Arxiu d'etiquetes: Enric Planas

– GREC2015 – Teatre – EL CARRER FRANKLIN (🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 03/07/2015

Divendres dia 3 de juliol vam fer cap a la Sala Petita del Nacional per “gaudir” d’una farsa, “EL CARRER FRANKLIN” de Lluïsa Cunillé, que ens va decebre moltíssim, ja que no vàrem saber trobar la mà de l’autora per enlloc

El carrer Franklin

Hem trobat a faltar nivell literari, perquè el text que no diu res o quasi res, i un argument que no s’aguanta. Quan sortíem de la sala, crec que vam coincidir amb moltes opinions, comentàvem que semblava una obra preparada expressament per a ser interpretada per una colla d’amics, però que no tenia la qualitat mínima per ser portada davant d’un públic que segurament som cada vegada més exigents en el que se’ns ofereix i que per sort, ens atrevim a dir el que pensem. La sala plena, només va dibuixar somriures i els aplaudiments van ser de pur compromís.

El carrer Franklin té lloc al carrer que dóna nom a la peça i que presumptament pertany a una ciutat catalana innominada. No importa tant la identificació de la ciutat, o l’existència real d’aquest carrer, com el valor simbòlic del fet que l’homònim sigui un nom americà, clara metàfora del lideratge dels Estats Units d’Amèrica en la globalització cultural i econòmica.

És tracta d’un espectacle musical-reivindicatiu on ens presenten una vorera del carrer Franklin plena dels mobles d’un desnonament forçós i circulant per allà una col·lecció de personatges extravagants, la parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música i el seu marit taxista que treballa un dia a la setmana en compartir el taxi entre set persones, i que ha trobat uns papers compromesos dels quals pensa obtenir benefici. El governador del Banc d’Espanya que ha perdut els papers, la neboda de Margaret Tacher, veïna del carrer i que acaba d’arribar amb les cendres i la perruca de la seva tieta, i una activista social, germana del taxista, que no aconsegueix arrossegar ningú en la seva lluita contra els desnonaments (una caricatura no massa aconseguida d’Ada Colau).

El carrer Franklin 2

Pel que fa a les interpretacions hem de destacar l’esplèndid Oriol Genís que en el paper de banquer interpreta un personatge impúdic i hilarant, Xavier Pujolràs en el paper del marit que creu haver trobat la solució dels seus problemes i Lina Lambert que interpreta molt bé un paper inversemblant. Xavier Albertí repeteix el paper a què ens ha acostumat amb el seu rol de Wanda Pitrowska…. i que sincerament comença a cansar.

La càrrega crítica que a priori semblava portar implícit aquest muntatge queda desdibuixada en un segon pla. S’entreveu una crítica a una societat que s’ha tornat insensible davant de la violació dels drets a l’habitatge i a una feina digna.

Hem de destacar, això si, la magnífica escenografia que juntament amb els números musicals ens han fet valorar una mica millor aquesta, per a nosaltres, fallida representació.

Autoria : Lluïsa Cunillé
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets : Xavier Albertí (transvestit), Montse Esteve (activista), Oriol Genís (banquer), Lina Lambert (veïna) i Xavier Pujolràs (marit)
Ajudant de dirección: Albert Prat // Escenografía: Enric Planas // Vestuari: Albert Pascual // Il.luminació: David Bofarull (aai) // So: Santi López // Ajudant d’escenografía : Jordina Salvadó // Caracterització: Lucho Soriano // Moviment: Roberto G.Alonso // Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells // Realització de vestuari: Goretti // Realització de Barret: Nina Pawlowsky
Desnonament d'un Cargol

Desnonament d’un Cargol

 

– GREC2015 – Inauguració Popular (30 juny 2015) & Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – Teatre Grec – 01/07/2015

Inauguració Popular (30 de juny)

Dimarts al vespre vàrem treure el “morro” per la Plaça Margarida Xirgu, per tal d’estar presents a la “inauguració popular” del Festival Grec 2015. Creiem que oferir un espectacle de forma gratuïta, és simplement una excusa, per fer veure que aquest Festival està obert a tothom, independentment de la seva disponibilitat econòmica. No enganyen a ningú, perquè la realitat és que per poder participar d’aquest esdeveniment, s’ha de desembutxacar un bon grapat de diners, ja que els seus preus són realment prohibitius i sobretot els abonaments mal plantejats, perquè no tenen pas en compte el nombre d’espectacles adquirits.

La Plaça Margarita Xirgu, a l’hora de començar estava a menys de la tercera part de la seva capacitat i l’ambient era majoritàriament de gent jove; els bars improvisats per l’ocasió estaven literalment deserts…. i la veritat que feia una mica de llàstima veure tant desplegament amb un enorme escenari, equips de so i de mitjans tècnics, per la poca gent que estava present.

OBERTURA - inauguració popular GREC2015 2-impOBERTURA - inauguració popular GREC2015 1-imp

Solament faltava que el “cavall de Troia” Ada Colau, que sota l’aparença d’una ideologia esquerrana i populista, sortís a xuclar càmera i inaugurar el festival conjuntament amb el seu director Ramon Simó. Em va fotre molt que s’auto proclames defensora de la CULTURA, quan no és precisament una persona que sovinteja el món de les Arts Escèniques i mai s’havia pronunciat en aquest sentit; pura demagògia i unes enormes ganes d’aparèixer per tot arreu.

La veritat és que no vàrem estar massa estona i no podem fer una crònica com caldria del concert en el qual intervenien la Banda Municipal de Barcelona, Obeses i Oques Grasses.

Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚)

Dimecres era la inauguració oficial i en l’ambient es notava força, molts polítics, però quan dic molts, vol dir MOLTS…. i clar les sobtades ganes de “cultura” van fer assistir de nou a l’Ada Colau (només faltaria), rodejada de fotògrafs per totes bandes i ella molt satisfeta d’aquest seguiment mediàtic…. això si, almenys aquest dia va callar i no va fer demagògia cultural. A la política canvien les cares, però tot segueix exactament igual. A banda de polítics, suposo que hauria algunes persones aficionades a les Arts escèniques, que haurien comprat les entrades com nosaltres …. i dic suposo perquè el percentatge de gent de la faràndula, que anava de franc, era estratosfèric. De fet jo vaig comprar les localitats en el primer minut de posar-se a la venda, i les primeres 8 fileres senceres ja no estaven a la venda. És clar… diners públics que recullen entre els pocs que paguem els nostres impostos.

Però parlem de l’espectacle de Dansa que hem vingut a veure…. VORÒNIA. Com ja ens imaginàvem aquest nou espectacle ens ha tornat a fascinar i potser encara mes que l’anterior de La Veronal, SIENA, que vàrem veure a l’abril del 2013 al Mercat de les Flors. La Veronal, és una companyia de dansa, formada l’any 2005 per un conjunt d’artistes procedents dels mons de la dansa, el cinema, la fotografia i la literatura que buscaven nous llenguatges d’expressió.

Voronia cartellVORÒNIA és un espectacle que abasta molt més que el món de la dansa, ja que també integra dins seu moltes facetes de les Arts escèniques com són el Teatre, l’opera, la mímica, la literatura e inclús la participació d’animals en el que vol ser un espectacle TOTAL.

Dues parts molt diferenciades, la primera és la “blanca” on apareix el teòric “bé”, simbolitzat per un nen, el seu naixement, l’anyell de deu, les religions monoteistes que manipulen la humanitat per tal de captar “clients”. La segona, la “fosca o vermella” on el “mal” es situa en la foscor i les tenebres, i que l’han volgut situar en un autèntic avern, en la cova més profunda del planeta terra, anomenada VORÒNIA, situada al Caucas occidental, on l’home no pot arribar al límit màxim de la seva profunditat perquè es tracta realment d’un infern on no podria sobreviure. És aquí on estan representats tots els mals de la humanitat, i La Veronal utilitza un ascensor al mig de l’escenari que sempre va de baixada i engoleix als seus personatges. El mal es va filtrant a poc a poc en totes les capes socials de la societat humana, arribant a corrompre el que va començar a fi de bé. VORÒNIA ens vol explicar aquest camí fosc cap a la destrucció de la persona i de la societat.

Continua llegint

– Teatre – CONSELL FAMILIAR – Sala Beckett (*** 1/2) – 27/11/2013

Segueixo amb gran interès  els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”.  Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva  manera de dirigir.

Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte  comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.

Consell Familiar - Sala Beckett 9-imp

L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust.  Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes.  Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.

Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.

Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.

Totografia David Ruano

Totografia David Ruano

Aquesta producció fa retornar les esperances de que  Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de  escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.

Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista.  Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre  son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …

Felicito des de aquí a Cristina Clemente  i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.

Continua llegint

– GREC 2012 – (15) – Teatre – EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES (****) – Sala Beckett

Portem ja tres setmanes de GREC 2012 i amb aquesta serà  l’espectacle número 15 (del GREC), al que assistim.  Podria semblar des de fora que podríem a estar saturats de tanta proposta dins de les Arts Escèniques, però de debò us dic que de cap de les maneres és així perquè estem veient aquest any veritables joies.

El que si ens sap greu és que ens estem perdent 3/4 parts de les obres que es podran veure a la nostra ciutat durant aquest GREC, ja que son mes de 60 espectacles que ens posen a l’abast al costat de casa.    Reconeixem que som uns “malalts de Cultura”, però és una malaltia que ens agrada cada vegada mes.

El diumenge 22/07 a la tarda, xino Xano i tot  fent una passejada, caminant des de casa ens apropem a la Sala Beckett per tal de veure una obra escrita per JOSEP MARIA MIRÓ i COROMINES .  Es tracta d’un text de nova creació, fet a casa nostre i d’una gran actualitat, amb el títol d’ EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES, que com ja veieu la valorem en 4 estrelles (i encara no entenc perquè no 5).

Principi d’Arquimedes: Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja.

La Sala Beckett aquest cop l’espai escènic es troba al  mig de la sala, i a banda i banda unes graderies de tan sols 5 fileres; a nosaltres ens agrada veure el Teatre de ben a prop i  avui també tenim sort i hem comprat localitats per la fila 1…. quin luxe poder gaudir de bon Teatre de tan aprop!!!.

Continua llegint