Avui diumenge 10 de març ens hem dirigit al Teatre Akàdemia per veure l’espectacle LA VERITAT DE LA MENTIDA (L’Envers du décor) una comèdia irònica de Florian Zeller, traduïda per Joan Casas i dirigida per Guido Torlonia. 

Tal com ens van comentar a la roda de premsa del passat dia 4, Florian Zeller (París, 1979) un dels autors europeus més prestigiosos de l’actualitat, acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita, però en aquesta comèdia és tot el contrari.

Nosaltres, el públic, som testimonis dels pensaments dels personatges tal com els tenen dins del seu cap.

La trama de l’obra és típica de la comèdia francesa i es va estrenar el gener de 2016 al Théâtre De París. Una crisi de parella que gira al voltant d’un sopar i amb un final molt tòpic.

En Daniel (Enrico lanniello) convenç a la seva dona, la Isabelle (Concha Milla) perquè convidi a sopar al seu amic Patrick (Frank Capdet) que ha deixat la seva dona per poder estar amb la seva nova parella, l’Emma (Aida Llop), molt més jove que ell. Però l’arribada al grup d’aquesta dona de trenta anys posa en crisis a la parella de vells amics. Es converteix en el catalitzador que provoca incerteses, dubtes i inseguretats i desperta en la parella d’amics frustracions, gelosia i rancúnia.   

En aquesta obra l’autor ens implica i ens converteix en còmplice dels personatges que comparteixen amb nosaltres els seus pensaments més íntims posant als actors en la tessitura del doble llenguatge i ens mostraran les contradiccions entre el que pensen i el que diuen. Una gran feina interpretativa i de direcció. 

El títol original de l’obra és, traduït literalment, “Darrere les càmeres”, ja que els personatges escenifiquen els seus pensaments mentre mantenen una conversa normal amb els seus interlocutors.

El protagonista de la peça és sense dubtes Enrico lanniello (Caserta- Italia, 1970). Ell fa un temps que viu i actua al nostre país i nosaltres el vam descobrir a “FILUMENA MARTURANO” que vam “repescar” al teatre Auditori de Granollers el novembre del 2021. És un actor que dota a les seves interpretacions d’una gran comicitat i en aquesta ocasió ho fa íntegrament en català. Ens ha agradat molt la seva gestualitat i la seva aparent inseguretat. 

Concha Milla, la seva parella en la ficció, és actriu, directora i dramaturga i en aquesta ocasió interpreta el paper de la dona madura, professora, que porta més de vint anys de convivència amb la seva parella i veu com tot trontolla quan el seu marit sospesa la possibilitat de trencar-ho tot i començar una nova vida seguint les passes del seu amic.

Frank Capdet (Barcelona 1971) és un bon amic nostre, al que seguim i que hem vist actuar en els musicals “GOLFUS DE ROMA” (Teatre Condal, 2022), “LA FAMILIA ADDAMS” (Teatre Coliseum, 2018) o com a dramaturg en “PAQUITO FOREVER” (Teatre Almeria, 2017). El paper que interpreta esplèndidament, és el de l’home madur que creu que el fet de tenir una nova parella molt més jove, el fa triomfador i que uns canvis en el seu vestuari i els seus hàbits el faran, per força, rejovenir.

Aida Llop és actriu i en aquesta ocasió interpreta el paper de la noia jove i seductora que ha aconseguit trencar el matrimoni del Patrick i es belluga fent ostentació de les seves corbes i la seva “insultant” joventut. 

Una posada en escena on queda molt ben resolt el joc dels pensaments versus les paraules pronunciades. 

L’espai escènic de Paula Bosch, la Il·luminació de Lluís Serra, el vestuari de Nídia Tusal i l’espai sonor de Sergi Andrades, fan amb les bones interpretacions i l’acurada direcció, un espectacle que paga la pena veure.

Una comèdia, sí, efectivament …. però que amaga sota els riures, l’amarga realitat de les parelles que després de molts anys de convivència, han arribat a la rutina i es comencen a plantejar si paga la pena continuar o no amb la seva relació.

LA VERITAT DE LA MENTIDA és la segona producció pròpia del Teatre Akadèmia d’aquesta temporada, després de “ELS BUONAPARTE” que vam veure el passat desembre i que va aconseguir excel·lents critiques, i un gran èxit de públic.

Programat al Teatre Akadèmia fins al 31 de març. 

Ahir dissabte 9 de març a la Sala Mac del Mercat de les Flors hem pogut veure l’espectacle de dansa CORPS EXTRÊMES. Un espectacle inclòs dins del festival Dansa Metropolitana, un espectacle de format gran que és una fusió entre les arts del circ, la dansa contemporània acrobàtica i l’escalada.

És una de les escassíssimes ocasions que la valoració màxima que ens hem imposat al nostre Blog, la dels “5 cargols”, se’ns queda molt petita. Es tracta d’una de les produccions més espectaculars i fascinants que han vist els nostres ulls.

Firmat pel coreògraf francès d’origen algerià, Rachid Ouramdane (Nimes 1971), director des de l’abril del 2021 del “Chaillot – Théâtre national de la Danse de París” i responsable d’inaugurar el Festival Grec 2023. amb el funàmbul Nathan Paulin que va travessar la plaça de Catalunya per un cable a 50 metres d’alçada (… i que és un dels protagonistes d’aquest espectacle). Un coreògraf que nosaltres vam conèixer el 2019 amb “TORDRE” que es va presentar en aquest mateix espai.

CORPS EXTRÊMES compta amb uns exercicis basats en la confiança, en la companyonia i en el suport entre els intèrprets perquè del treball en comunitat depèn la seguretat de cada un d’ells.

… desplega pràctiques com la corda fluixa, el circ, l’escalada i la dansa, amb coreografies aèries al límit, amb el desig de «concentrar-se en la fascinació que provoca l’anhel d’enlairar-se, de ser ingràvid, d’estar suspès en l’aire, de planejar…

Els intèrprets Joël Azou, Nina Caprez, Tamila De Naeyer, Clotaire Fouchereau, Chloé Frappat, Charlie Hession, Nathan Paulin, Maxime Seghers, Seppe Van Looveren i Owen Winship es mouen en dos espais perpendiculars, el terra de l’escenari i el cable aeri que el travessa i la paret del fons que ha estat dissenyada com un rocòdrom. 

Per aquesta paret els artistes pugen, baixen i salten impulsats pels que estan a terra, o es deixen caure sobre ells des de la paret a la qual estan enfilats, al ritme de la música de Jean-Baptiste Julien (guitarra elèctrica de jazz). L’espectacle inclou tres monòlegs breus en francès subtitulats al català. És magnífica la il·luminació de Stéphane Graillot. 

Suspès sobre l’escenari evoluciona el highliner Nathan Paulin, del que hem vist una filmació vertiginosa projectada a l’inici de l’espectacle i on ens explica el que experimenta quan practica la seva activitat favorita. En aquesta projecció, en Miquel, inclús va patir uns moments de vertigen que l’obligaven a desviar els ulls de l’enorme pantalla.

Els bellíssims moviments coreogràfics i la sincronització dels ballarins acròbates és mil·limètrica, ja que no es poden permetre cap error perquè la seva seguretat depèn totalment dels moviments del conjunt de tota la companyia.

Com ja hem dit a l’inici d’aquesta ressenya, és sens dubte una de les produccions més espectaculars i fascinants que han vist els nostres ulls.

Abans de la representació vam poder assistir a la sessió introductòria a l’espectacle “Una hora abans” amb Guy Nader i Maria Campos (ballarins, coreògrafs i directors de GN/MC) i moderat per Clàudia Brufau. Aquestes sessions són coordinades per BdDansa_Explicadansa.

En aquesta ocasió, no ens va aportar massa.

Malauradament, només s’han programat tres sessions d’aquest espectacle i el que vam veure nosaltres era l’últim.

Ha estat senzillament magnífic. No oblidarem mai aquesta vetllada al Mercat de les Flors.

Divendres 8 de març a la Sala Petita del TNC hem pogut veure ENTREVISTES BREUS AMB DONES EXCEPCIONALS del dramaturg Joan Yago. Una obra escrita fa més de set anys i que  es va representar a París i a Montreal, ara s’ha estrenat amb la direcció de Mònica Bofill que amb el dramaturg han fet una revisió del text per actualitzar-lo.

Abans de continuar amb la nostra ressenya, voldríem agrair a la companyia, integrada exclusivament per dones (directora i sis actrius), el fet de no haver suspès la funció amb l’excusa de què ahir era el “Dia Internacional de la Dona”. Precisament elles no van voler suspendre aquesta funció perquè poques vegades es pot reivindicar millor des de l’escenari la lluita per la igualtat entre els éssers humans, independentment del seu sexe.

No va ser el cas de l’altra sala del TNC i de les dues del Teatre Lliure (els dos teatres públics de Catalunya), que tristament van anul·lar les seves representacions com una inadequada i banal senyal de reivindicació, que des del nostre punt de vista no serveix absolutament per res, més que per perjudicar els espectadors que han comprat les entrades des de fa molt de temps i que s’han desplaçat fins al teatre. Un tristíssim servei a les persones que continuem apostant per deixar de banda la comoditat de les nostres llars i sortir al carrer per donar suport a les Arts Escèniques.

Tothom té el dret a fer vaga, però en aquest cas … una vaga “no laboral” i més aviat simbòlica, fora bo que d’ara endavant, per altres anys, potser seria millor que les localitats no es posessin a la venda.

ENTREVISTES BREUS AMB DONES EXCEPCIONALS. Una mirada sobre la defensa de les llibertats individuals amb un text farcit d’ironia i sentit de l’humor. Podríem pensar que és també un homenatge a l’entrevista com a gènere.

Cinc entrevistes fictícies, cinc dones, que podríem titllar d’excèntriques, l’estil de vida de les quals posa al descobert les contradiccions humanes i els perills de la defensa aferrissada de les llibertats individuals. Cinc entrevistes que a nosaltres, com a espectadors, ens provoquen sentiments contradictoris, ja que les conviccions d’aquestes dones ens generen al mateix temps empatia i incomoditat.

Una model ucraïnesa, Natalia Yaroslavna, convertida en una Barbie de carn i ossos, que busca la perfecció externa amb dietes i exercici i la perfecció interna amb la meditació. Magnifica i sorprenent la interpretació de l’Elisabet Casanovas. 

Una congressista nord-americana del partit republicà, Susan Rankin, que desitja una Amèrica on tots els nens i nenes puguin anar a l’escola amb una pistola a la motxilla, que defensa una actuació armada davant de qualsevol amenaça i que al mateix temps vota a favor dels matrimonis entre persones del mateix sexe. Esplèndida Anna Barrachina.

Una nena de sis anys, Rose Mary Powell,  a qui li encanta despertar-se cada dia en aquest món meravellós i ha de dormir amb el seu peluix. Però ella té seixanta anys, ha estat casada i té tres fills…. La seva psicòloga s’ha convertit en la seva mare i viu amb ella. Tendre, meravellosa i convincent Muntsa Alcañiz.

Una reconeguda científica, Roberta Flax, que treballa en un projecte per a aconseguir la immortalitat del gènere humà, fita fixada en el 2045. La seva proposta de solució a la mortalitat consisteix en acoblar ments humanes en androides. Porta a l’entrevista un cap robòtic (dissenyat per Gadget Efectos Especiales) connectat al cervell de la seva mare, que va morir de càncer. Però no tot resulta com ella voldria. Bona interpretació de Yolanda Sikara.

I finalment el programa ha entrevistat a una grangera de pell blava, Glenna Pfender, que viu feliç encara que pateix una descontrolada addicció a la plata col·loidal. A l’entrevista hi són la seva parella Jacky Pfender (Elisabet Casanovas) i la doctora Nancy Sayderman (magnífica Muntsa Alcañiz). La dona de pell blava ha estat esplèndidament interpretada per Miranda Gas.

El paper de l’entrevistadora ha estat interpretat per la Mònica Almirall, que l’ha dotat de molta credibilitat, dinamitzant les preguntes i respostes i portant a contradiccions als seus entrevistats.

La proposta s’ha estructurat de forma que veiem les diferents capes de la construcció d’un programa d’entrevistes televisiu, amb quatre actuacions musicals intercalades, la crònica d’una notícia o la conversa de tres “homes” tertulians (esplèndids els homes interpretats per Elisabet Casanovas, Muntsa Alcañiz i Anna Barrachina). Passem de la veu en off a la primera entrevista a la sortida triomfal de la presentadora saludant al públic del plató en l’última abans de seure amb les entrevistades en el set del programa. 

Molt remarcables les actuacions musicals amb la Mónica Almirall a la bateria, les veus esplèndides de Yolanda Sikara i Miranda Gas i les actuacions com a coristes d’Anna Barrachina i Elisabet Casanovas.

L’escenografia espectacular de Joana Martí amb diferents espais que s’obren i es tanquen als nostres ulls, l’esplèndida caracterització de Cláudia Abbad, el vestuari de Maria Armengol, amb la Il·luminació de David Bofarull (AAI), el so de Damien Bazin, el vídeo de Joan Rodón i el moviment escènic d’Ariadna Monfort, han conformat una esplèndida proposta que ens ha fet gaudir.

En acabar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui conduït per la periodista i presentadora Sílvia Cóppulo amb la presència de Joan Yago, Mònica Bofill i les actrius de la companyia.

Una proposta molt recomanable programada fins al 31 de març a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Pdta: A la nostra agenda hem anotat que el 8 de març de l’any vinent … i de cap any, d’ara endavant, no hem de comprar entrades de teatre.

Ahir dijous 7 de març, al Teatre Lliure de Gràcia, vam poder veure L’IMPERATIU CATEGÒRIC, una peça escrita i dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Àgata Roca i Xavi Sáez.

Una tragicomèdia social que ens presenta a Clara G. una professora associada d’ètica a la Facultat de Filosofia. Nosaltres els espectadors, som els alumnes de la seva classe i abans de començar-la ens alliçona sobre els mòbils, el fet de xerrar a classe i ens pregunta si hem llegit “El procés” de Kafka, un text segons ella imprescindible per entendre Kant. 

Ella té més de cinquanta anys i està en crisi. S’ha separat de la seva parella, un fons voltor ha comprat l’edifici on viu i ha de buscar habitatge, professionalment no viu un bon moment perquè no ha aconseguit plaça fixa a la Universitat, i la salut li està jugant males passades. Una persona abocada a la precarietat professional, sentimental, d’habitatge i de salut. Es desmaia sovint, sent sorolls persistents, els seus alumnes pensen que els menysprea i l’envaeixen pensaments foscos. 

Una persona que ha format part del sistema i en aquest moment de la seva vida sent que el sistema la vol deixar al marge. Una persona que se sent invisible per a la societat i on una sèrie de fets puntuals la van portant al límit. Una troballa casual: un ganivet de cuina que incorpora a la seva bossa marcarà la seva evolució vital i la seva forma d’enfrontar-se als problemes.

Topa amb diferents homes, el venedor de pisos, el seu cap a la universitat, el seu contacte de Tinder, el cambrer, el metge, el veí … homes diferents que per a ella tenen alguna cosa en comú.

Quines han de ser les pautes de la seva conducta en un entorn cada cop més hostil? 

Quines són les fronteres ètiques d’un sistema que només permet sobreviure a costa de la misèria dels altres?

Hem gaudit d’unes interpretacions brillants, la d’Àgata Roca que ens ha sorprès molt per la naturalitat i convicció amb què ha interpretat el paper de Clara G. amb un gir final que ens ha deixat clavats a la cadira. Realment esplèndida en, potser, un dels millors papers que li hem vist interpretar mai. 

I brillant també en Xavi Sàez, que s’ha adaptat a cada un dels seus personatges, interpretats sense interrupció, canviant totalment de registre i presentant diferents cares de la masculinitat. Amb una energia mesurada es transforma en qüestió de segons de professor a metge o de “ligue” passat de voltes a cambrer apocat. Realment magnífic.

El text de Victoria Szpunberg ens parla d’ètica i de moral dins d’un sistema regit pels conceptes de l’imperatiu categòric d’Immanuel Kant. Es tracta d’un principi ètic que ens mostra racionalment quina ha de ser la pauta de la nostra conducta i que es basaria en la màxima “actua com creus que hauria de fer-ho tothom”.

Un magnífic text, ple d’ironia que porta a escena una ciutat hostil pels que l’habitem, una Barcelona que fa fora a la seva gent dels seus barris i on la precarietat laboral ho impregna tot. I ho focalitza en una persona en l’edat madura, que ha tingut tot de cara i que amb cinquanta anys veu com la seva vida rodola en pendent desintegrant-se.

Un bon text, però potser des d’una visió un pèl massa negativa, almenys pel nostre gust, ja que creiem que viure a la nostra ciutat, Barcelona, és extraordinari … i també es podria veure des d’una perspectiva molt més positiva.

De la mateixa autora nosaltres hem pogut veure “MAL DE CORAÇON” (TNC, 28/4/23), “EL PES D’UN COS” (TNC, 4/6/22), “AMOR MUNDI” (Sala Beckett, 11/7/19), “LA MÀQUINA DE PARLAR” (El Maldà, 28/10/17) ó “L’ONZENA PLAGA” (Espai Lliure 5/6/15) 

L’IMPERATIU CATEGÒRIC és un muntatge molt dinàmic amb un continu canvi d’espais, amb uns plafons que van transformant l’espai des d’un loft sense encant, a un despatx d’universitat o un restaurant. L’espai escènic és de Judit Colomer, la Il·luminació de Marc Lleixà (A.A.I), l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejo i el vestuari de Joana Martí.

Després de la representació va tenir lloc un interessant col·loqui, on a falta de moderador, van intervenir Victoria Szpunberg, Àgata Roca, Xavier Sàez i també en Pau Serés, alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia (ITB).

Una proposta que està exhaurint totes les localitats i que ha hagut de prorrogar sobre la data inicialment prevista, fins al 30 de març.

Totalment recomanable al Teatre Lliure de Gràcia.

I per completar el diumenge 3 de març, a la tarda, ens vam dirigir a l’Aquitània Teatre per veure “ASMODAI una comèdia de por” escrita per Xavi Morató (Barcelona 1983) i dirigida per Pau Doz (Barcelona 1982).

Xavi Morató és un creador de comèdies que ja ens va sorprendre amb “El futbol és així (de gai)” que vam veure al Teatre Gaudí en 2018 i posteriorment amb “El poliamor és així (de complicat)” que vam veure a l’Aquitània en 2022.

I tal com ell mateix va comentar a la roda de premsa del passat 29 de gener

“… tinc ganes d’escriure comèdies que connectin amb la gent, comèdies sobre històries de veritat on sentir-nos reflectits i el gènere de terror és dels més inversemblants que existeix…”

Roda de premsa – 29/01/24

ASMODAI … es tracta d’una proposta que barreja la comèdia i el terror abordat des de l’òptica de la comicitat, de manera que els ensurts “terrorífics” provoquen unes reaccions en els actors que ens fan riure. “Tenir por d’alguna cosa és literalment el contrari de riure-se’n, i malgrat tot, jo he acceptat el repte d’escriure una comèdia de por” ha dit en Xavi Morató.

El Ritxi (Jaume Casals) i el Biel (Àlex Ferré) són parella, però són molt diferents. El Ritxi vol ser actor i viu la vida esperant la seva oportunitat a l’escenari en tant que en Biel treballa en una joieria i vol una vida tranquil·la. Han anat a passar el cap de setmana a casa de l’àvia del Biel (Meritxell Duró), una casa que segons expliquen es troba embruixada. Ella és una dona molt gran que ho pot fer tot, ni que sigui a poc a poc, molt arrelada a les tradicions i que amaga un secret familiar. 

L’Àlex Ferré i en Jaume Casals ja havien treballat junts a “Kràmpack”, una proposta que nosaltres vam veure en aquest mateix teatre en 2019 i és evident la bona companyonia que hi ha entre ells. La Meritxell Duró va ser la magnífica àvia de “La familia Addams, el musical” (Teatre Coliseum 2018). 

Segons expliquen, Asmodai, príncep dels dimonis, s’apareix als homes joves i els assassina. El Ritxi no es creu la història i en fa broma. El Biel hi creu perquè la seva àvia, va veure Asmodai quan era petita i no en vol parlar. Petits senyals indiquen que avui Asmodai ha de tornar.

Una comèdia simpàtica, d’aquelles que et col·loca el somriure a la cara des del començament i que passa fàcil. Situacions còmiques inversemblants, ensurts dels protagonistes, equívocs i un desenllaç inesperat ens han fet passar una bona tarda. Hem de dir que hi ha persones del públic que riuen a riallades tota l’obra.

Nosaltres anàvem amb les expectatives força baixes, a causa pels comentaris que havíem escoltat en el nostre cercle “teatraire” i perquè sabem que no és aquest el nostre tipus de teatre, i hem de dir que hem sortit satisfets de la sala.

Un text que aborda també l’acceptació familiar de les relacions de parella homosexuals i la conveniència de treballar encara que això impliqui deixar aparcats els teus somnis, però que et dona l’autonomia suficient per no dependre econòmicament d’un altre.

Unes bones interpretacions, que en alguns moments voregen volgudament l’exageració, però que provoquen el riure de la major part del públic.

La caracterització és de Júlia Ramírez i Montse Tolosa. L’escenografia de Xavi Erra reprodueix fidelment una habitació atrotinada d’una vella casa plena de records i la il·luminació de Jordi Ventosa ajuda amb els efectes sonors de Pau Doz a crear els moments de “terror” de la proposta.

Una proposta que recomanem per passar una bona estona sense buscar res més i que podeu veure a l’Aquitània Teatre fins al dia 17 de març.

Ahir diumenge 3 de març, al matí, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure el musical LOS CHICOS DEL CORO sota la direcció d’escena de Juan Luis Iborra i direcció musical de Rodrigo Alvarez.

Amb text original de Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval, la proposta està basada en la pel·lícula francesa “Les Choristes” dirigida en 2004 per Christophe Barratier.

La traducció, adaptació, dramatúrgia i lletres addicionals per a la versió espanyola són de Pedro Víllora. Les cançons que interpreta el cor són les mateixes de la pel·lícula. A diferència de la versió cinematogràfica s’incorporen quatre intèrprets femenines que formen part del cor infantil.

L’acció està ambientada a la França de la postguerra i està situada en un internat de reeducació de menors, anomenat “Fondo del estanque”, que acull a orfes i a nois problemàtics. Ens explica la història de Clément Mathieu (un convincent Manu Rodríguez), un professor amant de la música, a l’atur, que accepta un lloc de treball com a professor substitut a l’internat. 

El centre és dirigit per un autoritari i repressiu director, Rachin (Rafa Castejón) que xoca amb el professor Mathieu des del moment zero. Amb visions oposades sobre el sistema educatiu emprat, el nou professor utilitzarà el poder transformador de la música contraposant-lo amb el sistema acció-reacció del director i els castics associats.

El professor Mathieu posa en marxa una coral per intentar treure el millor de cada noi i fomentar entre ells la companyonia, la solidaritat i l’amor. Li fan costat la professora Langlois (magnifica Eva Diago), professora de matemàtiques accidental, ja que és la directora de l’internat de noies que han hagut d’abandonar temporalment, i l’oncle Maxence (Xisco González) conserge i “manetes” de l’internat on viu d’ençà que va arribar de nen.

El cor l’integren 15 nois/noies seleccionats en un càsting fet al mateix teatre Tívoli el mes d’octubre passat i que formen part del cor de 80 joves que integren la coral de l’escola Los Chicos del Coro i que s’estan preparant des del mes de novembre passat. Els joves d’entre 6 i 15 anys es van alternant en les diferents funcions. 

Mondain (Iván Clemente) és l’intern que s’incorpora des d’un centre penitenciari i altera la dinàmica del grup i finalment Violette Morhange (Chus Herranz) la mare d’un dels interns que desperta esperances en el solitari professor Mathieu.

Una producció molt dinàmica amb ràpids canvis en l’espectacular i acurada escenografia i amb la música en directe interpretada per Isabel Fernández/Jaime González-Sierra al piano, Linibeth Conde a l’oboè i corn anglès, Irimia Mechero a la viola i Feliu Llobet al violoncel.

Una proposta molt treballada, que ens ha agradat molt i que fins i tot ens ha arribat a emocionar, en bona part per l’excel·lent actuació dels nens que actuen com a veritables professionals.

Malgrat que la proposta no ha estat traduïda al català, cal destacar que almenys un cop finalitzada la representació, a banda de què ens han ofert un parell de bisos del mateix espectacle, com a colofó els nens ens han interpretat una part de “El cant dels ocells”.

Un espectacle tendre que com ja hem dit, ens ha fet emocionar i que fins i tot se’ns han humitejat els ulls a l’escena final, amb una molt bona posada en escena i unes excel·lents interpretacions.

La podeu veure al Teatre Tívoli fins al dia 21 d’abril.

Ahir dissabte 2 de març vam fer cap al Teatre Cúpula de les Arenas per tal de veure la producció internacional FUERZA BRUTA WAYRA que s’ha estrenat a Barcelona després del seu recorregut per 37 països.

Un espai sense butaques, amb una escenografia espectacular que ocupa un total de 400 m²; un espectacle 360º que s’assembla més a un gran concert de rock que a una obra teatral, ja que l’espectacle compta amb més de 200 llums, 10 turbines d’1,20 metres cadascuna, una màquina de córrer de 1.500 kg que suporta fins a 5 actors alhora, una “bombolla d’aigua” tipus piscina elevada per sobre dels espectadors de 17 per 23 metres i altres elements escènics i efectes audiovisuals.

“Fuerza Bruta” és una companyia teatral argentina nascuda en 2003 com a projecte independent de la companyia teatral “De La Guarda” quan va estrenar el seu espectacle FUERZA BRUTA a Buenos Aires. Es caracteritza per un estil experimental, la innovació estètica i el desplegament escènic d’immenses dimensions. Un espectacle que va estar nou anys seguits a l’off-Broadway i ha participat en festivals i esdeveniments d’arreu del món com el Rock in Rio, el Singapore Night Festival, el Carnaval de Rio o l’obertura dels Jocs Olímpics de la Joventut 2018.

Creat i dirigit per Diqui James (Buenos Aires, 1965) és una experiència teatral dinàmica i immersiva on es fan servir llums estroboscòpiques, aigua, fum i aire i on els 1.200 espectadors que ocupem l’espai hem de participar i ens hem d’anar desplaçant per la sala a les indicacions dels membres de l’staff de la companyia. Gaby Kerpel és el compositor musical del grup, Alejandro García, el director tècnic i Fabio D’Aquila el coordinador general. 

Una producció que ens ha recordat moltíssim als espectacles de “La Fura dels Baus”, que tant trobem a faltar, però encara amb més mitjans tècnics i suposem amb un enorme pressupost.

Un espectacle que ens ha sorprès, on hem gaudit de sorpreses espectaculars continuades i sensacions difícilment comparables a altres experiències.

Una dotzena d’artistes evolucionen per l’espai i els números se succeeixen a una gran velocitat sense possibilitat gairebé de pair-ho, en el moment, el que estem visquem: un home en una cinta de córrer gegant, travessant una sèrie de parets mòbils, intèrprets en suspensió, ballarins i ballarines que dansen per sobre dels nostres caps dins una enorme bombolla d’aigua,…..

En observar, abans del començament de l’espectacle, l’edat mitjana del públic, sincerament érem reticents i creiem que no era pas un espectacle per nosaltres, però ens hem deixat seduir i hem participat força, gaudint del que ens oferien.

Cal esmentar que l’entrada a l’espai es produeix a les 22 h en punt, hora del teòric inici de l’espectacle que després s’ha demorat gairebé mitja hora; l’espera dempeus i sense poder bellugar-se gaire s’ha fet molt feixuga.

Per sort en començar tot ha canviat i malgrat que tot l’espectacle és a peu dret i rodejats de molta gent en tot moment … un hàndicap per nosaltres,… hem de dir que realment paga molt la pena viure aquesta experiència, pel que té de sorprenent i engrescador.

Un espectacle que ens transporta a una realitat paral·lela amb números que ens han fet, sincerament, al·lucinar.

Està programat al Teatre Cúpula de les Arenes fins al 10 de març. 

Divendres 1 de març a la sala MAC del Mercat de les Flors vam poder gaudir d’un espectacle magnífic, LA REINA DEL METAL, una creació de Vanesa Aibar i Enric Monfort.

Un treball fruit de la col·laboració entre el ball flamenc de Vanesa Aibar i la percussió metàl·lica i música electrònica d’Enric Monfort. 

Vanesa Aibar (Villanueva del Arzobispo, Jaén 1983) és una “bailaora” i creadora que desenvolupa les seves creacions a partir de la dansa espanyola i el flamenc. El seu flamenc es defineix com una dansa moderna i lliure amb una gran tècnica. 

Enric Monfort (Castelló) és creador, compositor i percussionista. Les seves creacions es caracteritzen per un fort enfocament poètic. Viu i treballa als Països Baixos i està especialitzat en tècniques rítmiques del sud de l’Índia aplicada a la música contemporània.

Comencen a treballar junts en 2019 i en aquesta creació, la tardor de 2020 gràcies al projecte Ventana d’Aecid. Va tenir lloc un primer acostament creatiu de manera virtual el resultat de la qual és ‘La Reina del Metal’, una peça audiovisual que conjumina expressions de moviment i so contemporanis.

En febrer de 2021 es va presentar online la versió en directe a la Flamenco Biennale de Nederland, l’octubre de 2022 es va presentar al Teatre Auditori de Castelló i la seva estrena internacional va tenir lloc en el Muziekgebouw d’Amsterdam el gener del 2023.

LA REINA DEL METAL va rebre el Premi Max 2023 com a Millor Espectacle de Dansa.

LA REINA DEL METAL és una peça d’una gran intensitat on el so i el moviment es despleguen en l’espai, com si es reptessin l’un a l’altra portant al límit les seves possibilitats per acabar fonent-se en una sola cosa. Instruments i objectes metàl·lics que, gràcies a un magnífic sistema de so, concentren els sons en parts diferents de l’espai i ho converteixen en un so immersiu que ens atrapa, que ens hipnotitza. 

Una peça articulada a partir d’una dramatúrgia, on l’espai es converteix en un element que pren vida i els diferents objectes semblen també adquirir vida pròpia al ritme de la percussió amb el moviment i la il·luminació. A l’inici de la peça, tots dos estan fora de l’espai escènic limitat per cadenes de metall, miren cap a dins i sembla que no es decideixen a entrar. Quan ho fan inicien l’aventura d’unificar música i moviment en un “in crescendo” absolutament fascinant.

Un espectacle que vam gaudir molt, malgrat el malestar que ens va provocar el fet que ens haguessin canviat les entrades numerades que havíem comprat fa uns mesos, per unes entrades sense numerar, fet que va provocar cues embolicades de més de mitja hora dempeus al vestíbul del mercat, agreujat perquè l’obertura de portes es va efectuar tan sols cinc minuts abans de l’hora prevista d’inici de l’espectacle.

Nosaltres, com a abonats havíem estat informats d’aquest canvi en el tipus de localitat, però les persones que havien comprat les entrades a les taquilles o a plataformes digitals no s’havien assabentat, amb les lògiques i consegüents protestes a l’interior de la sala. Pensem, que tot i que ens van dir que era cosa de la companyia, el Mercat hauria de prendre mesures perquè això no tornes a passar, informant amb rètols a l’entrada i obrin portes amb molta més antelació.

Una actuació absolutament deplorable, per part de l’organització del Mercat de les Flors.

Ahir dijous 29 de febrer, a la Sala Atrium, vam poder veure UNA CÒPIA de Caryl Churchill (Regne Unit, 1938) traduïda per Jordi Prat i Coll i dirigida per Raimon Molins.

Caryl Churchill va escriure Una còpia (A number) el 2002, quan començàvem a parlar de clonació gràcies a l’ovella Dolly. En aquesta obra parla de la relació d’un pare amb els seus fills Bernard 1, Bernard 2 i Michael Black. 

Una versió d’aquesta obra va ser representada a l’Espai Lliure de Montjuïc en 2007 amb Andreu Benito i David Selvas.

Es tracta d’un text provocador que ens fa qüestionar l’ètica dels avanços científics i alhora parla de la incapacitat de les persones de parlar i entendre’s. I és al mateix temps una crítica a una masculinitat molt determinada.

Un dels fills és l’original, el primer, … els altres són clons. Trenta anys després dels fets els fills descobreixen que hi ha més de vint individus clonats. A escena ens trobem al pare que parla amb un dels seus fills, el que ha conviscut amb ell els últims trenta anys i que acaba de descobrir els seus clons. El fill vol saber que va passar, que va ser de la seva mare, qui és ell.

Lluís Marco és el pare vidu que sembla que ha tirat endavant amb el seu fill i que de mica en mica ens anirà descobrint la seva veritable fita vital, aconseguir el fill que sempre havia volgut tenir. Acabarà mostrant els seus sentiments, les seves motivacions i finalment aflorarà en ell un sentiment de culpabilitat. Una gran interpretació d’aquest actor al qual no veiem a escena d’ençà de “L’ONCLE VÀNIA” en 2021.

En escenes consecutives veurem la trobada del pare amb el primer fill, al que un dia va decidir abandonar, i amb un dels altres individus clonats. Tres personatges interpretats magníficament per Raimon Molins amb petites modificacions en la caracterització i una gestualitat diferent.

Per diferenciar les escenes es produeixen uns fosos i als dos grans finestrals que ocupen el fons de l’escenari es projecten les imatges d’una ciutat amb petites variacions com la neu, la pluja, la boira …. La creació digital és de Joan Rodón amb escenografia i pantalles de Kike Blanco i la Il·luminació de Mattia Russo.

Segons hem llegit l’espai sonor de l’Efrén Bellostes és una banda sonora que dura una hora i deu minuts…. o sigui el mateix temps que dura la proposta.

UNA CÒPIA és un thriller psicològic que utilitza els avenços de la ciència i la tecnologia per afrontar la recerca d’un mateix i l’originalitat de cadascú, els límits entre allò heretat genèticament i el que forma part de les nostres tries i vivències.

Un text centrat en la relació entre un pare i un fill, que utilitza com a fil conductor la clonació i la seva qüestionable legitimitat.

Un text que remarca com han evolucionat els dos fills, l'”original” abandonat pel seu pare i que s’omple d’odi i rancúnia en conèixer l’existència del segon fill, el desitjat, que ha conviscut amb el pare i que en descobrir la veritat dels fets també transforma el seu amor filial en odi. I el tercer fill, que en conèixer els fets, vol parlar amb el pare i confirma que està content amb la vida que té, que és feliç. Cadascú d’ells és únic, amb un caràcter diferent tot i que físicament puguin ser iguals.

Una acurada posada en escena i unes bones interpretacions, per un text que neguiteja.

La podeu veure a la Sala Atrium fins al 17 de març.

El passat dimecres 28 de febrer ens vam dirigir al Teatre Lliure de Montjuïc, per tal de veure MACBETH de William Shakespeare, en una nova versió adaptada i dirigida per Pau Carrió (Barcelona, 1981).

Pau Carrió, del que hem vist fa tan sols uns dies la seva proposta “ELLING” a la Villarroel, ha dirigit Shakespeare a “NIT DE REIS” (Lliure de Gràcia, 2017), “HAMLET” (Lliure de Gràcia, 2016) i “VICTÒRIA D’ENRIC V” (Lliure de Gràcia, 2014). De totes aquestes propostes hem publicat una ressenya al blog i podeu accedir clicant als enllaços corresponents.

L’acció s’inicia en un hospital de campanya durant la I Guerra Mundial on un ferit de guerra explica al rei Duncan d’Escòcia, les proeses de Macbeth al camp de batalla i la traïdoria del comte de Cawdor. El malalt està atès per tres dones, tres éssers malignes que maquinaran per fer entrar a Macbeth en una espiral d’ambició i destrucció tràgica. 

Macbeth i Banquo són uns generals que tornen del camp de batalla i es troben les tres bruixes que profetitzen a Macbeth, senyor de Glamis, que es convertirà en senyor de Cawdor i acabarà sent rei, i a Banquo que serà pare de reis. Quan Macbeth descobreix que la primera part de la profecia es compleix aprofita l’honor que li fa el rei en fer nit al seu castell, per ordir amb la seva dona un pla per matar-lo i ocupar el lloc pel qual sembla predestinat. La tragèdia està servida.  

Fins aquí l’argument que tots coneixem sobradament. L’adaptació que n’ha fet el Pau Carrió ens mostra el món militaritzat de la guerra que, representa amb els uniformes militars i les armes de tots els actors, i els llits disposats en bateria que com, per art de màgia, baixen del sostre ocupant l’escena. Ferits i cadàvers ocupen virtualment aquests llits. 

Ha optat per una posada en escena dominada per la foscor, la que acompanya totes les guerres. Tot és negre, fins i tot la sang o el menjar. 

L’espai escènic de Sebastià Brosa juga amb diferents plans per aconseguir encara més que la negror que ho domina tot, transmeti la destrucció que pot provocar l’ambició. El vestuari de Sílvia Delagneau treballa amb les diferents textures del color negre i l’esplèndida il·luminació de Raimon Rius, el brutal so d’Igor Pinto, la música original i espai sonor de Rafel Plana, la caracterització de Núria Llunell i el moviment d’Anna Rubiola completen el muntatge. 

Bastant impactants les escenes amb l’arbre de les bruixes, les dels dinars amb la llarga taula o la dels arbres del bosc de Birnam amb la pluja de cendres i el piano que toca Joan Amargós. Per contra, la grandiositat de l’espai escènic ens allunya de la tragèdia i transmet una gran fredor, fet que ens dificulta la connexió amb el que està succeint a escena.

Catorze actors a l’escenari amb unes interpretacions en general magnífiques, encara que, al nostre entendre, no del tot aprofitades. Els dos protagonistes de la tragèdia, són Macbeth interpretat amb passió per Ernest Villegas i lady Macbeth interpretada per Laia Marull que mostra la seva maldat i ambició de manera molt convincent a les primeres escenes, i que decau perdent protagonisme a mesura que avança l’obra.

La resta d’intèrprets, que en alguns casos fan doblet, són: Pep Cruz com a Duncan rei d’Escòcia, Xavier Ricart com a Banquo, Carles Martínez com a Angus i Lenox uns nobles escocesos, Pepo Blasco com a porter i Seyton, Pol López com a Macduff, Mar Ulldemolins com a bruixa i Lady Macduff, Marc Rodríguez com a Ross cosí de Macbeth, Joan Amargós com a Malcolm el fill gran del rei, Moha Amazian com a militar i Caithness sicari contractat per Macbeth, Marc Soler com a Fleance el fill de Banquo, Júlia Truyol com a bruixa i Donalbain el fill petit del rei i Alba Pujol com a bruixa. 

Un espectacle de gran format que ha fet modificar la distribució de localitats a la platea de la Sala Fabià Puigserver i que es podrà veure fins al 23 de març, ja que han prorrogat una setmana sobre la data inicialment prevista.