Tornem al Teatre Nacional de Catalunya, aquest cop per tal de veure una proposta del “Centro Dramático Nacional de España“, convidats a representar MONTENEGRO, comedias bárbaras, que engloba tres textos de Valle Inclán, Cara de Plata(1922), Águila de blasón (1907) i Romance de lobos (1908); La representació té una durada gairebé de tres hores i veritablement reconeixem que es tracta d’un esforç escènic i teatral digne d’admirar. Un cop dit això, també haig d’assenyalar, que aquest tipus de teatre de principis del segle passat, i de caràcter “clàssic” de forma, m’interessa ben poc i em va costar força entrar en un argument que tracta temes feudals,  on la dona és tractada com una propietat, que serveix poc més que per ser penetrada i satisfer les necessitats sexuals del mascle hispà, en un argument on la testosterona preval per sobre de tot.

 Ramón José Simón Valle Peña, conegut literàriament com a Ramón María del Valle-Inclán (y Montenegro) (Vilanova de Arousa, 28 d’octubre de 1866 — Santiago de Compostel·la, 5 de gener de 1936). Està considerat com un dels majors renovadors del teatre espanyol del darrer segle, i el seu estil literari va evolucionar des d’un modernisme exuberant fins al desenvolupament d’una sensibilitat tragicòmica pròpia, que es cristal·litzarà en el gènere de l’«esperpent», anticipant les renovacions estètiques que tindrien lloc als escenaris europeus després de la Segona Guerra Mundial; està considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Les Comedias bárbaras narren l’esplendor i la decadència d’una nissaga gallega d’altius i despòtics senyors feudals encarnats en la figura de Don Juan Manuel Montenegro. La poderosa paraula de Valle-Inclán retrata l’apogeu i la decadència d’un home que emprèn un viatge expiatori de penediment i redempció fins a immolar-se juntament amb un grup de pidolaires: les veus ardents dels desposseïts confrontades amb les dels hereus, llops degradats d’un llinatge que va renunciar als valors de l’èpica feudal per una cobdícia devastadora, els udols dels quals anuncien una nova era salvatge i banal. 

A banda del text, que pot o no agradar, el que si és cert, és que estèticament es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà o la suma d’alguns cossos d’ells, que substitueixen en gran part l’escenografia,d’una manera molt espectacular; em va cridar molt l’atenció la perfectíssima interpretació dels gossos que apareixen a escena…. increible !!!.

Continua llegint →