Ahir divendres 29 de setembre, el mateix dia que celebrava el meu sant, em va fer especial il·lusió poder apropar-me al Centre de les Arts Lliures Joan Brossa, per poder veure i gaudir d’aquesta “bèstia escènica” que és Roberto G. Alonso, al que l’Imma i jo seguim amb ganes des de fa molts anys.

Aquest espai inicia la nova temporada amb “JO, TRAVESTI“, una proposta escènica que ha volgut homenatjar l’art del transformisme amb la interpretació de l’actor, ballarí i coreògraf Roberto G. Alonso, molt be acompanyat a escena per l’actor i músic Jordi Cornudella, amb la dramatúrgia de Josep Maria Miró.

L’espectacle es va estrenar en el marc del Festival Grec a la Presó Model de Barcelona (esgotant totes les localitats) i passant després per Fira Tàrrega. Es tracta d’una “alterficció” que combina teatre, música i dansa per reivindicar la cultura travesti i les figures dels transformistes i dels artistes imitadors d’estrelles que, al llarg del segle XX i fins als nostres dies, van obrir, i obren, moltes portes cap a la llibertat.

Un projecte sorgit de la complicitat entre Roberto G. Alonso (Roberto G punto) i Josep Maria Miró (la Josep Maria). L’autor ha escrit una “alterficció”, una ficció a partir de la realitat de l’artista. El resultat és aquesta “autoficció” que ens convida a acostar-nos a transformistes i travestis com Mirko, Derkas, Leopoldo Fregoli, Edmond de Bries, Asensio Vidal, Pirondello, Ocaña, Violeta la Burra, Carmen de Mairena o Ángel Pavlovski, entre d’altres, i a espais mítics com el Wuli-Chang, la Criolla, l’Edén Concert, la Cúpula Venus o la bodega Bohemia.

En la posada en escena d’aquest espectacle, Roberto G. ha estat acompanyada per l’actor i músic Jordi Cornudella, que es transfigura a escena en” Jasmina Verdaguer”, una pubilla nostrada.

Com explica el mateix Roberto G. l’acte de transvestir-se no s’ha de confondre amb la transsexualitat, un travesti es vesteix de dona, però no se sent dona. Ell mateix indica que és millor actriu que actor, però no se sent dona….

“El transvestisme és un acte d’imaginació, en el qual una es transforma en un ideal”.

Una transformació que hauria de ser un acte de llibertat i d’autoafirmació peró que a la nostra societat, al segle XX i en aquest segle “de tornada” ha estat menyspreat, criticat i perseguit. 

“JO, TRAVESTI” ens endinsa en el món del transformisme amb humor i ironia on fins i tot, malgrat que ens entristeix, alhora ens fa somriure quan explica a la seva manera, la violència patida a l’escola, a casa, i encara ara … de fet, recordem que fa tan sols uns dies el mateix Roberto G. Alonso va patir una agressió homòfoba en ple centre de Barcelona, agressió que va ser presenciada per persones que van estar incapaços de reaccionar i que ni tan sols es van prestar a anar a declarar el que havien vist. Està clar que encara hi ha molta feina a fer …..

Nosaltres vam conèixer Roberto G. Alonso, fa molts i molts anys, però la primera vegada que el vam citar al nostre Blog d’Arts Escèniques, (que publiquem des del 2010), va ser en la seva faceta com a coreògraf a l’òpera “JO DALÍ” al Gran Teatre del Liceu l’any 2011 i amb “LULÚ, PRIMERA NIT” al Teatre Gaudí en 2012. Des d’aleshores no hem deixat de seguir-lo, en la mida del possible, en cap de les seves facetes artístiques.

Roberto G. Alonso és titulat en dansa contemporània per l’Institut del Teatre i llicenciat en història de l’art, i l’any 1995 va fundar companyia pròpia amb el seu nom. És creador d’una desena d’espectacles (de sala, carrer i també de públic familiar), responsable de l’assessorament de moviment en obres de teatre i òperes contemporànies i també director d’escena. Entre les seves creacions més conegudes hi ha “A mí no me escribió Tennessee Williams”(2016), “Laberint Striptease” (2019), homenatge al cabaret i a l’obra de Joan Brossa, o “Marúnica” (2020), espectacle familiar dedicat a la pintora surrealista Maruja Mallo. 

Jordi Cornudella és membre de la companyia Anemisko i nosaltres l’hem pogut veure a peces com “GUILLERMOTTA” (Sala Atrium 2021), “LABERINT STRIPTEASE” (Escenari Joan Brossa 2019) o “HEM VINGUT A DEIXAR LES COSES CLARES” (La Gleva 2017).

“JO, TRAVESTI” és un espectacle que ens ha atrapat i commogut, i ens confirma que Roberto G. Alonso és una “bèstia escènica”. Un magnífic text i una extraordinària posada en escena. 

La podeu veure al Centre de les Arts Lliures Joan Brossa, fins al dia 15 d’octubre.

Paga molt la pena.

Ahir dijous 28 de setembre, va ser el dia de l’estrena “amb tots els honors” del musical THE PRODUCERS, el nou projecte d’Àngel Llàcer i Manu Guix, el seu quart musical amb Nostromo Live, que es representa com gairebé sempre al Teatre Tívoli.

… i com de costum, una estrena precedida per les crítiques de què una empresa nascuda i amb seu a Catalunya, produeixi sempre els seus espectacles en castellà.

La direcció artística del projecte compta amb Àngel Llàcer i Enric Cambray com a directors d’escena, Manu Guix i Gerard Alonso en la direcció musical i Miryam Benedited i Maria Bossy en la coreografia. La traducció i adaptació és de Marc Gómez, el disseny d’escenografia d’Enric Planas, vestuari de Marc Udina, caracterització d’Helena Fenoy, so de Roc Mateu i la il·luminació d’Albert Faura.

THE PRODUCERS arriba després de “LA JAULA DE LAS LOCAS” (que nosaltres vam veure al Teatre Tívoli en 2018 i novament en 2023), “LA TIENDA DE LOS HORRORES” (que vam veure al Teatre Grec el 2019) i “CANTANDO BAJO LA LLUVIA” (al Teatre Tívoli en 2021).

THE PRODUCERS el musical es va estrenar a Broadway el 2001, a partir del guió de la primera pel·lícula original de Mel Brooks, estrenada l’any 1967. Una pel·lícula que nosaltres vàrem voler revisar la setmana passada, gràcies al fet que està disponible al portal de FILMIN.

Es tracta del musical més premiat de la història i que nosaltres vam poder veure a l’Off-Broadway de Nova York, fa un munt d’anys, quan encara no escrivíem aquest Blog teatral.

Max Bialystock, un productor de Broadway que està en la ruïna, i Leo Bloom, un jove comptable, somien en fer-se rics amb un pla sorprenent. Per aconseguir el seu objectiu, han de produir el fracàs més gran de la història del teatre musical i fugir amb els diners dels inversors. Però posar en marxa un autèntic desastre no és gens fàcil. Han de trobar el pitjor guió, el pitjor equip de direcció, els pitjors actors i estrenar un show absolutament espantós. Ho aconseguiran ?

La música de THE PRODUCERS, composta també per Brooks i amb llibret compartit amb Thomas Meehan és plena d’homenatges a espectacles com “Cantando bajo la lluvia”.

Els papers principals han estat interpretats, en aquesta nit d’estrena, per Armando Pita (Max Bialystock), Ricky Mata (Leopold Bloom), Mireia Portas (Ulla), Àngel Llàcer (Roger de Bacle), José Luis Mosquera (Franz Liebkind) i Bittor Fernández (Carmen Age-à-trois).

Però a l’escenari treballa un equip de més de 80 persones, que aconsegueixen aixecar una producció absolutament perfecta, que no té res a envejar a qualsevol producció musical de Broadway o de Londres.

Ahir vam gaudir d’una grandíssima producció, amb música en directe i una posada en escena meravellosa, amb una escenografia impecable que canvia de manera constant amb una precisió mil·limètrica. El joc de llums i el so, en tot moment perfectes. El vestuari i les caracteritzacions cuidades al detall.

Les interpretacions dels dos protagonistes ens han semblat fascinants i el rol que interpreta Mireia Portas dona el punt just de comicitat atraient en tot moment la mirada del públic. Esplèndid com sempre Àngel Llàtzer magníficament acompanyat per Bittor Fernández. 

Un excel·lent repartiment, amb un cos de ball sincronitzat i una coreografia d’una gran bellesa plàstica. Un espectacle que ens ha enlluernat i que recomanem si o si als amants dels musicals.

THE PRODUCERS està programada al Teatre Tívoli fins al 26 de novembre.

Després de massa temps sense trepitjar el Mercat de les Flors, aquesta temporada ens hem abonat a un munt d’espectacles, perquè teníem moltes ganes de veure novament dansa. A canvi hem deixat l’abonament de l’OBC després d’un munt d’anys d’assistir als concerts a l’Auditori.

Ahir dimecres 27 de setembre, es va iniciar la temporada al Mercat de les Flors, amb BEYTNA, una celebració a la vida del coreògraf libanès OMAR RAJEH. Una proposta molt adient per la inauguració, ja que més que un espectacle a l’ús, va ser realment una festa, en la que els espectadors també van poder participar sobre l’escenari.

BEYTNA és una creació d’Omar Rajeh, que ha reunit amb ell tres coreògrafs i quatre músics, amics de diferents procedències, aconseguint una peça en forma de mosaic humà i artístic en què tots ells conversen, riuen, ballen i cuinen junts. 

Els ballarins i coreògrafs Anani Dodji Sanouvi (Togo), Yi-Chi Lee (Changhua-Taiwan) i Koen Augustijnen (Malinas-Bèlgica), i els compositors Ziad El Ahmadie (Beirut), Samir Nasr Eddine (Kfar Atra-Líban), Bahaa Daou (Líban), percussionista, i Oussama Abdelfattah (Líban) han acompanyat Omar Rajeh en la proposta.

Les coreografies d’Omar Rajeh qüestionen el concepte d’unitat i singularitat del cos. El cos com a relació entre cossos que li donen presència i significat.

BEYTNA és una invitació a casa de l’altre, a la professió de l’artista i la construcció coreogràfica. És una invitació que confirma la diversitat, tracta les formes i situacions del passat i busca un nou ritme, un patró i una lògica nous.

Segons comenta l’Omar, els àpats compartits, són moments importants a la vida de les persones i en aquesta proposta els espectadors hem estat convidats a assaborir els plats preparats per la seva mare, que dirigeix els moviments de la cuina, i la gran amanida que han preparat entre tots ells….

 “La presència de la meva mare representa una manera d’introduir una idea indefugible d’herència, procedència i origen“.

Una peça que parla de compartir un mateix espai i col·laborar en la creació i la cocció d’alguna cosa. Partint d’orígens diferents de tots els artistes involucrats: “estem en escena, obligats a crear una performance a partir de totes les nostres divergències“.

Ha estat una proposta molt diferent del que estem acostumats a veure, amb una excel·lent posada en escena on tots, ballarins i músics, han participat en la preparació de l’àpat en tant ens anaven regalant la seva música i el seu ball, a moments magnètic.

Quan hem pujat a l’escenari a degustar els plats, ja ens han avisat que la performance no havia acabat encara i, de fet, han continuat ballant i tocant entre els espectadors fent una experiència totalment immersiva i participativa.

Si hem de ser sincers, potser esperàvem més d’aquesta proposta, però hem de dir que ens ho hem passat força bé, especialment de la preciosa música libanesa i dels “solos” de dansa… malgrat el batibull i empentes provocades per bona part del públic, a fi de poder gaudir de la cuina libanesa, que la companyia ens havien preparat.

Les escenes finals de dansa, ha estat pràcticament impossible de veure a causa del munt d’espectadors que sobre l’escenari ens tapaven les seves accions.

Així i tot, creiem que ha estat un magnífic i participatiu inici de temporada al Mercat de las Flors, amb aquest espectacle únic i gairebé irrepetible. 

Ahir dissabte 23 de setembre, vam tenir l’oportunitat, al Teatre Versus Glòries, de veure ROVIRA VS RODRIGUEZ, una de les peçes de la trilogia que en coproducció entre El Maldà (“La paella dels dijous”), la Sala Flyhard (“Silvia”) i la Sala Versus Glòries es va presentar en el marc del Grec Festival de Barcelona 2023.

Un projecte creat per establir una connexió entre el teatre de proximitat “On el teatre batega” i les sales de l’off de Buenos Aires. 

Les obres estan escrites pel dramaturg i director Nelson Valente (Buenos Aires 1971) i les dramaturgues catalanes Cristina Clemente (Barcelona 1977) i Muguet Franc (Barcelona 1977). Són tres obres enllaçades de dues famílies que es poden veure de forma independent o com a trilogia.

ROVIRA VS RODRIGUEZ està escrita i dirigida per Cristina Clemente i Nelson Valente i magníficament interpretada per Jordi Andujar, Gabriel Beck, Lluïsa Castell, Núria Cuyas, Mayra Homar, Lide Uranga i Julian Ponce. 

Aquesta és l’obra considerada com el desenllaç de les altres dues propostes que nosaltres no hem pogut veure.

La família Rovira visita la família Rodríguez. La Mercè (Lluïsa Castell) i la Sílvia (Lide Uranga), les matriarques d’ambdues famílies, han propiciat la trobada. Les dues dones s’estimen i ara només falta que les famílies es coneguin. Totes dues estan molt nervioses i amb la il·lusió que tot surti bé. Però no serà fàcil. Cada família traurà a la llum un univers de tradicions, secrets, judicis i prejudicis, generant situacions tant hilarants com angoixants. Rovira vs. Rodríguez és una comèdia amb un costat dramàtic, que contraposa dues cultures, que posa en el centre del relat a la gent gran, tan silenciada i ignorada per la societat.

La Silvia (Lluïsa Castell) i la Mercè (Lide Uranga), s’estimen i han estat enamorades d’ençà que eren joves.  Ara han decidit viure juntes a Zahara de los Atunes. Volen que els seus fills es coneguin i les famílies es reuneixen amb la intenció de destruir les distàncies físiques i generacionals i establir un nou lligam al qual la relació de les dues matriarques els aboca. Però els hàbits dels dos països confrontaran directament i els interessos de cada un dels fills es deixen veure ràpidament.

La trobada d’ambdues cultures provocarà situacions còmiques que ens han fet riure tot sobretot a la primera part de la peça. 

D’una banda, la família argentina de la Silvia, els seus fills Jorgito (Julian Ponce) porreta i una mica penjat, la Moni (Myra Homar) una dona aparentment molt enamorada del seu marit i homòfoba i el seu gendre Gastón (Gabriel Beck) una persona molt manipuladora que només vol fer calés estafant a tothom que pugui… i masclista de manual.

D’altra banda, la família de la Mercè, del barri de Gràcia de Barcelona, el seu fill Guifré (Jordi Andujar) casat i amb fills que vol que els comptes estiguin clars de bon començament, intentant per tots els mitjans fer un pot comú per les despeses de la trobada … i la Lia (Núria Cuyas) una noia molt alliberada, invasiva i amb les idees molt clares.

Molt bones interpretacions i una divertida posada en escena, que ens ha fet passar una molt bona estona.

Malgrat tot, creiem que el desenllaç de la proposta, al nostre gust, és massa precipitat, excessivament esbojarrat i poc creïble… Podríem dir que “se surt del guió” que fins aleshores ens havia atrapat amb diàlegs i situacions ben construïdes. 

Una bona comèdia, que podeu veure a la Sala Versus Glòries fins al dia 15 d’octubre.

Ahir divendres 22 de setembre vam fer cap a la Sala Villarroel per poder veure HISTÒRIA D’UN SENGLAR (o alguna cosa de Ricard), una obra escrita i dirigida pel dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982) i protagonitzada esplèndidament per Joan Carreras (Barcelona 1973). Una interpretació que li ha valgut el Premi Butaca 2021, el Premi de la Crítica 2021 i el Premi Max 2021 al Millor Actor. 

Es tracta d’una producció de Temporada Alta 2020 i Grec Festival de Barcelona 2020. Per diverses raons, coincidia que fins ara nosaltres no l’havíem pogut veure.

Des de la seva estrena al Festival Temporada Alta de 2020, ha fet gira per Catalunya i Espanya, fent temporada al Lliure (Espai Lliure) el juny del 2021 i al Teatro de La Abadia de Madrid, en versió castellana, en 2021 i 2022. Després de la seva estada a la Villarroel continuarà gira per Catalunya.

El Personatge que interpreta Joan Carreras, ens parla del seu avi, del seu pare, del seu germà, dels homes de la seva família que no han acabat d’entendre com ell ha acabat sent actor, una persona a la qual les tietes admiren i del qual, els tiets, mirant-lo de reüll, es pregunten “si ja se l’han follat“.

Durant la construcció del personatge, les afinitats entre els personatges de l’actor i del monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. A mesura que les seves històries de vida s’entrellacen, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta.

El text, traduït per Joan Sallent, és intel·ligent, amb el joc d’autoficció que fusiona l’actor amb el personatge. Com diu l’autor, “alguna cosa de Ricard” és la història d’un animal. Un animal polític, un animal teatral, un animal humà. 

Un text que explota la vanitat i ambició d’un actor, fusionant-lo amb un dels personatges shakespearians més ambiciosos: Ricard III. I al mateix temps aprofita per reinterpretar un clàssic, en un exercici d’anàlisi de en quin context va ser escrit i la seva significança en el nostre present. 

L’escenografia de Laura Clos plena de cordes i racons que guarden l’utillatge que l’actor farà servir per a les seves transformacions com Lady Anna o la reina Margarida, la il·luminació de Ganecha Gil, l’espai sonor de Ramón Ciércoles, i el vestuari i caracterització de Sergi Corbera, acompanyen l’actor i fan que la interpretació d’en Joan Carreras llueixi d’una manera espectacular.

Diàlegs ficticis amb el públic, els que manté amb el director, amb l’actor “que promet” acabat de sortir de l’Institut del Teatre, amb les “nenes” productores, amb l’actriu vella que no ha estat mai una bona actriu, les seves cavil·lacions personals per construir el personatge, les seves indicacions a l’equip tècnic sobre la llum o el so, les seves entonacions caricaturesques, els jocs de paraules, el vers escrit “en difícil“, les seves gesticulacions, …. en definitiva un Joan Carreras excepcional que ens ha fet vibrar i gaudir de valent.

Un personatge d’un actor que es queda sol contra el sistema, d’un actor intel·ligent, que esgotat, ofereix el seu regne per un sol espectador “intel·ligent”.

Ja ho han dit moltes persones abans que nosaltres i només podem confirmar que HISTÒRIA D’UN SENGLAR té un text brillant amb una traducció perfecta, un magnífic actor i un treball tècnic insuperable que fa d’aquest espectacle una autèntica obra d’art. 

Si encara no la veu vista, correu per què s’estarà a la Sala Villarroel fins al dia 1 d’octubre.

Dimecres 20, vam assistir a l’estrena del nou muntatge de “La Calòrica” al Teatre Lliure de Gràcia, LE CONGRÈS NE MARCHE PAS, amb dramatúrgia de Joan Yago, direcció d’Israel Solà i coreografia de Vero Cendoya. Es tracta d’una comèdia sobre el Congrés de Viena del 1814, la fi de l’Ancien Régime i també sobre la nostra societat capitalista neoliberal. 

Vagi per endavant la nostra fidelitat i admiració per un grup que sempre ens ha sorprès per les seves arriscades i divertides propostes, i del que hem vist tots els seus espectacles. Sempre han estat originals en la manera de plantejar els temes, no es repeteixen, sorprenen amb cada nova producció. És potser per això que dimecres vam sortir una mica decebuts d’aquest LE CONGRÈS NE MARCHE PAS. Si continueu llegint, més endavant intentarem explicar el perquè.

A la tardor de 1814, després de la derrota de Napoleó, les quatre grans potències de l’Antic Règim celebren a Viena la primera cimera internacional de la història amb l’objectiu de perpetuar el seu poder i d’assegurar una resposta contundent en cas que el poble torni a revolucionar-se. Mentrestant, a milers de quilòmetres d’allà, un volcà acaba d’entrar en erupció.

Com veieu arribem els primers … i és que en teníem moltes ganes.

El ministre austríac d’afers exteriors Klemens von Metternich (Júlia Truyol) ha convidat al Tsar de Rússia, Alexandre I (Aitor Galisteo-Rocher), al ministre d’afers exteriors de la Gran Bretanya, Lord Robert Castlereagh (Marc Rius) i la seva esposa Lady Emily (Roser Batalla) i a  Frederic Guillem III, Rei de Prússia, representat per un ninot,  a passar uns dies a Viena. 

Ell creu que les revolucions s’han d’aturar abans no comencin, però poc s’imagina que aquest congrés atraurà la curiositat de tots els governs del món. I s’autoconvidaran al congrés el ministre d’afers exteriors de França, Charles-Maurice de Talleyrand (Carles Roig), i un enviat especial d’Espanya Pedro Gómez de Labrador (Xavier Francés). També hi són presents Barbara von Krüdener (Tamara Ndong) una mística religiosa i Caterina, Princesa de Bragation (Esther López), Donant servei a tots ells, un cambrer (Joan Esteve), que resultarà la sorpresa i el millor de la nit.

En primer lloc, ens ha sorprès molt negativament (… i encara no entenem el perquè), que tots els personatges parlin en la llengua de l’època, el francès, i que també parlin en determinats moments en castellà, rus, alemany o anglès, fet que ens obliga a estar molt pendents de la sobre titulació en català que apareix a la part superior esquerra de l’escenari. Reconeixem la tasca que suposem han hagut de fer tots els actors per parlar amb una dicció gairebé perfecta tots els idiomes utilitzats.

Nosaltres estem acostumats a veure produccions internacionals sobre titulades, malgrat l’esforç que representa anar lleguin constantment… però no entenem pas que una Cia. de casa nostra, faci servir aquest recurs durant tota la representació i creiem que és un greu error, que ens fa perdre atenció en el que plàsticament passa a l’escenari, sense cap necessitat.

Per compensar-ho d’alguna manera, des del principi de la peça, i en molts moments de la representació, la veu en off de Pau Masaló, en català, ens va exposant la situació històrica en la qual estan vivint els personatges. Particularment a nosaltres no ens agrada la “narració” en les representacions teatrals, que la veiem sobrera i un senyal clar que el que passa a l’escenari necessita una ajuda per entendre la trama.

La primera part de la representació, en el més pur estil Calórica, és absolutament esbojarrada i dinàmica amb la presentació dels participants en el Congrés. És aquesta part la que ens va agradar més. Després les escenes s’allargassen amb molts moments sense diàleg, volent mostrar als mandataris que ballen, mengen i beuen mentre que el poble passa gana.

El sistema col·lapsa sense que ells se n’adonin ni siguin capaços de buscar alternatives mentre continuant disputant com repartir-se Europa. Parlen doncs d’un esdeveniment històric però també de la nostra societat actual.

Creiem que la proposta pateix davallades importants i malgrat moments apoteòsics i divertidíssims, és en general molt i molt desigual. Potser caldria revisar i retallar alguna escena de la disbauxa dels polítics que ballen i ballen. I sobretot una mica massa llarg el monòleg de la Thatcher amb, això sí, una magnífica interpretació de Roser Batalla.

En la part positiva, que evidentment en té forces, un repartiment esplèndid, destacant la interpretació de Joan Esteve que al llarg de tota l’obra ens ha captivat amb els seus moviments i expressivitat gestual i que ens ha brindat un final apoteòsic que ha fet aixecar l’ànim a tota la platea.

Cal ressaltar positivament també l’espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas, el vestuari d’Albert Pascual, la caracterització d‘Anna Madaula, la il·luminació de Rodrigo Ortega Portillo, l’espai sonor de Guillem Rodríguez i David Solans i la coreografia i moviment de Vero Cendoya. 

El muntatge es podrà veure fins al 22 d’octubre i ha exhaurit les entrades per a totes les funcions abans d’estrenar. Farà gira per Catalunya -s’han anunciat funcions a Roses, Badalona, Granollers, Reus i Girona aquesta tardor- i es podrà veure al Centre Dramàtic Nacional de Madrid a principis de la Temporada 24/25.

La nostra opinió no gaire positiva, segurament anirà en sentit contrari a les crítiques generals, i per tant no farà que les persones que no han aconseguit entrades, tinguin moltes i moltes ganes de veure aquest espectacle… i és que “La Calòrica” ja ha triomfat inclús abans del dia de l’estrena.

Ahir dimarts 19, vam fer cap al Teatre La Gleva, situat a prop de casa nostra, per veure MIÉRCOLES QUE PARECEN JUEVES, amb text i dramatúrgia de Juan José Millás (València 1946), interpretat per Clara Sanchís (Teruel 1968) i dirigida per Mario Gas (Montevideo 1947). 

Aquesta proposta va ser estrenada la temporada passada al Teatre Quique San Francisco de Madrid i ha fet gira per diverses ciutats espanyoles, aterrant ara a Barcelona.

Els components d’una associació de pares d’alumnes d’un institut d’ensenyament mitjà esperen a la sala d’actes de l’institut l’arribada de Juan José Millás, que donarà una conferència sobre la importància de la lectura en l’adolescència.

Però en comptes de l’escriptor es presenta una dona que assegura ser Juan José Millás, i ho ha fet a punta de pistola enfrontant-se als serveis de seguretat de l’Institut. Ella diu que és Juan José Millás encara que sap que “ser Millàs es una mierda” ….

Ella/Ell es tanca dins l’auditori i crida que nosaltres, els pares dels alumnes som els seus ostatges. I comença a parlar …..

Durant la conferència, tant la policia com l’autèntic escriptor tracten que deposi la seva actitud i s’entregui abans que hi hagin ferits.

Amb humor, aquest personatge fascinant, magistralment interpretat, ens parla dels temes de l’univers de Millàs: la realitat i la irrealitat, el poder de la imaginació, la identitat real versus la identitat imposada, quantes personalitats poden conviure en una persona, quina és la diferencia entre allò que “se nos ocurre y lo que realmente ocurre” ….

El que a priori pot semblar un monòleg, no ho és, perquè l’actriu ens interpel·la de forma constant i fa preguntes als “pares i mares” reclamant respostes. Un joc escènic que vol demostrar que qui domina el llenguatge és qui domina la realitat. 

Un text absolutament meravellós, que en principi et deixa “noquejat”, pel canvi sobtat en la gran quantitat de temes que toca, i l’enorme dificultat d’interpretació que això suposa, … però en el que a poc a poc l’espectador es veu atrapat i fascinat pel joc de les paraules i pensaments.

Hem pogut gaudir d’una interpretació absolutament sensacional, amb una actriu que ens mostra la seva capacitat de canviar de registre d’un moment a l’altra amb una naturalitat aclaparadora. Magnífica també la direcció i la posada en escena. 

MIÉRCOLES QUE PARECEN JUEVES, ens porta a l’univers interior de Millás, su …“lo que no” … i ens ofereix una mirada diferent sobre la realitat que ens envolta, una realitat de fet poc engrescadora i on la imaginació no té espai. En el seu text incideix en el llenguatge com a instrument creador de la realitat. 

És real la realitat?? … On acaba la fantasia i comença la realitat?? … Jo soc jo??

Una proposta de petit format, que ens ha fascinat i que creiem sincerament que no podeu deixar de veure. Estarà al Teatre La Gleva fins al dia 1 d’octubre.

Diumenge 17 vam tornar al Teatre del Raval després de molt de temps sense trepitjar-ho, per poder veure LA TARDOR NO ARRIBA MAI escrita i dirigida per Lali Álvarez, proposta que va formar part d’Eòlia Escena Emergent amb intèrprets emergents en l’àmbit de les arts escèniques. En teníem força ganes, ja que som seguidors de tota proposta en la qual intervé Lali Álvarez.

Alba Prim, Bruna Jansà, Cira Martinez Portero, Diego Neira, Gemma Charro, Júlia Sanfeliu, Mariona Pagès Buixeda, Paula Puig i Santiago “Pistachin” Arcos, són els nou joves intèrprets d’aquesta proposta.

Un grup d’activistes no saben com conduir les seves reivindicacions i decideixen emprendre el camí de la violència.

Elles no són de les que es lamenten i observen com la ferida sagna i es fa cada vegada més fonda. Elles no són de les que es deixen mullar per la tempesta, plantant els peus a terra, sense buscar cobert, per a, després, queixar-se que l’aigua les ha calat fins als ossos. Elles no són de les que els ha vingut tot donat i ara no saben com conquerir tot allò que els ha estat arrabassat. Elles són de les que s’empassen la por. De les que s’embruten les mans. De les que criden per ser sentides. I miren als ulls al present, sabent-lo seu.

A escena simultaniegen diversos espais, una cel·la d’una presó, una furgoneta, una sala d’un pis i l’estudi d’una pintora. Cal dir que les escenes que tenen lloc a la furgoneta quedaven “amagades” darrere la taula situada en primer pla. Tampoc ha ajudat la il·luminació amb els lots i un escenari molt sovint a les fosques.

Els nou personatges ens intenten explicar la seva situació, tot fent salts enrere sobre dos anys de les seves vides en comú. Diem “intenten”, perquè els diàlegs es trepitgen els uns als altres i entre crits es perden moltes frases que no arriben a ser perceptibles des de la platea.

Malauradament, la peça no ens ha atrapat, el grup d’activistes no ens ha semblat creïble i les seves reunions preparatòries de les accions que havien de dur a terme, semblaven més aviat reunions de joves adolescents sense cap més objectiu que beure birres i passar-ho bé. Sincerament, no ens hem cregut en cap moment que fossin un grup d’activistes organitzat.

Creiem que es tracta d’un bon text (malgrat que la falta de dicció i els crits dels actors no ens ha permès entendre’l del tot). Planteja molts dilemes, que ens obliga a qüestionar si qualsevol mitja pot ser legítim per aconseguir un objectiu, fins i tot la violència.

Per nosaltres es tracta d’una proposta fallida, que creiem és a causa d’una direcció d’actors no massa acurada.  Llàstima !!!

Però les opinions a vegades són molt particulars. Si voleu dir la vostra, la podeu veure al Teatre del Raval fins al dia 24 de setembre.

El passat dissabte 16 vam fer cap al teatre Akadèmia per veure BÈSTIES, escrita per Monica Dolan, traduïda per Adriana Nadal i dirigida per Pau Roca. Una proposta estrenada al Grec Festival de Barcelona 2023 a La Muriel.

Un text unipersonal de la dramaturga i actriu britànica Monica Dolan (Middlesbrough, 1969), que ens parla dels orígens i repercussions d’un cas bastant extrem, on una mare ha permès que la seva filla de vuit anys es faci un implant de pits. Aquesta obra va ser estrenada al Fringe del Festival d’Edinburgh el 2017 amb la mateixa Dolan com a intèrpret, obtenint un èxit aclaparador.

En el nostre escenari, Marta Marco és “Tessa”, la psicoterapeuta que ha tractat la mare i ens explica aquesta història que aconsegueix que ens quedem atrapats amb ganes de saber que ha passat. 

Tot el que ens explica l’autora és ficció, però ens obre la porta a plantejar-nos si aquesta història seria possible, si entre tots estem permetent la hipersexualització dels nens i nenes que de ben menuts ja pateixen pressió estètica.

Fins on estaria disposada a arribar una mare perquè la seva filla aconsegueixi allò que vol?

L’accés quasi il·limitat a les xarxes i a la televisió, transmeten la necessitat de ser com aquelles persones a les quals admirem, la necessitat d’amagar el nostre jo més profund per construir la nostra identitat segons el que desitgem i el que pensem que volen les persones del nostre entorn.

… definim les nostres identitats des de fora i no des de dins …  

La història que ens expliquen, obre doncs reflexions sobre la sexualització infantil i adolescent, la suposada bondat/innocència dels infants, la medicina de l’estètica com a negoci sense límits morals, la responsabilitat dels adults en els processos de creixement psicològic dels nostres infants, el paper de les escoles, la utilització de les xarxes socials i l’accés que tenen els nostres nens i joves…

Marta Marco interpreta magníficament el paper de la psicoterapeuta, que ha de tractar a la Carol, la mare de la Lila, que no sap com frenar l’obsessió de la seva filla que des dels tres anys manifesta voler tenir pits. La Carol està separada i cria a la nena tota sola, va convivint amb el desig de la seva filla fins que a vuit anys decideix complaure-la primant el que ella pensa que serà el millor per la nena, perquè el que vol és que sigui feliç. 

La Tessa vol entendre la decisió de la mare intentant en tot moment ser objectiva i no deixant que aflori el que ella realment pensa i sent. Observem a través d’unes trucades al seu marit i al seu fill, que ella té algun problema de salut que afecta els seus pits. 

Una posada en escena sòbria amb escenografia de Paula Bosch, il·luminació de Manoly Rubio Garcia, vestuari de Pol Cornudella, so d’Edu Albes i sobretot una magnífica direcció de Pau Roca.

Una proposta que no deixa indiferent i que ens hauria d’obligar a tots a planejar-nos que estem fent a la nostra societat, perquè ens deixem portar pel que diuen els altres i ens adaptem sense rumiar-ho als paràmetres estètics que ens imposen entre tots.

Paga la pena anar al teatre Akadèmia per veure la magnífica interpretació de la Marta Marco, que ens ha colpit i emocionat. S’hi estarà fins al 8 d’octubre.

Ahir divendres 15 de setembre vam fer cap al Teatre Borràs, per veure la tornada als escenaris a Barcelona de l’obra ELS GOSSOS, escrita i dirigida per Nelson Valente (Buenos Aires 1971); una producció de la Sala Trono i el Festival Grec 2020 que va fer temporada a la Sala Villarroel l’octubre d’aquell any. Joan Negrié és l’autor de la versió catalana i l’ha adaptat de manera que sembla talment un text de casa nostra.

ELS GOSSOS és una comèdia molt crítica sobre la classe mitjana, que viu instal·lada en la comoditat i la rutina i que aparentment no té problemes.

Assistim a un sopar de celebració del 40 aniversari de la Laura (Sandra Monclús), sopar que ha preparat l’Albert (Joan Negrié), el seu marit i al que assisteixen els pares de l’Albert, l’Emili (Albert Pérez) i l’Alicia (Mercè Aránega).  

El sopar sembla transcórrer sense entrebancs amb l’Emili que lidera en tot moment la conversa parlant incansablement dels gossos que ha tingut la família al llarg de la seva vida. L’Alícia mostra el seu enorme avorriment per un discurs que ha escoltat centenars de vegades i l’Albert intenta, sense èxit, afegir comentaris al que explica el seu pare. Fora de la taula, impàvida, escolta la nora, la Laura que és, teòricament, la protagonista de la “festa”.

En un moment, totalment inesperat, just quan ha bufat l’espelma del pastís d’aniversari, la Laura reviu un viatge en metro quan un desconegut li ha dit a cau d’orella que la seva vida no és feliç. Aquesta trobada inesperada, sense importància aparent, serveix com a detonador d’una crisi que posarà en joc tota la seva vida, i les preguntes que es fa són ineludibles: Aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? Algú m’ha preguntat si és així com vull passar els dies que em queden en aquest món?

I aquesta manifestació en veu alta dels seus neguits, provoca en la seva parella una explosió de neguits, frustracions, infelicitat… compartint el desig de canviar-ho tot dràsticament. Astorats el pare i la mare contemplen la dialèctica de la parella fins que els gossos que formaven part de la història familiar, apareixen en el present. Odis, i ressentiments que afloren sense restriccions i arrasen l’aparent tranquil·litat de les seves vides.

Una proposta que planteja temes universals i neguits que tots hem tingut en determinants moments de les nostres vides. 

Unes magnífiques interpretacions dels quatre intèrprets,… l’Albert Pérez que durant la primera part de la representació no calla ni un moment explicant la vida i miracles dels seus gossos, amb la gestualitat divertida de la seva dona, la Mercè Arànega que sense necessitat de parlar expressa tot el que sent quan l’escolta. Una dona que per adaptar-se al seu matrimoni i a la seva infelicitat ha buscat refugi en els psicòlegs i la beguda. Una actriu a la qual admirem, i ens captiva sempre que surt a escena.

En Joan Negrié ha estat magnífic i absolutament convincent en el seu paper conciliador que intenta per sobre de tot que aquest sopar sigui realment una celebració. Una persona que ha estat sempre sotmesa als dictats del seu pare.

Potser a un nivell una mica menys convincent el paper que li ha tocat a la Sandra Monclús, que sembla incapaç de manifestar els seus sentiments encara que interiorment sembla tenir-ho molt clar.

Una proposta entretinguda, que va més enllà de la comèdia per transformar-se a poc a poc en un drama, amb unes bones interpretacions, que podreu veure, si no ho vau fer en el seu dia, al Teatre Borràs fins al 15 d’octubre.