– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

victoria.enric_

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

fotografies de Ros Ribas

M’hauria agradat molt més que en Pau Carrió hagués optat per donar una visió de l’obra de Shakespeare molt més actual, i quan dic això, no em refereixo a l’impacte visual d’una posada en escena que ja he comentat és extraordinària, que arriba a sublim durant els últims 20 minuts. Em refereixo més aviat a què m’hauria agradat que adaptes la seva visió precisament al que diu el programa de mà i que després no es veu reflectit a l’escenari….

Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres?

Pel que fa a les interpretacions, força be en general, ja que es tracta d’una actuació coral en tota regla i tots els membres de la jove Kompanyia es deixen la pell a l’escenari; així i tot m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer, gairebé protagonista (sense ser-ho) amb moments màgics com quan canta assegut a terra, minuts abans de la batalla… i evidentment, per descomptat, Pol López, que aprofita el paper principal d’Enric V, per tornar a demostrar la seva vàlua, encara que no supera l’impacte que va deixar als espectadors amb el seu “Ivan i els gossos”, el millor que l’hem vist fer fins ara.

Cal valorar també a Pau Carrió, que a més de ser el director i adaptador de l’obra, actua en directe fent d’una mena de narrador i a sobre de tot això interpreta la música en directe.

Per altra banda, és important també valorar el que diverses persones i en directe toquin instruments musicals i que tots els actors a l’última escena, arribin a cantar i ens posin la pell de gallina. El treball d’il·luminació, és importantíssim en aquesta producció i sense ella, l’espectacle no arribaria al clímax que ara aconsegueix.

Encara que la meva valoració no és gaire alta, segurament deguda a qüestions de gustos personals i historicistes …. para gustos colores … crec que els últims 20 minuts compensen de sobre aguantar assegut en les incomodíssimes cadires de plàstic dur de la Sala, ja que l’escena de la batalla, potser es tracta d’un dels moments més espectaculars i més ben resolts en Teatre que he vist al llarg de la meva vida.

Encara que únicament sigui per aquest final absolutament extraordinari, paga la pena apropar-se de nou al Teatre Lliure de Gràcia.

VICTÒRIA D’ENRIC V de WILLIAM SHAKESPEARE
versió i direcció PAU CARRIÓ
intèrprets
Pep Ambrós arquebisbe, Delfí / Laura Aubert Nell, Fluellen / Javier Beltrán duc d’Exeter / Paula Blanco Montjoy / Pau Carrió cor / Pol López Enric V / Albert Prat Bardolf, Westmorland / Mima Riera Lord Scroop, rei francès / Maria Rodríguez patge / David Verdaguer Pistola, bisbe / Arnau Vallvé músic
espai escènic Pau Carrió / vestuari Sebastià Brosa i Raquel Bonillo / il·luminació Raimon Rius / música Arnau Vallvé / moviment Anna Rubirola / treball de cant Laia Santanach
ajudant de direcció Bernat Pons
coproducció Teatre Lliure i Grec 2014 Festival de Barcelona

Cargol - Victòria d'Enric V

6 pensaments sobre “– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

  1. Nona

    Jo la vaig veure al juliol, i tinc un bon record. És cert que a mi també em va costar entrar una mica en la trama, al principi no acabava d’entendre el moment històric que m’estaven relatant, i alhora no acabava de tenir els personatges definits, en part perquè alguns actors fan més d’un paper, en part per l’absència de decorat i un vestuari molt mínim (la qual cosa alhora trobo que també és la gràcia d’aquesta companyia) Però a mida que va avançant l’obra va agafant ritme i es va definint, i coincideixo amb tu amb l’escena de la batalla, la vaig trobar fantàstica. És increíble com amb tant pocs i tant senzills recursos (llum,aigua i moviment) es pugui crear una escena tant impactant i conmovedora.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      D’acord amb tu en el que comentes…. són molts personatges i pocs actors; es veuen obligats a fer forces papers i és confús pels espectadors; crec que la majoria de gent quan s’asseu al teatre per tal de veure aquesta producció, no té al cap ni l’argument ni els personatges històrics, per molt Shakespeare que sigui.

      M’hauria agradat molt més que la versió no volgués presentar tant als personatges, sinó que jo hauria aprofundit més en el rerefons de la inutilitat de sortir vencedor per sobre de tot, a la nostra vida diària.

      El final com ja hem dit tots, és absolutament espectacular i un dels moments teatrals més aconseguits en molt de temps.

      M'agrada

      Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Un plaer haver pogut saludar-vos al mateix Teatre Lliure, en coincidir a la mateixa funció; crec que hem coincidit en més d’una ocasió, pel que he llegit a les teves cròniques Teatraires del teu Blog “Paisatge Teatral”.

      Absolutament d’acord en l’espectacular final que deixa a tothom a la Sala gairebé sense respiració. Brutal !!!

      M'agrada

      Respon
  2. Toni Juanet

    Coincidim força, Miquel. Jo no vaig trigar tant a entrar-hi, però tampoc va ser d’entrada que m’hi vaig enganxar. És veritat que es va escalfant a mida que avança l’obra, i que arriba a dalt de tot en un final, com bé dius, brutal.
    Abraçades.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Vaig llegir la teva crònica en el seu dia i ara ho he fet de nou. Crec que a tu et va agradar molt més que a mi. Potser l’Imma i jo veiem massa teatre i d’aquesta producció del Teatre Lliure esperàvem molt més, especialment a la primera meitat de l’espectacle.

      El desenllaç d’aquest espectacle (… i mai millor dit), em va semblar BRUTAL !!!

      Una abraçada Toni

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.