LA MÀQUINA DE PARLAR (temp. 17/18 – espectacle nº 87)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Es tracta de la reposició d’una peça estrenada el desembre de 2007 a la Sala Beckett i, que tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha estat recuperada a partir d’una lectura dramatitzada que va tenir lloc la temporada passada.
El text i la direcció són de Victòria Szpunberg (Buenos Aires 1973), dramaturga establerta a Barcelona des de fa quatre dècades, i els actors que interpreten els personatges són Marc Rosich (senyor Bruno), Sandra Monclús (la màquina de parlar) i Jordi Andújar (el gos que dóna plaer).
LA MÀQUINA DE PARLAR, és una faula futurista que ens parla dels robots que s’estan introduint a les nostres llars i de com ens poden arribar a canviar la vida. Vivim envoltats de màquines cada cop carregades de més funcionalitats i a les que tan sols els hi falten atributs humans com la parla necessària per establir una conversa (no oblidem a Siri del món apple !!!!).
En aquesta peça un amo dominador, el senyor Bruno, i dues criatures parcialment robòtiques, que conviuen amb ell, una dona argentina que treballa de màquina de parlar i un gos dissenyat per donar plaer.
Un triangle amb més de tres puntes. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i, per què no, d’amor. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència.
Marc Rosich ha interpretat un convincent Senyor Bruno que viu en absoluta solitud i que busca la companyia de la màquina de parlar per alleugerir la seva vida dedicada a la feina, esperant un ascens que no arriba, la manca d’amics amb l’única presència telefònica constant d’una mare que només li parla de plantes. Ha interpretat un personatge d’una tendresa extraordinària.
La Valèria, magnífica interpretació de Sandra Monclús que ens ha fet patir per la seva immobilitat, li dóna conversa i l’aconsella, omple les seves hores de tedi i solitud. Però el Senyor Bruno no en te prou, està cansat de la conversa de la seva amiga i decideix llogar una altra màquina, un gos electrònic accionat per comandament a distància, un gos que dóna plaer. Jordi Andújar ens ha mostrat una versatilitat interpretativa increïble i ens ha arribat a fer creure en el seu personatge.
La trobada entre les dues màquines no és amistosa, la rivalitat per aconseguir l’atenció del seu amo els enfronta, però quan ell no hi és, estableixen una relació.
Una proposta que amb aparença de comèdia grotesca, i que ens ha fet riure en moltes ocasions, ens posa davant dels ulls les relacions de poder, de dominació i la visió d’un futur on per calmar la solitud i assolir tendresa és necessari recórrer a la tecnologia.
Engrescadora i molt recomanable proposta, amb una posada en escena dinàmica plena de gags. Una petita joia escènica, que no us podeu perdre.
Text i direcció: Victòria Szpunberg
Ajudantia de direcció: Carla Torres Danés
Intèrprets: Sandra Monclús (La màquina de parlar) \ Jordi Andújar (El gos que dóna plaer) i Marc Rosich (Senyor Bruno)
Veus en off: Íngrid Marín, Roger Muntés, Àngels Simó
Vestuari i escenografia a partir del concepte de: Eugenio Szwarcer i Paula Bosch \ Música i disseny de so: Lucas Ariel Vallejos \ Disseny de llums: Paula Miranada \ Imatge del cartell: Guillem Pacheco (Shasta Daisy)
Idioma: català i argentí
Durada: 90 minuts
