Divendres passat varem assistir a l’ultima representació al Gran Teatre del Liceu d’una Òpera per nosaltres desconeguda. Es tracta de AGRIPPINA de Giorg Friedrich Händel, estrenada ara farà 300 anys a Venècia i encara no estrenada a Barcelona.
Varem sortir plenament satisfets; potser per ser la primera òpera de la temporada al Liceu, ja que tot el que s’ha fet fins ara ha estat una pantomima, sota el nostre punt de vista…. amb l’argument de què és tractava d’un homenatge a Verdi.
Potser el millor de la producció ha estat l’excel•lent posada en escena, responsabilitat de David McVicar (estrenada a Brusel·les l’any 1.999)…. però també ens va agradar força la direcció musical de l’especialista en òpera barroca, Harry Bicket.
En aquesta producció l’acció flueix amb agilitat, és comunicativa i guanya molt gràcies a l’intel·ligent solució escènica de John Macfarlane, responsable també del vestuari i dels grans telons pintats que separen els actes. La perfecta il·luminació de Paul Constable arrodoneix una proposta escènica exemplar.
Aquest dissabte passat, varem assistir a l’ultima retransmissió de la temporada des del Metropolitan de New York…. i va ser com un bombó farcit del millor licor, el que varem poder gaudir com a fi de festa d’aquesta temporada. Com veieu per les característiques estrelletes de “Voltar i Voltar” endevinareu el meu entusiasme.
GIULIO CESARE de Georg Friedrich HÄNDEL, l’òpera que va conquerir Londres amb la producció que va crear David McVicar i va triomfar en la seva estrena a Glyndebourne el 2005, ha arribat al MET; incorpora elements del teatre barroc i de l’imperialisme britànic del segle 19 per tal d’il·luminar l’òpera amb les idees de l’amor, la guerra i l’imperi. Un dels més grans contratenors, David Daniels, canta el paper principal de Giulio Cesar al costat de la soprano Natalie Dessay com una meravellosa, divertida i sensacional Cleopatra.
Malgrat l’origen anglès d’aquest treball (que es va estrenar a Londres el 1724), la trama de Giulio Cesare no té res a veure amb Shakespeare L’òpera de Handel relata el romanç condemnat entre la reina egípcia i el líder militar romà. Els dos protagonistes tenen una gran oportunitat per a l’exhibició vocal florit, amb vuit àries cadascun.
“Giulio Cesare” és, sens dubte, l’obra mestra de George Frideric Handel. Té la seva part justa de les convencions musicals de l’època barroca, especialment un munt d’àries da capo. Aquesta producció és una barreja lúdica de color, xoc cultural, i diversió.
Títol formal de l’òpera “Giulio Cesare in Egitto“, ens explica la història de la campanya de Juliol César a Egipte l’any 48 aC en contra del seu rival, el general romà Pompeu. A César victoriós compleix i queda enamorat de la jove i bella Cleopatra, co-governant de l’imperi egipci amb el seu germà, el faraó Ptolomeo XIII.
McVicar opta per establir l’acció en l’ocàs de l’imperialisme britànic, que fa el personatge de César el conqueridor com més actual i es pren la llicència per estirar les diverses cultures submergides sota l’imperi egipci, però també de l’Índia i Escòcia…. al fons el mar, molt aconseguit, utilitzant quatre espirals giratòries que amb una bona il·luminació (Paule Constable), van transformam-lo des de en un mar plàcid i blau verdós a un mar perillós característic de les tempestes…, vaixells amb veles per donar pas a vaixells de guerra. L’escenari reduït com si es tractes d’un guinyol, al principi em va semblar pobre, però desprès de veure la seva transformació al llarg de quasi 5 hores, haig de dir que em va convéncer absolutament.
El director musical Harry Bicket, és tot un especialista en òpera barroca i va dirigir l’orquestra amb un exquisit gust, que van estar recompensades al final amb forces aplaudiments al seu extraordinari treball
La soprano Natalie Dessay, que fins ultima hora no se sabia del cert si podria actuar, va estar esplèndida, tan vocalment (amb algun petitissim entrebanc) com teatralment, ja que la seva interpretació em va semblar insuperable…. balla a escena quasi millor que les ballarines que l’acompanyen, fa de clow amb una actuació que captiva i fins i tot a vegades treu protagonisme als companys que en aquell moment estan cantant. Una actuació crec jo que quasi arriba a la perfecció… per guardar a la memòria.
No sóc massa admirador dels contratenors.…. i si no vols una tassa… aquí en tens tres. No havia vits mai una òpera amb tres contratenors protagonistes i a quin millor. Vaig gaudir de valent sobretot amb David Daniels interpretant el paper protagonista de Giulio Cesar, però també amb Christoph Dumaux (Ptolomeu) i el contratenor marroquí Rachid Ben Abdeslam en el seu debut al Met (servent Nireno).
El baix Guido Loconsolo, també en el seu paper de Aquil·les, en el seu debut al Met, va estar esplèndid.
Les mezzos Patricia Bardon i Alice Coote canten els papers de Cornelia i Sesto, esposa i fill de Pompeu, respectivament. Les dues extraordinàries, sens dubte…. encara que el paper de Sesto, fa que Alice Coote perduri en la memòria dels que han tingut la sort de gaudir d’aquesta producció.
La dissenyadora de vestuari Brigitte Reiffenstuel i el coreògraf George Andrew fan creïbles l’època i les ètnies amb les cortines de vius colors, el vestuari preciosista i el moviment i la dansa estilitzada.
Un final on triomfa l’amor i els personatges “dolents” tornen a la vida, per celebrar amb cava, la unió de Giulios Cesare amb Cleopatra. Una de les poques òperes que acaben bé, encara que uns moments abans la sang brolla potser de forma excessiva.
Aquesta retransmissió en directe ha arribat a més de 1.900 sales de cinema en 64 països.
Una extraordinària producció que m’agradaria conservar en video. En poques ocasions es pot dir que cap de les veus ha defallit…. totes amb nota ben alta. Per mi un 5 estrelles sense cap dubte.
Director musical Harry Bicket
Director David McVicar
Escenografia Robert Jones
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Il · luminació Paule Constable
Coreografia Andrew George
Live in HD Host Reneé Fleming
Ja casi es tracta d’un ritus trobar-nos amb els amics “operaires” en els cinemes Icaria YELMO, per tal de gaudir de la temporada d’Òpera del Metropolitan Opera House de New York, en directe.
Encara que la qualitat de so d’aquests cinemes deixen molt que desitjar, és veritablement un avantatge de la meravellosa tècnica, que ens permet fer un “viatge virtual” a New York per tal de gaudir de les que segurament es consideren les millors representacions operístiques del mon. Al Liceu, en canvi, no coincidim tots els amics, perquè som de diferents torns d’abonament.
De fet, aquest mes de desembre tenim 3 dissabtes seguits de retransmissions operístiques des del MET. Aquest primer dissabte, 1 de desembre varem tenir la sort de poder gaudir d’una òpera de Wolfgang Amadeus Mozart, LA CLEMENZA DI TITO.
La clemència de Titus, és una opera seria en dos actes, composta per Mozart l’any 1791 sobre llibret en italià de Caterino Mazzolà basat en un text de Pietro Metastasio. Va ser composta per a la coronació de Leopold II d’Àustria com a rei de Bohèmia. Mostra la imatge d’un governant recte però clement amb el seu poble fins i tot davant d’un intent d’assassinat contra la seva persona preparat per Vitèl·lia i dut a terme per Sext, el seu amic.
Es va estrenar al Teatre Nacional de Praga el 6 de setembre de 1791
Encara que la qualitat de so d’aquests cinemes deixen molt que desitjar, és veritablement un avantatge de la meravellosa tècnica, que ens permet fer un “viatge virtual” a New York per tal de gaudir de les que segurament es consideren les millors representacions operístiques del mon. Al Liceu, en canvi, no coincidim tots els amics, perquè som de diferents torns d’abonament.