Segueixo amb gran interès els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”. Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva manera de dirigir.
Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.
L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust. Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes. Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.
Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.
Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.
Totografia David Ruano
Aquesta producció fa retornar les esperances de que Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.
Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista. Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …
Felicito des de aquí a Cristina Clemente i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.