Arxiu d'etiquetes: Josep Maria Pou

– 030 – Roda de premsa SHIRLEY VALENTINE – Teatre Goya – 2018.09.12 (temp. 18/19 – RdP 006)

RdP – SHIRLEY VALENTINE (temp. 18/19 – RdP nº 006)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dimecres al matí es va celebrar la Roda de premsa del primer espectacle que veurem aquesta temporada al Teatre Goya. Es tracta de SHIRLEY VALENTINE, un monòleg de Willy Russell dirigit per Miquel Gorriz i protagonitzat per Mercè Aránega.

El director artístic del Goya, Josep Maria Pou, ha obert la roda de premsa recordant que el 24 de setembre farà 10 anys que el teatre va aixecar el teló amb l’obra “Els nois d’història”, d’Alan Bennett.

Segons Josep Maria Pou, aquesta obra ja s’ha convertit en un clàssic, perquè ja fa 40 anys que es va estrenar a Londres i des de llavors s’ha pogut veure per bona part dels teatres del món occidental. Ha afirmat que “el que fa la Shirley a l’escenari sí que és una declaració d’independència“, ja que es tracta “d’un cant de llibertat i d’alliberament enorme de l’ésser humà“.

Miquel Gorriz, director del muntatge, que torna al Teatre Goya després de dirigir “ART” de Yasmina Reza durant la temporada passada, ha explicat el procés de treball de l’obra, fent especial esment a l’adaptació del llenguatge i l’acurat treball de vestuari i d’escenografia. Gorriz ha volgut ressaltar la intensitat d’assajos amb Mercè Aránega durant tot l’estiu.

Miquel Gorriz creu que SHIRLEY VALENTINE és una obra optimista que representa un viatge emocional que, de manera molt sàvia, barreja la comèdia, el drama i el dolor personal; també opina que malgrat que el text ja té 40 anys, és molt actual donat que “crea un personatge molt creïble i molt intel·ligent i precisament per això, li ha costat més passar de moda“.

Continua llegint

– Teatre – MOBY DICK (🐌🐌🐌) – Teatre Goya (temp. 17/18 – espectacle nº 181)

MOBY DICK (temp. 17/18 – espectacle nº 181)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns passat vàrem assistir a l’estrena d’aquesta proposta, malgrat que en aquesta ocasió estàvem situats a la penúltima fila del Teatre, des d’on és literalment impossible veure les expressions de les cares dels actors, i poder valorar com cal aquest aspecte que creiem és importantíssim en Teatre; encara sort que aquesta vegada el so era potent i vàrem poder escoltar amb claredat la veu d’aquests, en anar microfonats.

MOBY DICK és una novel·la de l’escriptor Herman Melville publicada en 1851 que narra la travessia del vaixell Pequod, comandat pel capità Ahab, en l’obsessiva i suïcida persecució de la balena blanca.

Juan Cavestany ha fet l’adaptació del text, i tal com ens va comentar a la roda de premsa després de conèixer la novel·la, va descobrir que “el veritable secret de la novel·la va més enllà del relat d’aventures que aquesta presenta“. L’essència de Moby Dick rau en el que representa aquesta persecució obsessiva per a tota la tripulació del Pequod.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Una ambiciosa adaptació teatral, una proposta “enorme” que s’ha portat a l’escenari del Teatre Goya sota la direcció de l’Andrés Limaestem davant de la història d’una obsessió que veiem a través dels ulls del protagonista. Un home que es defineix com la bogeria embogida; l’ésser humà davant la mort“…. “en el nostre Moby Dick hem col·locat voluntàriament paraules de Melville en boca d’Ahab“.

Continua llegint

– Roda de premsa MOBY DICK – Teatre Goya (Museu Marítim de Barcelona) – 2018.01.17 (temp. 17/18 – RdP 055)

Roda de premsa MOBY DICK – (temp. 17/18 – RdP nº 55)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dimecres 17 teníem una convocatòria molt especial al moll de la fusta del port de Barcelona, a la coberta del Pailebot Santa Eulàlia, per presentar MOBY DICK la propera producció teatral que es podrà veure al Teatre Goya. A darrera hora però, a causa del fort vent, es va decidir fer-la a l’interior del Museu Marítim de Barcelona, en un marc incomparable, als peus de la reproducció a mida real de la Galera Reial de Joan d’Àustria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

MOBY DICK, és un text de Juan Cavestany basat en la novel·la de Herman Melville.

El muntatge està dirigit per Andrés Lima, i està inspirat en la solitària figura d’Ahab (interpretat per Josep Maria Pou) i la seva lluita contra la gran balena blanca.

Convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d’un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació, fins i tot d’enviar a la mort a tota una tripulació, aquesta interpretada per només dos actors: Jacob Torres i Oscar Kapoya.

És també una mirada de l’home enfront de la mort. La història d’una obsessió, una lluita entre el bé i el mal, representada per la balena…. i un viatge intern dins del cap del capità Ahab, en direcció directe al seu cervell.

El president del Grup Focus, Daniel Martínez de Obregón, ha iniciat la roda de premsa anunciant estar satisfet amb haver pogut portar a escena “la gran odissea d’Ahab” i  ha afirmat que aquest espectacle només es podia fer amb Josep Maria Pou.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – SÓCRATES, JUICIO Y MUERTE DE UN CIUDADANO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 21/07/2015

Josep Maria Pou és Sòcrates, un pensador atenès del segle V abans de Crist, considerat el pare del pensament occidental, va ser mestre de Plató que a la vegada ho va ser d’Aristòtil.

No hi ha res escrit per aquest filòsof i només la historia, a través dels seus deixebles, ens ha transmès els seus pensaments. Potser cal recordar la frase que se li atribueix i que més ha ressonat al llarg del temps: “Només sé que no sé res” i que defineix el seu tarannà, ell no es creia en possessió de la veritat i el seu únic objectiu era fer raonar, no acceptar el que ens ve imposat, qüestionar-ho tot. No planteja acumular coneixements sinó revisar constantment els coneixements adquirits i fer-los més sòlids.

Sócrates - Grec2015 b

Un text escrit a quatre mans per Mario Gas i Alberto Iglesias que intenta potenciar paral·lelismes amb la societat actual i qüestiona un sistema democràtic que des de la pròpia democràcia fa caure les persones incòmodes que no accepten sense raonar. Les persones íntegres i insubornables que no callen el que pensen i no tenen por al sistema, es converteixen en persones incòmodes que cal neutralitzar i/o eliminar. No sé perquè, em va recordar molt al president Mas, que després de ser l’únic que realment s’ha arriscat davant pel poder corrupte, resulta que bona part del poble, li està girant l’esquena.

L’escenografia austera i el vestuari uniformat dels actors incideix en la personalitat del personatge, i ens remarca el seu menyspreu pels béns materials.

L’obra ens presenta un Sòcrates irònic i discursiu fins al final que afronta amb incredulitat una denúncia i un judici que el portaran irremeiablement a la mort. El seu caràcter íntegre farà que no vulgui fer res per evitar-la tal com li proposen els seus amics i seguidors.

Sócrates - Grec2015 c

Va ser acusat de menysprear als déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia. El seu mètode era dialèctic: després de plantejar una proposició analitzava les preguntes i respostes que es donaven.

Globalment ens ha agradat la proposta encara que en alguns moments i personatges hem copsat una forma de declamar més pròpia d’un teatre grec (o mesetari), allunyat de la nostra manera d’entendre el teatre. En general tots els actors han estat a l’altura del personatge interpretat destacant especialment a Carles Canut i la Amparo Pamplona, a la que crec, no havíem vist mai treballar en directe i que ens ha agradat més a mesura que avançava l’obra i sobretot a l’escena que es desenvolupa a platea on ens explica la seva relació personal i difícil amb Sòcrates, el seu marit i pare dels seus fills, i que fa pales la vida austera que porta la família amb un marit únicament dedicat a filosofar.

Sócrates - Grec2015 d

Extraordinari com sempre Josep Maria Pou que ens ha presentat un Sòcrates convincent, insubornable i convençut de què cal acceptar el que el destí et proporciona quan la teva honestedat i integritat està per sobre dels teus interessos o dels interessos de la comunitat a la qual pertanys.

Presentada a Mèrida, he llegit en alguna banda que tornarà al Romea a la tardor.

Autors : Mario Gas i Alberto Iglesias
Direcció : Mario Gas
Repartiment : Josep María Pou, Borja Espinosa, Carles Canut, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramón Pujol, Pep Molina
Escenografía : Paco Azorín // Il.luminació: Txema Orriols // Figurinista: Antonio Belart // Espai Sonor: Àlex Polls // Ajudant de dirección: Montse Tixè // Ajudant d’escenografia: Alessandro Arcangeli // Vestuari: Antonio Belart // Ajudant de vestuari: Carlota Ricart // Estudiant en practiques de dirección: Selene Perdomo // Direcció de producción: Amparo Martínez // Cap de producción : Maite Pijuan // Producció executiva: Marina Vilardell// Regidoria: Montse Tixé // Sastreria: Rosario Macías // Fotografia: David Ruano
Coproducció: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mérida i Grec 2015 Festival de Barcelona

Cargol Socrates

– Teatre – PRENDRE PARTIT (🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 02/01/2015

La nostra primera representació teatral del 2015, ha estat aquest PRENDRE PARTIT al Teatre Goya; una obra que en principi no estava dins de la nostra agenda, però que ens havien recomanat força des de diferents entorns. La veritat és que ens ha agradat més del que esperàvem, especialment pel text en el qual es basa, escrit per Ronald Harwood.

 Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2015/01/img_0500.jpg

L’obra vol abastar no tan sols el judici esmentat al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Encara que sembli que el protagonista de la història, és el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, la realitat, és que el paper principal està en mans del Comandant Steve Arnold, que té el paper del desagradable acusador, però que a mesura que l’obra es desenvolupa, fa que els espectadors obtinguin una visió més objectiva per tal de valorar i “jutjar” les actituds davant del règim més terrible de la història.

Es pot conviure i fer els ulls closos, participant dins d’un estat que s’assassina a milions de persones ? La defensa de l’art, és suficient excusa, per a participar com a director en el concert d’aniversari de Hitler ? No hauria estat més coherent fer la mateixa tasca de defensa de l’art, des de l’exterior i no ser utilitzat pel règim com a símbol de la “cultura” del Tercer Reich ?

Continua llegint

– Teatre – EL ZOO DE VIDRE (*****) – Teatre Goya – 17/05/2014

Passem pàgina del últim conflicte d’ahir, produït en un intent barruer de silenciar la nostra opinió com espectadors, quan aquesta opinió no agrada o no és convenient als interessos econòmics dels que es consideren afectats. Continuem doncs amb la voluntat d’explicar el que fem, el que veiem i donant la nostra opinió com espectadors dels esdeveniments culturals, als que tenim la sort de poder assistir.

zoo-de-vidreDissabte tot just sortim de Cincómonos, ens apropem al bar del CCCB per tal de fer un cafetó abans de continuar la sessió doble de Teatre… i passem d’un esdeveniment que no ens agrada gens a un altre que compensa amb escreix el mal gust de boca de l’anterior i que valorem amb la màxima puntuació de cinc estrelles. Es tracta de EL ZOO DE VIDRE, un clàssic del Teatre del segle XX i que està considerada per molts, com una de les obres mestres de Tennesse Williams.

De fet es considera una obra semi autobiogràfica de l’autor. L’argument tracta de l’abisme existent entre el món que es vol veure i la realitat, a través del retrat d’una família del sud dels Estats Units el 1930, capitanejada per una mare controladora i tanmateix tendra, que busca desesperadament un futur millor per als seus fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta.

Continua llegint

– Teatre – TERRA DE NINGU (**) – Teatre Nacional Catalunya – 03/11/2013

Terra de ningu - TNC 1-imp

Terra de ningu - CartellEstem asseguts de nou a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure ni mes ni menys que un “Pinter”, el gran dramaturg britànic, especialment  considerat en el mon del Teatre.  El públic esta assegut a dos bandes amb l’escenari al mig; en ell presideix un moble bar immens ple de copes, gots i sobretot ampolles de wisky.  Estem a punt de veure la representació de TERRA DE NINGÚ, la obra mes estimada pel seu autor.

Harold Pinter (1930 – 2008 ) , va ser un gran dramaturg , guionista , poeta , actor , director i a mes a mes… activista polític, guanyador del Premi Nobel de Literatura en 2005 . La seva carrera com a escriptor es va estendre al llarg de més de 50 anys i va ser un dels més influents dramaturgs moderns britànics.

Un parell d’anècdotes : el jove Pinter va ser un gran atleta i un molt bon jugador de criquet (a “Terra de ningú” els 4 personatges tenen nom de jugadors de criquet )…. i la segona es que per petició expressa del mateix Harold Pinter, a la seva mort havia deixat escrit que en el seu funeral  es llegís un fragment de la seva obra mes estimada… “Terra de ningú”.

Terra de ningu - TNC 2

Tot aquest preàmbul, és per indicar-vos, que a mi, el text no em va dir res…. o sigui parlant en plata ….NO EM VA AGRADAR o potser, deuria de dir que  no el vaig acabar de entendre, que és potser el mes segur, perquè sinó es així, no entenc com pot ser considerat com l’obra mestre de Pinter.  Segurament  està molt ben escrita, no ho dubto pas…. però un cop traduït …. te el mateix valor ???   El “Quijote” diuen que és un obra mestre de la literatura  i jo la trobo un pal.

Continua llegint