Tornem al Gran Teatre del Liceu a una representació fora del nostre abonament, per tal de poder assistir a un concert de l’extraordinària soprano Natalie Dessay (Lió, 1965).
Natalie, a la seva joventut, volia ser ballarina de ballet, després actriu., i va descobrir el seu talent com a cantant quan prenia classes d’actuació. Ja en el cim de la seva carrera professional, com una de les millors sopranos del món, malauradament durant la temporada 2000/2001 a Viena va començar a experimentar dificultats vocals i va d’haver estat reemplaçada en la majoria de les presentacions de La sonnambula. Es va retirar dels escenaris i la varen operar d’una de les seves cordes vocals el juliol de 2002 i a un altra operació un any després. Reprèn la seva activitat amb normalitat a mitjans del 2005.
Natalie Dessay, una de les poques cantants també reconegudes per les seves qualitats actorals –memorables les seves interpretacions en el Liceu de Manon i Ophélie–, ha tornat al Liceu amb un concert dedicat a les escenes de Giulio Cesare de Händel. La soprano francesa va estar acompanyada per Le Concert d’Astrée, orquestra barroca amb què ha establert una col·laboració estable cada cop que s’apropa a aquest període artístic.
L’any nou ens ha portat una joguina nova… i es que els reis de l’Orient s’han avançat aquest any 5 dies i ens han portat a casa dels Voltaires un nou televisor panoràmic amb connexió a Internet, cosa que desitjàvem especialment per tal de poder gaudir dels concerts i òperes via streaming. (com deia la meva mare: solamente os falta sarna para rascar).
Poca estona desprès de les campanades d’aquest nou any 2014, hem pogut gaudir a traves de la cadena Medici.tv, d’una òpera que ben aviat veurem en directe al Gran Teatre del Liceu. Es tracta de LA SONNAMBULA de Vincenzo Bellini i llibret de Felice Romani. Aquesta òpera és una de les tres obres mestres de Bellini, juntament amb “I Puritani” i “Norma”.
La producció que hem pogut veure, va ser una producció de l’any 2010 representada a l’òpera de La Bastille de Paris. Curiosament serà la mateixa producció que podrem veure d’aquí a poques setmanes al Gran Teatre del Liceu. Una posada en escena, escenografia e il·luminació de Marco Arturo Marelli, realment extraordinària i espectacular. El vestuari excel·lent de Dagmar Niefind. L’orquestra i cors del Theatre National de l’Opéra de Paris, dirigida pel mestre Evelino Pidò.
El repartiment de veus no podia ser millor, amb Natalie Dessay (Amina) en la capçalera. La resta de papers ha estat el següent… Michele Pertusi (Il Conte Rodolfo), Cornelia Oncioiu (Teresa), Javier Camarena (Elvino), Marie-Adeline Henry (Lisa) Nahuel Di Pierro(Alessio), Claudia Galli (primera dona de Creta) i Anna Wall ( segona dona de Creta).
Aquest dissabte passat, varem assistir a l’ultima retransmissió de la temporada des del Metropolitan de New York…. i va ser com un bombó farcit del millor licor, el que varem poder gaudir com a fi de festa d’aquesta temporada. Com veieu per les característiques estrelletes de “Voltar i Voltar” endevinareu el meu entusiasme.
GIULIO CESARE de Georg Friedrich HÄNDEL, l’òpera que va conquerir Londres amb la producció que va crear David McVicar i va triomfar en la seva estrena a Glyndebourne el 2005, ha arribat al MET; incorpora elements del teatre barroc i de l’imperialisme britànic del segle 19 per tal d’il·luminar l’òpera amb les idees de l’amor, la guerra i l’imperi. Un dels més grans contratenors, David Daniels, canta el paper principal de Giulio Cesar al costat de la soprano Natalie Dessay com una meravellosa, divertida i sensacional Cleopatra.
Malgrat l’origen anglès d’aquest treball (que es va estrenar a Londres el 1724), la trama de Giulio Cesare no té res a veure amb Shakespeare L’òpera de Handel relata el romanç condemnat entre la reina egípcia i el líder militar romà. Els dos protagonistes tenen una gran oportunitat per a l’exhibició vocal florit, amb vuit àries cadascun.
“Giulio Cesare” és, sens dubte, l’obra mestra de George Frideric Handel. Té la seva part justa de les convencions musicals de l’època barroca, especialment un munt d’àries da capo. Aquesta producció és una barreja lúdica de color, xoc cultural, i diversió.
Títol formal de l’òpera “Giulio Cesare in Egitto“, ens explica la història de la campanya de Juliol César a Egipte l’any 48 aC en contra del seu rival, el general romà Pompeu. A César victoriós compleix i queda enamorat de la jove i bella Cleopatra, co-governant de l’imperi egipci amb el seu germà, el faraó Ptolomeo XIII.
McVicar opta per establir l’acció en l’ocàs de l’imperialisme britànic, que fa el personatge de César el conqueridor com més actual i es pren la llicència per estirar les diverses cultures submergides sota l’imperi egipci, però també de l’Índia i Escòcia…. al fons el mar, molt aconseguit, utilitzant quatre espirals giratòries que amb una bona il·luminació (Paule Constable), van transformam-lo des de en un mar plàcid i blau verdós a un mar perillós característic de les tempestes…, vaixells amb veles per donar pas a vaixells de guerra. L’escenari reduït com si es tractes d’un guinyol, al principi em va semblar pobre, però desprès de veure la seva transformació al llarg de quasi 5 hores, haig de dir que em va convéncer absolutament.
El director musical Harry Bicket, és tot un especialista en òpera barroca i va dirigir l’orquestra amb un exquisit gust, que van estar recompensades al final amb forces aplaudiments al seu extraordinari treball
La soprano Natalie Dessay, que fins ultima hora no se sabia del cert si podria actuar, va estar esplèndida, tan vocalment (amb algun petitissim entrebanc) com teatralment, ja que la seva interpretació em va semblar insuperable…. balla a escena quasi millor que les ballarines que l’acompanyen, fa de clow amb una actuació que captiva i fins i tot a vegades treu protagonisme als companys que en aquell moment estan cantant. Una actuació crec jo que quasi arriba a la perfecció… per guardar a la memòria.
No sóc massa admirador dels contratenors.…. i si no vols una tassa… aquí en tens tres. No havia vits mai una òpera amb tres contratenors protagonistes i a quin millor. Vaig gaudir de valent sobretot amb David Daniels interpretant el paper protagonista de Giulio Cesar, però també amb Christoph Dumaux (Ptolomeu) i el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam en el seu debut al Met (servent Nireno).
El baix Guido Loconsolo, també en el seu paper de Aquil·les, en el seu debut al Met, va estar esplèndid.
Les mezzos Patricia Bardon i Alice Coote canten els papers de Cornelia i Sesto, esposa i fill de Pompeu, respectivament. Les dues extraordinàries, sens dubte…. encara que el paper de Sesto, fa que Alice Coote perduri en la memòria dels que han tingut la sort de gaudir d’aquesta producció.
La dissenyadora de vestuari Brigitte Reiffenstuel i el coreògraf George Andrew fan creïbles l’època i les ètnies amb les cortines de vius colors, el vestuari preciosista i el moviment i la dansa estilitzada.
Un final on triomfa l’amor i els personatges “dolents” tornen a la vida, per celebrar amb cava, la unió de Giulios Cesare amb Cleopatra. Una de les poques òperes que acaben bé, encara que uns moments abans la sang brolla potser de forma excessiva.
Aquesta retransmissió en directe ha arribat a més de 1.900 sales de cinema en 64 països.
Una extraordinària producció que m’agradaria conservar en video. En poques ocasions es pot dir que cap de les veus ha defallit…. totes amb nota ben alta. Per mi un 5 estrelles sense cap dubte.
Director musical Harry Bicket
Director David McVicar
Escenografia Robert Jones
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Il · luminació Paule Constable
Coreografia Andrew George
Live in HD Host Reneé Fleming
L’abonament que tenim al Liceu, precisament el varem escollir per les nits dels divendres, ja que així no patim si l’òpera és massa llarga i és que a l’endemà abans de les 7 hem d’estar d’en peus per pencar. No se per quines raons l’òpera que varem veure, la van traslladar a dijous i encara que comença a les 8 de la tarda va acabar quasi a les 12 de la nit. Molta gent no es va voler arriscar a quedar-se sense Metro i va sortir abans de què finalitzes.
Les contes d’Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret de Jules Barbier, basada en tres contes d’E.T.A. Hoffmann. És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg.
Es va estrenar en l’Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881. Offenbach va morir abans d’acabar-la, i Ernest Giraud (1837-1892) va emprendre la seva orquestració i també va musicar els recitatius, de manera semblant al que va fer amb Carmen de Georges Bizet. La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.
Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Antonia i Giulietta), que no són sinó diferents encarnacions dels amors d’Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però en el cas d’ahir al Liceu van ser interpretats per diferents sopranos… “Olympia” interpretada per Kathleen Kim, “Antonia” per Natalie Dessay i “Giulietta per Tatiana Pavlovskaya.
Avui si…. parlarem per fi de “LA TRAVIATA” una de les millors òperas de Giuseppe Verdi, que esta basada en un llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies. Amb La Traviata, Verdi va aconseguir un estil madur, amb una major profunditat en la descripció dels personatges, més solidesa en les construccions dramàtiques, i una orquestra més important i rica.
Teatre Metropolitan de New York
Es va estrenar el 6 de març de 1853, al Teatro la Fenice de Venècia. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 25 d’octubre de 1855.
El Metropolitan de Nueva York, va retransmetre en directe a tot el mon, aquesta Òpera el passat dissabte 14/04/2012, a traves d’internet directament a les llars dels aficionats en molts països… o be com a Espanya amb l’exclusivitat de la cadena de cinemes Yelmo.
Violetta, una noble, ho abandona tot per anar amb el seu amor Alfredo. Però la germana d’Alfredo no podrà casar-se si Alfredo viu amb Violetta. El senyor Germont, pare d’Alfredo, és l’encarregat de fer-ho saber a Violetta, que abandona Alfredo. Finalment, Violetta, malalta de tuberculosi, rep la visita d’Alfredo i del senyor Germont, que reconeix el seu error. Violetta mor entre els seus éssers estimats.
