Arxiu d'etiquetes: Ramón Barea

– Teatre – INCENDIOS (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya  – 2017.11.07 (temp. 17/18 – espectacle nº 100)

INCENDIOS (temp. 17/18 – espectacle nº 100)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta és una temporada amb excessives reposicions. Nosaltres no acostumem gairebé mai a veure una proposta teatral per segona vegada, i per tant en principi no pensàvem pas anar a veure aquesta versió en castellà; però un amic que l’havia vist a Madrid, ens la va recomanar, tot dient que es tractava d’una versió molt digne i totalment diferent de la catalana.

Vàrem creure que pagava la pena fer-li cas, però tot i això, anàvem amb una mica de por, perquè tot i que ja fa més de cinc anys que vàrem poder veure la versió que ens va oferir l’Oriol Broggi al Teatre Romea, la tenim encara molt present a la nostra memòria i dubtàvem que aquesta proposta ens agradés tant.

Però ves per on, està clar que no és convenient fer pronòstics, perquè aquesta versió del text de Wadji Mouawad dirigida per Mario Gas ens ha entusiasmat. En sortir del teatre hem conclòs que són dues apostes totalment diferents, que si bé estan basades en el mateix text, són difícilment comparables.

Una escenografia minimalista, amb una rampa i una paret central en color gris, a banda i banda el terra cobert de sorra que evoca un paisatge desèrtic. Unes encertades projeccions acompanyanen els diferents moments de la història.

El text de Mouawad és molt dur i complex i en aquesta versió de Mario Gas ha resultat molt més entenedor, segurament també afavorit pel fet de conèixer la història.

Un text marcat pels secrets familiars (val a dir que un pèl rebuscat i difícilment creïble), que posa damunt la taula la conveniència o no, de desvelar aquests secrets i ens planteja la disjuntiva de si és realment necessari conèixer algunes veritats volgudament amagades.

La història de Nawal Marwan, una dona marcada per la violència i la guerra que ha passat els darrers anys de la seva vida en silenci, sense voler parlar. En la lectura del seu testament expressa com vol ser enterrada i demana als fills, bessons, que busquin la veritat del seu passat. Han de buscar al seu pare, que feien mort, i a un germà del qual desconeixien l’existència.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ella obre la porta del seu silenci i dels seus secrets i farà que els dos joves descobreixin una veritat incomoda i puguin entendre a la seva mare.

Aquest muntatge es va estrenar a Madrid el 2016 i compta amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert que interpreta a Nawal, ja gran, i que ens ha ofert uns monòlegs d’una gran força dramàtica,

Continua llegint

– Teatre – MONTENEGRO, comedias bárbaras (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 22/10/2014

Tornem al Teatre Nacional de Catalunya, aquest cop per tal de veure una proposta del “Centro Dramático Nacional de España“, convidats a representar MONTENEGRO, comedias bárbaras, que engloba tres textos de Valle Inclán, Cara de Plata(1922), Águila de blasón (1907) i Romance de lobos (1908); La representació té una durada gairebé de tres hores i veritablement reconeixem que es tracta d’un esforç escènic i teatral digne d’admirar. Un cop dit això, també haig d’assenyalar, que aquest tipus de teatre de principis del segle passat, i de caràcter “clàssic” de forma, m’interessa ben poc i em va costar força entrar en un argument que tracta temes feudals,  on la dona és tractada com una propietat, que serveix poc més que per ser penetrada i satisfer les necessitats sexuals del mascle hispà, en un argument on la testosterona preval per sobre de tot.

IMG_8810.JPG

 Ramón José Simón Valle Peña, conegut literàriament com a Ramón María del Valle-Inclán (y Montenegro) (Vilanova de Arousa, 28 d’octubre de 1866 — Santiago de Compostel·la, 5 de gener de 1936). Està considerat com un dels majors renovadors del teatre espanyol del darrer segle, i el seu estil literari va evolucionar des d’un modernisme exuberant fins al desenvolupament d’una sensibilitat tragicòmica pròpia, que es cristal·litzarà en el gènere de l’«esperpent», anticipant les renovacions estètiques que tindrien lloc als escenaris europeus després de la Segona Guerra Mundial; està considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Les Comedias bárbaras narren l’esplendor i la decadència d’una nissaga gallega d’altius i despòtics senyors feudals encarnats en la figura de Don Juan Manuel Montenegro. La poderosa paraula de Valle-Inclán retrata l’apogeu i la decadència d’un home que emprèn un viatge expiatori de penediment i redempció fins a immolar-se juntament amb un grup de pidolaires: les veus ardents dels desposseïts confrontades amb les dels hereus, llops degradats d’un llinatge que va renunciar als valors de l’èpica feudal per una cobdícia devastadora, els udols dels quals anuncien una nova era salvatge i banal. 

IMG_8811.JPG

A banda del text, que pot o no agradar, el que si és cert, és que estèticament es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà o la suma d’alguns cossos d’ells, que substitueixen en gran part l’escenografia,d’una manera molt espectacular; em va cridar molt l’atenció la perfectíssima interpretació dels gossos que apareixen a escena…. increible !!!.

Continua llegint