Arxiu d'etiquetes: Ernesto Caballero

– 015 – Teatre – VIEJO AMIGO CICERÓN (🐌🐌🐌) – Teatre Romea – (temp. 19/20 – espectacle 005) – 2019.10.29

VIEJO AMIGO CICERÓN (temp. 19/20 – espectacle nº 005)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Marco Tulio Cicerón (106 a.C.- 43 a.C.) pren vida a l’escenari del Teatre Romea de la mà de Ernesto Caballero, autor del text, i de Josep Maria Pou que es fica a la pell de l’orador, polític i pensador romà.

VIEJO AMIGO CICERÓN està dirigida per Mario Gas i dalt de l’escenari, jugant entre el present i el passat, dos estudiants que volen fer un treball d’investigació sobre la figura del pensador, i que són alhora Tirón (Bernat Quintana), escrivà de Cicerón, i Túlia (Miranda Gas), la seva filla.

Una proposta centrada en la figura de Cicerón, un personatge que en teoria, segons l’autor, “personifica la integritat moral” de qui manté les seves conviccions polítiques encara que les circumstàncies li siguin adverses. Va ser estrenada al Festival de Teatro Clásico de Mérida d’enguany.

Escrit avui, el text pretén donar una visió contemporània de la figura del pensador, amb el rerefons de la situació política espanyola actual, amb força demagògia segons el nostre punt de vista, especialment pel missatge final que vol transmetre la proposta, sobre la bondat de la unitat dels ciutadans en construir l’estat, respectant la legalitat vigent, encara que aquesta legalitat no la consideren del tot justa.

Un text que incideix reiteradament en la necessitat de respectar les lleis tot i reconèixer que sovint caldria canviar-les ??? …. La defensa de la legalitat com a valor moral ??? … La defensa d’una democràcia encotillada per una legislació que cal complir ??? … temes que a Catalunya són de moltíssima actualitat, malgrat que l’autor no pren en cap moment una posició clara al respecte, fent passos endavant i enredera, deixant en teoria que l’espectador jutgi per ell mateix.

Sabem que és una obra de ficció i que també ens parla d’uns teòrics fets històrics, però constatem que al llarg de la representació escoltem moltes frases que llegim als diaris “unionistes” o sentim a la televisió …. Una obra que pretén convèncer que les lleis han d’estar per sobre de la raó ??? …. Encara que aquestes lleis vagin en contra de la voluntat majoritària de la seva població ???

Continua llegint →

– 235 – Teatre – EL JARDIN DE LOS CEREZOS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 2019.04.11 (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

Deixa un comentari

EL JARDIN DE LOS CEREZOS (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dijous 11 d’abril, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya per veure EL JARDIN DE LOS CEREZOS de Txèkhov, de la mà d’Ernesto Caballero, en el seu últim muntatge abans de deixar la direcció del Centro Dramático Nacional.

Una proposta estrenada al Teatro Valle-Inclán de Madrid, al mes de febrer, en un muntatge que ressalta la comicitat, vitalitat i esperança que es pot despendre del text.

Segons el seu director, EL JARDIN DE LOS CEREZOS, parla del final d’una època, de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa. Aquesta va ser l’última obra escrita per Txèkhov (1860-1904), al final de la seva vida i poc abans de la revolució russa de 1905. En ella fa un compendi de tota la seva obra, i barreja hàbilment la tragèdia amb la comèdia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La protagonista de la peça és la vida en si mateixa i retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, en una societat aliena als valors tradicionals en procés de desaparició. El jardí és una metàfora del que és irrecuperable.

Ofegats pel pes dels deutes, els amos d’una vella hisenda es veuran forçats a subhastar la seva finca, on hi ha un emblemàtic hort de cirerers. El nou comprador serà el fill dels antics serfs, que voldrà convertir la propietat en un complex vacacional. Per tal d’aprofitar bé els terrenys, però, caldrà talar el famós hort dels cirerers.

Una obra que nosaltres coneixíem en la versió catalana de Joan Oliver com “L’hort dels cirerers” i que van veure l’any 2010 en el Teatre Romea de la mà de Julio Manrique, i encara abans, l’any 2000 al Teatre Lliure de Gràcia de la mà de Lluís Pasqual.

En aquesta versió el repartiment està encapçalat per una magnífica Carmen Machi que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar a punt de ser subhastada.

La resta de l’equip artístic està format per actors de Madrid, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Fer Muratori i Didier Otaola, pels catalans Miranda Gas i Secun de la Rosa, el gallec Tamar Novas, el canari Paco Déniz, l’argentí Nelson Dante i la colombiana Karina Garantivá. Cal destacar que Ernesto Caballero ha volgut respectar l’accent idiomàtic propi de cada actor per tal de potenciar l’enorme riquesa de la llengua.

Una proposta que ens ha agradat molt, especialment per una esplèndida direcció i posada en escena i també per les supèrbies interpretacions, on els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. On el que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem gaudit d’un magnífic treball grupal.

Continua llegint →

– Teatre – INCONSOLABLE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 2018.06.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 315)

Deixa un comentari

INCONSOLABLE (temp. 17/18 – espectacle nº 315)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dimarts d’aquesta mateixa setmana, va tenir lloc la roda de premsa on ens van presentar aquesta producció del Centro Dramático Nacional, que el Teatre Romea ha volgut portar a Barcelona, encara que sigui per només cinc representacions.

Un text escrit per Javier Gomá (Bilbao, 1965), filòsof, escriptor i assagista, que va decidir explicar la dolorosa experiència de la pèrdua del seu pare i, de retruc parlar d’una part de la seva pròpia història, la seva primera infantesa de la qual ell no té massa records i els que té, és a través del seu pare. El mateix autor ha explicat que aquesta obra és un itinerari del dol dels 40 dies posteriors a la mort del seu pare. Aquest és el seu primer text dramàtic o millor dit un assaig portat al teatre.

Fernando Cayo és l’actor que transforma en paraula el seu discurs, que es converteix en el fill que a cinquanta anys perd al seu pare i queda tan trasbalsat, que ni ell mateix compren perquè l’ha afectat tant un fet que tots sabem inevitable i associat a la mateixa vida. Morir és el destí final.

Un monòleg, sota la direcció d’Ernesto Caballero, que comença abans de pujar a l’escenari, quan l’actor es dirigeix al públic i agraeix el temps que dedicarem a escoltar el seu raonament, la vivència del seu dol.

Un muntatge molt cuidat i absolutament brillant, amb una posada en escena espectacular. L’escenografia de Paco Azorin, una rampa de fusta, que pren vida pròpia i que inicialment està una mica inclinada; a sobre com a únics elements, una cadira “Barcelona” (Mies van der Rohe) i uns quants llibres.

Continua llegint →

– Roda de premsa – INCONSOLABLE – Teatre Romea – 2018.06.12 (temp. 17/18 – RdP 091)

Deixa un comentari

Roda de premsa – INCONSOLABLE – (temp. 17/18 – RdP nº 91)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Miquel Gascón –

Segona RdP d’ahir dimarts…

… aquesta al Teatre Romea per presentar INCONSOLABLE, un text escrit pel filòsof, escriptor i assagista Javier Gomá (Premio Nacional de Literatura en la modalitat d’assaig, 2004) i produïda pel Centro Dramático Nacional.

El vicepresident del Grup Focus, Jordi González, ha iniciat la roda de premsa, comentant que confia plenament en què la següent RdP del Teatre Romea, sigui ja presidida definitivament pel seu director, en Carles Canut, que a hores d’ara està lluitant amb totes les seves forçes per recuperar la salut.

Jordi González – Ernesto Caballero – Javier Gomá i Fernando Cayo

Per altra banda ens comenta que està molt satisfet per poder portar al Romea i per segona vegada en la mateixa temporada al Centro Dramàtico Nacional i en especial per poder portar a Barcelona aquesta proposta que el va captivar quan va tenir la sort de poder-la veure al Teatre Maria Guerrro, la temporada passada.

Es tracta d’un monòleg, però amb una posada en escena espectacular, amb una escenografia creada per Paco Azorín, basada en una tarima que es transforma i pren vida.

Javier Gomá, el dramaturg, ha explicat que aquesta obra és un itinerari del dol dels 40 dies posteriors a la mort del pare del protagonista. Aquest fet tràgic va ser el motiu que va empènyer Gomá a escriure aquest monòleg que es va publicar el 2016 al diari El Mundo.”… fet que va provocar que s’esgotessin tots els exemplars d’aquell diari.

Continua llegint →

– Teatre – REINA JUANA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Borras – 2017.11.24 (temp. 17/18 – espectacle nº 121)

Deixa un comentari

REINA JUANA (temp. 17/18 – espectacle nº 121)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Un personatge que en els llibres d’història de la nostra infantesa asseguraven que era boixa, que de tan enamorada s’havia trastocat fent impossible la convivència. I que per això la van tancar, amb 30 anys i que, per això va estar 46 anys aïllada del món.

Ernesto Caballero ha escrit un text on planteja totes les grans preguntes d’una època marcada per la intolerància religiosa, la corrupció política i l’ambició desmesurada d’una monarquia absolutista. Ens presenta una dona que sap que viu els últims anys de la seva vida, sola, reclosa i apartada de la vida pública, i rememora els episodis més importants que ha viscut, davant del públic que adopta el paper de confessor.

Tal com ens comenta a la roda de premsa Gerardo Vera, el director de la proposta, volen donar a conèixer a una Reina Juana, destrossada emocionalment per les seves grans contradiccions i per la seva rebel·lia, una dona convertida en una ombra, primer pel seu marit Felipe “el Hermoso”, després pel seu pare, Fernando “el Catolico”, que la reclou a Tordesillas, i, finalment pel seu fill Carlos V que la ignora.

Concha Velasco és la Reina Juana, és ella amb el seu talent, la seva humanitat, la seva intel·ligència i la seva total entrega, la llum que il·lumina les parts més fosques i doloroses d’un personatge que sembla fet a mida.

La tragèdia d’una dona, filla dels Reis Catòlics, que de ben petita es veu arrossegada a obeir. Una dona que des de l’actualitat es contempla com una persona que no encaixava dins de les pautes de comportament de l’època, amb una falta d’adequació a la realitat que, segurament, avui seria diagnosticada amb algun tipus de patologia mental, però que no justificaria, en absolut, la reclusió forçosa de 46 anys a la que va ser condemnada.

Continua llegint →

– Teatre – EL LABERINTO MÁGICO (🐌🐌) – Teatre Romea – 2017.11.05 (temp. 17/18 – espectacle nº 98)

Deixa un comentari

EL LABERINTO MAGICO (temp. 17/18 – espectacle nº 98)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

El passat dia 25, a la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta vam generar unes expectatives que malauradament no s’han complert.

EL LABERINTO MÁGICO és una producció del Centro Dramático Nacional, resultat d’un treball d’investigació sobre el conjunt de les sis novel·les de Max Aub amb el tema de la Guerra Civil Espanyola.

Un muntatge que es va estrenar a Madrid el juny de 2016.

Max Aub, va ser espanyol per voluntat pròpia, per una decisió constant mantinguda en les circumstàncies més adverses. Nascut a París el 1903, de pare alemany i mare francesa, Max Aub arriba a Espanya el 1914 i surt d’ella el 1939 per a un exili que duraria la resta de la seva vida. Va viatjar a Espanya en dues ocasions en els anys seixanta, però mai va tornar a viure en la que considerava la seva pàtria.

L’obra El laberinto mágico de Max Aub està composada per sis novel·les: “Campo cerrado”, “Campo de sangre”, “Campo abierto”, “Campo del moro”, “Campo francés” i “Campo de los almendros” i un gran nombre de contes.

Ernesto Caballero, és el director d’aquesta peça i va col·laborar estretament amb el dramaturg José Ramón Fernández i un grup de creadors per aixecar l’estructura dramàtica de la proposta seleccionant fragments de l’obra escrita. Pretén ser un gran mosaic sobre la Guerra civil espanyola i una crònica de la vida quotidiana d’un col·lectiu de persones que va patir les conseqüències de la Guerra.

Continua llegint →

– Teatre (262) – LA AUTORA DE LAS MENINAS (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 24.04.2017

Deixa un comentari

LA AUTORA DE LAS MENINAS –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una comèdia escrita i dirigida per Ernesto Caballero, director del Centre Dramàtic Nacional que coprodueix el muntatge amb Focus. Una comèdia on l’actriu Carmen Machi torna als escenaris catalans després de l’èxit de Juicio a una zorra, d’Antígona o de Les Troianes i La Madre (Dispara/Agafa tresor/Repeteix).

Fotografies de David Ruano

En aquesta peça interpreta el personatge de Sor Àngela, una monja que té una missió. És l’any 2037 i la comunitat europea que coneixem ha desaparegut. Governa el partit “Pueblo en Pie” en coalició amb el partit socialista. La crisi financera obliga al govern a vendre bona part del seu patrimoni artístic. Una monarquia petroliera que vol fer un museu al mig del desert ha fet una oferta de compra de Las meninas, considerada la joia del Museu del Prado.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

La nova directora del Museu, l’Alícia (Mireia Aixalà) contracta a Sor Àngela, especialitzada a fer còpies de pintures clàssiques, per fer una rèplica exacta del quadre. Ha de fer-se a les nits. La ministra de cultura va preparant un pla per convèncer a tothom de què la copia serà, potser fins i tot, millor que l’original i evitar que hi hagi rebuig social a la venda del Velázquez. Un guàrdia de seguretat, l’Adrià (Francisco Reyes) parla cada dia amb la monja i acabarà canviant la seva visió de tot plegat.

Continua llegint →

– Teatre – MONTENEGRO, comedias bárbaras (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 22/10/2014

6 respostes

Tornem al Teatre Nacional de Catalunya, aquest cop per tal de veure una proposta del “Centro Dramático Nacional de España“, convidats a representar MONTENEGRO, comedias bárbaras, que engloba tres textos de Valle Inclán, Cara de Plata(1922), Águila de blasón (1907) i Romance de lobos (1908); La representació té una durada gairebé de tres hores i veritablement reconeixem que es tracta d’un esforç escènic i teatral digne d’admirar. Un cop dit això, també haig d’assenyalar, que aquest tipus de teatre de principis del segle passat, i de caràcter “clàssic” de forma, m’interessa ben poc i em va costar força entrar en un argument que tracta temes feudals, on la dona és tractada com una propietat, que serveix poc més que per ser penetrada i satisfer les necessitats sexuals del mascle hispà, en un argument on la testosterona preval per sobre de tot.

Ramón José Simón Valle Peña, conegut literàriament com a Ramón María del Valle-Inclán (y Montenegro) (Vilanova de Arousa, 28 d’octubre de 1866 — Santiago de Compostel·la, 5 de gener de 1936). Està considerat com un dels majors renovadors del teatre espanyol del darrer segle, i el seu estil literari va evolucionar des d’un modernisme exuberant fins al desenvolupament d’una sensibilitat tragicòmica pròpia, que es cristal·litzarà en el gènere de l’«esperpent», anticipant les renovacions estètiques que tindrien lloc als escenaris europeus després de la Segona Guerra Mundial; està considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Les Comedias bárbaras narren l’esplendor i la decadència d’una nissaga gallega d’altius i despòtics senyors feudals encarnats en la figura de Don Juan Manuel Montenegro. La poderosa paraula de Valle-Inclán retrata l’apogeu i la decadència d’un home que emprèn un viatge expiatori de penediment i redempció fins a immolar-se juntament amb un grup de pidolaires: les veus ardents dels desposseïts confrontades amb les dels hereus, llops degradats d’un llinatge que va renunciar als valors de l’èpica feudal per una cobdícia devastadora, els udols dels quals anuncien una nova era salvatge i banal.

A banda del text, que pot o no agradar, el que si és cert, és que estèticament es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà o la suma d’alguns cossos d’ells, que substitueixen en gran part l’escenografia,d’una manera molt espectacular; em va cridar molt l’atenció la perfectíssima interpretació dels gossos que apareixen a escena…. increible !!!.

Continua llegint →