Arxiu d'etiquetes: Paco Azorín

– 151 –  Teatre – JUSTÍCIA  (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044) – 2020.02.11

JUSTÍCIA (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

És la primera vegada, en els deu anys d’història d’aquest blog, que assistim primer a una de les representacions prèvies a l’estrena i l’endemà a la roda de premsa de presentació.

Això és el que ens ha passat amb JUSTÍCIA, ja que aquest passat dimarts vam poder anar a veure la proposta escènica i dimecres a la presentació en roda de premsa, de la que com sempre us deixem l’àudio.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.

En paraules de Josep Maria Mestres, JUSTICIA és una obra que posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Per què som així? D’on som? Que ens configura com a persones, com a societat, com a país?

JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.

Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l’espectador.

Continua llegint

– 339 – Òpera – TOSCA de Puccini (🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 2019.06.28 (temp. 18/19 – espectacle  nº 260)

TOSCA de Puccini (temp. 18/19 – espectacle nº 260)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El nostre abonament del Liceu ens va oferir divendres passat l’última de les representacions d’aquesta producció de TOSCA, de Paco Azorin, que ja es va poder veure en aquest mateix espai ara fa 4 anys (veure ressenya), i que retorna amb la mateixa escenografia i petits retocs en el vestuari, fets per Lluna Albert sobre l’original d’Isidre Prunés (1948-2014).

Ens ha “tocat” el segon repartiment i aquesta funció és la que s’ha ofert dins del “Liceu a la fresca” a l’Arc del Triomf de Barcelona i a molts llocs arreu del territori català i també ha estat emesa per Canal 33 i la 2.

Hem de dir públicament que estem una mica farts que en el nostre abonament, del torn “F”, a poc a poc, sense que ens hem adonat, s’ha convertit en residual, perquè a hores d’ara ens ofereix gairebé sempre el segon repartiment i en escassíssimes excepcions podem gaudir del cast principal. Després de 20 anys d’estar abonats al Liceu, a partir de la reconstrucció a causa de l’incendi, per fi hem aconseguit canviar de torn, i aquesta ha estat una de les principals raons per fer-ho. A partir d’octubre tindrem el torn “A”.

Foto de A. Bofill

TOSCA és una òpera de Giacomo Puccini en tres actes, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l’acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.

El mateix Paco Azorín, a la roda de premsa (vegeu ressenya), que va tenir lloc el passat dia 4, va comentar de la seva proposta “Jo no opto per proporcionar una monumentalitat èpica, sinó per cedir protagonisme als cantants, apropant-los sempre al públic“.

Continua llegint

– 235 – Teatre – EL JARDIN DE LOS CEREZOS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 2019.04.11 (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

EL JARDIN DE LOS CEREZOS (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous 11 d’abril, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya per veure EL JARDIN DE LOS CEREZOS de Txèkhov, de la mà d’Ernesto Caballero, en el seu últim muntatge abans de deixar la direcció del Centro Dramático Nacional.

Una proposta estrenada al Teatro Valle-Inclán de Madrid, al mes de febrer, en un muntatge que ressalta la comicitat, vitalitat i esperança que es pot despendre del text.

Segons el seu director, EL JARDIN DE LOS CEREZOS, parla del final d’una època, de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa. Aquesta va ser l’última obra escrita per Txèkhov (1860-1904), al final de la seva vida i poc abans de la revolució russa de 1905. En ella fa un compendi de tota la seva obra, i barreja hàbilment la tragèdia amb la comèdia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La protagonista de la peça és la vida en si mateixa i retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, en una societat aliena als valors tradicionals en procés de desaparició. El jardí és una metàfora del que és irrecuperable.

Ofegats pel pes dels deutes, els amos d’una vella hisenda es veuran forçats a subhastar la seva finca, on hi ha un emblemàtic hort de cirerers. El nou comprador serà el fill dels antics serfs, que voldrà convertir la propietat en un complex vacacional. Per tal d’aprofitar bé els terrenys, però, caldrà talar el famós hort dels cirerers.

Una obra que nosaltres coneixíem en la versió catalana de Joan Oliver com “L’hort dels cirerers i que van veure l’any 2010 en el Teatre Romea de la mà de Julio Manrique, i encara abans, l’any 2000 al Teatre Lliure de Gràcia de la mà de Lluís Pasqual.

En aquesta versió el repartiment està encapçalat per una magnífica Carmen Machi que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar a punt de ser subhastada.

La resta de l’equip artístic està format per actors de Madrid, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Fer Muratori i Didier Otaola, pels catalans Miranda Gas i Secun de la Rosa, el gallec Tamar Novas, el canari Paco Déniz, l’argentí Nelson Dante i la colombiana Karina Garantivá. Cal destacar que Ernesto Caballero ha volgut respectar l’accent idiomàtic propi de cada actor per tal de potenciar l’enorme riquesa de la llengua.

Una proposta que ens ha agradat molt, especialment per una esplèndida direcció i posada en escena i també per les supèrbies interpretacions, on els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. On el que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem gaudit d’un magnífic treball grupal.

Continua llegint

– Teatre – INCONSOLABLE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 2018.06.15 (temp. 17/18 – espectacle  nº 315)

INCONSOLABLE (temp. 17/18 – espectacle nº 315)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts d’aquesta mateixa setmana, va tenir lloc la roda de premsa on ens van presentar aquesta producció del Centro Dramático Nacional, que el Teatre Romea ha volgut portar a Barcelona, encara que sigui per només cinc representacions.

Un text escrit per Javier Gomá (Bilbao, 1965), filòsof, escriptor i assagista, que va decidir explicar la dolorosa experiència de la pèrdua del seu pare i, de retruc parlar d’una part de la seva pròpia història, la seva primera infantesa de la qual ell no té massa records i els que té, és a través del seu pare. El mateix autor ha explicat que aquesta obra és un itinerari del dol dels 40 dies posteriors a la mort del seu pare. Aquest és el seu primer text dramàtic o millor dit un assaig portat al teatre.

Fernando Cayo és l’actor que transforma en paraula el seu discurs, que es converteix en el fill que a cinquanta anys perd al seu pare i queda tan trasbalsat, que ni ell mateix compren perquè l’ha afectat tant un fet que tots sabem inevitable i associat a la mateixa vida. Morir és el destí final.

Un monòleg, sota la direcció d’Ernesto Caballero, que comença abans de pujar a l’escenari, quan l’actor es dirigeix al públic i agraeix el temps que dedicarem a escoltar el seu raonament, la vivència del seu dol.

Un muntatge molt cuidat i absolutament brillant, amb una posada en escena espectacular. L’escenografia de Paco Azorin, una rampa de fusta, que pren vida pròpia i que inicialment està una mica inclinada; a sobre com a únics elements, una cadira “Barcelona” (Mies van der Rohe) i uns quants llibres.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – SÓCRATES, JUICIO Y MUERTE DE UN CIUDADANO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 21/07/2015

Josep Maria Pou és Sòcrates, un pensador atenès del segle V abans de Crist, considerat el pare del pensament occidental, va ser mestre de Plató que a la vegada ho va ser d’Aristòtil.

No hi ha res escrit per aquest filòsof i només la historia, a través dels seus deixebles, ens ha transmès els seus pensaments. Potser cal recordar la frase que se li atribueix i que més ha ressonat al llarg del temps: “Només sé que no sé res” i que defineix el seu tarannà, ell no es creia en possessió de la veritat i el seu únic objectiu era fer raonar, no acceptar el que ens ve imposat, qüestionar-ho tot. No planteja acumular coneixements sinó revisar constantment els coneixements adquirits i fer-los més sòlids.

Sócrates - Grec2015 b

Un text escrit a quatre mans per Mario Gas i Alberto Iglesias que intenta potenciar paral·lelismes amb la societat actual i qüestiona un sistema democràtic que des de la pròpia democràcia fa caure les persones incòmodes que no accepten sense raonar. Les persones íntegres i insubornables que no callen el que pensen i no tenen por al sistema, es converteixen en persones incòmodes que cal neutralitzar i/o eliminar. No sé perquè, em va recordar molt al president Mas, que després de ser l’únic que realment s’ha arriscat davant pel poder corrupte, resulta que bona part del poble, li està girant l’esquena.

L’escenografia austera i el vestuari uniformat dels actors incideix en la personalitat del personatge, i ens remarca el seu menyspreu pels béns materials.

L’obra ens presenta un Sòcrates irònic i discursiu fins al final que afronta amb incredulitat una denúncia i un judici que el portaran irremeiablement a la mort. El seu caràcter íntegre farà que no vulgui fer res per evitar-la tal com li proposen els seus amics i seguidors.

Sócrates - Grec2015 c

Va ser acusat de menysprear als déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia. El seu mètode era dialèctic: després de plantejar una proposició analitzava les preguntes i respostes que es donaven.

Globalment ens ha agradat la proposta encara que en alguns moments i personatges hem copsat una forma de declamar més pròpia d’un teatre grec (o mesetari), allunyat de la nostra manera d’entendre el teatre. En general tots els actors han estat a l’altura del personatge interpretat destacant especialment a Carles Canut i la Amparo Pamplona, a la que crec, no havíem vist mai treballar en directe i que ens ha agradat més a mesura que avançava l’obra i sobretot a l’escena que es desenvolupa a platea on ens explica la seva relació personal i difícil amb Sòcrates, el seu marit i pare dels seus fills, i que fa pales la vida austera que porta la família amb un marit únicament dedicat a filosofar.

Sócrates - Grec2015 d

Extraordinari com sempre Josep Maria Pou que ens ha presentat un Sòcrates convincent, insubornable i convençut de què cal acceptar el que el destí et proporciona quan la teva honestedat i integritat està per sobre dels teus interessos o dels interessos de la comunitat a la qual pertanys.

Presentada a Mèrida, he llegit en alguna banda que tornarà al Romea a la tardor.

Autors : Mario Gas i Alberto Iglesias
Direcció : Mario Gas
Repartiment : Josep María Pou, Borja Espinosa, Carles Canut, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramón Pujol, Pep Molina
Escenografía : Paco Azorín // Il.luminació: Txema Orriols // Figurinista: Antonio Belart // Espai Sonor: Àlex Polls // Ajudant de dirección: Montse Tixè // Ajudant d’escenografia: Alessandro Arcangeli // Vestuari: Antonio Belart // Ajudant de vestuari: Carlota Ricart // Estudiant en practiques de dirección: Selene Perdomo // Direcció de producción: Amparo Martínez // Cap de producción : Maite Pijuan // Producció executiva: Marina Vilardell// Regidoria: Montse Tixé // Sastreria: Rosario Macías // Fotografia: David Ruano
Coproducció: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mérida i Grec 2015 Festival de Barcelona

Cargol Socrates

– GREC2015 – Teatre – BANGKOK (🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 27/06/2015

Segona representació Teatral del Festival GREC2015, que vàrem poder veure abans de la inauguració oficial de l’1 de juliol. Es tracta de BANGKOK, una obra escrita i molt ben dirigida per Antonio Morcillo López.

Bangkok 3

En un aeroport buit de la geografia espanyola, apareix un misteriós ancià amb un bitllet per volar a Bangkok. Allà es troba amb l’única persona que encara treballa en aquelles instal·lacions; un jove guàrdia de seguretat. Aquest l’informa de la impossibilitat de realitzar el viatge que havia planejat: en aquell aeroport no hi ha avions. Mai n’hi ha hagut. Es tracta d’un aeròdrom que malgrat haver estat inaugurat, mai ha estat operatiu. Davant la incredulitat i la insistència del viatger, el guàrdia de seguretat li permet quedar-se. A partir d’aquest moment s’inicia entre els dos un diàleg en què no només es qüestionaran les seves vides, les seves feines i la situació política en què estan immersos, sinó que també es revelarà, a poc a poc, l’autèntica naturalesa de la seva trobada.

Ens va agradar molt el text i molt especialment el gir inesperat que dóna l’autor a un argument que canvia de sobte 180 graus en direcció contrària al que semblava. En clau tragicòmica ens parla de les feines de “merda”, dels joves que han de treballar en llocs que no li corresponen per la seva preparació intel·lectual i a sobre cobrant uns salaris que cada vegada més s’assemblen a l’esclavitud; a la vegada també ens parla de la política que en aquest país, ha fet la dreta espanyola en aquests últims anys, malgastant recursos econòmics en obres públiques totalment innecessàries, a costa d’embutxacar-se un bon grapat de calerons a través de comissions fosques. La corrupció absoluta.

Bangkok 2

Però el més important de tot el que reflecteix en el seu argument, és la falta de democràcia “real” en la que la llibertat d’expressió està perseguida constantment d’una manera o d’un altre, demostrant que al final el poder aconsegueix el que vol, perquè té totes les armes al seu abast, encara que sigui fent servir la guerra bruta, utilitzant els mitjans que calguin per a perpetuar-se en el poder.

Una posada en escena senzilla però molt atractiva i lluminosa i solament dos actors que fan la seva feina molt bé; malgrat que Carlos Álvarez-Nóvoa és un gran actor i que ha estat guanyador del Premi Goya al millor Actor Revelació per la pel·lícula Solas….. personalment m’agrada més la manera de fer de Dafnis Balduz…. molt més natural i sense el manierisme del teatre que es fa a Madrid, mes declamatiu.

Bangkok 1

Excel·lent escenografia de Paco Azorín i bona il·luminació de Kiko Planas.

Recomanem molt aquesta proposta teatral i també si pot ser agafeu millor la grada A, ja que encara que la representació és amb públic a dues bandes, els actors interpreten molt més de cara a la graderia principal. Aquesta obra va ser la guanyadora del XXII Premi SGAE de Teatre 2013.

Estarà a La Villarroel fins al 2 d’agost.

Autor i Direcció: Antonio Morcillo López
Repartiment: Carlos Álvarez-NóvoaDafnis Balduz
Escenografia:  Paco Azorín // Vestuari:  Gimena González // Il.luminació: Kiko Planas 
Coproducció: La Villarroel, Centro Dramático Nacional i Grec 2015 Festival de Barcelona

Cargol pujat a l'avió de Bangkok

– Òpera – UNA VOCE IN OFF (🐌🐌) de Xavier Montsalvatge / LA VOIX HUMAINE (🐌) de Francis Poulenc – Gran Teatre del Liceu – 22/01/2015

Ens agrada l’òpera i per això estem abonats al Gran Teatre del Liceu des de fa moltes temporades, i també ens hem abonat a les retransmissions en directe als cinemes des del Metropolitan de NY… i a mes a més quan l’agenda ens ho permet anem a veure alguna altra òpera tant al Cinema com en petits teatres… òperes contemporànies o no, que es representen en espais més íntims com últimament s’ha fet a l’Espai Lliure i al Teatre Akadèmia.

Creiem que el Gran Teatre del Liceu s’està equivocant de programar òperes de petit format en un espai tan enorme com és el Liceu; aquestes òperes que acostumen a durar menys d’una hora, crec que no tenen massa audiència, primer perquè són poc conegudes i segon perquè són “delicatessen” que s’han de gaudir de ben a prop. És per això que s’acostumen a representar en espais més reduïts i més íntims que no pas un gran teatre d’òpera.

UNA VOCE IN OFF  2

UNA VOCE IN OFF – foto de A. Bofell

El Liceu ha programat solament 3 representacions d’aquest programa format per dues òperes, UNA VOCE IN OFF del compositor Xavier Montsalvatge i LA VOIX HUMAINE de Francis Poulenc. Han sortit ofertes a través de la xarxa i per tot arreu, 2 x 1 e inclús sortejos regalant entrades…. i ni així. Almenys dijous passat la Sala del Gran Teatre del Liceu era gairebé buida, especialment les butaques de preus més cars; a la mitja part es va acabar de buidar. Aquest tipus d’òpera interessa a molt poca gent i ni que regalin entrades s’omplirà un teatre de les dimensions del Liceu.

Continua llegint

– Teatre – EL PRESIDENT (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers – 15/11/2014

A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.

IMG_9380.JPG

En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.

Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.
La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.
IMG_9381.JPG

Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – KRUM (crosta) (****) – Mercat de les Flors, sala MAC – 03/07/2014

Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història dun home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint

– Òpera – IL PRIGIONIERO (*) de Luigi Dallapiccola / SUOR ANGELICA (***) de Giacomo Puccini – Gran Teatre del Liceu – 25/06/2014

Ultima sessió operística de la temporada, la que estava prevista inicialment; a posteriori es va afegir Porgy & Bess, considerada també òpera i que esperem veure el mateix dia de l’estrena, el pròxim 11 de Juliol, a la que farem un forat entremig un munt de propostes del Grec2014. De fet aquestes dues òperes IL PRIGIONERO (*) i SUOR ANGELICA (***) les hem avançat en el temps per tal de deixar espai al Juliol a causa del GREC.

Suor Angelica _Liceu 1-imp

Dues òperes ben diferents amb una mateixa i espectacular escenografia giratòria de Paco Azorin, que volia donar la mateixa visió de privació de la llibertat, i ho aconseguia amb escreix en ambdues representacions. A mi em va agradar molt i la situaria entre les millors de la temporada Liceista. Les posades en escena per part de Lluís Pasqual em van semblar extraordinàries, especialment la de Suor Angèlica, amb un toc de color, mes lluminositat però la mateixa sensació d’angoixa que la de la presó, amb tres monges que vigilaven des de simulats púlpits a les seves “presoneres” amb nom de Déu.

Era la primera vegada que es representava a Barcelona IL PRIGIONERO amb llibret i música de Luigi Dallapiccola; valoro molt que se’ns doni l’oportunitat de conèixer òperes que mai havíem vist, però ailàs, en aquest cas no vaig poder connectar quasi en cap moment de l’òpera en l’aspecte musical. La música dodecafònica no m’agrada pas, però he vist alguna òpera amb aquest tipus de música que m’han arribat a interessar. No es el cas.

L’acció està situada en una presó de la “Santa” Inquisició a Saragossa en la segona meitat del segle XVI; Una mare espera al seu fill que ha estat empresonat per la Inquisició. Té el pressentiment de què el seu final resta proper, ja que en somnis ha vist com el rei Felip II, responsable de la fúria inquisitorial, es convertia en la mort.

Il Prigionero - Liceu - foto de A Bofill

Un altre aspecte són les veus que em van semblar més que correctes, especialment la del presoner, Evgeny Nikitin amb una potència que arribava amb claredat al cinquè pis on en aquesta ocasió estàvem recol·locats. També especial menció de Robert Brubaker, que interpretava el doble paper de carceller i el del gran inquisidor.

Ja la segona part un canvi potser massa brutal amb la música de Giacomo Puccini. Aquesta SUOR ANGELICA, a pesar del seu argument que en l’actualitat sembla especialment ridícul…. i és que tancar-se (o ser tancada) en un convent per quedar-se embarassada sense el “sagrat” compromís matrimonial, deixar que el seu fill sigui arrancat de les seves mans, per després al cap de 7 anys recordar-se de sobte i fins i tot suicidar-se per retrobar l’amor del seu fill en el més enllà….. és del tot infumable, avui en dia.

Suor Angelica - Liceu - foto de A Bofill .jpg

Però la meravellosa música de Puccini ho compensa tot i també la extraordinària veu de la soprano que la interpretava, Maria Agresta, que debutava al Liceu i que va aconseguir aixecar de la cadira a la majoria de public, amb un “brava” unànim. La resta de cantants a un bon nivell així com la breu aparició del cor del Gran Teatre del Liceu.

Sour Angelica - Liceu - foto de A Bofill

La direcció musical de Edmon Colomer també va estar a una molt bona alçada i l’orquestra va sonar esplèndida.

Suor Angelica _Liceu 2-impSuor Angelica _Liceu 3-imp

Direcció musical: Edmon Colomer / Direcció d’escena: Lluís Pasqual / Escenografia: Paco Azorín / Vestuari: Isidre Prunés / Il.luminació: Pascal Mérat 
IL PRIGIONERO – El presoner: Evgeny Nikitin / La mare: Jeanne-Michèle Charbonnet / El carceller: Robert Brubaker / El gran inquisidor: Robert Brubaker / Sacerdots : Albert Casals i Toni Marso
SUOR ANGELICA – Sor Angelica: Maria Agresta / La Princesa, sa tia:  Dolora Zajick /  L’abadessa: Gemma Comma-Alabert / La zeladora:  Marina Rodríguez-Cusí / La mestra de les novícies:  Itxaro Mentxaca / Sor Genovieffa:  Auxiliadora Toledano – Sor Osmina: Angèlica Prats / Sor Dolcina:  Olatz Gorrotxategi / La germana infermera: Anna Tobella / Germanes Almoinerers:  Sandra Ferrández e Inés Moraleda / La novícia: Raquel Lucena / Converses:  Mariel Fontes i Eun Kiung Park
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Producció original: Opéra National de París / Nova Producció: Gran Teatre del Liceu / Teatro Real (Madrid)

________________________________________________________________________________
– Gran Teatre del Liceu – Preu de 141,75 € a 8,50 € – ( abonament i suplement per canvi de data i zona 44 € )
________________________________________________________________________________

 Cargol i monja