Avui dissabte 24 d’octubre del 2020, fa 10 anys que vàrem començar a publicar les nostres ressenyes en aquest Blog.
Durant aquest període, hem publicat milers d’entrades de diferents temes, però molt especialment referents a les Arts Escèniques. Malauradament la pandèmia del Covid 19, ens ha canviat la vida i des del 3 de març d’aquest any, gairebé fa ja vuit mesos, que nosaltres, l’Imma i el Miquel no trepitgem una sala de teatre ni un auditori de música.
Per precaució ja que som persones de risc, però també per responsabilitat davant dels nostres fills, hem volgut ser molt prudents i no assistir a actes realitzats en recintes tancats o amb molta gent.
Fa tan sols uns dies que ens han convertit en avis per triplicat de 3 precioses netes, l’Arlet, la Gal·la i l’Àlex, i per tant fins que no veiem molt clarament que la pandèmia té una solució per fer vida normal, continuarem publicant al Blog únicament records de viatges que hem tingut la sort de poder realitzar.
Volem però, celebrar amb vosaltres aquest 10 aniversari, tot desitjant que aquest malson de la pandèmia acabi ben aviat i que tots nosaltres superem aquest entrebanc amb la millor salut possible.
LA CLEMENZA DI TITO (temp. 19/20 – espectacle 114)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dins del nostre abonament del torn “A”, ahir dimarts vam poder veure LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin.
LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors.
McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor “monumentals”, tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana de Sesto, vesteixen de blanc. L’única nota de color, la donarà la capa de l’emperador i el cap del bust de Vespasià que tenyit de vermell es descobreix al segon acte. Aquesta posada en escena és de llarg el que menys ens va agradar.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de A. Bofill
Una escenografia per oblidar de David McVicar i Bettina Neuhaus, que compta amb cinc grans peces arquitectòniques que es desplacen horitzontalment i reiteradament al llarg de l’escenari, creant els diferents espais on transcorre l’acció, l’espai urbà, el Palau de l’emperador, el Capitoli o les estances privades. Una gran gelosia indica la separació entre interior i exterior.
AIDA de Giuseppe Verdi (temp. 19/20 – espectacle nº 068)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dilluns dia 13 de gener era nit d’estrena al Teatre del Liceu, nit d’estrena “relativa”, ja que la producció d’AIDA de Giuseppe Verdi, és la producció històrica que nosaltres ja hem vist en diferents ocasions els darrers anys, amb els telons de Josep Mestres Cabanes, escenografia estrenada l’any 1945 i recuperada l’any 2001 per commemorar el centenari del naixement del compositor. En aquesta ocasió, la històrica escenografia de telons pintats ha estat adaptada per Jordi Castells.
Aquests telons pintats continuen sent una obra mestra de l’escola catalana d’escenografia. amb un domini impressionant de la perspectiva i el concepte estètic del naturalisme. Aquesta obra es va salvar en l’incendi del Liceu del 1994, quan es va perdre quasi tota l’obra que es conservava de l’escenògraf català. Segons han comentat, segurament serà la darrera vegada en què serà utilitzada a causa del seu estat de deteriorament. El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, no ha descartat la possibilitat d’una “reconstrucció absoluta” d’aquests decorats.
Els telons, els elements volumètrics que complementen l’escenografia, l’esplèndid vestuari de Franca Squarciapino i les coreografies d’Angelo Smimmo, han sabut crear l’atmosfera que aquesta gran tragèdia verdiana demana. La coreografia barreja la dansa clàssica amb l’art marcial de la capoeira afro-brasilera.
La dificultat afegida ha estat la il·luminació on Albert Faura hi ha hagut de conjugar amb la llum pintada en els decorats. El resultat ha estat, per nosaltres, fantàstic.
AIDA, és una de les òperes més populars de Giuseppe Verdi (1813-1901), el compositor identificat amb les classes populars, autor de 26 títols, que va estar sempre amatent amb la qualitat i la teatralitat dels seus llibrets. Antoni Ghislanzoni (1824-1893) es va basar en un text de Camille du Locle sobre un relat d’un egiptòleg francès.
CAVALLERIA RUSTICANA i PAGLIACI (temp. 19/20 – espectacle nº 046)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dilluns era nit d’òpera al Gran Teatre delLiceu, dues òperes, dos drames que són dues cares de la mateixa moneda. Damiano Michieletto (Venecia 1975), un dels directors d’escena més reconeguts, dirigeix el doble programa operístic per excel·lència, format pels dos títols més emblemàtics del verisme: CAVALLERIA RUSTICANA de Pietro Mascagni i PAGLIACI de Ruggero Leoncavallo.
Una aclamada producció que el 2016 va guanyar a Anglaterra el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic.
Triangles amorosos, gelosia desfermada, venjança, religió, duels d’honor i violència en les dues històries encreuades que resumeixen el millor de l’òpera verista. El verisme aspira a copsar fragments de vida i per fer-ho s’inspira en la realitat.
CAVALLERIA RUSTICANA és una història d’infidelitats darrere la moral de la religió, PAGLIACI és la història d’una companyia de còmics amb una infidelitat descoberta per atzar, i basada en fets reals jutjats pel pare de Leoncavallo a Calàbria.
Sota la batuta de Henrik Nánási hem pogut escoltar a l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu i les veus del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
This slideshow requires JavaScript.
En el nostre torn, el “A”, hem tingut la sort de gaudir del cast principal, presidida per la gran veu del tenor Roberto Alagna (Clichy-sous-Bois, França, 1963) en els dos rols protagonistes, Turiddu i Canio. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha tornat al Liceu després de sis anys d’absència. Malgrat que ens ha agradat mol, hem de dir que creiem no ha estat la seva millor nit.
Ahir dimecres vaig poder assistir a una roda de premsa al Gran Teatre del Liceu i a la tarda a un dels assajos (encara sense orquestra), de les dues òperes que es podran veure a partir de la setmana vinent.
Els dos títols més emblemàtics del verisme, CAVALLERIA RUSTICANA de Pietro Mascagni i PAGLIACCI de Ruggero Leoncavallo, arriben al Gran Teatre del Liceu del 5 al 22 de desembre després de guanyar el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic de 2016.
Un dels directors d’escena més reclamats del moment, Damiano Michieletto, signa aquesta producció enlluernadora que ha deixat empremta en el públic de la Royal Opera House i que ara arriba a Barcelona sota la batuta de Henrik Nánási i amb la participació de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu, que a banda de comptar aquest cop amb 85 membres, també s’acompanyarà del conjunt VEUS – Cor infantil Amics de la Unió.
Un dels cantants més carismàtics i precisos d’aquest segle, el tenor Roberto Alagna, torna al Liceu després de sis anys d’absència per enfrontar-se a un autèntic tour de force: cantar en una mateixa sessió els rols protagonistes de Turiddu i Canio.
També retornen al Teatre, veus de primer nivell internacional com les del tenor argentí Marcelo Álvarez en el rol de Canio, o la de la soprano polonesa Aleksandra Kurzak en el rol de Nedda. Aquest doble programa també serà una oportunitat per escoltar per primer cop a Barcelona les veus de dues de les més demandades sopranos del moment, Elena Pankratova i Oksana Dyka, que s’alternaran en el rol de Santuzza.
Altres noms destacats del panorama internacional com Teodor Ilincai, Martin Muehle, Gabriele Viviani, Àngel Òdena o Mercedes Gancedo, entre d’altres, completen el repartiment.
This slideshow requires JavaScript.
La tradició ha establert que, als teatres, Cavalleria rusticanai Pagliaccies representin seguides. Damiano Michieletto ha volgut anar més enllà i entrellaçar-les “com si fossin dos capítols d’una mateixa història”, de tal forma que inclús veiem personatges de Pagliacci apareixent dins la trama de Cavalleria rusticana o personatges d’aquesta última encara voltant per l’escenari mentre comença la segona òpera. Michieletto troba molts punts en comú entre ambdós títols: des de la localització, el sud d’Itàlia, fins a “la gelosia, l’assassinat, la venjança, la religió, la presència del cor, la veu desplegada i apassionada...”.
Tot tornant del nostre viatge pel Perú i Bolívia, pràcticament sense treva, teníem una cita amb el Liceu, Giacomo Puccini i TURANDOT. Una òpera inclosa dins del nostre abonament i que havíem canviat de data per no perdre’ns aquesta nova producció del vídeo-creador català Franc Aleu.
L’última i pòstuma òpera de Puccini (1858-1924), acabada per Franco Alfano, estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 1926, és també el títol amb el qual debuta com a director d’escena aquest vídeo-artista. Una òpera que Puccini no va poder enllestir i que ens deixa la incògnita de saber que hauria passat, després de la mort de Liù, si Puccini hagués tingut temps d’acabar-la.
Amb aquesta producció el Liceu ha inaugurat la temporada 2019-2020 i celebra el 20è aniversari de la reconstrucció (un vídeo abans de la representació recorda l’incendi de l’any 1994). Vint anys enrere, el 7 d’octubre del 1999, “la princesa de gel” va ser l’encarregada de reinaugurar el Liceu.
Va ser llavors i amb la mateixa òpera, ara fa 20 anys, que nosaltres ens varem abonar per tal de donar suport a la nova etapa del Liceu despres del malaurat incendi. Abans d’estar abonats però, teniem l’enorme sort de poder accedir a una llotja del trecer pis, que l’empresa on treballavem (Vitalicio Seguros), posava a la disposició dels treballadors. No recordem la data exacta de la primera vegada que varem aprofitar aquesta avantatge, però potser d’aixó ja fa gairebé 50 anys.
Ahir, abans d’entrar al Teatre observem que la façana ha estat totalment restaurada i ens permet observar, des del carrer Sant Pau, les vidrieres wagnerianes modernistes del Cercle del Liceu. Ara caldrà una actuació a l’interior on observem que cada vegada son mes les xarxes que cobreixen el sostre del Teatre.
Franc Aleu (Barcelona 1966) va ser Premi Nacional de Cultura el 2012 a la categoria d’audiovisual. Format com a fotògraf de moda va començar la seva activitat escènica amb la Fura dels Baus i Jaume Plensa.
Resum / valoració de la temporada 2018 – 2019 a VOLTAR i VOLTAR
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Abans d’encetar la nova temporada 2019 – 2020, que iniciarem aquest mes de setembre, volem com de costum, fer un resum del que hem vist i publicat durant els 12 mesos de la temporada 2018 – 2019, que ara finalitza.
En aquest últim període (2018-2019) hem publicat 400 ressenyes, en les que com sempre bàsicament hem parlat d’Arts Escèniques, …. Teatre, Dansa, Circ, Òpera, Concerts de Música, etc, Tot i l’important nombre, hem fet una forta davallada, si ho comparem amb la temporada anterior (2017-2018) … aproximadament d’un 20% menys, ja que llavors vam arribar a fer les ressenyes de 383 espectacles.
Paradoxalment ara que estem jubilats els dos, hem acudit menys al Teatre. La causa principal és que ara disposem més temps per viatjar, que és de lluny el que més ens ha agradat sempre. Durant aquests 12 mesos hem pogut viatjar al Japó, a l’illa de Fuerteventura, a la nostra molt estimadíssima Nàpols, hem fet una gira per Andalusia pels racons que encara no coneixíem, hem visitat la Vall de Baztan a Navarra i el país basc francès i finalment com cada any al mes d’agost, hem fet una estada de relaxament al Delta de L’Ebre. Durant aquestes escapades (que sumades fan un total de 95 dies), gairebé no hem trepitjat els teatres.
Els números d’aquesta temporada que ara finalitza són:
Ressenyes amb la valoració dels espectacles quehem pogut veure: han estat305
Ressenyes de Rodes de Premsa d’aquesta temporada han estat 84
Ressenyes d’alguns dels més de 100 llibres que ha llegit l’Imma aquesta temporada, 31
Tal i com vam fer la temporada passada, per tal de fer un resum, optem per fer una estadística dels espectacles que hem vist a cada un dels diferents espais, fent esment també dels diferents Festivals als que hem pogut assistir …
…. si cliqueu a sobre del nom de cada producció, podreu veure la ressenya corresponent.
Festival GREC 2019 (33 espectacles)
Com és un festival que se celebra a diferents espais de la ciutat de Barcelona, la relació d’espectacles l’hem integrat a cada un dels teatres als que acostumem a assistir durant tota la temporada. Podeu veure en aquest enllaç quins espectacles són.
Si mirem cada un dels Teatres per separat (alguns d’ells amb diverses sales), podem fer el nostre podi particular, basant-nos en els espectacles que hem vist a cada un d’ells:
Aquesta temporada hem trobat molt a faltar la Sala Muntaner i molt especialment a la nostra amiga Bea (Beatriz Fenollar), taquillera d’aquesta Sala, que malauradament va tancar ara fa un any sense gairebé avisar.
La temporada vinent 2019-20120, que començarà aquest proper cap de setmana, serà la desena en què publiquem les nostres ressenyes teatrals en aquest Blog …. i ja anunciem que segurament serà la darrera, perquè la seva publicació ens dóna massa feina, més de la que estem disposats a assumir a hores d’ara, ja que volem gaudir lliurament del temps que ens queda, sense el lligam d’una feina no remunerada i potser no massa valorada i reconeguda.
Volem gaudir encara més del nostre temps lliure, ara que estem els dos jubilats i viatjar més si la salut ens acompanya; de fet la pròxima setmana comencem un viatge pendent que ens fa especial il·lusió a Sud-amèrica visitant Perú i Bolívia.
Aquest any per tant no assistirem a Fira Tàrrega, ni tampoc al Festival TNT de Terrassa.
LUISA MILLER de Giuseppe Verdi (temp. 18/19 – espectacle nº 295)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Divendres era l’última òpera del nostre abonament d’enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d’ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.
Però bé, ja se sap allò de què “a mal temps bona cara” i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l’any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.
LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.
Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d’oferir tres representacions al Teatre Principal.
Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.
Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l’inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d’ombres.
El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l’escenari s’il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s’enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.
TOSCA de Puccini (temp. 18/19 – espectacle nº 260)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
El nostre abonament del Liceu ens va oferir divendres passat l’última de les representacions d’aquesta producció de TOSCA, de Paco Azorin, que ja es va poder veure en aquest mateix espai ara fa 4 anys (veure ressenya), i que retorna amb la mateixa escenografia i petits retocs en el vestuari, fets per Lluna Albert sobre l’original d’Isidre Prunés (1948-2014).
Ens ha “tocat” el segon repartiment i aquesta funció és la que s’ha ofert dins del “Liceu a la fresca” a l’Arc del Triomf de Barcelona i a molts llocs arreu del territori català i també ha estat emesa per Canal 33 i la 2.
Hem de dir públicament que estem una mica farts que en el nostre abonament, del torn “F”, a poc a poc, sense que ens hem adonat, s’ha convertit en residual, perquè a hores d’ara ens ofereix gairebé sempre el segon repartiment i en escassíssimes excepcions podem gaudir del cast principal. Després de 20 anys d’estar abonats al Liceu, a partir de la reconstrucció a causa de l’incendi, per fi hem aconseguit canviar de torn, i aquesta ha estat una de les principals raons per fer-ho. A partir d’octubre tindrem el torn “A”.
Foto de A. Bofill
TOSCA és una òpera de Giacomo Puccini en tres actes, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l’acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.
El mateix Paco Azorín, a la roda de premsa (vegeu ressenya), que va tenir lloc el passat dia 4, va comentar de la seva proposta “Jo no opto per proporcionar una monumentalitat èpica, sinó per cedir protagonisme als cantants, apropant-los sempre al públic“.
Aquest cap de setmana ha tingut lloc a l’Auditori el projecte CANTA AMB L’OBC, que s’ha dut a terme per segon any consecutiu. Han estat tres concerts únics, en que un cor de 360 persones han cantat acompanyats dels músics de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, sota la batuta del mestre Miquel Ortega i amb Pere Lluís Biosca com a director assistent.
CANTA AMB L’OBC, forma part del projecte EO-LAB II de la Unió Europea, que vol promoure l’acostament de la música clàssica a noves audiències.
Elisenda Carrasco ha estat la directora del cor i David Pintó ha estat el director d’escena. Tres mesos d’assajos amb les 360 persones seleccionades per formar part del cor, i nosaltres hem pogut veure el resultat en el concert de diumenge dia 16.
This slideshow requires JavaScript.
Han interpretat les següents peces del repertori operístic i simfònic-coral:
