Com acostuma a passar, aquesta proposta operística em va agradar molt més del que esperava i és que quan vas a veure-la després de llegir totes les crítiques negatives, pot sorgir la sorpresa; aquest és sens dubte un clar exemple.
Gènova segle XIV, en un moment de forts enfrontaments entre dues faccions polítiques, els nobles i els güelfs, de la que formen part comerciants i plebeus. Simon Boccanegra, que intenta acabar amb la rivalitat de les dues faccions, serà víctima de la conspiració dels cortesans que l’envolten. El segrest de la seva filla i el descobriment, quan la recupera, de la seva relació amorosa amb un dels conspiradors, el trasbalsa. Decidit a perdonar els conspiradors, serà víctima de la traïció del seu home de confiança.
Malgrat que no era pas una òpera coneguda per nosaltres i haig de reconèixer que em vaig perdre sovint en l’argument durant la representació, la música de Giuseppe Verdi em va tornar a fascinar de nou.
Però el que em va sorprendre més de tot, va ser l’excel·lent posada en escena de José Luis Gómez, per la seva senzillesa i al mateix temps per la seva espectacularitat en l’escenografia escollida… una caixa buida amb les parets i terra emmirallats que amb la combinació d’una perfecta il·luminació i el moviment de les parets, aconseguia efectes de reflex dels personatges a escena francament impactants. En aquest aspecte em va fallar una mica el moviment escènic de Ferràn Carvajal, malgrat que sempre he estat un gran admirador del seu treball; aquesta vegada el “moviment” del cor, si es pot dir així, el vaig trobar massa estàtic i crec que és un dels pocs punts negatius d’aquesta posada en escena.
Encara que la qualitat de so d’aquests cinemes deixen molt que desitjar, és veritablement un avantatge de la meravellosa tècnica, que ens permet fer un “viatge virtual” a New York per tal de gaudir de les que segurament es consideren les millors representacions operístiques del mon. Al Liceu, en canvi, no coincidim tots els amics, perquè som de diferents torns d’abonament.
