GERMANES (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero.
Aquesta és la tercera producció conjunta del Tantarantana i Arsènic Creació, després de “Shenzhen significa infern” (2018) i “Monster” (2019). També ha co-produït, amb el Festival TNT, “La nit just abans dels boscos” (2013) i “Lampedusa Beach” amb Artescena Social. La companyia Arsènic Creació va néixer en 2005 com a espai de formació teatral i té la seva seu a Granollers a Roca Umbert Fabrica de les arts.
This slideshow requires JavaScript.
Dimarts dia 11 va tenir lloc la roda de premsa i passi de gràfics, de la que us deixem una escena de la representació i també l’àudio de la presentació.
Passi de gràfics de l’onze de febrer al Teatre Tantarantana
Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura.
Avui, dissabte 7 de setembre, amb les maletes preparades i com aquell que diu “taxi a la porta” per anar a l’aeroport, poques hores abans fem cap a La Villarroel per veure la primera representació, que no estrena, de VASELINA, de Gabriele di Luca dirigida per Sergi Belbel.
Justament aquest mateix dijous va tenir lloc la roda de premsa de presentació d’aquesta producció de la Sala Trono, que inaugura la temporada a la Villarroel.
Un text que a nosaltres ens ha agradat força, precisament perquè retrata uns personatges molt “estripats” i volgudament exagerats, amb la finalitat de fer una caricatura de la societat actual, on el desamor, la soledat i la manca de felicitat, està a l’ordre del dia.
Però suposem que no tothom ho entendrà d’aquesta manera i potser alguns espectadors no acceptaran la irrealitat d’aquests personatges. De ben segur, la proposta no deixarà a ningú indiferent i de fet ja hem escoltat opinions contraposades a la sortida de la sala i fins i tot un abandonament d’un espectador quan faltaven pocs minuts pel desenllaç.
VASELINA és una comèdia negra sobre una família de “fracassats”. El seu autor, Gabriele di Luca, un dels dramaturgs Italians més aplaudits, ho diu en la seva dedicatòria, a sota del títol (en l’original Thanks for Vaselina): “obra dedicada a tots els familiars de les víctimes i a totes les víctimes dels familiars“.
El 2007 va crear la companyia Carrozzeria Orfeo que aposta per un teatre que des de l’escriptura pensa en l’espectador i ofereix històries arrelades a l’imaginari col·lectiu. Di Luca ha escrit vuit textos teatrals per a la companyia, i en tots intenta fer ressaltar els drames d’avui en dia, l’actualitat, les soledats insalvables, la manca d’amor i la felicitat inexistent, i ho fa barrejant gèneres: ironia amb tragèdia, diversió amb drama; en un continu anar i venir entre la realitat i el fet absurd, entre el que és sublim i el fet banal.
VASELINA ens presenta cinc personatges extrems, gairebé excessius, arrabassadors i punyents. Cinc personatges que viuen situacions inversemblants i aparentment sense sentit, però que en realitat mostren molts aspectes de la vida quotidiana. Fil (Joan Negrié), Charlie (Artur Busquets), Wanda (Karin Barbeta), Mina (Lluïsa Castell) i Annalisa (Joan Miquel Reig) són dos traficants de droga, una noia grassa, una mare ludòpata i un pare que va marxar fa 22 anys i ha fet el transit a una transsexual i ha estat captada per una secta religiosa.
I amb aquest, el nostre tercer Grec d’enguany, al Teatre Romea, HUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de “The Humans” del dramaturg nord-americà Stephen Karam.
Es tracta d’una comèdia dramàtica escrita l’any 2015, el tercer muntatge de l’autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l’any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.
Segons va comentar el seu director, Mario Gas, a la roda de premsa, Humans es pot relacionar amb els conflictes familiars que van protagonitzar bona part del teatre europeu de finals del segle XIX, i amb el teatre de l’absurd de Beckett pel que fa a la configuració dels personatges.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de David Ruano
Un text sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d’entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.
Tres generacions d’una família d’origen irlandès resident als Estats Units es reuneixen per celebrar el dia d’Acció de Gràcies a l’apartament de Chinatown d’una de les filles, trencant la tradició de sopar a la casa familiar de Pennsilvània. Els membres de la família Blake començaran a airejar els seus secrets més ben guardats tot just quan comenci el sopar, es barallaran a l’hora de les postres i al final del dia, estaran cansats de la batalla.
Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l’Erik), Maife Gil (Fiona, l’àvia), Miranda Gas (Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l’altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del “matrimoni” Blake i els silencis, més que significatius, de l’àvia.
Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.
Ha estat la millor manera d’iniciar teatralment aquest mes de novembre, perquè com veieu l’hem valorat amb la millor qualificació possible, la dels 5 “cargols voltaires”.
La escenografía d’Enric Planas, és una gran capsa quadrada que representa el saló del pis dels protagonistes, fora de la capsa, el carrer, l’escala, la comunitat, ….
Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents….. i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.
Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d’una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament “BRUTAL”.
Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.
La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l’extraradi d’una ciutat, en un barri obrer d’habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L’Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d’una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l’oposició d’uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.
Cada any, en quant surt la temporada del Grec, ens posem a llegir totes les propostes i a intentar-la encabir les més possibles amb l’ajuda d’un full de càlcul; prioritzem les propostes d’Arts Escèniques internacionals perquè és molt possible que sigui l’únic cop que tenim l’oportunitat de veure-les; un cop fet això, acabem d’omplir els forats amb produccions que es poden veure al llarg de gairebé tot el mes de juliol.
Aquest ESPLENDOR, és una d’aquestes ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea… i va anar d’un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs “negatius” de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.
Quan ahir vàrem entrar a la platea buida del Teatre Romea, vàrem pensar que havíem escollit malament i que ens avorriríem moltíssim; ens havien avisat de què era repetitiva i poc entenedora, alguns inclús ens havien explicat que no havien entès res, potser a causa del fet que l’acció anava endavant i enrere en el temps. Potser precisament per això, perquè sabíem el que anàvem a veure, entraven a la sala previnguts i molt atens per intentar entendre el que veuríem a escena.
Per sort, a poc a poc va anar entrant més públic i potser es va arribar a una quarta part d’entrada.
Quatre dones estan tancades dins d’una sala del que sembla un palau residencial d’un president d’un estat de l’est d’Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.
MARIA ROSA, un espectacle que forma part de l’Epicentre Guimerà, és la revisió d’un clàssic d’Àngel Guimerà en versió i direcció de Carlota Subirós.
En paraules de la pròpia directora Guimerà presenta un món de polaritats radicals –masculí i femení, ingenuïtat I perversió, atracció i rebuig, la blancor més pura I la negror més tenebrosa… L’ànima fosca i l’ànima lluminosa s’oposen amb cruesa. Però en aquesta oposició absoluta es produeix justament el transvasament, l’alquímia essencial: en la llum apareix la tenebra, en la violència apareix la tendresa, en la ignorància apareix la lucidesa.
Maria Rosa és un drama social i amorós inspirat en una història real que succeí a la localitat de Solivella, a la Conca de Barberà, a mitjans del segle XIX durant la construcció de la carretera que travessa la població.
Un triangle format per la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal, tres peons caminers que treballen plegats en les feines de construcció de la carretera. La Maria Rosa es casarà amb l’Andreu i veurà com el seu marit és acusat de la mort del capatàs i enviat a una presó de Ceuta on morirà. Més endavant el Marçal, culpable real de l’assassinat es casa amb la Maria Rosa. Quan ella esbrini la veritat es produirà el drama.
Aquesta vegada les grades de la Sala Fabià Puigserver estan distribuïdes a banda i banda d’un gran escenari on els membres d’una família s’han trobat per dinar amb motiu de la festa major.
La filla gran (una extraordinària Lluïsa Castell) ha esdevingut l’amfitriona d’aquesta reunió familiar i any rere any deixen constància en una foto familiar on avis, filles, fill, gendres, jove i nets fan el seu millor posat.
Però els anys van deixant seqüeles i el patriarca de la família (Manel Barceló) ha emmalaltit i va perdent la memòria. Els fills comencen a agafar posicions, i han de prendre decisions que comporten desavinences.
Baralles, desafiaments, enganys, rancúnies entre germans, favoritismes, despit,tot surt a la palestra quan els diners apareixen:
Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.
KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014
KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història d‘un home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.
Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.
Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.
KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014
La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.
Segueixo amb gran interès els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”. Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva manera de dirigir.
Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.
L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust. Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes. Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.
Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.
Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.
Totografia David Ruano
Aquesta producció fa retornar les esperances de que Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.
Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista. Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …
Felicito des de aquí a Cristina Clemente i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.
Sempre em sap greu valorar una obra de Teatre tan baix, i mes quant esperes d’ella moltíssim mes…. o poder per això mateix, … com et trobes amb menys del que esperes la valores potser injustament per sota del que es mereix. Aquesta vegada és una d’elles, però em vaig prometre que escriuria el que sento de debò quant veig un espectacle o escolto un concert.
Els que llegiu aquest Bloc amb una certa assiduïtat, sabeu que quasi bé venero a JORDI CASANOVAS com a director teatral i com a persona que promou i ajuda a nous creadors teatrals des de la seva petita Sala Flyhard, a la que acudeixo sempre sense ni tan sols pensar en el que aniré a veure… i quasi mai em falla. És curiós que precisament, Jordi Casanovas és l’autor i director d’aquesta producció… PÀTRIA, i crec que aquesta vegada sota el meu punt de vista l’ha errada. Dic això sabent d’entrada que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuara representant-se a molts teatres de Catalunya.
Però anem a pams. L’historia de PÀTRIA va ser escrita fa molts mesos, alguns diuen que fins i tot anys, molt abans de les circumstancies actuals i llavors no pensàvem pas que estariem a un pas d’una votació que decidira d’alguna manera si el poble de Catalunya comença a caminar per aconseguir tenir un estat propi… o be seguir com fins ara, sotmès a les decisions d’un estat que ens ha menyspreat i perseguit al llarg de tota l’historia.
