LA CLEMENZA DI TITO (temp. 19/20 – espectacle 114)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Dins del nostre abonament del torn “A”, ahir dimarts vam poder veure LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin.
LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors.
McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor “monumentals”, tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana de Sesto, vesteixen de blanc. L’única nota de color, la donarà la capa de l’emperador i el cap del bust de Vespasià que tenyit de vermell es descobreix al segon acte. Aquesta posada en escena és de llarg el que menys ens va agradar.
Fotografies de A. Bofill
Una escenografia per oblidar de David McVicar i Bettina Neuhaus, que compta amb cinc grans peces arquitectòniques que es desplacen horitzontalment i reiteradament al llarg de l’escenari, creant els diferents espais on transcorre l’acció, l’espai urbà, el Palau de l’emperador, el Capitoli o les estances privades. Una gran gelosia indica la separació entre interior i exterior.
Encara que la qualitat de so d’aquests cinemes deixen molt que desitjar, és veritablement un avantatge de la meravellosa tècnica, que ens permet fer un “viatge virtual” a New York per tal de gaudir de les que segurament es consideren les millors representacions operístiques del mon. Al Liceu, en canvi, no coincidim tots els amics, perquè som de diferents torns d’abonament.