Arxiu d'etiquetes: PEP AMBRÒS

– Festival GREC 2018  – Teatre – UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT (🐌🐌🐌🐌🐌) Sala Beckett – 2018.07.01 (temp. 17/18 – espectacle  nº 333)

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT (temp. 17/18 – espectacle nº 333)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Després de “Tortugues: la desacceleració de les partícules” (2014) i “L’home sense veu”(2016), Clàudia Cedó, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2017/18, ens presenta “Una gossa en un descampat”, una peça que dirigeix Sergi Belbel.

En paral·lel, a través del seu projecte Escenaris especials, la Clàudia Cedó, s’ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l’escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d’integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT era una de les propostes del Festival Grec que teníem més ganes de veure, després d’haver escoltat a la seva autora, a la roda de premsa, on ens explicava que l’origen de la peça passava, justament, per una dolorosa experiència personal.

This slideshow requires JavaScript.

L’avortament no desitjat, la mort perinatal, decidir la mort d’un nadó amb greus problemes de supervivència, són temes tabú dels quals no es vol parlar. I, ara, amb aquesta proposta, la Clàudia Cedó ens explica la seva vivència: “Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així”.

Un text punyent, colpidor, que parla de trobar sentit a les coses que colpegen, que ens fan mal, una experiència dura, una decisió difícil, una pèrdua que no ha avisat de la seva arribada … moments no desitjats però que no podem obviar, que hem d’enfrontar.

Tots tenim el nostre descampat. Un indret àrid que hem hagut de travessar en algun moment de la nostra vida.

Una obra absolutament personal, on vivim a través dels actors totes les pors, tots els dubtes, tota la dificultat i el dolor d’una decisió dura i irreversible.

La protagonista de l’obra, alter ego de la Claudia Cedó, és la Júlia, compta amb dues cares a escena: ella (Júlia 1) i la seva consciència (Júlia 2). Els dos papers son interpretats per les actrius Vicky Luengo (els dies imparells) i Maria Rodríguez (els dies parells), que s’intercanviaran els dos rols en dies intercalats.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – ESTACIÓ TÈRMINUS (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 04/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns passat, 4 de juliol al vespre, Festival Grec, Mercat de les Flors, esperem entrar dins l‘ESTACIÓ TÈRMINUS.

I és que és així com trobem la sala quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo).

Estació Terminus 2

Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. Quan sortim comentem que tenim la impressió que hem assistit a una pluja d’idees de temes relacionats amb la violència, sense aprofondir en cap cas;  no hem vist un text acabat i amb un fil argumental estructurat.

Continua llegint

– Teatre – PANORAMA DES DEL PONT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 02/02/2016

Amb aquesta producció el Teatre Romea recupera les produccions pròpies de gran format. Un text clàssic contemporani estrenat el 29 de setembre de 1955 al Coronet Theatre de Broadway, que ens relata una història d’amor- obsessió amb el drama dels immigrants il·legals a la Nova York dels anys 50 i les tensions socials existents a l’època.

Panorama des de el pont - Teatre Romea 1

Arthur Miller va rebre el seu segon premi Pulitzer amb aquesta obra, que el va consagrar com a dramaturg.

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsedit per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei del silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

Dirigida per Georges Lavaudant reconegut actor i director francès, amic personal d’en Borja Sitjà, que li va proposar el repte de dirigir un text d’Arthur Miller. Un cop acceptat el repte va contactar amb “el millor protagonista possible”, l’actor Eduard Fernández.

Continua llegint

– Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

El passat divendres vàrem assistir al Teatre Lliure de Gràcia (per cert …. quan tindrem el plaer d’anomenar per fi a aquest espai “Sala Anna Lizaran”???), a veure una nova proposta que protagonitzaven “Les Antonietes” juntament amb la “Kompanyia Lliure“; es tractava de SOMNI AMERICÀ i la veritat és que anàvem sense gaires esperances de què ens agrades gaire, ja que les crítiques que havíem llegit no eren pas gaire encoratjadores.

Somni America 5

La veritat és que ens va agradar força mes del que esperàvem, especialment el text elaborat per Oriol Tarrasón, a base d’un treball minuciós de molts mesos de lectura de llibres d’autors dramàtics nord-americans del segle XX….

ERSKINE CALDWELL, ARTHUR MILLER, EUGENE O’NEILL,BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS

Cartell Somni AmericaA partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.

Tots ells són personatges desarrelats pel fet de no voler estar sotmesos a les normes que la societat els obliga…. són bones persones i voldrien ser estimats, aconseguir una bona feina que els ompli, dedicar-se a l’art o a la música, inclús deixar de pensar massa en un mateix per fer-ho per la col·lectivitat o ajudar als altres a viure amb dignitat; la realitat és que no han tingut sort i estan aixoplugats en una nau malmesa que ha de ser enderrocada. Pel que sembla, no és pas veritat que a Amèrica tothom pot triomfar.

Tot i això, no sé ben bé perquè, els diàlegs queden una mica desdibuixats i les referencies a personatges d’obres cèlebres de la literatura del segle XX, queden lluny de ser entesos per la majoria del públic, i solament queden a l’abast de grans lectors.

Somni america 1

Somni America – Fotos de Ros Ribas

 Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins al límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser l’única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Continua llegint

– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

victoria.enric_

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Continua llegint

– Teatre – VÀNIA (*****) – Cia Les Antonietes – Teatre Lliure – Espai Lliure (aixopluc) – 11/01/2014

Tenim tanta oferta cultural a Barcelona, que sincerament no donem a l’abast.  Segurament, si no fos per una oferta a 7 €, que ens van oferir per ser abonats del Teatre Lliure, no haguéssim anat a veure aquesta producció de VÀNIA, que esta en modalitat “aixopluc” al Espai Lliure de Montjuïc.  No haguéssim anat perquè l’obra “L’Oncle Vània” d’Anton Txèkhov (1899), l’hem vist tantes vegades que hores d’ara som mes partidaris de descobrir el nou teatre contemporani.

Vània - Espai Lliure 1-impVània - Espai Lliure 2-imp

Hauria estat un greu error, el no descobrir aquesta “Cia Les Antonietes” i la seva forma de fer TEATRE amb majúscules.  Han escollit l’obra de Txèkhov i sense perdre ni un bri del seu significat argumental, l’han transformat gairebé en una obra que sembla nova, quasi bé de teatre contemporani. El seu adaptador i director Oriol Tarrasón ha fet un treball d investigació teatral, transformant-la a partir les seves principals esencias, com si es tractes d’un “Ferràn Adrià teatral”,  en un producte molt mes fresc i actual.

Vània Cartell

 En una ruïnosa finca, Vània i Sònia han treballat servilment per mantenir-la. Ara el professor Serebriakov i la seva jove esposa, Ielena, han tornat a la finca de visita portant amb ells el caos i la desorganització. Les visites constants del metge, Àstrov, no són gens útils. El dinar ja no se serveix a l’hora de dinar, la feina es deixa de fer, i les llargues i fredes nits es passen sense dormir. En aquest caos creixen tres amors que els consumeixen i que estan destinats al fracàs.

Entre odis, amors, gelosies i frustracions, sis personatges es debaten per comprendre què hi han vingut a fer, en aquesta vida, a part de beure vodka i escalfar el samovar.

Continua llegint

– Teatre – CONSELL FAMILIAR – Sala Beckett (*** 1/2) – 27/11/2013

Segueixo amb gran interès  els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”.  Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva  manera de dirigir.

Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte  comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.

Consell Familiar - Sala Beckett 9-imp

L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust.  Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes.  Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.

Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.

Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.

Totografia David Ruano

Totografia David Ruano

Aquesta producció fa retornar les esperances de que  Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de  escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.

Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista.  Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre  son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …

Felicito des de aquí a Cristina Clemente  i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.

Continua llegint