Tornem al Gran Teatre del Liceu a una representació fora del nostre abonament, per tal de poder assistir a un concert de l’extraordinària soprano Natalie Dessay (Lió, 1965).
Natalie, a la seva joventut, volia ser ballarina de ballet, després actriu., i va descobrir el seu talent com a cantant quan prenia classes d’actuació. Ja en el cim de la seva carrera professional, com una de les millors sopranos del món, malauradament durant la temporada 2000/2001 a Viena va començar a experimentar dificultats vocals i va d’haver estat reemplaçada en la majoria de les presentacions de La sonnambula. Es va retirar dels escenaris i la varen operar d’una de les seves cordes vocals el juliol de 2002 i a un altra operació un any després. Reprèn la seva activitat amb normalitat a mitjans del 2005.
Natalie Dessay, una de les poques cantants també reconegudes per les seves qualitats actorals –memorables les seves interpretacions en el Liceu de Manon i Ophélie–, ha tornat al Liceu amb un concert dedicat a les escenes de Giulio Cesare de Händel. La soprano francesa va estar acompanyada per Le Concert d’Astrée, orquestra barroca amb què ha establert una col·laboració estable cada cop que s’apropa a aquest període artístic.
Aquest dissabte passat, varem assistir a l’ultima retransmissió de la temporada des del Metropolitan de New York…. i va ser com un bombó farcit del millor licor, el que varem poder gaudir com a fi de festa d’aquesta temporada. Com veieu per les característiques estrelletes de “Voltar i Voltar” endevinareu el meu entusiasme.
GIULIO CESARE de Georg Friedrich HÄNDEL, l’òpera que va conquerir Londres amb la producció que va crear David McVicar i va triomfar en la seva estrena a Glyndebourne el 2005, ha arribat al MET; incorpora elements del teatre barroc i de l’imperialisme britànic del segle 19 per tal d’il·luminar l’òpera amb les idees de l’amor, la guerra i l’imperi. Un dels més grans contratenors, David Daniels, canta el paper principal de Giulio Cesar al costat de la soprano Natalie Dessay com una meravellosa, divertida i sensacional Cleopatra.
Malgrat l’origen anglès d’aquest treball (que es va estrenar a Londres el 1724), la trama de Giulio Cesare no té res a veure amb Shakespeare L’òpera de Handel relata el romanç condemnat entre la reina egípcia i el líder militar romà. Els dos protagonistes tenen una gran oportunitat per a l’exhibició vocal florit, amb vuit àries cadascun.
“Giulio Cesare” és, sens dubte, l’obra mestra de George Frideric Handel. Té la seva part justa de les convencions musicals de l’època barroca, especialment un munt d’àries da capo. Aquesta producció és una barreja lúdica de color, xoc cultural, i diversió.
Títol formal de l’òpera “Giulio Cesare in Egitto“, ens explica la història de la campanya de Juliol César a Egipte l’any 48 aC en contra del seu rival, el general romà Pompeu. A César victoriós compleix i queda enamorat de la jove i bella Cleopatra, co-governant de l’imperi egipci amb el seu germà, el faraó Ptolomeo XIII.
McVicar opta per establir l’acció en l’ocàs de l’imperialisme britànic, que fa el personatge de César el conqueridor com més actual i es pren la llicència per estirar les diverses cultures submergides sota l’imperi egipci, però també de l’Índia i Escòcia…. al fons el mar, molt aconseguit, utilitzant quatre espirals giratòries que amb una bona il·luminació (Paule Constable), van transformam-lo des de en un mar plàcid i blau verdós a un mar perillós característic de les tempestes…, vaixells amb veles per donar pas a vaixells de guerra. L’escenari reduït com si es tractes d’un guinyol, al principi em va semblar pobre, però desprès de veure la seva transformació al llarg de quasi 5 hores, haig de dir que em va convéncer absolutament.
El director musical Harry Bicket, és tot un especialista en òpera barroca i va dirigir l’orquestra amb un exquisit gust, que van estar recompensades al final amb forces aplaudiments al seu extraordinari treball
La soprano Natalie Dessay, que fins ultima hora no se sabia del cert si podria actuar, va estar esplèndida, tan vocalment (amb algun petitissim entrebanc) com teatralment, ja que la seva interpretació em va semblar insuperable…. balla a escena quasi millor que les ballarines que l’acompanyen, fa de clow amb una actuació que captiva i fins i tot a vegades treu protagonisme als companys que en aquell moment estan cantant. Una actuació crec jo que quasi arriba a la perfecció… per guardar a la memòria.
No sóc massa admirador dels contratenors.…. i si no vols una tassa… aquí en tens tres. No havia vits mai una òpera amb tres contratenors protagonistes i a quin millor. Vaig gaudir de valent sobretot amb David Daniels interpretant el paper protagonista de Giulio Cesar, però també amb Christoph Dumaux (Ptolomeu) i el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam en el seu debut al Met (servent Nireno).
El baix Guido Loconsolo, també en el seu paper de Aquil·les, en el seu debut al Met, va estar esplèndid.
Les mezzos Patricia Bardon i Alice Coote canten els papers de Cornelia i Sesto, esposa i fill de Pompeu, respectivament. Les dues extraordinàries, sens dubte…. encara que el paper de Sesto, fa que Alice Coote perduri en la memòria dels que han tingut la sort de gaudir d’aquesta producció.
La dissenyadora de vestuari Brigitte Reiffenstuel i el coreògraf George Andrew fan creïbles l’època i les ètnies amb les cortines de vius colors, el vestuari preciosista i el moviment i la dansa estilitzada.
Un final on triomfa l’amor i els personatges “dolents” tornen a la vida, per celebrar amb cava, la unió de Giulios Cesare amb Cleopatra. Una de les poques òperes que acaben bé, encara que uns moments abans la sang brolla potser de forma excessiva.
Aquesta retransmissió en directe ha arribat a més de 1.900 sales de cinema en 64 països.
Una extraordinària producció que m’agradaria conservar en video. En poques ocasions es pot dir que cap de les veus ha defallit…. totes amb nota ben alta. Per mi un 5 estrelles sense cap dubte.
Director musical Harry Bicket
Director David McVicar
Escenografia Robert Jones
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Il · luminació Paule Constable
Coreografia Andrew George
Live in HD Host Reneé Fleming
El nostre últim concert de l’any 2012. Dimecres passat, 19 de Desembre varem “viure” un altre concert memorable en el Palau de la Música dins concerts PALAU100, i és tracta de la interpretació d’EL MESSIES” de Georg-FriedrichHändel (1685 – 1759).
Normalment quasi cada any escoltem aquesta meravella en un dels “concerts participatius” que tant ens agraden i mes si estàs situat en un lloc on t’envolten els centenars de cantaires que participen.
Aquest cop no ha estat així, i encara que no te l’espectacularitat de escoltar tantes veus a la vegada, hem de dir que hem sortit molt satisfets amb la versió que ens han aportat l’orquestra ENSEMBLE MATHEUS dirigit per Jean-Christophe Spinosi, així com amb el sempre magnífic COR de Cambra del Palau de la Música Catalana.
El Messies, és una de les obres més conegudes i populars de Händel, especialment el seu cor «Al·leluia».
Händel va composar El Messies, tan sols en 24 dies a l’estiu de 1741, entre el 22 d’agost i el 14 de setembre. El llibret és de Charles Jennens i està format per fragments bíblics extrets de la traducció de la Bíblia anomenada Bíblia del rei Jaume, molt influent en la literatura anglesa. Jennens va concebre l’estructura del llibret com una òpera en tres actes, en cada un dels quals es relata i es reflexiona sobre un episodi de la vida de Jesucrist: el naixement, la passió i la resurrecció. Malgrat descriure episodis de la vida de Jesús, la majoria de fragments bíblics procedeixen de l’Antic Testament que fan referència a la futura vinguda del messies, així com alguns del llibre de l’apocalipsi de Joan.
La primera representació de la temporada Liceista 2012/2013 a la que acudim i no podia començar millor que amb aquesta extraordinària companya de dansa, de la que ens varem “enamorar” ara fa 10 anys en el mateix escenari. Es tracta de ALVIN AILEY DANCE THEATER.
La Companya surgi de la llegendària actuació del 1958 al 92nd Street de N.Y., dirigida per Alvin Ailey (5 gen 1931-1 desembre 1989) i un grup de ballarins de dansa moderna afroamericana. Ha ballat davant de vint-i-tres milions de persones en teatres de tot el món. El 2008 el congrés dels EUA designà la companya com a “ambaixadora cultural americana al món”. Ailey començà a fer coreografies tot inspirat-se en la seva “memòria de sang” de Texas, el blues, els espirituals i el gospel. Tot allò queda plasmat especialment en la seva obra REVELATIONS. Ailey creà 79 ballets al llarg de la seva carrera.
fotografies de Alvin Ailey al llarg de la seva vida.
Ahir a la nit el programa constava de 3 ballets:
FESTA BAROCCA, amb la coreografia de Mauro Bigonzetti (estrenada l’any 2008), música de Georg Friedrich Händel i un vestuari esclatant de color de Marc Happel. Val a dir que a mi potser ès la peça que mes em va agradar de les tres.
Normalment quasi cada any escoltem aquesta meravella en un dels “concerts participatius” que tant ens agraden i mes si estàs situat en un lloc on t’envolten els centenars de cantaires que participen.
