autèntica astracanada, per part de la direcció del Gran Teatre del Liceu, voler fer veure que la temporada comença amb aquesta TRAVIATA, quan fa menys d’un mes, realment es va inaugurar amb IL BARBIERE DE SIVIGLIA de Gioachino Rossini; pel que sembla LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi és molt més popular i segurament donarà mes calaix…. però aquesta és un altra qüestió que no té res a veure.
Ens vam emportar un gran ensurt en el primer acte d’aquesta producció, al comprovar que les veus protagonistes, la del tenor Charles Castronovo molt especialment, però també la de la soprano Patrizia Ciofi, no arribaven amb la potència suficient al 4art pis, per tal de gaudir la com cal. El famós brindis, “Libiamo ne’ lieti calici” ,que tothom coneix i que espera amb il·lusió, va estar un autèntic nyap, que presagiava el pitjor; ens refreguem els ulls per incredulitat …. no podia ser que fossin els solistes anunciats.
Per sort va ser tan sols un miratge i al segon acte, afortunadament es va resoldre; comentàvem amb l’Imma, que al tenor, durant el descans, semblava que li havien injectat una injecció en vena de pa amb tomàquet, perquè no semblava el mateix…. un autèntic miracle, que crec mai havia vist en aquestes proporcions; el ària d’Alfredo “De miei bollenti spiriti”, va marcar aquest canvi brutal.
Divendres passat varem assistir a l’ultima representació al Gran Teatre del Liceu d’una Òpera per nosaltres desconeguda. Es tracta de AGRIPPINA de Giorg Friedrich Händel, estrenada ara farà 300 anys a Venècia i encara no estrenada a Barcelona.
Varem sortir plenament satisfets; potser per ser la primera òpera de la temporada al Liceu, ja que tot el que s’ha fet fins ara ha estat una pantomima, sota el nostre punt de vista…. amb l’argument de què és tractava d’un homenatge a Verdi.
Potser el millor de la producció ha estat l’excel•lent posada en escena, responsabilitat de David McVicar (estrenada a Brusel·les l’any 1.999)…. però també ens va agradar força la direcció musical de l’especialista en òpera barroca, Harry Bicket.
En aquesta producció l’acció flueix amb agilitat, és comunicativa i guanya molt gràcies a l’intel·ligent solució escènica de John Macfarlane, responsable també del vestuari i dels grans telons pintats que separen els actes. La perfecta il·luminació de Paul Constable arrodoneix una proposta escènica exemplar.
Aquest dissabte passat, varem assistir a l’ultima retransmissió de la temporada des del Metropolitan de New York…. i va ser com un bombó farcit del millor licor, el que varem poder gaudir com a fi de festa d’aquesta temporada. Com veieu per les característiques estrelletes de “Voltar i Voltar” endevinareu el meu entusiasme.
GIULIO CESARE de Georg Friedrich HÄNDEL, l’òpera que va conquerir Londres amb la producció que va crear David McVicar i va triomfar en la seva estrena a Glyndebourne el 2005, ha arribat al MET; incorpora elements del teatre barroc i de l’imperialisme britànic del segle 19 per tal d’il·luminar l’òpera amb les idees de l’amor, la guerra i l’imperi. Un dels més grans contratenors, David Daniels, canta el paper principal de Giulio Cesar al costat de la soprano Natalie Dessay com una meravellosa, divertida i sensacional Cleopatra.
Malgrat l’origen anglès d’aquest treball (que es va estrenar a Londres el 1724), la trama de Giulio Cesare no té res a veure amb Shakespeare L’òpera de Handel relata el romanç condemnat entre la reina egípcia i el líder militar romà. Els dos protagonistes tenen una gran oportunitat per a l’exhibició vocal florit, amb vuit àries cadascun.
“Giulio Cesare” és, sens dubte, l’obra mestra de George Frideric Handel. Té la seva part justa de les convencions musicals de l’època barroca, especialment un munt d’àries da capo. Aquesta producció és una barreja lúdica de color, xoc cultural, i diversió.
Títol formal de l’òpera “Giulio Cesare in Egitto“, ens explica la història de la campanya de Juliol César a Egipte l’any 48 aC en contra del seu rival, el general romà Pompeu. A César victoriós compleix i queda enamorat de la jove i bella Cleopatra, co-governant de l’imperi egipci amb el seu germà, el faraó Ptolomeo XIII.
McVicar opta per establir l’acció en l’ocàs de l’imperialisme britànic, que fa el personatge de César el conqueridor com més actual i es pren la llicència per estirar les diverses cultures submergides sota l’imperi egipci, però també de l’Índia i Escòcia…. al fons el mar, molt aconseguit, utilitzant quatre espirals giratòries que amb una bona il·luminació (Paule Constable), van transformam-lo des de en un mar plàcid i blau verdós a un mar perillós característic de les tempestes…, vaixells amb veles per donar pas a vaixells de guerra. L’escenari reduït com si es tractes d’un guinyol, al principi em va semblar pobre, però desprès de veure la seva transformació al llarg de quasi 5 hores, haig de dir que em va convéncer absolutament.
El director musical Harry Bicket, és tot un especialista en òpera barroca i va dirigir l’orquestra amb un exquisit gust, que van estar recompensades al final amb forces aplaudiments al seu extraordinari treball
La soprano Natalie Dessay, que fins ultima hora no se sabia del cert si podria actuar, va estar esplèndida, tan vocalment (amb algun petitissim entrebanc) com teatralment, ja que la seva interpretació em va semblar insuperable…. balla a escena quasi millor que les ballarines que l’acompanyen, fa de clow amb una actuació que captiva i fins i tot a vegades treu protagonisme als companys que en aquell moment estan cantant. Una actuació crec jo que quasi arriba a la perfecció… per guardar a la memòria.
No sóc massa admirador dels contratenors.…. i si no vols una tassa… aquí en tens tres. No havia vits mai una òpera amb tres contratenors protagonistes i a quin millor. Vaig gaudir de valent sobretot amb David Daniels interpretant el paper protagonista de Giulio Cesar, però també amb Christoph Dumaux (Ptolomeu) i el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam en el seu debut al Met (servent Nireno).
El baix Guido Loconsolo, també en el seu paper de Aquil·les, en el seu debut al Met, va estar esplèndid.
Les mezzos Patricia Bardon i Alice Coote canten els papers de Cornelia i Sesto, esposa i fill de Pompeu, respectivament. Les dues extraordinàries, sens dubte…. encara que el paper de Sesto, fa que Alice Coote perduri en la memòria dels que han tingut la sort de gaudir d’aquesta producció.
La dissenyadora de vestuari Brigitte Reiffenstuel i el coreògraf George Andrew fan creïbles l’època i les ètnies amb les cortines de vius colors, el vestuari preciosista i el moviment i la dansa estilitzada.
Un final on triomfa l’amor i els personatges “dolents” tornen a la vida, per celebrar amb cava, la unió de Giulios Cesare amb Cleopatra. Una de les poques òperes que acaben bé, encara que uns moments abans la sang brolla potser de forma excessiva.
Aquesta retransmissió en directe ha arribat a més de 1.900 sales de cinema en 64 països.
Una extraordinària producció que m’agradaria conservar en video. En poques ocasions es pot dir que cap de les veus ha defallit…. totes amb nota ben alta. Per mi un 5 estrelles sense cap dubte.
Director musical Harry Bicket
Director David McVicar
Escenografia Robert Jones
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Il · luminació Paule Constable
Coreografia Andrew George
Live in HD Host Reneé Fleming
De nou tenim la sort de viure un altre gran nit d’Òpera al Gran Teatre del Liceu, el divendres 18 de maig de 2012. Aquesta vegada l’Òpera no la coneixíem pas i ens va agradar molt, ADRIANA LECOUVREUR (****) del compositor Francesco Cilèa (Palmi, prop de Reggio Calabria, 23/07 1866 – Varazze, prop de Savona 20/11/1950).
Adriana Lecouvreur és un clar exemple d’òpera verista. El llibret d’Arturo Colautti, basat en l’obra teatral de Eugène Scribe i Ernest Legouvé. Va ser estrenada en el Teatre Líric de Milà, el 6/11/1902. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 7 de maig de 1903.
L’òpera es basa en la vida de l’actriu francesa Adriana Lecouvreur, que va néixer en una família humil i va esdevenir l’estrella principal del teatre més prestigiós de França, la Comédie Française. Després de la seva mort, la història d’Adriana va inspirar obres teatrals, òperes i pel·lícules. La peça no li és completament fidel a la història, ja que mostra que la mort prematura de Adriana va ser causada per enverinament.
