– 019 – Teatre – LA DONA TRENCADA – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 13/10/2021

Ahir dimecres 13 d’octubre, a la Sala Atrium,  va tenir lloc la “segona” estrena de LA DONA TRENCADA de Simone de Beauvoir (1906-1986); la primera estrena va estar el novembre del 2020 a la Sala Tallers del TNC, i només es va poder fer una única representació, ja que la cinquena onada de la COVID-19 va tornar a tancar els teatres.

Aquesta proposta amb traducció de Marta Pessarrodona i dramatúrgia d’Araceli Bruch i Lluïsa Mallol, està dirigida per Francesca Piñón i interpretada per Lluïsa Mallol.

LA DONA TRENCADA” és un volum, publicat el 1967, que aplega tres relats, dels quals s’interpreta l’últim, un text en forma de dietari. Un monòleg on la Monique ens explica que ha descobert que el seu marit Maurice manté una relació amorosa amb una altra dona més jove. Una relació que ella espera que sigui breu, però que es va consolidant amb el temps.

Ella inicia un procés d’acceptació i amb ell una revisió dels valors sobre els quals havia construït la seva vida intima i social. De fet, és la història d’una ruptura. Fins aleshores, sempre s’havia considerat a si mateixa com a modèlica en la pròpia condició femenina i els seus rols de gènere assumits.

Una posada en escena atemporal que interpel·la homes i dones, i que fa palesa la manipulació emocional a la qual podem ser sotmesos, de forma que acabem assumint que la culpa del que li passa a la parella és nostra, que hem provocat la situació i que necessitàvem que ens ferissin per reaccionar. Ens sentim culpables i acabem demanant perdó perdent el respecte per un mateix.

“Sempre m’espero el pitjor i sempre és pitjor del que m’esperava.”

Una interpretació magnífica, d’una dona que s’autoenganya i que acaba reconeixent que ha de canviar el xip per sortir del bucle on s’ha ficat, que justifica totes les actituds del Maurice. Una enorme buidor l’està destruint. El dolor de l’engany. El dolor del desengany.

Lluïsa Mallol realitza una interpretació on es conjuguen perfectament la ràbia, la pena i la impotència d’una persona, davant d’una situació que ho ha destarotat tot, que ha trencat tots els esquemes.

El dia que una dona pugui estimar

no amb la seva debilitat, sinó amb la seva força,

no per escapar de sí mateixa, sinó per trobar-se,

no per humiliar-se, sinó per afermar-se,

aquest dia, l’amor serà per a ella, com per a l’home,

font de vida i no un perill mortal.

Simone de Beauvoir.

Una bona proposta que paga la pena veure i que està programada a la Sala Atrium fins al pròxim 31 d’octubre.

– 018 – Teatre – LA VÍCTOR C. – (🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 07/10/2021

Dijous passat, dia 7 d’octubre vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, per veure la primera obra de la temporada a la Sala Gran.

D’entrada hem de dir que pel Miquel ha tornat a ser un nou desencís, el segon d’aquesta temporada al TNC; en canvi per l’Imma ha estat una proposta que en part, l’ha satisfet prou.

Dirigida per Carme Portacelli, LA VÍCTOR C. és una obra basada en els llibres “Tots els contes” (volums I,II i III) i “Mosaics” de Caterina Albert i Paradís, la nostra Víctor Català.

Caterina Albert (L’Escala 1869-1966) es va amagar darrere un nom masculí per poder escriure, per evitar judicis i prejudicis. Va escollir el pseudònim de Víctor Català, nom del protagonista d’una novel·la seva inacabada. Una autora revolucionaria que va passar els seus últims deu anys de vida al llit on rebia les visites, oferint una imatge de dona fràgil i malaltissa.

Anna Maria Ricart Codina ha construït un text a partir dels escrits de Víctor Català per tal d’aproximar-nos a aquesta autora empordanesa.

La proposta de LA VÍCTOR C. ens presenta a Víctor Català (Rosa Renom) al seu llit. Durant el dia rep visites, a la nit l’acompanyen els personatges de les seves obres. Des del llit, acompanyada de la seva germana Amèlia (Lluïsa Castell), explicarà a un jove periodista (Ferran Carvajal) records de la seva vida.

Una proposta que és una barreja de monòlegs, poemes i narracions de l’autora, amb moments de la seva vida. Una recreació que en molts moments es força confusa, de la vida d’una dona independent que va optar per no seguir les pautes que marcaven la societat de l’època.

Potser sí que he trobat el meu lloc i el meu lloc era precisament no casar-me amb ningú i fer el que em semblés a mi.”

“He viscut a cavall entre dos segles: m’he sentit modernista quan ja guanyava el noucentisme; m’he trobat entre mossèn Alcover i Pompeu Fabra i les seves disputes lingüístiques (jo anava amb mossèn Alcover i vam perdre); em van titllar de ruralista i quan els escric una novel·la que passa a la ciutat, no els agrada; quan escric sobre el camp i la muntanya que per què no escric sobre el mar si el tinc al costat de casa... Per què? Per què m’han de limitar? Per què m’han de definir?”

Els diferents papers de la proposta estan interpretats per Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Rosa Renom és la Victor C.

Tots els intèrprets tenen el seu moment de glòria i participen més del que en principi ens imaginàvem, ja que creiem erròniament que Rosa Renom eclipsaria la resta de personatges… i no és així, perquè en molts moments el personatge de la Víctor C. resta immòbil observant tot el que gira al seu voltant. Les interpretacions, totes, són magnífiques i per tant creiem que aquest aspecte és el millor de la proposta.

Una escenografia espectacular i alhora minimalista, responsabilitat de Paco Azorín, amb unes precioses projeccions audiovisuals de Miquel Àngel Raió que, amb la il·luminació d’Ignasi Camprodon, donen al conjunt una gran vistositat i fan més “passables” les dues hores i quinze minuts que dura la proposta. A l’escenari, molts llibres i un llit enorme.

Una posada en escena que vol donar dinamisme al text, amb un parell d’enormes parets mòbils, amb portes i finestres per on apareixen els personatges reals o ficticis de la proposta, que en principi impacta per la seva gran vistositat, però amb un reiteratiu moviment que arriba fins i tot a cansar visualment.

Una proposta creada de zero, com un homenatge a una gran autora, però que, al nostre entendre, amb la barreja de textos de diferents estils i episodis de la seva vida, així com amb la durada un pèl excessiva, ens han complicat el seguiment de la peça.

Tal com ens va passar amb “SOLITUD” (vista en aquesta mateixa sala el març de 2020) aquesta proposta ha agradat força més a l’Imma, per la gran riquesa literària dels textos d’aquesta enigmàtica autora.

– 017 – Teatre – FOSCOR – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 01/10/2021

La Sala Versus Glòries ha iniciat la temporada amb una producció pròpia d’Apunta Teatre, FOSCOR, un thriller amb tints de comèdia negra, a partir d’un text de Jan Vilanova, protagonitzada per Dafnis Balduz i Agnès Busquets i dirigida per Clara Manyós.

Una obra que va néixer en el Torneig de Dramatúrgia de Madrid amb el nom de “Oscuridad” i que va ser estrenada a la sala Intemperie de Madrid en 2019 amb en Dafnis Balduz com un dels protagonistes.

L’obra s’inicia amb un personatge que, amb una màscara antigàs, ens parla del menjar liofilitzat com el que mengen els astronautes. Una entrada que, de moment, ens deixa a tots astorats.

A la següent escena ens hem de situar en un poble petit i lleig, ubicat en mig d’un desert, on arriba un periodista que ha de cobrir, a contracor, la notícia més esperada i temuda per tots, l’anunciada fi del món. El cotxe en què viatja se li ha quedat parat a l’entrada del poble i no té bateria en el mòbil. Està molt angoixat perquè ha d’arribar a recollir a les seves filles que avui comencen les vacances de Nadal. Decideix demanar ajuda en una oficina de l’Ajuntament. Només vol fer una trucada. 

Aquesta oficina ocupa un espai delimitat, on des de les parets de vidre pot contemplar la gent que es van congregant al carrer i que no fan res, només mirar. Per al periodista esdevé un espai claustrofòbic. I la gent del carrer (el públic de la sala), s’acabarà convertint, als seus ulls, en una amenaça.

Una estranya funcionaria el surt a rebre, i comença entre ells un diàleg carregat de silencis, de mirades i de preguntes amb respostes absurdes.

Un diàleg plagat de comicitat tant pel que es diu com per la gestualitat dels dos actors. Un diàleg que ens provoca neguit i incertesa pel que ha de succeir. El periodista pateix, incrèdul, l’esdevenir de la conversa, i es qüestiona angoixat si estem o no davant de la fi del món real. S’adona que no controla res, que ha quedat engolit per uns esdeveniments que no esperava i que no pot o no sap canviar.

Dafnis Balduz interpreta magistralment al periodista, atrapat en un malson que no sembla tenir un final, i realment sorprenent i magnífica la polifacètica Agnès Busquets que és capaç de transmetre a l’espectador l’angoixa d’una situació que ella diu controlar, aparentant una fredor i una tranquil·litat que està lluny de sentir. Una relació entre els dos personatges que comença amb una aparent cordialitat per derivar en enfrontament i fins i tot una certa violència.

Una obra que tracta de forma no explícita, temes com la fe, la necessitat de creure, la confiança, la por, la frustració, la desesperació, l’egoisme i la maldat innata de l’ésser humà.

Amb un ritme mil·limetrat, uns diàlegs dinàmics i una posada en escena molt senzilla però impecable, ens porta de la mà de les dues magnífiques interpretacions, a l’absoluta foscor que potser ens espera.

Al nostre entendre, una aposta segura que no us hauríeu de perdre de cap manera.

Es podrà veure a la Versus Glòries fins al 7 de novembre. Una proposta que en sortir del teatre, de ben segur ens obliga a reflexionar.

– 016 – Teatre – MEDIUM, CHILE ESTALLA EN LA DISTANCIA – (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc – 30/09/2021

Ahir, darrer dia del mes de setembre, vam tornar a una de les nostres sales de referència, La Badabadoc, per tal de veure una proposta de la companyia xilena Teatro Apátrida, un muntatge de teatre documental i performance sobre la realitat de Xile : “MEDIUM, CHILE ESTALLA EN LA DISTANCIA”.

Una obra que ens explica els moviments socials que van esclatar a Santiago de Xile el 18 d’octubre de 2019.

Dirigida per Omar Morán Reyes ha estat “cuinada” a la Sala Ivanow on la companyia va fer residència i serà representada a La Badabadoc fins a l’11 d’octubre. Els creadors de la proposta pertanyen a diferents disciplines teatrals i han volgut construir aquesta peça per explicar l’esclat d’una revolució que estaven esperant, i que només van poden viure en la distància.

Quatre intèrprets a escena, Gabriel Díaz, Andrea Paz, Daniela García i Gonzalo Dalgalarrando ens relaten els fets ocorreguts a la capital del seu país mentre ells estaven a Europa, i ens expliquen com han viscut  aquests esdeveniments.

Recorren al teatre documental per fer-nos arribar la realitat d’aquesta revolució, i ho fan a partir de la recopilació, durant mesos, de tota mena de testimonis obtinguts d’amics, de la premsa, de cartes, de vídeos, de declaracions oficials, de fotos, de xats, …. combinant suports i llenguatges escènics, música i dansa i interaccionant amb el públic. Al mateix temps ens transmeten els seus sentiments més íntims, l’enorme decepció que suposa que les coses que esperes passin justament quan tu no hi ets.

Quatre intèrprets que hem sentit molt propers, i que s’han convertit en altaveus d’aquesta revolució, en mèdiums entre la seva realitat i la nostra i ens fan veure que les lluites són iguals arreu del món. Un món que sempre està dividit en dues parts: ells, els que manen i nosaltres, el poble, els que tenen el poder i els que tenim ideals.

Una magnífica proposta, amb una posada en escena molt dinàmica i clarificadora, on hem conegut als anomenats “primera línia” i l’organització dels manifestants per fer front a les forces de l’ordre que no van dubtar en fer servir tota mena d’elements dissuasius i armes de foc, i que van provocar més d’una trentena de morts, més de 3.000 persones ferides i més de 8.000 detencions.

Unes interpretacions molt sinceres i que sense dubtar-ho, han estat capaces de fer de “Mèdiums” d’una realitat que nosaltres només hem conegut per la premsa i que en el seu moment va quedar “amagada” darrere del que estàvem vivint al nostre país.

Una proposta de petit format, diferent del que estem acostumats a veure, híbrid entre el documental, la performance, la música i la dansa, d’una gran càrrega sociopolítica. Molt recomanable,

– 015 – Teatre – LA BATALLA DE LOS AUSENTES – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 29/09/2021

La Zaranda-Teatro Inestable de Ninguna Parte fa més de quaranta anys que va iniciar la seva tasca en el món del teatre. Al llarg d’aquests anys ha desenvolupat un llenguatge propi molt característic, així com també ha convertit en el seu segell, no sortir a saludar en acabar les representacions.

Ahir, al Teatre Romea, vam gaudir de LA BATALLA DE LOS AUSENTES, escrita per Eusebio Calonge I protagonitzada per Francisco Sánchez (“Paco de la Zaranda”, que també n’és el director), Gaspar Campuzano i Enrique Bustos.

Aquesta es la quarta producció que nosaltres hem pogut veure després de “El desguace de las musas” (2019), “Ahora todo es noche” (2017) i “El grito en el cielo” (2015).

LA BATALLA DE LOS AUSENTES és un espectacle que gira entorn al sense sentit de les guerres i els herois. En paraules de Francisco Sánchez a la roda de premsa:

“Los ausentes son toda esa gente que llevamos por dentro, los que tenemos más presente en nuestro  interior. De alguna manera los ausentes tambien estan presentes”.

Tres personatges es reuneixen per commemorar una batalla que tothom ha oblidat. Més que són, van ser. Són supervivents que intenten guanyar la batalla contra l’oblit. Uns personatges que semblen desenterrats, es pregunten que hauria passat si haguessin guanyat aquella batalla. Rememoren la seva vida a les trinxeres esperant l’enemic que no acaba d’arribar.

Tres personatges que amb prou feines es distingeixen dels fantasmes que evoquen, els que van quedar sepultats juntament amb la por i la glòria, a les trinxeres. Fent gala d’un humor absurd, els tres membres de la Zaranda són els que queden d’una tropa massacrada. Amb una corona de llaurer que no tenen clar on han de deixar, un faristol que no aconsegueixen obrir i una desarborada bandera, esperen infructuosament l’arribada de les autoritats i també dels periodistes. Decideixen entrar a l’antiga trinxera i ens mostren, en un viatge al passat i a la realitat paral·lela en la qual viuen els soldats destinats als fronts. Es pregunten qui és l’enemic i on estan les fronteres que delimiten els camps de batalla.

L’obra es converteix en una crítica despiadada al poder, una al·legoria de l’actualitat. En aquesta trobada planegen perpetrar l’assalt al poder i somien en finalitzar amb les injustícies. Finalment acaben sorgint les rivalitats i les ambicions personals que havien mantingut soterrades. La seva és la lluita per la mateixa vida.

Magistral l’escena on el president convoca als seus ministres per fer un repàs de la situació, el ministre de Defensa, el ministre d’Economia i Finances (que explica com ha derivat diners als comptes del president), el d’Interior (crítica ferotge a les xarxes socials i a les mobilitzacions manipulades) i finalment convoquen al ministre de Cultura que no es presenta. Parlen del fet que segurament és mort i ningú ho ha trobat a faltar …. Acorden que cal perseguir al dissident, que cal exterminar a qui no combrega amb el poder.

LA BATALLA DE LOS AUSENTES ens torna a portar a escena el compromís d’una companyia que és fidel a les seves arrels i que ens obliga a no oblidar, a preservar la memòria. Una companyia que fuig del teatre “mort” o del teatre falsament avantguardista.

Molt recomanable, únicament estarà en el Teatre Romea fins diumenge dia 3 d’octubre.

– 014 – Òpera – ARIADNE AUF NAXOS – (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 28/09/2021

Aquest passat dimarts, 28 de setembre vam tornar al Liceu després de dinou mesos d’absència; la darrera producció a la qual vàrem assistir abans de declarar-se la covid va ser el febrer del 2020, en la que vàrem poder veure LA CLEMENZA DI TITO.

Ara hem tornat al nostre abonament de temporada, torn “A” per gaudir de l’òpera ARIADNE AUF NAXOS, l’òpera que enguany ha inaugurat la temporada. De fet, una setmana abans, el 20 de setembre, en Miquel va poder assistir a un assaig general d’aquesta òpera, que la direcció del Liceu va oferir gratuïtament als abonats, crec que per primera vegada a la història; un gest que caldria repetir més sovint per tal d’agrair als abonats el seu suport incondicional.

Aquest dimarts, de totes maneres, no vam poder ocupar les localitats del nostre abonament per aplicació de normes Covid, i ens van reubicar en unes butaques molt més lateralitzades, amb visió molt més reduïda de la que havíem contractat, dificultant moltíssim la nostra visió de la part esquerra de l’escenari.

ARIADNE AUF NAXOS, amb música de Richard Strauss (1864-1949) i llibret d’ Hugo von Hofmannsthal (1874-1929), es tracta d’una òpera, que no coneixíem pas, ja que és molt poc representada, curiosament la seva acció esdevé teatre dins del teatre. Una òpera amb un pròleg de 45 minuts i un acte en la que es representa l’òpera de la ficció, amb direcció escènica de Katie Mitchell i la dramatúrgia de Martin Crimp sota la direcció musical de Josep Pons i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Segons hem pogut llegir en el programa de mà, la idea inicial va ser d’Hugo von Hofmannsthal, l’any 1911, quan treballava en l’adaptació de Le bourgeois gentilhome de Molière, per al Deutsches Theater.

A part de la comédie-ballet, Strauss i Hofmannstahl volien introduir una òpera seriosa d’argument mitològic: una òpera de cambra representada dins la comèdia de Molière. Així Strauss va escriure la música incidental per a l’obra teatral i l’escena d’Adriana. Tot plegat no va ser suficient per assolir l’èxit a Stuttgart l’any 1912: la densitat i l’extensió de gairebé sis hores van desconcertar el públic. Els autors es van replantejar l’obra fent-ne una exhaustiva revisió: després d’extreure la comèdia de Molière, la van reemplaçar per un pròleg. Aquesta segona versió va ser estrenada l’any 1916 amb un gran èxit.

Planteja la història d’un home ric de Viena que ha encarregat una òpera a un jove compositor (interpretat per la mezzosoprano Samantha Hankey) a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. El compositor està desolat i ho fa saber al majordom (Maik Solbach), vol fer un assaig, però els instrumentistes estan amenitzant el sopar. Després de discutir si ha d’anar primer l’òpera seriosa o la còmica, el majordom anuncia que el senyor demana que els actors actuïn tots a la vegada barrejant les escenes. Finalment decidiran que l’acció teatral representi l’abandó d’Ariadne en una illa deserta, l’illa de Naxos, on uns personatges còmics, Zerbinetta, Brighella (Juan Noval-Moro), Scaramuccio (Vicenç Esteve), Truffaldino (Alex Rosen) i Harlekin (Benjamín Appl)  l’hauran de distreure. Però ella segueix pensant en la mort com a única sortida.

La frívola Zerbinetta (interpretada magníficament per la soprano Elena Sancho Pereg) intenta convèncer a Ariadne, seduïda i abandonada, (interpretada per la soprano finlandesa Miina-Liisa Värelä) que els homes són tots iguals i que tant fà un que un altre. Que la manera més senzilla de superar un desamor és trobar un de nou.  

Sota una capa de comicitat, un xoc de mons i sentiments contraposats obligats a conviure. A escena el contrast de la tragèdia i la comèdia, de l’amor i del desamor, de la vida i de la mort.

L’espai escènic està dividit en dues parts, a la dreta l’indret on s’ha de representar l’òpera i, a l’esquerra, el públic d’aquesta. Potser l’escenografia, que no varia gairebé entre les dues parts de la representació, és el que menys ens ha agradat i fins i tot l’hem trobat força avorrida.

Els burgesos que financen la representació apareixen per primera vegada transvestits en una producció escènica i el dramaturg ha afegit uns breus diàlegs entre ells. Hi ha altres elements nous com el fet de que Ariadne estigui embarassada de Teseo quan l’abandona a Naxos i el nadó naixerà a l’escenari quan les tres nimfes (interpretades per Sonia de MunkAnaïs Masllorens i Núria Villà) donen la benvinguda a Bacchus (paper que interpreta el tenor austríac Nikolai Schukoff).

Una òpera d’una gran bellesa musical, amb unes grans veus solistes que ens ha fet gaudir novament d’aquesta tornada al Gran Teatre del Liceu.

També hem de reconèixer que vam gaudir molt més a la representació d’aquest dimarts, que en la prèvia de l’assaig general, en la que en Miquel va sortir força decebut, potser perquè esperava molt més i també perquè el segon cop que escoltes una òpera desconeguda, la gaudeixes plenament.

– 013 – Teatre – ASSASSINAT A L’ORIENT EXPRESS – Teatre Condal – (🐌🐌🐌+🐚) – 25/09/2021

Hem de dir que a priori ens fa molta mandra Agatha Christie, les seves conegudes històries i els seus “embolica a tots” per descobrir qui és el culpable, se’ns fa una mica costerut …. Malgrat això ahir vam fer cap al Teatre Condal per veure aquesta proposta dirigida per Iván Morales i amb un càsting realment atractiu.

ASSASSINAT A L’ORIENT EXPRESS ens situa a la dècada dels anys 30 del segle passat. Hércules Poirot (Eduard Farelo), considerat el millor detectiu del món, es troba casualment a Istanbul amb un vell amic, Monsieur Bouc (David Bagés) que el convida a viatjar amb ell en el famós tren Orient Express per tornar a Londres.

En aquest viatge coincidiran un grup molt variat de viatgers, l’excèntrica senyora Hubbard (Anna Barrachina), la princesa russa Dragomiroff (Isabel Rocatti) a la que acompanya la beata Greta Ohlsson (Vanessa Segura), el Coronel Arbuthnot (David Vert) i la seva amant Mary Debenham (María Ribera), la comtessa Andrey (Claudia Benito) i un estrany personatge, Samuel Rachett (també interpretat per David Vert) al que acompanya el seu secretari Héctor MacQueen (Javi Vélez). Ruben Ametllé interpreta un doble paper, el de cap de cambrers de l’hotel d’Istanbul i el de Michel, l’encarregat del tren. 

Nit de tempesta de neu que obliga a detenir el tren en algun lloc de Iugoslàvia. Un dels passatgers és trobat mort, vuit ganivetades han posat fi a la seva vida. Cal que Hércules Poirot comenci a investigar. Agatha Christie va administrant la dosi d’informació a poc a poc. Tots són sospitosos, tots tenen coartada. Fins aquí la trama ….

Una proposta de dues hores de durada on s’intenta mantenir la intriga fins als cinc minuts finals. En aquesta adaptació al teatre de Ken Ludwig, readaptada en aquesta ocasió per Alicia Serrat i el director Iván Morales, s’inclouen alguns tocs d’humor com l’accent de Poirot, la forma de caminar de la princesa, la beateria de la religiosa o les exagerades excentricitats de la senyora Hubbard.

La posada en escena és efectiva, amb una escenografia de Sebastià Brosa on les cortines i tres mòduls que simulen els vagons del tren, i que bellugats manualment, acompanyaran tot el desenvolupament de la trama. La il·luminació de David Bofarull, el vestuari de Miriam Compte i la caracterització d’Àngels Salinas han aconseguit fer-nos creure que viatgem en un tren als anys trenta del segle passat. Molt encertat l’espai sonor de Jordi Balbé que aconsegueix moments realment sorprenents.

Les interpretacions han estat molt correctes i igualades amb un magnífic treball coral, destacant Eduard Farelo, Anna Barrachina i Isabel Rocatti.

Malgrat tot, creiem que la direcció ha forçat un pèl massa la comicitat dels personatges i en alguns moments les interpretacions pecaven d’exagerades i poc creïbles.

Una bona proposta de la qual segur en gaudiran els amants de l’Agatha Christie, encara que ja sàpiguen el final de la història.

– 012 – Teatre – CLITEMNESTRA, LA CASA DELS NOMS – Teatre Romea – (🐌🐌🐌) – 24/09/2021

Ahir divendres 24 de setembre, vam fer cap al Teatre Romea per veure CLITEMNESTRA, LA CASA DELS NOMS, una producció del Teatre Principal de Palma i Testamento. Adaptada i dirigida per Agustí Villaronga, està basada en “La casa dels noms” de Colm Tóibín.

Aquesta és la segona vegada en què els dos creadors col·laboren després d'”El testament de Maria” presentada en el Grec 2014 i que nosaltres vam veure al Teatre Lliure en 2015, en versió castellana. Podeu veure aquella ressenya clicant en aquest ENLLAÇ.

Clitemnestra és, després d’Helena, la dona més rebutjada de la mitologia grega. Esposa d’Agamèmnon i mare de tres fills: Electra, Ifigènia i Orestes, viu, horroritzada, el sacrifici de la seva filla Ifigènia que el seu pare ofereix als déus. Un sacrifici perquè els deus canviïn els vents i la flota d’Agamèmnon, pugui salpar cap a la guerra de Troia. Una mort que Clitemnestra decideix venjar amb l’ajuda del seu amant Egist.

Aquesta proposta humanitza Clitemnestra, minvant les connotacions d’esposa infidel, assassina i mala mare que la història li hi han atorgat. Ella és una mare que pateix un dolor immens per la pèrdua de la seva filla, de la que ni tan sols s’ha pogut acomiadar, i el seu dolor la porta a l’odi i a la necessitat de venjança.

En aquesta proposta es Clitemnestra la protagonista absoluta (una convincent interpretació de Núria Prims). Ella és la que ens explica tot el que ha viscut i tot el que sent, ella és la que dona la versió dels fets, que la història ha fet explicar als homes, la seva versió del que va passar.

Una proposta que amb set actors a escena, Núria Prims, Josué Guasch, Marc Bonnín, Sara Sánchez, Marina Font, Aitor Gabaldà i Martina Garcia, és gairebé un monòleg on tot el pes recau en l’actriu protagonista, que es converteix en narradora. És per tant un monòleg on la resta d’actors tenen un paper merament testimonial i acompanyen la narració en temps real, sense gairebé dir un mot.

Una efectiva escenografia de la mà de Rafel Lladó Susy Gómez formada per matalassos que simulen escales, llits o presons.

Destacar la interpretació de Núria Prims, que transmet el seu profund dolor i la buidor que la porta a planejar fredament i amb molta cura la seva venjança.

La resta d’interpretacions queden totalment eclipsades i no hem connectat gaire amb elles, i fins i tot en algun moment hem de dir que ens han destorbat per fer el seguiment del relat, de la protagonista.

Amb una durada d’una hora, només farà dues representacions més a Barcelona aquest cap de setmana.

– 011 – Teatre Musical – CANTANDO BAJO LA LLUVIA – Teatre Tivoli – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 22/09/2021

L’any 1952, el dia 11 d’abril, es va estrenar la pel·lícula SINGIN IN THE RAIN, considerada com un dels millors musicals de cinema de la història. Es va convertir en teatre musical el 1983 quan va ser estrenada al London Palladium. Un musical que ahir vam poder reviure al Teatre Tívoli, en una producció de Nostromo Live, adaptada i traduïda per Marc Artigau, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix  i amb la coreografia de Miryam Benedited.

Amb un repartiment de luxe, una acurada il·luminació (Albert Faura), un magnífic vestuari (Míriam Compte) i una espectacular escenografia (Enric Planas) de grans dimensions, que presenta reptes tècnics importants.

Una tecnologia que ens va explicar detalladament Àngel Llàcer a la roda de premsa del passat dimecres dia 15 i que permet que cada nit caiguin 1.000 litres d’aigua, a una temperatura de 37º, en forma de pluja sobre l’escenari, aigua que es recicla adequadament per ser reutilitzada a cada funció.

Aquesta comedia està protagonitzada per Ivan Labanda en el paper de Don Lockwood, Diana Roig com a Kathy Selden, Ricky Mata com a Cosme Brown, Mireia Portas com Lina Lamont, José Luis Mosquera com R.F. Simpson i Oriol Burés en el paper de Roscoe Dexter. Un elenc format per 23 actors i ballarins i una orquestra en directe de 9 músics.

Tots els actors principals ho donen absolutament tot sobre l’escenari i el resultat és excel·lent, però nosaltres voldríem destacar l’actuació de Ricky Mata que ens va sorprendre molt especialment, potser perquè no el coneixem i no l’esperàvem pas … però sobretot vàrem gaudir de la magnífica, brillant i còmica actuació de Mireia Portas.

Una producció espectacular on, segons ens van explicar a la roda de premsa, s’interpreten 14 números musicals, es realitzen 190 canvis de vestuari i 75 canvis d’escena, les llums canvien 300 vegades i s’utilitzen 50.000 watts de so. Combina filmacions en la seva posada en escena. El pressupost total de la producció és de 2,5 milions d’euros.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA és una història d’amor ambientada en la irrupció del cinema sonor a Hollywood, que mostra tota l’elegància formal i estètica característica dels anys 20.

Don Lockwood i Lina Lamont (com ja hem comentat, extraordinària i divertidíssima interpretació de Mireia Portas) són la parella de moda en els estudis de cinema Monumental Pictures. Són les estrelles de les pel·lícules de cinema mut. En sortir de l’estrena d’una de les pel·lícules, Don coneix a la Kathy, una actriu de teatre, i s’enamoren. Paral·lelament irromp el cinema sonor a la indústria cinematogràfica i la productora decideix apostar. El problema sorgeix amb la peculiar forma de parlar de la Lina i la seva veu. Caldrà que sigui doblada.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA, és al nostre entendre una magnífica producció, que ningú s’hauria de perdre, que destil·la optimisme i on destaquem la música en directe, els números de ball coreografiats al mil·límetre i unes magnífiques interpretacions.

L’únic punt negatiu i no menor, almenys per nosaltres és que la producció se’ns ofereix en castellà, amb algunes cançons interpretades en versió original. Podem arribar a entendre que les raons econòmiques pesen molt, massa, ja que l’han d’explotar l’any vinent a Madrid en temporada, però no oblidem pas que és una producció d’autoria catalana i creiem que almenys s’hauria de fer l’esforç, també des de les institucions de recolzar econòmicament produccions en la nostra llengua.

Una proposta de la qual hem sortit molt satisfets i que no ens importaria tornar a veure.

– 010 – Concert de l’OBC – ROMEU I JULIETA – L’Auditori –   (🐌🐌🐌🐌) – 19/09/2021

Després d’una temporada i mitja sense trepitjar l’Auditori, enguany hem tornat a adquirir un abonament amb la confiança que la Covid no ho tornarà a esgarrar tot.

Diumenge dia 19 de setembre ha estat el nostre primer concert, que ha coincidit amb el concert inaugural de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

El repertori ha estat el següent:

  • 1. BERNAT VIVANCOS – U – obra d’encàrrec. (🐌🐌🐌)

U, que segons indica el mateix compositor cal pronunciar en angles, you, és a dir, tu.
En aquesta proposta l’orquestra es veu desconstruïda en tres espais per via de l’afinació. Una obra amb moments totalment melòdics i d’altres aparentment desafinats, conseqüència de l’experiment de fer coincidir en el temps tres afinacions diferents.

Ens ha agradat més del que en principi pensàvem, especialment els moments melòdics, malgrat que en una primera audició és difícil de valorar.

Bernat Vivancos, nascut a Barcelona el 1973 és el compositor resident aquest any a l’Auditori.

  • 2. EDWARD ELGAR (Regne Unit 1857-1934) – CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA EN MI M. OP 85 (🐌🐌🐌🐌)

Aquesta magnífica peça ha estat interpretada pel violoncel.lista anglès SHEKU KANNEH-MASON, que amb només 22 anys ha demostrat una qualitat increïble.

Una compenetració amb el seu violoncel, que ens ha arribat al fons de l’ànima. En acabar la peça forts aplaudiments i un bis de Bach en què s’acompanyava ell mateix xiulant. Autènticament deliciós.

  • 3. SERGUEI PROKÓFIEV (Russia 1891-1953) – ROMEU I JULIETA(🐌🐌🐌🐌) Selecció Duncan Ward

La selecció del ballet de Romeu i Julieta ha estat la següent: Montescs i Capulets / Dansa de les cinc parelles / Romeu i Julieta / La mort de Tybald i la mort de Julieta.

La interpretació d’aquesta peça musical per part dels membres de l’ÓBC, ens ha fet emocionar novament després de tant de temps sense poder-la gaudir en directe, que aquesta vegada ha estat magníficament dirigida.

Duncan Ward és un jove director anglès de 29 anys director titular de la Filharmónica Zuidnederland i director musical de la Jove Orquestra Mediterrània, que va debutar amb l’OBC la temporada passada.

En el concert del diumenge vam gaudir de la seva direcció enèrgica i viva i vam gaudir, de nou, de la que considerem la “nostra” orquestra.

Esplèndid retrobament amb la música de l’OBC.