Dijous dia 12 ha estat l’ultima de les retransmissions en diferit des del National Theatre de Londres, que hem pogut veure aquesta temporada als cinemes Yelmo.
Aquesta producció va ser enregistrada en 2013 i retorna als cinemes per contribuir a la celebració del 90è aniversari de la Reina. La protagonista, Helen Mirren va guanyar, amb aquesta interpretació de la reina Elizabeth II, el premi Tony.La producció ha obtingut tres premis Tony (premi nord-americà concedit a obres representades a Broadway) i dos Olivier (premis del teatre britànic).
Escrita per Peter Morgan ha estat dirigida per Stephen Daldry (Billy Elliot, Les Hores) i ens explica les audiències privades que la Reina Elizabeth II manté setmanalment amb els seus primers ministres. Ningú no sap que parlen, no en queda constància escrita del que han pogut tractar.
Al llarg de 60 anys de regnat, han estat dotze els Primers ministres anglesos que han tingut aquestes audiències els dimarts de cada setmana. Des de Winston Churchill, a Margaret Thatcher, a Tony Blair (que sempre les feia a peu dret per no allargar massa els temps), o a l’actual Cameron. En elles la reina aconsella els seus primers ministres tant en temes públics com personals, i hem vist a la reina dona, a la reina persona.
Al gener del 2014 aquesta producció va ser retransmesa en directe als cinemes des del Donmar Warehouse de Londres i a causa de l’èxit assolit, ahir es va emetre en diferit, i així hem tingut l’oportunitat de veure-la als cinemes Yelmo Icaria, el nostre referent en teatre filmat.
L’escenari, nu, amb una paret al fons on es fan pintades, dotze cadires contra la paret i una escala que puja a l’ombra. Un nen, el fill de Caius Martius, esbossa a terra una àrea d’actuació en pintura vermella que ens recorda la sang, un anunci del que vindrà.
Els canvis d’escena s’efectuen amb cops damunt de l’escenari que fan els mateixos actors amb els moviments de les cadires. Imatges de vídeo projectades a la paret ens porten a la revolta del poble o llums i focs d’artifici ens porten a les batalles. Una magnífica utilització de l’espai amb el públic a tres bandes i molt sovint amb els actors en escena esperant la seva entrada a les cadires del fons.
Una posada en escena molt simple però realment eficaç per donar a les actuacions èpiques una immediatesa impactant, visceral.
Dijous passat vàrem tornar a veure Teatre gravat en directe; tocava la tercera de les sis produccions del National Theatre de Londres que es podran veure als cinemes Yelmo aquesta temporada. La sala, avui, sorprenentment buida …
Dirigida per Josie Rourke es tracta d’una novel·la de sexe, intriga i traïció adaptada per Christopher Hampton. Una novel·la que quan va ser escrita, l’any 1782, en la França pre-revolucionària, va escandalitzar el món. Aquesta adaptació ha guanyat diversos premis de prestigi.
L’autor de l’obra, Pierre Ambroise Choderlos de Laclos (Amiens, 18 d’octubre de 1741-Tàrent, 5 de setembre de 1803), era escriptor i militar. Durant molt de temps va ser considerat un escriptor tan escandalós com el marquès de Sade. Desitjava escriure una obra que fes soroll i seguís ressonant una vegada ell fos mort, i podem donar fe que ho va aconseguir, ja que Les Liaisons dangereuses és considerada com una de les obres mestres de la “literatura galant” del segle XVIII que descriu les intrigues de l’aristocràcia. La seva historia ha promogut una gran nombre de treballs crítics i analítics, adaptacions teatrals i cinematogràfiques dirigides entre d’altres per Roger Vadim, Milos Forman , o la de Stephen Frears del 1988 protagonitzada per Glenn Close, John Malkovich i Michelle Pfeiffer.
El dissabte de la setmana passada tornem a veure una òpera; la segona en menys de 24 hores i amb un resultat molt millor, malgrat que tampoc per tirar coets. Aquesta vegada es tracta de TURANDOT de Giacomo Puccini, òpera que ja hem vist forces vegades, malgrat que la que em porta millors records va ser la que es va programar al Gran Teatre del Liceu per la temporada 1999/2000, amb una magnífica posada en escena de la nostra Núria Espert.
Aquesta producció que hem pogut veure als cinemes ha estat retransmesa en directe des del Metropolitan Òpera House de New York als cinemes de tot el món. A Barcelona té l’exclusiva els cinemes Icaria Yelmo i cap allà ens hem arribat.
Dues dècades després de Madama Butterfly, Puccini tornava a l’Extrem Orient, en aquesta ocasió, a la Xina, per desenvolupar la que va ser la seva obra pòstuma, Turandot. Aquesta òpera però, va quedar inacabada a la mort de Puccini, i va ser completada per Franco Alfano; va ser estrenada a la Scala de Milà l’any 1926, dos anys després de la mort del compositor… i malgrat aquesta circumstància, va gaudir d’una gran acceptació des de llavors, amb fragments que han sobrepassat la línia del públic melòman, per arribar al gran públic: “Nessun dorma“, “In questa reggia” o “Signore, ascolta”.
Amb aquesta obra de William Shakespeare s’inicien les retransmissions en diferit de 6 de les produccions del National Theatre que podrem veure en els cinemes Yelmo. No cal dir, que nosaltres ja tenim entrades per a totes les representacions!!!! … i és que, amb tots els respectes per al teatre que fem aquí, aquest teatre juga en una altra lliga i la veritat és que sortim literalment bocabadats sense plànyer les quatre hores que hem estat enganxats a la butaca. Aquesta obra va ser retransmesa en directe el 15 d’octubre de 2015 als cinemes de tot el món.
Per cert, abans de començar a parlar de la nostra valoració, us hem de donar, una molt bona noticia… i és que aquestes retransmissions també es podran veure al Cinema Truffaut de Girona, amb col·laboració del festival Temporada Alta.
Des de el Barbican de Londres, dirigida per Lyndsey Turner i protagonitzada per Benedict Cumberbatch, nominat als Oscar 2015 per The Imitation Game, actor al qual ja vam poder veure com a Víctor Frankenstein la temporada passada (us deixo l’enllaç d’aquella valoració).
Tornem als cinemes Icaria Yelmo per tal de veure la ultima producció teatral filmada de la temporada del National Theatre Live; aquesta vegada es tracta de OF MICE AND MEN (de ratolins i homes), des del Longacre Theatre de New York.
Aquestes obres de Teatre en versió original anglesa amb subtítols en castellà són una verdadera troballa que aquí a l’estat espanyol tot just ha començat a provar-se aquesta temporada i solament amb 4 obres en diferit (de les que hem pogut veure tres… Frankenstein, A street named desire i aquesta). Esperem que la temporada vinent pugui fer-se la retransmissió en directe com ja s’està fent a alguns estats europeus on la passió per la cultura està molt més arrelada.
OF MICE AND MEN (de ratolins i homes), és una novel·la escrita pel Premi Nobel John Steinbeck, publicada al 1937; ens explica la història de George Milton i Lennie Petit, dos amics emigrants (un d’ells autista), que es desplacen a un ranxo per tal de treballar per tal de poder viure i si pot ser, estalviar una mica per poder complir el seu somni d’establir-se pel seu compte; els dos amics es mouen d’un lloc a un altre a la recerca de noves oportunitats de treball durant la Gran Depressió, a Califòrnia – Estats Units.
En Lennie, malgrat la seva grandària, és com un nen petit que per sobreviure necessita el suport i l’amistat de George; somia constantment en acaronar conills de pell suau o fins i tot ratolins que es posa a la butxaca, que malauradament acaben morint a les seves mans, perquè ell no és conscient de la gran força que té, i a vegades no la sap controlar. La innocència infantil de Lennie, a vegades li porten mals de cas al seu amic George, que intenta protegir-lo per sobre de tot, tractant-lo gairebé com un pare.
S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.
La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.
Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.
Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.
El passat dissabte, vàrem assistir a la primera de les representacions de la nova temporada, retransmeses en directe als cinemes de mig mon, des del Metropolitan Opera House de New York. Ja fa uns anys que ens vàrem viciar i ens agrada continuar assistint als cinemes Icaria Yelmo, on ens retrobem amb una bona colla d’amics amb la mateixa afició, i comentar la jugada.
Per començar aquesta nova temporada, MACBETH de Giuseppe Verdi; aquesta òpera està basada en el text de Shakespeare, i amb els arranjaments del llibret de Francesco Maria Piave; va ser estrenada al Teatro della Pergola de Florència, l’any 1847.
Reconec la dificultat de la posada en escena d’aquesta òpera, atesos els nombrosos canvis d’escena i les complexes ambientacions que van des d’interiors a escenes al bosc, però em va decebre i molt, la solució emprada pel prestigiós Adrian Noble i encara mes la tètrica il·luminació de Jean Kalman, que potser vista en directe al Teatre podria resultar més o menys acceptable, però no vàlida per ser retransmesa en directe a mig mon.
Una altra cosa va ser la qualitat de l’orquestra, que a hores d’ara està fora de qualsevol dubte, que va aconseguir sota la direcció del director italià Fabio Luisi, una versió d’aquesta òpera realment extraordinària; el més important d’aquesta vetllada, va ser sense cap mena de dubte, les grans veus que en aquesta ocasió vàrem poder escoltar i gaudir, començant per la gran soprano russo-austríaca ANNA NETREBKO, que en bona part és la “culpable” de la meva excel·lent valoració de 4 estrelles. Tan sols per tal d’escoltar i veure la interpretació d’aquesta soprano, va merèixer el desplaçament fins als Icaria.
Desprès d’un magnífic dinar al restaurant XEMEI (***) – (cuina Veneciana) per tal de celebrar l’aniversari de l’IMMA de forma anticipada, amb els nostre fills, No és el millor moment per intentar veure per primera vagada una òpera desconeguda per nosaltres i menys si aquesta òpera te una durada total de 4 hores i mitja.
Però tot i així i gràcies als cops de colza de l’Imma vaig poder aconseguir amb molts esforços no caure del tot en els braços de Morfeu. Es tractava de l’òpera PRINCE IGOR de Aleksandr Borodín i retransmesa en directe des del Teatre Metropolitan de New York.
Se que no es normal començar per la posada en escena, però a mi es un dels factors que m’atrau d’una representació d’òpera, segurament degut a que ès tracta de la part mes Teatraire del espectacle….. En aquest cas el “culpable” de la posada en escena i també de l’escenografia ha estat en Dmitri Tcherniakov, un director rus que sembla acostuma a revolucionar e incomodar als mes tradicionalistes… els que volen tot exactament igual, fil per randa tal i com es va pensar l’òpera el dia de la seva estrena.
Prince Igor, és una òpera en quatre actes i un pròleg amb música d’Aleksandr Borodín i llibret rus del mateix compositor . A causa de la mort de Borodín en 1887 , l’òpera va quedar inacabada i la partitura va ser corregida i acabada pels compositors Nikolai Rimski – Kórsakov i Aleksandr Glazunov . L’estrena pòstum va tenir lloc a Sant Petersburg , al teatre Mariinski , el 4 de novembre de 1890.
El llibret està basat en una epopeia russa del segle XII i es correspon, vagament , amb la història narrada en el Cantar de les hosts d’Ígor, que relata la campanya del príncep rus Ígor Sviatoslávich en contra les tribus dels polovtsy , invasores a 1185.
La partitura inclou les famoses danses corals conegudes com « Danses polovtsianes » ( o Danses dels polovtsy ) , que van divulgar a Europa occidental els ballets de Diàguilev i que s’interpreten independentment en els concerts.
En aquest cas ha estat força mesurat i únicament en el primer acte ha transgredit i de quina manera la posada en escena un cop el Príncep ha estat derrotat a la batalla pels seus enemics. L’escenografia representa un camp ple de roselles, realment impactant i bellíssim on es representen la tragèdia de la pèrdua del seu exercit i es barregen escenes tràgiques, somnis i es transformen els personatges de les conegudíssimes “danses polovtsianes” en esperits que reneixen de les seves cendres en el mateix camp de batalla. Per mi el millor de la nit.
Aquest dissabte passat, varem assistir a l’ultima retransmissió de la temporada des del Metropolitan de New York…. i va ser com un bombó farcit del millor licor, el que varem poder gaudir com a fi de festa d’aquesta temporada. Com veieu per les característiques estrelletes de “Voltar i Voltar” endevinareu el meu entusiasme.
GIULIO CESARE de Georg Friedrich HÄNDEL, l’òpera que va conquerir Londres amb la producció que va crear David McVicar i va triomfar en la seva estrena a Glyndebourne el 2005, ha arribat al MET; incorpora elements del teatre barroc i de l’imperialisme britànic del segle 19 per tal d’il·luminar l’òpera amb les idees de l’amor, la guerra i l’imperi. Un dels més grans contratenors, David Daniels, canta el paper principal de Giulio Cesar al costat de la soprano Natalie Dessay com una meravellosa, divertida i sensacional Cleopatra.
Malgrat l’origen anglès d’aquest treball (que es va estrenar a Londres el 1724), la trama de Giulio Cesare no té res a veure amb Shakespeare L’òpera de Handel relata el romanç condemnat entre la reina egípcia i el líder militar romà. Els dos protagonistes tenen una gran oportunitat per a l’exhibició vocal florit, amb vuit àries cadascun.
“Giulio Cesare” és, sens dubte, l’obra mestra de George Frideric Handel. Té la seva part justa de les convencions musicals de l’època barroca, especialment un munt d’àries da capo. Aquesta producció és una barreja lúdica de color, xoc cultural, i diversió.
Títol formal de l’òpera “Giulio Cesare in Egitto“, ens explica la història de la campanya de Juliol César a Egipte l’any 48 aC en contra del seu rival, el general romà Pompeu. A César victoriós compleix i queda enamorat de la jove i bella Cleopatra, co-governant de l’imperi egipci amb el seu germà, el faraó Ptolomeo XIII.
McVicar opta per establir l’acció en l’ocàs de l’imperialisme britànic, que fa el personatge de César el conqueridor com més actual i es pren la llicència per estirar les diverses cultures submergides sota l’imperi egipci, però també de l’Índia i Escòcia…. al fons el mar, molt aconseguit, utilitzant quatre espirals giratòries que amb una bona il·luminació (Paule Constable), van transformam-lo des de en un mar plàcid i blau verdós a un mar perillós característic de les tempestes…, vaixells amb veles per donar pas a vaixells de guerra. L’escenari reduït com si es tractes d’un guinyol, al principi em va semblar pobre, però desprès de veure la seva transformació al llarg de quasi 5 hores, haig de dir que em va convéncer absolutament.
El director musical Harry Bicket, és tot un especialista en òpera barroca i va dirigir l’orquestra amb un exquisit gust, que van estar recompensades al final amb forces aplaudiments al seu extraordinari treball
La soprano Natalie Dessay, que fins ultima hora no se sabia del cert si podria actuar, va estar esplèndida, tan vocalment (amb algun petitissim entrebanc) com teatralment, ja que la seva interpretació em va semblar insuperable…. balla a escena quasi millor que les ballarines que l’acompanyen, fa de clow amb una actuació que captiva i fins i tot a vegades treu protagonisme als companys que en aquell moment estan cantant. Una actuació crec jo que quasi arriba a la perfecció… per guardar a la memòria.
No sóc massa admirador dels contratenors.…. i si no vols una tassa… aquí en tens tres. No havia vits mai una òpera amb tres contratenors protagonistes i a quin millor. Vaig gaudir de valent sobretot amb David Daniels interpretant el paper protagonista de Giulio Cesar, però també amb Christoph Dumaux (Ptolomeu) i el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam en el seu debut al Met (servent Nireno).
El baix Guido Loconsolo, també en el seu paper de Aquil·les, en el seu debut al Met, va estar esplèndid.
Les mezzos Patricia Bardon i Alice Coote canten els papers de Cornelia i Sesto, esposa i fill de Pompeu, respectivament. Les dues extraordinàries, sens dubte…. encara que el paper de Sesto, fa que Alice Coote perduri en la memòria dels que han tingut la sort de gaudir d’aquesta producció.
La dissenyadora de vestuari Brigitte Reiffenstuel i el coreògraf George Andrew fan creïbles l’època i les ètnies amb les cortines de vius colors, el vestuari preciosista i el moviment i la dansa estilitzada.
Un final on triomfa l’amor i els personatges “dolents” tornen a la vida, per celebrar amb cava, la unió de Giulios Cesare amb Cleopatra. Una de les poques òperes que acaben bé, encara que uns moments abans la sang brolla potser de forma excessiva.
Aquesta retransmissió en directe ha arribat a més de 1.900 sales de cinema en 64 països.
Una extraordinària producció que m’agradaria conservar en video. En poques ocasions es pot dir que cap de les veus ha defallit…. totes amb nota ben alta. Per mi un 5 estrelles sense cap dubte.
Director musical Harry Bicket
Director David McVicar
Escenografia Robert Jones
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Il · luminació Paule Constable
Coreografia Andrew George
Live in HD Host Reneé Fleming
L’escenari, nu, amb una paret al fons on es fan pintades, dotze cadires contra la paret i una escala que puja a l’ombra. Un nen, el fill de Caius Martius, esbossa a terra una àrea d’actuació en pintura vermella que ens recorda la sang, un anunci del que vindrà.
OF MICE AND MEN (de ratolins i homes), és una novel·la escrita pel Premi Nobel John Steinbeck, publicada al 1937; ens explica la història de George Milton i Lennie Petit, dos amics emigrants (un d’ells autista), que es desplacen a un ranxo per tal de treballar per tal de poder viure i si pot ser, estalviar una mica per poder complir el seu somni d’establir-se pel seu compte; els dos amics es mouen d’un lloc a un altre a la recerca de noves oportunitats de treball durant la Gran Depressió, a Califòrnia – Estats Units.
